Aquesta societat de llengua no indoeuropea, constructora de temples i santuaris, essencialment urbana, amb les seves ciutats-estat situades en altiplans, de carrers rectes i ben traçats, sovint és qualificada d’«aristocràtica», perquè la majoria de sepulcres, ricament decorats i curulls d’objectes de gran valor, pertanyien a famílies dels nivells més elevats de la població. Entre els segles 900 i 400 abans de Crist, els etruscs van constituir una cultura plena de manifestacions artístiques, música, esports, jocs, celebracions… Una societat en la que sembla que el paper de la dona era rellevant i equiparable al del gènere masculí, compartint un lloc preeminent en banquets, en responsabilitats econòmiques i en autoritat, com ho mostren les optimistes representacions femenines en sarcòfags, relleus i escultures. Les ciutats etrusques van saber aprofitar les riqueses que els oferien les seves terres relativament fèrtils, els coneixements en l’ambit de la navegació fluvial i marítima, els jaciments miners de metalls i el comerç. Van produir diferents tipus de ceràmica originals, com l’impasto i el bucchero, i també van adoptar les tècniques i les formes dels immigrants grecs i fenicis. Els etruscs van deixar un llegat essencial a una Roma incipient, aportant-li tres dels seus reis.
Un poble ric i creatiu
L’antiga Etrúria s’extengué sobre les actuals Toscana i la part nord del Laci, al llarg de la vessant occidental dels Apenins, des del riu Tíber fins el Po. Des de la plana zona costanera fins a l’interior travessat per serralades, els etruscs van gaudir de zones fèrtils i també riques en recursos minerals.
Territori d’Etrúria (en groc).
Dibuix del mapa: Jordi Viladoms. Font: Mangas, Julio. Historia Universal. Roma. Editorial Vicens Vives, 2010.
La tradició literària ens informa de que estaven organitzats en una confederació de dotze ciutats, tot i que els historiadors actuals, al comptar els vestigis arqueològics, dubten que aquest en fos el nombre exacte.
Del que no hi ha dubte és de que vivien en ciutats-estat independents, dominant el territori del seu entorn immediat. Entre els anys 900 i 400 abans de Crist van constituir una civil·lització rica, creativa i poderosa, plena de manifestacions culturals i d’esports, amb una gran tradició com a productors de vi i una cultura plena de ritus religiosos. En tenim uns coneixements parcials; els etruscs van deixar unes deu mil inscripcions, la majoria funeràries, que són breus i ens aporten poca informació. Ens han arribat molts coneixements sobre la seva aristocràcia, a través de les tombes i necròpolis, però de les capes baixes de població en sabem molt poc.
A l’hora d’estudiar els etruscs hem de tenir en compte la influència que van rebre per part de grups de població procedents de Grècia, fundadors de ciutats i colònies al sud d’Itàlia –zona que es coneix com la Magna Grècia–, i també per part dels fenicis, procedents dels actuals Líban i Síria, que feia temps que s’havien establert a Xipre i s’anaven extenent pel Mediterrani occidental.
Figura de colom. Argila. Magna Grècia. Segle II a. C. Museu Poldi Pezzoli, Milà (Itàlia).
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Kylix amb vernís negre. Argila. Magna Grècia. Primera meitat del segle IV a. C. Museu Poldi Pezzoli, Milà (Itàlia).
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Màscara femenina fenícia. Terracota. Segle VI a. C. Aquests grans ulls són típics de les màscares, molt habituals en l’artesania fenícia. El seu ús votiu en tombes i santuaris també es troba a Xipre. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia).
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Peculiaritats etrusques
Els homes i i les dones joves tenien molta cura del seu cos i practicaven esports. Durant la maduresa tendien a l’obesitat, tal com mostren les pintures, els relleus i les escultures de l’àmbit funerari, que al llarg del temps es van anar tornant cada vegada més realistes, reflexant els defectes físics de les persones. S’utilitzaven olis i ungüents, es depilaven, i estaven molt extesos els cosmètics i els perfums; tenien productes per a la neteja de les dents, i es té constància de l’ús de pròtesis d’or i dentadures postisses.
Tant homes com dones s’abrigaven amb mantons de llana, subjectats a l’espatlla dreta amb fíbules, i a sota hi duien túniques de lli. Les sandàlies eren de fusta, amb detalls de bronze, i les més riques arribaven a tenir cordons d’or. Tant la roba com les sabates tenien adorns d’estil jònic. També s’utilitzaven barrets, i es feien pentinats que canviaven amb el temps i l’edat.
Alguns escriptors grecs de l’Antiguitat van manifestar el seus prejudicis sobre alguns comportaments llicenciosos dels etruscs, segurament exagerant la seva importància. Parlaven de que les dones etrusques bevien gairebé tant com els homes. També criticaven certs costums impúdics, com l’exhibició dels seus cossos nus i certes llibertats sexuals. Efectivament, algunes tombes d’Etrúria contenen pintures amb imatges d’actes carnals, tant heterosexuals com homosexuals.
Homes i dones tenien una posició força igualitària. Les dones d’Etrúria tenien certa autoritat i control de l’economia de la llar. Els relleus i les escultures de les urnes funeràries i dels sarcòfags ens les mostren participant en banquets, festes i jocs.
Els etruscs organitzaven lluites de gladiadors i curses de quàdrigues. Se’ls atribueix la invenció de la boxa i de les trompetes de guerra.
Autòctons o foranis?
De l’Edat del Bronze a l’Edat del Ferro
Podem parlar de l’existència d’un poble etrusc força desenvolupat ja a l’Edat del Bronze tardana, que durant la transició cap a l’Edat del Ferro (anys 950-750 a. C.) experimentaria uns canvis radicals, amb la creació de grans ciutats i noves formes d’organització.
El seu origen és controvertit. Molts historiadors diuen que els etruscs procedien de fora d’Itàlia, concretament de l’est d’Europa (Àsia Menor o Grècia), i altres diuen que eren autòctons, originaris de la mateixa Itàlia. Sobre aquesta qüestió existeixen, bàsicament tres teories:
Procedents de Lídia?
Aquesta primera teoria, segons la qual els etruscs haurien procedit de fora d’Itàlia, es basa principalment en relats de l’Antiguitat. Heròdot, al segle V a. C., va deixar constància de que venien de Lídia, un regne situat a l’Àsia Menor. L’escriptor grec ens parla d’una època anterior a la Guerra de Troia (segle XII a. C.), durant la qual els habitants del regne de Lídia haurien patit una gran fam. La situació de manca d’aliments per a tota la població hauria fet decidir al rei Atis dividir el conjunt dels seus súbdits en dues meitats, amb la intenció de determinar, a sorts, que una de les parts abandonés el país, per a cercar mitjans de vida més enllà del mar. El grup de migrants que va haver de marxar fou dirigit per Tirrè, fill del rei, dirigint-se en primer lloc per vies terrestres a Esmirna, ciutat costanera de l’actual Turquia, on emprengueren la tasca de contruir vaixells. A continuació s’haurien fet a la mar, posant rumb cap a l’oest, cap a Grècia, terra d’ombrikoi, on s’hi haurien establert, tot fundant poblacions, per a tornar a embarcar-se i emprendre el seu ulterior i definitiu viatge cap a la península itàlica.
