L’esmorzar de la família Lavergne. 1754. Obra de Jean-Etienne Liotard (1702-1789). National Gallery, Londres. Una nena petita es pren una galeta en una tassa de cafè amb llet. Com que és d’hora, porta papers cargolats als cabells. Tot i que no és estrictament un retrat, aquests models s’han identificat durant molt de temps amb la família Lavergne, parents del pintor del quadre, Liotard, que vivien a Lió. Liotard posa molta atenció a la natura morta, creant reflexos a la gerra i la cafetera.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2019. National Gallery, Londres.
El consum de te, cafè i xocolata, productes provinents de les colònies d’ultramar, va propiciar una sèrie de canvis d’hàbits en l’alimentació dels europeus i dels habitants de les colònies nordamericanes. Aquests canvis es van efectuar de manera lenta, i els seus beneficiaris van ser, com és normal, les famílies benestants.
El coneixement d’aquest productes, estranys per als europeus, sorgí a principis del segle XVI, i el seu consum va anar aumentant poc a poc en les societats protoindustrials d’Europa i d’Amèrica del Nord, fins a assolir una gran extensió en el segle XIX.
Així, pel que fa al segle XIX, podem llegir aquest fragment d’un llibre del prestigiós historiador Christopher A. Bayly:
(…) Els pobles d’Holanda, del sud d’Anglaterra, del nord d’Alemanya i de les Tretze Colònies nordamericanes van anar experimentant una sèrie de revolucions industrioses. Això significà la utilització de la mà d’obra familiar de manera més eficaç, mitjançant la compra de béns i serveis de fora de casa. Les famílies adquirien nous «paquets» de béns de consum, que generaven més productivitat i major satisfacció social. Per exemple, el consum de cafè, i més endavant de te, van comportar la compra de sucre, pans especials i plats barats adequats per al seu consum. El paquet resultant –que podem anomenar «esmorzar»– significà un consum més alt de calories, una nova disciplina horària i una nova moda social que les persones benestants podien imitar a nivell domèstic. També fomentà el negoci del menjar especialitzat i, més endavant, el de vaixelles (de durada més efímera), que van substituir les antigues vaixelles heretades de generació en generació. (…) Entre el 1750 i el 1830, tota la societat va ser envaïda per un nou sentit de la disciplina horària. La demanda que sorgí amb l’«invent de l’esmorzar», així com amb la dels mobles de la llar i amb la privacitat domèstica, va crear consumidors per a la incipient revolució industrial, com va passar a la Gran Bretanya. (…). Els capitalistes mercantils de moltes societats van percebre ràpidament el potencial dels nous mercats i els nous productors, i van començar a connectar-los donant lloc a noves vies de comerç mundial. Això va passar abans que a Europa s’hagués produït una industrialització significativa. (…) Algunes de les matèries primeres clau de les revolucions industrioses d’Europa i d’Amèrica van ser productes tropicals: sucre, tabac, cafè i te.*
* Bayly, Christopher A.: El nacimiento del mundo moderno. 1780-1914. Siglo XXI, Madrid, abril de 2010. Traducció al castellà de Richard García Nye.
L’esmorzar. oli sobre llenç. 1739. Obra de François Boucher. Museu del Louvre, París.
Fotografia: Jordi Viladoms. Museu del Louvre, 2019.
L’esmorzar. De François Boucher (fragment).
Fotografia: Jordi Viladoms. Museu del Louvre, 2019.
Una cronologia del te, el cafè i la xocolata
Els asteques de l’Amèrica Central ja coneixien i consumien cacau abans de l’arribada dels europeus.
Vas trípode. Vessant atlàntic de Costa Rica. 300-700 dC. Ceràmica. Museu de les Cultures del Món, Barcelona. Els vasos trípodes, també coneguts com a olles de xocolata, són característics del vessant atlàntic de Costa Rica. Amb decoració antropomorfa i zoomorfa, es recolzen sobre tres suports que contenien cascavells per a ser utilitzats com a sonalls. Localitzats en contextos funeraris de personatges d’elit, eren recipients rituals per a productes com la xocolata, associada al pas de la vida a la mort.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2025. Museu de les Cultures del Món, Barcelona.
Un altre exemple de vas trípode, també conegut com a olla de xocolata. Vessant atlàntic de Costa Rica. Estil Ticabán. 1-500 dC. Ceràmica. Museu de les Cultures del Món, Barcelona.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2025. Museu de les Cultures del Món, Barcelona.
