La informació continguda en aquest article prové fonamentalment del llibre: Huisman, Dennis; Vergez, André (directors): Historia de los filósofos. Editorial Tecnos (Grupo Anaya), Madrid, 1996. Traducció de Carmen García Trevijano; així com també dels rètols de l’exposició dedicada a Schopenhauer en l’Historisches Museum de Frankfurt del Main.

Arthur Schopenhauer nasqué el 22 de febrer de 1788 a Danzig (Gdansk). La seva mare, filla d’un magistrat, només tenia dinou anys. El seu pare, un ric negociant de quaranta anys, donà al filòsol el nom d’Arthur, nom que és igual en totes les llengües europees, per tal que el seu fill esdevingués un «ciutadà del món». Dels nou als onze anys visqué a Le Havre per a aprendre francès. Als quinze va recórrer amb els seus pares París, Holanda i Anglaterra. Al tornar a Alemanya, Schopenhauer entrà a l’escola de comerç per a fer-se càrrec algun dia del negoci del pare.

Daguerrotip fet a casa seva. Mostra Schopenhauer a una edat avançada. El filòsof, molt interessat en els nous mitjans, apreciava molt aquest tipus d’imatges, perquè reproduïen la realitat de manera tan fidel.

Historisches Museum Frankfurt.

El pare del filòsof morí el 1806. Mentre Arthur vivia a Hamburg per a continuar el seus estudis comercials, la mare s’instal·là a Weimar, on animà un cercle literari que freqüentaven Goethe i un tal Karl Fernow, crític d’art, que insistí molt a Madame Schopenhauer per tal que el jove Arthur, al que avorria el comerç, es consagrés als estudis clàssics. Així doncs, als dinou anys Schopenhauer ingressà a l’institut de Gotha, on obtingué resultats molt brillants. A la Universitat de Göttingen, el filòsof Schulze li va fer descobrir Plató i Kant. L’orientalista Maier l’inicià en les religions orientals. I als vint-i-cinc rebé el doctorat en la Universitat de Jena amb una tesi amb el títol Quàdruple arrel del principi de raó suficient.

Daguerrotip d’Arthur Schopenhauer.

Historisches Museum Frankfurt.

Després de llegir la seva tesi s’instal·là a Weimar al costat de sa mare, freqüentà a Goethe i conversà amb ell sobre filosofia. Però mare i fill van renyir, perquè ell desaprovava la seva frivolitat i les seves excessives despeses. A partir de 1814, i tot i que la mare viuria encara més de vint anys, no tornà a veure-la mai més.
A continuació passà quatre anys a Dresden. I aquí va escriure la seva obra mestra: El món com a voluntat i representació, que publicà amb trenta anys, el 1818. El llibre fou un fracàs total. L’editor es veié obligat a destruir-ne gairebé tots els exemplars. Els cursos que impartia a la Universitat de Berlín el 1819 no interessaven a ningú, i Schopenhauer, que per altra banda multiplicava els sarcasmes contra els professors, renuncià a l’ensenyament.

Daguerrotip d’Arthur Schopenhauer.

Historisches Museum Frankfurt.

El 1831 va abandonar Berlín a causa d’un brot de còlera. Primer va anar a Frankfurt, perquè es considerava que la ciutat havia superat l’epidèmia. Després va passar un any a Mannheim, i posteriorment tornà a Frankfurt, on s’instal·là definitivament a partir de 1833. Trià aquesta ciutat com a lloc ideal per a viure i treballar. Hi va residir durant vint-i-vuit anys, fins l’any de la seva mort, el 1860. Apreciava aquesta població per la seva modernitat, i també el seu ambient urbà i cultural, i va recórrer a les seves institucions científiques per a promoure la seva filosofia. S’instal·là a la part més moderna de Frankfurt, al número 17 de la Schöne Aussicht, i a l’últim any de la seva vida al núm. 16. Mirada des del riu Main, la vista de la ciutat no estava dominada pel nucli antic sinó per les façanes classicistes dels edificis. Havien sorgit gràcies al nou estatus municipal de 1809, atorgat pel comte Karl von Dalberg a Frankfurt. Els edificis medievals i barrocs i els carrers tortuosos de moltes zones van ser transformats i se’ls va donar un aspecte arquitectònic classicista. El Schöne Aussicht oferia una vista sobre els jardins dels dos marges del riu Main, la qual cosa ens indica que les classes mitjanes van envoltar-se per la natura. En comparació amb l’estretor del nucli antic, constituïen un lloc d’oci i esbarjo. Avui dia, cap dels jardins ha sobreviscut, a excepció d’una part a la riba nord del riu.
El filòsof seguí vivint de les seves rendes, acompanyat del seu gos Atma, i treballant en un petit despatx, adornat amb una estàtua de Buda i nombrosos retrats de gossos.