Procedents de la Grècia prehel·lènica?
La segona teoria enllaçaria amb el relat d’Heròdot. Un cop en terres gregues, els migrants procedents de Lídia s’haurien fet anomenar tyrsenoi, en honor al seu cabdill, el jove Tirrè. A partir d’aquest punt sorgiria la segona teoria, que ens informa d’un grup de població, el dels pelasgs, terme amb que molts escriptors grecs de l’Antiguitat coneixien els pobladors prehel·lènics de Grècia. Els pelasgs haurien viatjat a la península itàlica i serien els avantpassats dels etruscs, hipòtesi recolzada pel fet que dues ciutats etrusques, Cerveteri i Tarquínia, es proclamaven succesores dels grecs.
Autòctons d’Itàlia?
Tanmateix, Dionís d’Halicarnàs, escriptor del segle I abans de Crist, va escriure una versió completament diferent, segons la qual els etruscs no procedirien de Lídia ni serien pelasgs, sino que sempre havien viscut a Itàlia.
Teories actuals
Els historiadors d’avui consideren que la majoria de relats dels escriptors grecs de l’Antiguitat, plens de mites, colonitzacions provocades per desastres i advertiments divins, són llegendàries, basades en tradicions orals, o directament inventades, amb finalitats locals que desconeixem. Però no es descarta que aquests relats puguin tenir una base real.
La llengua etrusca no és d’origen indoeuropeu, i això és estrany a la península italiana. Aquells pobles migrants van penetrar a Itàlia des del nord, extenent-se per al llarg de tota la península. Els historiadors es pregunten per què no van exercir una influència sobre la Toscana, la terra dels etruscs.
Els mateixos habitants d’Etrúria s’interessaren pel seu passat, i sovint van identificar la seva història amb la dels antics grecs, cosa que confirmaria la relació entre els origens etruscs i els immigrants pelasgs. Es tracta d’una teoria recolzada per molts elements: a la ciutat etrusca de Veïs trobem moltes imatges d’Anquises i el seu fill Enees, que suposadament s’haurien escapat del saqueig de Troia per part dels grecs.
Les anàlisis realitzades amb mitjans actuals confirmarien les dues possibilitats, tant la de l’origen autòcton com la de l’origen forani. Per una banda, els estudis basats en ADN han demostrat una continuïtat autòctona des del Neolític. Paral·lelament, altres estudis també han posat de manifest la presència de contactes humans amb l’Orient. Tanmateix, aquests segons no són concluents a l’hora d’afirmar un origen oriental dels etruscs, perquè abasten un període de temps molt ampli; ens parlen d’uns contactes humans perllongats i dispersos al llarg de segles, i no d’unes migracions puntuals.
El debat sobre els origens etruscs segueix, però es descarten els relats llegendaris, perquè aquests es van utilitzar en llocs i moments concrets amb la voluntat de recolzar la preeminència d’alguns pobles o sectors de població.
L’expert etruscòleg Massimo Pallottino (1909-1995) va demostrar que, a l’Edat del Bronze i als inicis de l’Edat del Ferro, la població d’Etrúria presentava analogies amb altres comunitats d’Itàlia, pel que fa al tipus de poblament i pràctiques funeràries.
Per altra banda, també sabem que des del Bronze Tardà, l’àrea tirrena va rebre nombrosos grups orientals, atrets per les riqueses mineres de Sardenya, de l’illa d’Elba i del mateix territori etrusc, que es van començar a explotar a partir del segle IX abans de Crist.
Inscripció trilingüe. Bronze. Procedent de Càller (Cagliari). Segle I a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Conté un text en llatí, grec i púnic. S’hi llegeix: “Cleó, esclau dels contractistes de sal, va fer un regal a Esculapi Merre de bon grat, amb raó, merescudament”. El fet d’estar escrit en tres llèngües demostra la composició multiètnica de la comunitat local.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
La llengua etrusca
L’escriptura alfabètica, capaç d’expressar tot el patrimoni sonor d’una llengua amb pocs símbols, va ser inventada pels fenicis a la zona de l’actual Líban, entre els segles XI i X a. C. Els grecs ràpidament van fer seva aquesta novetat, adaptant alguns signes consonàntics per a expressar vocals, absents tant en el fenici com en altres llengües semítiques. Les lletres fenícies (phoinika grammata), com els grecs anomenaven al seu alfabet, van arribar a les costes italianes amb els colons i mercaders de l’illa d’Eubea a partir de finals del segle IX a. C.
Com hem esmentat abans, l’etrusc no és una llengua indoeuropea. No comparteix les estructures gramaticals amb la majoria de llengües itàliques que es van extendre durant el Neolític. Això fa que, tot i que és perfectament llegible, la llengua etrusca sigui difícil d’entendre. La dels períodes més antics s’assembla a la que utilitzaven els habitants de Rècia, antiga regió dels Alps centrals. Això recolzaria la hipòtesi d’una influència procedent del nord d’Itàlia, que situaríem al voltant de l’any 1200 a. C. També s’han observat semblances entre l’antiga llengua etrusca i algunes inscripcions en esteles de Grècia. En tot cas, aquestes troballes no afirmarien necessàriament la teoria d’un possible origen grec dels etruscs, ja que podrien constituir simples indicis de que determinats grups de població d’Etrúria podrien haver migrat cap a Grècia en determinades èpoques.
A partir del segle VIII a. C. es desenvolupà un alfabet etrusc procedent d’Eubea, que prenia com a model el dels fenicis, i que s’utilitzava al llarg del Mediterrani. L’alfabet d’Etrúria adquirí certes pecularitats, com la grafia C per a la tercera lletra de la seqüència (gamma) i l’ús del signe X per al so csi.
Els especialistes són capaços d’interpretar les prop de deu mil inscripcions etrusques que existeixen, normalment gravades sobre pedra o metall, o pintades sobre ceràmica. Gran part són breus, perquè només contenen dedicatòries i noms propis. Fins al segle VIII a. C., els individus s’identificaven amb un sol nom. En fases posteriors s’hauria passat a utilitzar un nom i un adjectiu patronímic, o sigui, pertanyent a una família. El fet d’esmentar l’origen familiar s’atribueix a la importància creixent de la transmissió de les propietats. Els esclaus s’identificarien amb un sol nom, al que s’afegia una referència al seu amo.
No s’han conservat textos etruscs gaire llargs. Tanmateix, ens han arribat tres llàmines d’or procedents de Pyrgi, que ens parlen d’un temple, i que inclouen un altre text en fenici, a més de dos calendaris rituals (un d’ells procedent de Capua), i un llibre fet amb lli, que conté unes 1.500 paraules. Però aquest llibre va ser tallat posteriorment, en forma de tires, per tal d’embolicar una mòmia, que es conserva a Zagreb. Es creu que van existir libres amb textos etruscs extensos sobre rituals i cultes religiosos, però no se n’ha conservat cap.
Fases dels assentaments etruscs
Edat del Bronze (anys 3300-1200 a. C.)
Durant aquesta fase els assentaments humans es trobaven, generalment, en zones obertes i planes. Al nord d’Itàlia, aquests establiments humans s’inscriuen dins d’una cultura coneguda amb el nom de Terramare.