El 1520, l’explorador espanyol Hernán Cortés introduí la xocolata a Espanya. Els espanyols van mantenir en secret la seva l’existència durant gairebé un segle.
El 1540, el poble oromo de la Banya d’Àfrica es convertí en el principal productor mundial de cafè, guanyant un mercat cada cop més ampli.
El 1599, al tornar d’un viatge a Pèrsia, el diplomàtic anglès Anthony Sherley introduí el cafè a Anglaterra.
El 1600 van ser introduïts de contraban set grans de cafè sense torrar des del port àrab de Mocha fins a l’Índia. D’aquesta manera, s’inicià la indústria del cafè en aquest país.
Cap el 1610, la tripulació d’un vaixell de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals que tornava de Macau, a la Xina, introduí el te a Europa.
El 1643 el cafè es serví per primera vegada a París.
El 1652, Christopher Bowman obrí la primera cafeteria a Londres, a St. Michael’s Alley, Cornhill. Les cafeteries es posaren de moda ràpidament, i més tard es convertiren en un fòrum de debat polític i literari.
El 1657, a Londres, es van començar a vendre xocolata i cafè. El cafè es promocionava com un medicament patentat, capaç de curar diverses malalties.
El mateix any es posà a la venda el te a Anglaterra, afirmant que tenia propietats medicinals.
El 1675 el govern anglès intentà tancar cafeteries, perquè aquests establiments eren acusats de provocar que les famílies i els negocis es trobessin descuidats, ja que els homes hi passaven massa estona. Però la mesura va ser ineficaç, potser perquè les cafeteries eren importants per al mateix govern, que hi veia un bon mitjà per a difondre comentaris contra l’enemic en temps de guerra.
El 1683 Franz Georg Kolshitsky obrí una cafeteria a Viena i introduí el costum de beure cafè afegint-li sucre i llet.
El 1689 el propietari d’una cafeteria anglesa, Edward Lloyd, obrí una cafeteria a Tower Street, Londres. Va ser freqüentat per comerciants, i es convertí en un fòrum preocupat per tal d’assegurar el comerç de mercaderies amb destinació a les Índies Orientals i Occidentals. Finalment es convertí en la companyia d’assegurances més famosa del món, la Lloyd’s de Londres.
El 1690, els mariners holandesos van treure de contraban plantes de cafè del port àrab de Mocha. D’aquesta manera, arribaren a l’illa de Java i als jardins botànics d’Amsterdam, als Països Baixos Units.
El 1710, a les colònies d’Amèrica del Nord, la beguda no alcohòlica més popular era la xocolata.
El 1713, el rei Lluís XIV de França rebé una planta de cafè treta de contraban de Mocha, Aràbia. La planta es cultivà al Jardin Royale de París. Va ser robada al cap de deu anys.
El 1727 es cultivà cafè a Brasil per primera vegada. Totes les plantes de cafè sud-americanes eren descendents de l’esqueix robat del Jardin Royale.
Cap al 1730, a Anglaterra, va baixar la popularitat del consum de cafè, perquè va anar essent substituït per la moda del te.
Cap el 1745, a Amèrica del Nord, la cafeteria es convertí en un lloc de reunió alternatiu a les tavernes sorolloses i sense llei. S’hi servia te, cafè i xocolata, juntament amb revistes i diaris. També s’hi celebraven reunions de negocis i s’hi penjaven avisos de sortides de vaixells, vendes i altres negocis.
El 1756, a Alemanya, s’obrí la primera fàbrica de xocolata del món.
El 1765, John Harmon fabricà la primera xocolata d’Amèrica, a Dorchester Lower Mills, Massachusetts.
El 16 de desembre de 1773, a la Festa del Te de Boston, els seus ciutadans protestaren contra l’aparent monopoli del te de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, abocant 342 caixes de te britànic al port de Boston.
Article redactat per: Jordi Viladoms, juny de 2025
Fonts:
· Williams, Neville: The Hutchinson Chronology of World History. The Expanding World. 1492-1775. Helicon Publishing Limited, 1999.
· Bayly, Christopher A.: El nacimiento del mundo moderno. 1780-1914. Siglo XXI, Madrid, abril de 2010. Traducció al castellà de Richard García Nye.