Frankfurt del Main. Litografia de Carl Friedrich Mylius, 1835.

Historisches Museum Frankfurt.

Schopenhauer tenia una taula reservada permanentment al menjador de l’Englischer Hof, l’hotel més conegut de la ciutat. En aquest espai es va reunir i conversar amb amics i seguidors de la seva filosofia, així com amb viatgers de dins i de fora d’Alemanya, que visitaven Frankfurt per la seva posició com a nus de transport i comunicacions, a més de la seva importància com a seu d’innombrables fires i també del Parlament alemany.

L’hotel Englischer Hof.

Historisches Museum Frankfurt.

El filòsof era membre del Club de Lectura de la Societat Cívica (Lesegesell-schaft des Bürgervereins) i de la Societat del Casino (Casinogesellschaft). Els diaris estrangers com el The Times i les revistes literàries alemanyes, així com les publicacions científiques de l’època que impulsaven debats, van mantenir Schopenhauer al corrent del creixent corpus de recerca pel que fa a cultura, ciència i societat. Els articles que hi apareixien van influir en els seus escrits filosòfics.

Biblioteca de la ciutat. Gravat de Friedrich Joseph Ehemant, al voltant de 1835. Schopenhauer visitava la biblioteca de manera freqüent. Era al costat de casa seva.

Historisches Museum Frankfurt.

En motiu d’un concurs organitzat per l’Acadèmia de Ciències de Drontheim (Noruega) sobre la qüestió: És provada la llibertat de la voluntat pel testimoni de la consciència?, Schopenhauer veié la seva memòria premiada. En canvi, el que va escriure el 1840 sobre el fonament de la moral per a respondre a un tema proposat per l’Acadèmia de Copenhaguen no va tenir tanta sort. El 1841 publicà les dues memòries sota el títol: Els dos problemes fonamentals de l’ètica.

Un important tractat científic-filosòfic publicat per Schopenhauer el 1836 a Frankfurt.

Historisches Museum Frankfurt. Fotografia realitzada per Jordi Viladoms, 2021.

Van ser els breus i brillants assajos, redactats per al gran públic el 1851, els Parerga i Paralipomena (Opuscles complementaris i residuals), els que el portarien a la fama. El 1859 una nova edició d’El món com a voluntat i representació va assolir un gran èxit, i s’esgotà en poques setmanes. Gent d’arreu del món viatjà a Frankfurt per a visitar el nostre filòsof. Schopenhauer morí el 1860, considerat una figura de molt renom. Aquest filòsof pessimista, tanmateix, no havia dubtat mai del seu èxit, però era conscient de que es feia pregar. De jove deia: «El temps és un cavaller galant».

Un pintor de Frankfurt, Angilbert Göbel (1821-1882) li va fer un retrat el 1859. El filòsof va dir que s’hi veia reduït a una caricatura. En va escriure:

Göbel, el nostre millor retratista, amb tant de talent, ha acabat el meu retrat, sens dubte una bona semblança i molt afavoridor. Però no hi veig rastre d’esperit ni expressió real: tot el que veig és un vell drac.

Retrat de Schopenhauer realitzat per Angilbert Göbel el 1859.