Influència micènica
Durant els segles XIII i XII a. C. les civil·litzacions de la Grècia micènica i d’Àsia Menor es van començar a expandir cap a l’oest, cosa que ens indiquen les troballes de ceràmica micènica tant al sud d’Itàlia com al nord, en llocs com Frattesina.
En els segles XII i XI observem una decadència de la civil·lització micènica, amb indicis de destrucció de temples, i amb un descens dels contactes dels grecs amb els pobles de la península itàlica.
Edat del Ferro (1200-550 a. C.): la cultura de Villanova
Un jaciment situat prop de Felsina (Bolonya), pertanyent a l’Edat del Ferro, mostra uns patrons que donen nom al que es coneix com a cultura de Villanova. Conté una sèrie de característiques prototípiques que ens permeten estudiar aquest període i comparar-lo amb altres zones d’Itàlia. Villanova conté dos-cents enterraments, la majoria incineracions, en que s’utilitzaven recipients de ceràmica per a contenir les cendres.
Els arqueòlegs també han treballat en assentaments del segle XII a. C. com el de Sovana, situat prop del llac de Bolsena (veure mapa).
Alguns establiments humans, habitats durant llargs períodes, podien ser abandonats en certes èpoques i tornar a ser repoblats en temps posteriors, però no sabem les causes d’aquesta alternança. Alguns assentaments, com el de Frattesina, al trobar-se al mig de vies comercials que connectaven la península itàlica amb la zona del Danubi, tingueren certa força. Al llarg d’aquestes rutes s’hi transportava ceràmica, ambre i vidre. La presència d’ivori i ous d’estruç indica que també hi devien haver contactes amb el nord d’Àfrica o el Pròxim Orient.
Processos de transformació de la cultura de Villanova
Etrúria tingué contactes amb l’Europa central, zona que es desenvolupà i donà lloc a una demanda de metall i intercanvis comercials. Això explicaria que a la vall del Po, al nord, es generessin comunitats més grans i ben organitzades, dedicades al comerç.
Des de l’Edat del Ferro fins als segles VII-VI a. C., Etrúria experimentà diversos canvis en l’explotació dels recursos, lligats a canvis socials i polítics. S’observa un desplaçament dels assentaments de les planes cap a zones elevades, més fàcils de defensar. No se’n coneixen gaire els motius, tot i que una de les explicacions més evidents seria la necessitat de protecció davant l’existència de conflictes violents, hispòtesi recolzada per les troballes d’armes a moltes tombes. La reunió de diversos assentaments petits i dispersos, donà lloc a nous assentaments, més grans i ben defensats, situats en altiplans. Fou un procés lent i complex, que ja venia dels temps del Bronze tardà, i que afectà a gran part d’Itàlia (vall del Po, Emília-Romanya, Toscana, Laci i Campània). La població dels assentaments augmentà, passant de desenes de persones a centenars, derivant cap a la creació de centres urbans cada cop més grans, fenomens lligats a un creixement econòmic.
Les ciutats etrusques
Segurament Etrúria va ser la primera regió d’Itàlia que va adoptar el model urbà. La ciutat de Veïs, situada a vint quilòmetres de Roma, és un dels exemples més emblemàtics, juntament amb Tarquínia, Vulci, Cerveteri, Chiusi, Volsinii, Fiesole, Arretium i Cortona, que van florir al llarg dels segles VII i VI abans de Crist. Aquestes ciutats estaven envoltades de muralles i fortificacions, contenien temples de pedra, vivendes prou còmodes, tenint en compte els seus nivells rudimentaris, infraestructures hidràuliques i tombes monumentals. Devien ser força semblants a les colònies gregues coetànies que hi havia al sud d’Itàlia, que van dur moltes característiques d’Atenes i Corint.
Veïs es trobava en un gran altiplà. Incloïa temples (Piazza d’Armi, Portonaccio) decorats amb estàtues de terracota. Tarquínia, amb una superfície de cent vint hectàrees, envoltada de muralles, comptava amb el temple d’Ara della Regina i la veïna necròpoli de Monterozzi. Cerveteri, situada damunt un altiplà, tenia una extensió de cent cinquanta hectàrees.
Tomba dels Lleopards, a la necròpoli de Monterozzi, prop de la ciutat etrusca de Tarquínia. Any 470 a. C.
Fotografia: Istock Photo.
Altres assentaments, com el de Spina, a prop del riu Po i del mar, van beneficiar-se del comerç, aprofitant la possibilitat de practicar la navegació fluvial i marítima. Les seves cases es construïen sobre pilones, perquè el seu territori sovint s’inundava. A les seves necròpolis s’hi troben atuells, fitxes de jocs i daus de bronze, així com molta ceràmica importada de l’Àtica.
Marzabotto, prop de Felsina (actual Bolonya), data del segle VI a. C. Encara es pot admirar el traçat quadriculat i totalment regular de les seves construccions i carrers, basats segurament en models grecs.
Marzabotto, prop de Bolonya (Itàlia).
Fotografia: Istock Photo.
Pisa, emplaçament portuari situat a la riba de l’Arno, exportava marbre i ceràmica d’“impasto” i “bucchero”, com ho demostren objectes trobats a Gènova i prop de Montpeller.
Els habitants de Veïs, Cerveteri, Tarquínia, Vulci, Cortona i Chiusi conreaven les terres fèrtils del voltant i tenien tallers de ceràmica. Vulci i Chiusi, situades al mig de rutes terrestres, comerciaven amb els seus productes.
Populònia i Vetulònia desenvolupaven activitats mineres i metal·lúrgiques, emprant la riquesa mineral de l’illa d’Elba i establint vincles amb l’illa de Sardenya.
Des de Veïs es navegava pel baix Tíber, establint-se una connexió entre Etrúria i el Laci. A la ciuta també hi arribava la via terrestre provinent de la Campània, a través de la plana Pontina.
Els etruscs adoptaren les formes arquitectòniques dels grecs, adaptant-les a les possibilitats de construcció que oferien els materials que tenien al seu territori, entre els quals no s’hi comptava el marbre.
Algunes urnes cineràries trobades en necròpolis tenien forma de cabana, cosa que ens permet imaginar com eren les vivendes etrusques. Certs assentaments inclouen vestigis dels forats on s’hi fixaven pals, a partir dels quals es construïen les cabanes, rectangulars o ovalades, caracteritzades per la senzillesa. Les parets i els sostres eren contruïts amb troncs i canyes, tot i que en algunes ciutats les parets de les vivendes eren de pedra. La seva superfície interior oscil·lava entre els 5 x 3,5 metres fins un màxim de 12 x 6 metres, i les seves parets podien estar decorades amb pintures.
Grecs i fenicis
Els grecs, pressionats pels esdeveniments produïts a les seves terres, es desplaçaren cap a l’oest i s’establiren a Itàlia i Sicília, on van anar fundant colònies al llarg de dos-cents anys, la més septentrional de les quals fou la de Cumes. A inicis del segle VIII a. C. els grecs van fundar la seva primera colònia en terres itàliques: Pithecusae, cosa que permeté a comerciants grecs i fenicis-púnics comerciar i establir enclaus propers a les terres d’Etrúria. Els grecs comerciaren amb tota Itàlia, com ho mostren les troballes de ceràmica procedents de les seves colònies: àmfores, copes, plats, recipients diversos… utilitzats per a contenir vi, aigua, pomades, perfums, etc. La major part de les peces dels anys 650 i 550 a. C. procedia de Corint, i a partir de la dècada de 550, començà a importar-se principalment d’Atenes.