Historisches Museum Frankfurt. Fotografia del quadre realitzada per Jordi Viladoms, 2021.

Un apropament a la filosofia de Schopenhauer

El món com a representació

Schopenhauer criticà tots els filòsofs alemanys, excepte Kant: «Demano al lector que conegui quelcom, el més considerable que hagi estat produït des de fa vint segles en filosofia, i, tanmateix, tan a prop nostre… em refereixo a les obres principals de Kant». Per al nostre filòsof, Kant ens ensenya, abans que tot, que l’espai i el temps són les «formes a priori de la nostra percepció». Dit d’una altra manera, les formes fumanes, i simplement humanes, en que ens representem les coses. Resumint, el món que un veu en l’espai i en el temps no és el veritable món; és una simple representació subjectiva. El món, diu Schopenhauer, és «la meva representació». No és un ésser ni una entitat. És un món de fenomens.
El pensament brahmànic ja havia proposat un ensenyament anàleg. Nosaltres no coneixem la veritat de les coses. Tan sols percebem el món a través «del vel de Maia», és a dir, a través d’una boira d’il·lusions.

El món com a voluntat

Més enllà dels fenomens, Kant havia mantingut l’existència d’un noümen, d’una «cosa en si», que ell mateix declarava incognoscible. En aquest punt Schopenhauer es distancia de Kant, i la seva reflexió sobre la «cosa en si» el portarà a descobrir la realitat suprema.
L’individu, al reflexionar sobre el què és en el fons, apercebeix, mitjançant una mena d’intuïció immediata, que és fonamentalment una voluntat. La seva intel·ligència, a través de la qual se li representa el món, no és res més que un fet secundari, un simple instrument del seu voler-viure essencial. Aquest voler-viure no és exclusivament seu; totes les persones, tots els éssers vius, i fins i tot les forces físiques i químiques de l’univers estan animades per aquest mateix voler-viure. Heus ací el nou noümen schopenhauerià. Al món com a representació, simple aparença, Schopenhauer hi afegeix el món com a voluntat, que en realitat és l’ésser. El món representat és un simple mirall en el que la voluntat es contempla, tot captant la seva imatge.

Aleshores, què és aquesta voluntat? Se la pot considerar com llibertat absoluta, ja que ella és un primer inici, ja que és per ella que tot existeix, sense que hi hagi davant d’ella res que la pugui determinar. A més, la voluntat no té res a veure amb el lliure albiri dels filòsofs. No és un poder d’elecció entre diferents possibles. La voluntat s’assembla més aviat al que Spinoza havia anomenat «la tendència de cada ésser a perseverar en el seu ésser»; al que Nietzsche anomenarà, després de Schopenhauer, la «voluntat de poder». Aquesta voluntat és, en efecte, un poder cec, el poder mateix de la vida universal, anterior al principi de raó. Es troba mancada de fonament, no té intenció i exclou tota finalitat. A la fi, cal subratllar que la voluntat és, fonamentalment, una: és un únic i mateix voler-viure el que es manifesta en totes les formes de l’existència.

El pessimisme de Schopenhauer

Però mentre el voler-viure és, arreu, fonamentalment idèntic a si mateix, el subjecte veu una multiplicitat d’individus en l’espai que es succeeixen en el temps. Aquesta il·lusió de multiplicitat dels individus ens ofereix un món refractat, a través dels prismes subjectius de l’espai i del temps. Aquesta il·lusió genera l’egoisme, que fa que cadascú de nosaltres tingui una tendència a prendre’s a si mateix pel voler-viure total i a menystenir els altres.
Som, en efecte, esclaus del voler-viure, que revesteix en nosaltres l’aparença il·lusòria d’una voluntat individual. Lluitem de manera aferrissada entre nosaltres per tal d’aconseguir riqueses i honors, que la mort ens prendrà aviat. Som esclaus del desig, que sempre és patiment, nascut de la necessitat en tant que mai no és satisfeta, sorgit del desencant quan no hem pogut obtenir el que desitjàvem: «La vida oscil·la, com un pèndol, del patiment al desencant». Per altra banda, la necessitat no deixa mai de resorgir, i la «satisfacció que el món pot donar als nostres desitjos s’assembla a l’almoina que es dona avui al captaire i que només l’ajuda a viure prou temps per a estar famolenc demà”» I, tanmateix, seguim desitjant, causant-nos patiment, lluitant per béns imaginaris. El pessimisme fonamental de Schopenhauer és, doncs, molt proper al pessimisme de les religions asiàtiques, en particular al del budisme, fins i tot més que al del brahmanisme, perquè els budistes creuen que el desig és el mal radical.
També és aquest món, contràriament al que afirma l’optimista Leibniz, és el pitjor de tots els móns possibles: «Aquest món ha estat disposat tal com havia de ser per a poder simplement existir: seria una mica menys dolent si ja no pogués subsistir més», va escriure Schopenhauer.

Les ciències naturals, en la marxa triomfal de les quals la ciutat de Frankfurt tingué un paper actiu, havien trencat la imatge tradicional de l’ésser humà. La consciència humana ja no es considerava el pilar i el centre autònom de la llibertat i l’autodeterminació; es podia explicar per l’estructura física del cervell i les seves constants naturals. Schopenhauer va combinar aquesta visió amb la seva filosofia pel que fa a la voluntat, que no interpreta l’ésser humà com la creació principal de Déu i l’ésser racional que es distingeix de la natura, sinó com un element que forma part del cosmos natural: com una criatura impulsada principalment pels seus instints, que encarna la voluntat de vida que impregna tota la natura.
La imatge de Schopenhauer de l’ésser humà va tenir un efecte desil·lusionant en molts dels seus contemporanis. El filòsof assumí el paper de portador de males notícies. Les seves opinions eren rebutjades per molts.

Daguerrotip d’Arthur Schopenhauer.

Historisches Museum Frankfurt.

La salvació

No n’hi ha prou amb captar la vanitat de l’egoisme lligat amb la il·lusió de la nostra individualitat. Ens cal comprendre la identitat innata del voler-viure en nosaltres i en els altres, comprendre la unitat profunda del voler universal. Ara bé, hi ha un sentiment privilegiat que és portador d’aquesta revelació metafísica: és la pietat, veritable fonament de tota moral. La pietat és, en efecte, capaç de convertir l’egoisme en amor, perquè el jo que contempla el patiment d’un altre experimenta a la vegada una mena de patiment, i d’aquesta manera els individus deixen d’estar tancats en si mateixos. Però encara és necessari anar més lluny. Hem d’alliberar-nos del nostre voler-viure. I per a això, cal substituir l’actitud de conquesta que adoptem espontàniament davant dels objectes del nostre desig per la contemplació estètica, que és totalment desinteressada. És precís transformar en espectacle l’objecte de desig, i l’art és el que ens ensenya a fer-ho. En la contemplació estètica el subjecte es sent «extasiat», és a dir, alliberat d’ell mateix, de la tirania dels seus desitjos.
Però el remei radical contra el voler-viure és l’ascetisme, el rebuig dels béns d’aquest món, la castedat universal que ben aviat posarà fi a la tragèdia de les nostres existències. No és difícil considerar Schopenhauer aliè al cristianisme. No admet la salvació personal. Només reconeix la salvació impersonal, la fusió universal en el no-res, el nirvana dels budistes.

Fonts

Pel que fa al text:

· Textos traduïts per Jordi Viladoms a partir dels rètols de l’exposició dedicada a Schopenhauer en l’Historisches Museum de Frankfurt del Main.

· Informació extreta de:
Huisman, Dennis; Vergez, André (directors): Historia de los filósofos. Editorial Tecnos (Grupo Anaya), Madrid, 1996. Traducció de Carmen García Trevijano.

Pel que fa a les imatges:

Fotografies realitzades a l’Historisches Museum Frankfurt per Jordi Viladoms, 2021.