Els etruscs, tot i que ja tenien les seves pròpies divinitats, van adoptar-ne moltes dels nouvinguts grecs, de manera que Apolo donaria lloc a l’Aplu etrusc, i Hera inspiraria la deessa etrusca Uni.
Els fenicis, procedents dels actuals territoris de Líban i Síria, van actuar com a mitjancers entre l’Imperi assiri de Mesopotàmia i el Mediterrani. Fundaren Cartago i Gades (a la Península Ibèrica). Es té constància de la seva presència a Xipre al segle X a. C. A l’any 775 a. C. van participar, juntament amb els grecs, en la fundació de Pithecusae, a Itàlia.
Amb l’arribada d’aquests pobles de l’est, els autòctons italians van rebre moltes influències orientals. Als jaciments arqueològics etruscs s’hi troba ivori, peces de ceràmica amb decoracions de lleons i monstres, ous d’estruç i copes de plata daurada de Xipre, que les elits etrusques van adquirir com a símbol de riquesa.
Els artesans d’Etrúria van aprendre moltes tècniques i motius artístics de grecs i fenicis, però això no ens ha d’induir a pensar que l’art dels etruscs va ser importat, perquè ja feia segles que tenien una cultura pròpia.
Grecs i fenicis també importaven matèries primeres procedents d’Etrúria, com ho demostren les troballes, a Pithecusae, de troços de ferro originaris de l’illa d’Elba, davant la qual hi havia la ciutat etrusca de Populònia.
L’economia
Els recursos naturals
El drenatge de les terres i el cultiu de terres propicià l’auge econòmic dels etruscs. A les seves planes, relativament fèrtils, s’hi produïen grans quantitats d’oli, cereals i vi. Les parcel·les de terra eren individuals i força reduïdes, però les imatges de banquets representades pels etruscs ens fan pensar en l’existència de certa abundància. Durant molt temps es creia que els grecs havien portat la cultura del vi a Etrùria, però ara sabem que els etruscs ja cultivaven vinyes i produïen vi abans de la seva arribada. Altres activitats principals foren l’extracció de matèries primeres de les mines, amb l’elaboració i distribució de productes artesans de metall. Els etruscs extreien ferro dels turons de Populònia. Les terres de la riba del riu Arno contenien jaciments de ferro, plom i plata. Prop d’Arezzo, de coure. Volterra extreia alabastre. Tota aquesta riquesa permetia que a llocs com Vulci es fessin escultures de bronze. La sal del delta del Tiber, a Ostia, contituïa una altra font de riquesa de gran valor, utilitzant-se per a la conservació de la carn.
El mar i el comerç
Tot i que no podem parlar, ni de bon tros, d’un imperi, sabem que els etruscs eren bons navegants, cosa que els permeté arribar fins a Corint i Atenes. El seu desenvolupament de la tecnologia naval va ser fruit de la necessitat de cercar recursos i aliments al mar i a les terres llunyanes. Les ciutats de Cerveteri, Tarquínia, Vulci, Vetulònia i Populònia estaven situades a poca distància de la costa. Cerveteri tenia el port de Pyrgi, i Tarquínia el de Gravisca. Veïs i Volterra no tenien un accés directe al mar, però hi podien accedir a través dels rius Tíber i Cecina respectivament.
Grup de gerros, plats i bol bucchero. Pertanyents a Chiusi (Toscana). Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). El repertori de formes era variat.
Fotografia: Jordi Viladoms.
La ceràmica
Els artesans d’Etrúria produïen uns tipus de ceràmica pròpis coneguts com impasto i bucchero –un tipus de ceràmica gairebé negra–, així com també un tipus d’origen etrusc-corínti. Les seves exportacions abastaven tota la Mediterrània, incloent el sud de França, la Península Ibèrica, Còrsega, Sardenya, Cartago, Sicília i la Campània. Les àmfores etrusques competien amb els productes de Massilia. També existia un comerç basat en metalls, sal i esclaus. Gràcies a aquestes activitats comercials, Populònia i altres ciutats van encunyar monedes pròpies durant els segles V i IV a. C.
Els etruscs tingueren molta presència al centre de la península itàlica, i també a la Campània –al sud–, colonitzant Capua i Pontecagnano, i deixant la seva petjada a Nàpols, Marcina i Pompeia. Els grecs de les colònies de la Magna Grècia, al sud de la península, van tenir relacions comercials amb els etruscs establerts a la Campània. Ciutats com Sibaris, Capua i Pontecagnano van ser testimonis del comerç de teixits de Milet i de ceràmica bucchero etrusca.
Un dels trets de la ceràmica d’impasto, una de les més característiques de la civil·lització etrusca ja des dels primers segles (X i IX a. C.), era que l’argila contenia una petita proporció de pedres. Les peces es feien a mà o amb un torn de terrissaire lent, i les superfícies es polien amb un pal de fusta. S’hi feien decoracions modelades, incises o estampades.
La producció de terracota, que es solia realitzar amb motlles, també estava molt extesa i desenvolupada.
La tècnica del bucchero es començà difondre al segle VII a. C. Es tracta d’un tipus d’impasto negre brillant que es coïa en atmosfera reductora, és a dir, subministrant un quantitat reduïda d’oxigen al forn. D’aquesta manera, l’òxid fèrric vermell de l’argila es convertia en òxid ferrós negre. A l’argila se li extreien totes les impureses, i s’aconseguia una superfície molt fina. També es brunyia després de la cocció. Les peces produïdes amb aquesta tècnica, inspirats en models metàl·lics, són una de les creacions més originals dels etruscs, exportant-se per tota la Mediterrània.
Els calzes per a beure es coneixen com a kyathol. Pertanyents a Chiusi (Toscana). Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia).
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
A Etrúria també trobem molta ceràmica de procedència grega des de finals del segle V a. C., gran part de la qual devia entrar a la península itàlica a través dels ports de Pyrgi o Gravisca. Inicialment, les importacions provenien de l’Àtica, i a partir del segle VI a. C., de Corint. Els dos ports integraven santuaris, on els comerciants grecs i fenicis hi practicaven els seus cultes, tot propiciant la difusió de les seves creences i divinitats entre els pobles itàlics.
D’altra banda, el contacte dels etruscs amb els tallers grecs del sud de la Magna Grècia, així com amb artesans itinerants, va facilitar la introducció d’innovacions tècniques i estilístiques, com la ceràmica de figures vermelles. Entre els segles VIII i VII a. C. es van desenvolupar la ceràmica etrusca-geomètrica i l’etrusca-coríntia, ambdúes molt vinculades a les influències gregues.
El bronze
L’escultura amb bronze, mitjançant la tècnica de la cera perduda, estava molt desenvolupada. La “Minerva d’Arezzo” i “L’Orador” són estàtues de gran tamany. Es tracta d’importants exemples d’un art que devia ser molt extès i ric.
Els artesans etruscs també produïen miralls amb bronze, dels quals se n’han conservat uns dos mil. Eren un típic regal de matrimoni, de molt valor. Contenien decoracions en relleu, basades en relats mitològics.
El fet que s’hagin conservat moltíssimes peces de ceràmica i molt poques de metall no és casual: moltes vegades les peces de ferro i bronze es fonien per a convertir-les en altres objectes. Es creu que els romans, a l’any 265 a. C., es van endur unes dues-mil estàtues de Volsinii (Bolsena). També se sap que a l’any 1546 es van fondre més de dues tones de peces de bronze de Tarquínia per a cobrir les columnes de l’Arxibasílica de Sant Joan del Laterà de Roma.
La joieria
Un altre camp artístic molt important era el de la joieria. Els fermalls o fíbules, fetes amb or o altres metalls, així com també amb os o ambre, eren de gran riquesa. També ho eren els braçalets, les arracades i els collarets, decorats sovint amb gemmes. Els etruscs van adquirir una gran habilitat en la utilització d’or i plata. Tant homes com dones duien anells, que a vegades contenien gravats que s’utilitzaven com a segell. Les tiares, amb fulles d’or, eren unes de les màximes manifestacions de riquesa.
Els enterraments
Una font arqueològica molt important
Els historiadors han dedicat molta atenció a les pràctiques funeràries, essencials per a entendre les societats antigues. Les tombes etrusques contenen moltes representacions del difunt, en forma de pintures, relleus i escultures, que ens mostren la manera com es volia que se’ls recordés, i suposen una voluntat de “perllongament” de la seva vida. Es tracta, normalment, de troballes corresponents a una petita part de la comunitat, perquè pertanyien a un segment social benestant. Es creu que els nounats i nens molt petits que morien eren enterrats a l’interior de les cases, i per això hi ha poquíssimes representacions de nens en l’art funerari etrusc.
Pràctiques funeràries
Les necròpolis, de tipologia variada, depenien de les tradicions locals, així com de les possibilitats del medi i del tipus de roca. A Tarquínia hi trobem tombes subterrànies excavades, mentre a Cerveteri s’hi troben túmuls, que contenien vàries tombes.
En els temps més antics, la majoria d’enterraments eren incineracions. Les cendres es dipositaven en recipients en forma de gerros o urnes, que es soterraven juntament amb altres objectes de ceràmica i metall pertanyents al difunt.
Canopi antropomòrfic (amb cap d’època posterior) contenidor de cendres. Ceràmica etrusca del tipus bucchero. Segles VII-VI a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Aquest tipus de recipient contenia centres. S’anomena canopi per la seva semblança amb els recipients canòpics egipcis, que contenien els òrgans de cossos momificats.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Hydria cinerària trobada a Chiusi (Toscana). Ceràmica etrusca del tipus bucchero. Segle VII a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). L’hydria era un tipus recipient d’origen grec, inicialment per a contenir aigua. Els etruscs la van utilitzar per a contenir cendres.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Ceràmica etrusca del tipus bucchero. Segles VII-VI a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Aquest tipus de gerro a vegades es combinava amb tapes articulades, coronades amb figures d’ocells.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Ceràmica etrusca del tipus bucchero. Segles VII-VI a. C. Museu del Palazzo Reale, Torino (Itàlia). La decoració en relleu, la presència d’aplicacions plàstiques i l’ús de punxons denota la inspiració dels prototips metàl·lics.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Urnes cineràries i sarcòfags
Les urnes cineràries estaven decorades amb diferents tipologies d’imatges:
· Escenes de banquets, festes i jocs.
· Enfrontaments militars o lluites.
· Escenes de la mitologia grega.
· Difunts acomiadant-se dels seus éssers estimats, o evocant el viatge dels difunts cap a l’inframon, a través del mar, on podien trobar terribles monstres marins. Els etruscs creien que, després d’aquest trànsit, els difunts recuperaven la seva vida i els seus antics plaers, com els banquets i les festes.
Urna cinerària de Chiusi (Toscana). Terracota. Segles III-II a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Conté la representació d’una escena de batalla que recorda grans frisos grecohel·lenístics.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Quatre urnes cineràries etrusques de Chiusi (Toscana). Terracota. Segles III-II a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Un dels temes més extesos en aquesta zona, tal com mostren aquestes urnes, és el duel fraticida entre Etèocles i Polinices, els fills d’Èdip, que competeixen pel regne de Tebes. La imatge condensa els temes de la traïció dels pactes i els vincles familiars, la disputa sobre la propietat i la fúria de la guerra.
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
Els enterraments permeten fer-nos una idea dels costums i valors pels quals es regia la societat etrusca. Els homes donaven molt valor a la guerra, la caça i les activitats econòmiques. Les dones tenien un paper molt important en la societat, exercint una autoritat considerable i portant el control de l’economia de la llar.
Amb el temps, les incineracions van anar donant pas a les inhumacions. Els homes solien ser enterrats amb les seves armes (espases, llances, destrals, cascs i escuts), i fins i tot amb les seves quàdrigues, carros (veure foto inferior) o cavalls sacrificats, com a signe de distinció. Les dones eren enterrades amb fusos (per a filar), agulles i rodets, així com també amb joies i objectes fets amb plata, or, ambre i pasta de vidre. Els aixovars funeraris tant masculins com femenins contenien gerros, copes i qualsevol tipus de recipients associats al consum de vi.
Matràs de pelegrí i gerro de vi nuràgics fenicis. Ceràmica. Segle VIII a. C. Aquests flascons estan relacionats amb la producció, consum i comerç de vi a Sardenya. Produïdes a molts tallers de l’illa, s’exportaven a diverses zones de la Mediterrània. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia).
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
Les parets de les cambres funeràries estaven decorades amb frescos,en que els homes solien aparèixer en lluites i enfrontaments militars; les dones, teixint; i ambdós gèneres, participant en festes, banquets i jocs.
Una de les peces etrusques més cèlebres és el Sarcòfag dels Esposos, que representa una parella reclinada, de la que es desconeix la identitat. L’home podria ser una versió, amb barba, d’Apol·lo, perquè els seus trets coincideixen amb una altra imatge d’aquest déu que es trobava al sostre del temple de Veïs.
Els grecs van dur a Etrúria la seva influència i part de la seva tradició oral, procedents de l’època micènica, plenes de mites, relats i imatges de la Guerra de Troia, divinitats i herois. Per això trobem decoracions etrusques basades en parts de l’Odissea i la Ilíada: escenes i personatges pintats sobre àmfores, craters, etc. Un exemple n’és el crater d’Aristonothos, conservada als Museus Capitolins de Roma. Les narracions mitològiques emfatitzaven els conceptes de valentia, virtut i bellesa, però també transmetien la idea de perill, encarnada en monstres com l’esfinx, el grifó (o griu), la Medusa, etc. No sabem si els habitants d’Etrúria podien llegir i entendre les inscripcions gregues, però sens dubte van conèixer i representar els seus mites i monstres.
El sepulcre de la família etrusca Matausni
El Museu de l’Antiguitat del Palau Reial de Torí (Itàlia) dedica un dels seus espais al sepulcre de la família Matausni, on s’hi exposa l’urna cinerària i el sarcòfag que mostrem a les fotografies. Els enterraments col·lectius, principalment de tipus túmul o cambra excavada a la roca, es van estendre per tot el món etrusc a partir del segle VII a. C. L’hipogeu dels Matausni de Chiusi (Toscana), utilitzat durant tres generacions, des de finals del segle IV fins a finals del segle III a. C., és un exemple madur d’aquest costum funerari. El sepulcre tenia planta creuada: s’hi accedia a través d’un llarg passadís (dromos) que conduïa a un vestíbul, en el qual s’hi obrien tres estances. Els sarcòfags i les urnes, parcialment conservats, estaven disposats als costats laterals de les cambres funeràries o en nínxols excavats al dromos. El material trobat a l’hipogeu de Chiusi va ser descobert fortuïtament el 1882 i comprat l’any següent pel Museu d’Antiguitats de Torí. Inclou diversos objectes (gerros, miralls i ornaments de bronze).
Situació del sepulcre Matausni i la necròpoli de Poggio Buco dins del territori d’Etrúria (indicats en vermell).
Dibuix del mapa: Jordi Viladoms. Font: Mangas, Julio. Historia Universal. Roma. Editorial Vicens Vives, 2010.
Urna cinerària pertanyent al sepulcre de la família Matausni, Chiusi (Toscana). Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). El cofre té una imatge d’Escil·la, un monstre marí, que es troba sovint en urnes funeràries, perquè el viatge al més enllà implicava creuar el mar. A la tapa hi ha una inscripció que ens indica que la difunta pertanyia a les famílies aristocràtiques dels Matausni-Pufna, que estaven vinculades.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
Sarcòfag pertanyent al sepulcre de la família Matausni. Chiusi (Toscana). Terracota i alabastre. 230-210 a. C. Museu del Palazzo Reale, Torino (Itàlia). La difunta està representada en posició semi-reclinada a la tapa. Porta una capa i joies vistoses, i a la mà dreta sosté un petit cràter, relacionat amb els cultes de Dionís. Segurament la difunta era una figura eminent i propera al fundador de la tomba, la seva primera muller o potser la seva mare.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022.
La necròpoli de Poggio Buco
Les troballes de Poggio Buco (Pitigliano, Grosseto) provenen de les tombes aristocràtiques d’una petita població etrusca de nom desconegut, habitada entre els segles VIII i VI a. C. L’antic poble s’aixecava sobre un turó rocós als vessants de la qual hi havia les necròpolis. La seva posició al costat del riu Fiora assegurava el control de les rutes comercials entre la costa tirrènica i l’interior. Els objectes funeraris inclouen imitacions de ceràmica grega i articles d’impasto i bucchero, típics de la propera ciutat de Vulci, que va tenir una forta influència política i cultural en el petit poble.
Ceràmica impasto d’influència grega. Primera meitat del segle VII a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Per a servir el vi, s’utilitzaven gerres, craters i cullerots; les tasses i les copes estaven destinades als comensals.
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
Ceràmica impasto d’influència grega. Primera meitat del segle VII a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Els banquets eren un reflex dels ideals aristocràtics. L’ostentació de la riquesa, tant en la vida com en els rituals funeraris, tenia com a objectiu consolidar el paper social de les famílies etrusques riques i s’inspirava en l’opulència dels prínceps orientals. La influència de la ceràmica grega queda evidenciada en la difusió de formes i decoracions de la tradició hel·lènica, així com en les tasses amb petites nanses horitzontals, les àmfores, les olles i els craters pintats amb motius geomètrics.
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
Ceràmica trobada entre l’aixovar funerari. Segona meitat segle VII-principis segle VI a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Els objectes que es dipositaven als sepulcres eren els mateixos que s’utilitzaven per als banquets.
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
Ceràmica trobada entre l’aixovar funerari. Segona meitat segle VII-principis segle VI a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia). Les peces de ceràmica de Poggio Buco presenten influències corínties i fenícies.
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
Ceràmica trobada entre l’aixovar funerari. Segona meitat segle VII-principis segle VI a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia).
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
La col·lecció d’objectes de Torí va ser trobada al segle XIX per un pagès anomenat Giuseppe Dianzani a les seves terres de conreu. Va ser donada al Museu per Mario Umberto Dianzani l’any 1998. Ens dóna una visió dels aixovars: no hi ha armes ni ornaments metàl·lics, probablement saquejats en el passat o dispersos al mercat d’antiquaris.
Les pintures funeràries
Es coneixen uns cent vuitanta frescos, cent quaranta dels quals pertanyen a Tarquínia, així com a ciutats com Chiusi i Volsinii, generalment datats entre els segles VI i II a. C. Al nord d’Etrúria n’hi ha menys presència.
Les pintures de les tombes més antigues mostren una influència oriental, amb moltes representacions d’animals, sovint fantàstics, i rarament de persones. L’art funerari etrusc posterior incorpora altres manifestacions, moltes d’elles inspirades en el món de Dionís: banquets i festes, així com també esports, jocs i música.
A Tarquínia trobem molta ceràmica pintada amb escenes mitològiques d’origen grec, com el judici de Paris, que elegí Afrodita, deixant de banda Hera i Atenea; o una escena que mostra a Aquil·les espiant al Troil, el fill de Príam, rei de Troia. Una altra de les narracions sovint representades és l’arribada de Demarat amb els seus seguidors i deixebles des de Corint. Aquest relat ens suggereix que els artesans devien viatjar per tota la Mediterrània.
El sorgiment de les elits
L’ostentació, la competició i la rivalitat eren valors molt importants a l’Antiguitat. L’aristocràcia etrusca, de caràcter endogàmic, no era una excepció. S’envoltava de luxe, important ivori, alabastre, ous d’estruç, ungüents, teixits luxosos, etc. Rebia una gran influència orientalitzant, procedent de les ciutats-estat gregues com Corint.
Les diferents comunitats i ciutats-estat delimitaven els seus territoris amb fronteres i muralles, dins les quals les elits exercien poder i autoritat sobre els seus conciutadans. A partir del segle VI a. C. apareixen indicis de governants etruscs amb una autoritat suprema, coneguts com a lucumons. Exercien una mena de regnat, generalment no hereditari, amb funcions polítiques i sacerdotals, però sabem que Tarquínia i Cerveteri van estar governades de manera estable durant molt temps per determinades oligarquies.
Els representants de les ciutats etrusques celebraven reunions a llocs com Fanum Voltumnae, prop de Volsinii, on es decidien diverses qüestions, com emprendre accions militars conjuntes contra altres pobles. Els guerrers etruscs eren del tipus que es coneix com a hoplites, veritables ciutadans armats. El fet de posseir armes, armadures, cavalls i quàdrigues era un signe de distinció social.
Els governants estaven interessats a extreure els recursos de les terres agrícoles del voltant, o de les mines properes, i també controlar les vies de transport, comerç i comunicació, tant terrestres, com fluvials i marítimes. La necessitat de crear i preservar les fronteres, i l’ambició d’ampliar els territoris, prenent-los a les comunitats veïnes, devia ser la causa de conflictes armats. Els enfrontaments bèl·lics permetien a les elits crear una xarxa de clients i partidaris.
La base del poder possiblement es basava en grups de parentesc extensos, units per matrimonis. Per a guanyar-se recolzaments, el sistema clàssic eren els dons i regals.
El jaciment de Murlo, proper a Siena, ens mostra els vestigis de la casa d’una família rica del segle VIII a. C., que inicialment estava formada per dues plantes amb teulada. Al cap d’un segle, l’edifici es convertí en un conjunt d’estances situades al voltant d’un pati, ocupant una superfície d’uns 60 x 60 metres. El complex contenia estàtues de persones i animals fabulosos, així com frisos que representaven banquets, amb persones menjant, bevent i tocant la lira. Aquesta construcció fou destruïda al tercer quart del segle VI a. C.
Segle VI a. C.: etruscs i cartaginesos contra grecs
Quan el rei persa Cir va conquerir Fenícia, molts dels seus habitants es van veure obligats emigrar a Cartago i al Mediterrani occidental. Entre aquests desplaçats s’hi van comptar els grecs foceus, procedents de l’Àsia Menor, que es van instal·lar a Còrsega i van fundar una colònia prop de l’actual Marsella. Els fenicis no veien amb bons ulls que els grecs foceus s’instal·lessin a Còrsega. Als etruscs tampoc no els agradava la presència grega tan a prop de les seves terres. Al voltant de l’any 540 a. C., els cartaginesos i els etruscs es van unir per a lluitar contra els grecs. Aquests van ser vençuts, expulsats de Còrsega, i obligats a desplaçar-se cap a la zona de Calàbria, al sud. A partir d’aleshores, els etruscs van reforçar el seu control de Còrsega i Sardenya.
Al voltant del 524 a. C., Cumes, ciutat grega situada a la Campània, fou atacada per la coalició etrusca-cartaginesa, amb reforços per part d’umbres, daunis i altres pobles itàlics.
El 474 a. C. es produiria un nou atac sobre els grecs de Cumes. Aquesta vegada, però, la ciutat grega va demanar ajut militar a Hieró, tirà de Siracusa, que posà la seva gran flota a disposició dels grecs. Gràcies a aquest poderós recolzament, els grecs van obtenir una victòria aclaparadora sobre etruscs i cartaginesos. Aquest fet ha estat assenyalat com una de les possibles raons del retrocés de la influència etrusca a la Campània, però només es tracta d’una hipòtesi.
La religió etrusca
Els etruscs van conèixer els seus déus a través de la revelació de dos profetes (Calcas i Tages) i una profetessa (Vegoia). Calcas, un endeví grec de Micenes o potser de Mègara, va ser esmentat per Homer. La profetessa Vegoia era una nimfa, representada com una jove amb ales, amb una espiga de blat entre les mans, que revelava els secrets a partir dels llamps.
Els sacerdots etruscs tenien llibres sagrats, amb indicacions per a conèixer la voluntat de les divinitats (libri fugurales). Els senyals dels déus els trobaven en els trons i llamps, i en l’examen de les vísceres d’animals sacrificats. Un altre tipus de llibre, els augurales, explicava la manera de realitzar alguns rituals.
Pel que fa a les revelacions, una d’elles ens parla d’un pagès que, trobant-se feinejant al camp, va veure sorgir d’una escletxa un ésser amb cara d’ancià i cos de nen. Aquest ésser es coneix com Tages. Aleshores, una persona anomenada Tarcont va conduir a la comunitat veïna al lloc on s’havia produït l’aparició. Aquest personatge seria considerat el fundador de Tarquínia i d’una federació formada per dotze ciutats etrusques.
Als inicis de la civil·lització etrusca, les seves divinitats no tenien forma humana, sino que es tractaven de fenomens naturals. Tínia, el déu del tro, era al centre del panteó etrusc, integrat per uns Déus Velats i uns Déus Consellers, molt poderosos, però indefinits i misteriosos, als que el primer els havia de demanar consell.
Els arúspexs eren els sacerdots encarregats de l’observació de les vísceres d’animals sacrificats i fer-ne interpretacions. Aquesta art d’endevinació, l’aruspicina, era duta a terme per una ordre integrada per seixanta arúspexs, que gaudien d’una posició preeminent dins la societat. La pràctica de rituals es regia per normes estrictes, i es dedicava molta riquesa i esforços a construir temples i santuaris. Les representacions de braus i cèrvols en contextos funeraris ens suggereixen conceptes com la fecunditat i procreació.
Els Libri Acherontici (Llibres de l’Inframón) plasmaven la visió etrusca de la vida en el més enllà, després de la mort. Les ànimes dels difunts eren escortats per psicopomps, com Hermes Trismegist, en el seu viatge d’ultratomba, que era a través del mar, i sovintejat per monstres terribles. Després del viatge, els difunts recuperaven una nova vida plena d’alegries, semblant a l’anterior. El viatge era l’únic trànsit terrorífic en aquell procés.
Durant els funerals possiblement es celebraven banquets a prop de les tombes, i posteriorment s’hi deixaven aliments, destinats a la manutenció dels difunts.
Els etruscs creien que amb la mort començava un viatge al més enllà, acompanyat de dimonis i deïtats de l’inframón, al final del qual es retrobaria amb els avantpassats. El tema de la mort recorre a les urnes amb una certa varietat: és freqüent la representació de les portes de l’Hades, de vegades custodiades per Cèrber o altres figures infernals, al llindar dels quals el difunt s’acomiada dels seus éssers estimats. A la imatge, tres urnes cineràries etrusques de Chiusi (Toscana). Terracota. Segles III-II a. C. Museu del Palazzo Reale, Torí (Itàlia).
Fotografies: Jordi Viladoms, 2022.
La influència grega va canviar fins a cert punt les creences etrusques, que adoptaren els déus grecs Hèrcules i Apol·lo (Herkle i Aplu) i van començar a donar forma humana a les seves divinitats. A la seva vegada, la religió romana de l’època arcaica s’originaria, en bona part, a partir dels cultes i les divinitats dels etruscs. D’aquests en van prendre els déus Hercle, Voltumna i Nezunus (que els romans van assimilar amb el nom d’Hèrcules, Voltumnus i Neptú respectivament). També era d’origen etrusc la tríada formada per Tinia, Uni i Menrva; al Capitoli romà es practicà el culte a la tríada formada per Júpiter, Juno i Minerva. Finalment, els romans van adoptar i concretar altres divinitats com el déu Robigo (relacionat amb un fong del blat), Spes (Esperança) i Salus (Salut).
Els etruscs tenien una profecia sobre la seva pròpia desaparició. Tempestes, núvols, llamps i trons eren observats amb afany de prediccions. Publi Nigidi Fígul, un filòsof romà, amic de Ciceró, elaborà un calendari brontoscòpic, basant-se en les creences etrusques pel que fa als fenomens naturals, predint futures epidèmies, episodis de sequera, inundacions, glaçades, cicles d’escassetat i abundància, i conflictes polítics i socials.
Les prediccions depenien d’una observació i divisió del cel, fixant-se en les zones on es produïen els llamps o els moviments d’estols d’ocells, com els estornells. Això era la base de l’aruspicina, l’art de la predicció a partir de l’observació del fetge d’una ovella sacrificada. El fetge de Piacenza, de bronze, dels segles III o II a. C., conté setze divisions del cel. Es creu que era una mena de manual de referència o aprenentatge.
Els etruscs i els origens de Roma
Els etruscs van tenir una presència rellevant a Roma. Es creu que els tres últims reis romans procedien de les terres d’Etrúria.
Luci Tarquini Prisc
El primer rei de Roma d’origen etrusc era fill d’un artesà anomenat Demarat de Corint que va haver de fugir de les seves terres gregues a mitjans del segle VII a. C., després del derrocament de la família noble dels Baquíades, establint-se a Tarquínia. El seu fill va néixer amb el nom de Lucumó, que significa “rei”. Aquest es traslladà de Tarquínia a Roma, i va ser aquí on es va fer anomenar Lucius (Luci).
Luci Tarquini Prisc hauria estat un aristòcrata amb moltes dots per a negociar i promocionar-se, ja que al morir el rei Anc Marci, aconseguí que els romans el proclamessin successor.
Servi Tul·li
Succeí a Luci Tarquini Prisc. Segons alguns escriptors de l’Antiguitat, Servi era fill d’una esclava i d’un ciutadà etrusc molt poderós. L’emperador Claudi deixà constància de que Servi Tul·li era fill d’un cap militar etrusc anomenat Celi Vibenna. Es possible que aquest militar i les seves tropes s’haguessin instal·lat al turó Celi de Roma durant el segle VI a. C. Ja convertit en un adult, el fill de Vibenna hauria canviat el seu nom etrusc pel de Servi Tul·li, i hauria aconseguit pujar a la màxima dignitat de Roma, autoritat que li hauria permès canviar la seva constitució i dur a terme reformes molt populars.
Tarquini el Superb
Un fill o net de Luci Tarquini Prisc, que també es deia Tarquini, organitzà una conspiració contra el rei Servi Tul·li, juntament amb la filla del mateix Servi, que es deia Túl·lia. Es diu que ella, personalment, s’encarregà d’atropellar el pare conduint una quàdriga. El conspirador Tarquini, conegut com “El Superb” pel seu caràcter tirànic i cruel, va prendre el poder. Titus Livi relata que el fill del rei Tarquini el Superb violà a la jove Lucrècia (parenta de Juni Brut, avantpassat de Marc Brut, un dels assassins de Juli Cèsar quatre-cents cinquanta anys després). Aquest incident provocà el suicidi de Lucrècia. El relat inspiraria, en el futur, diverses obres de pintors com Tiziano i Rubens. Juni Brut prometé venjar-se per l’agressió i la mort de la seva parenta, amb l’ajut d’una sèrie de partidaris. Finalment, van aconseguir expulsar de Roma Tarquini el Superb i el seu fill, esdeveniment que suposà la fi de la monarquia romana, donant pas a la República.
La conquesta romana i la fi dels etruscs
La riquesa dels etruscs, basada en recursos naturals agrícoles i miners, i en l’ús de mà d’obra esclava, va ser objecte de l’ambició de Roma. Fruit de la seva expansió, a finals del segle III a. C els romans ja dominaven gairebé tota Itàlia, imposant la seva cultura durant els dos-cents anys següents. Els etruscs es van veure obligats a establir aliances militars amb els romans, perdent la seva autonomia. A partir del segle V a. C. ja podem observar un retrocés de la influència etrusca.
Segle IV a. C.: els romans destrueixen la ciutat etrusca de Veïs
Arrel de la conquesta i destrucció de la ciutat etrusca de Veïs per part dels conqueridors, Ostia i el seu port van caure en mans de Roma. Aquesta prengué el control de les salines del delta del Tíber i començà a explotar la pedra calcària del territori, utilitzant-la per a construïr les seves muralles.
Els romans van colonitzar Sutri i Nepi a l’any 383 a. C., que els van servir de base per a continuar la conquesta d’Etrúria.
Any 321 a. C.: derrota dels romans davant dels samnites
Al cap de trenta anys, les ciutats de Falerii, Tarquínia i Cerveteri es van unir per a lluitar contra els romans, però els veritables rivals de Roma en aquest període eren els samnites. Les legions romanes van ser esclafades a la batalla de les Forques Caudines (321 a. C.).
Tenim constància de que el període comprès entre els anys 311 i 308 a. C. fou testimoni d’una sèrie de batalles a Úmbria i a les muntanyes Cimínies (al nord), però la informació que en tenim prové de fonts clàssiques i és confusa.
Segle III a. C.: la batalla de Sentinum i la Segona Guerra Púnica
L’any 295 a. C. es produí la batalla de Sentinum. En aquesta ocasió, els romans es van enfrontar a una coalició formada per etruscs, samnites, umbris i gals. Roma en resultà vencedora, però les lluites es reprendrien més endavant.
L’expansió dels romans seguí implacablement. Abans del 281 a. C. ja havien conquerit les colònies d’Alsium, Pyrgi, Saturnia, Gravisca i Heva. El 273 a. C. es van fer amb la colònia de Cosa, situada en una zona costanera i estratègica. Totes aquestes conquestes romanes no van impedir que les elits etrusques es seguissin beneficiant del comerç. Els romans ho respectaven per tal de guanyar-se el seu recolzament.
Tanmateix, hi havia una gran massa de població sense drets, integrada pels penestai (terme grec amb el que es designaven persones sense llibertat) i lautni (individus que havien estat esclaus i alliberats pels seus amos). Aquestes capes baixes de la població suposaven una amenaça, i tenim constància de que van protagonitzar una sèrie de revoltes socials entre els anys 302 a. C. i 260 a. C., a Arrentium, Troilum, Volsinii i Cerveteri. Però aquestes constituirien les últimes accions de resistència etrusca contra el domini romà, que hauria continuat extenent-se, tot ensenyorint-se d’Alsium, Fregenae, Castrum Novum, Pyrgi, Lucca, Luni, Saturnia, Parma i Mutina. A inicis del segle II a. C., Roma havia aconseguit controlar tota Itàlia, fins la vall del Po.
Durant la la Segona Guerra Púnica (218-201 a. C.), les poblacions d’Etrúria van proporcionar gra, ferro, lli, fusta i armes al general romà Escipió per a vèncer als cartaginesos. Al voltant del 218 a. C. el cabdill cartaginès Aníbal travessà els Alps amb les seves tropes, endinsant-se a Itàlia, i saquejant les poblacions que trobava al seu pas. Aconseguí derrotar les legions romanes prop del llac Trasimero, a Etrúria. Entre els anys 209 i 207 a. C. Asdrúbal entrà a terres etrusques, on només hi havia dues legions romanes. Roma i Etrúria, unides per interessos comuns, van decidir combatre juntes contra els invasors.
Segles II-I a. C.: decadència etrusca
Tiberi Semproni Grac, polític romà del segle II a. C., va posar en vigor una sèrie de lleis que afavorien als ciutadans romans, tot entregant-los terrenys i expulsant alguns antics propietaris d’Etrúria. Però molts ciutadans etruscs ja havien obtingut la ciutadania romana i emprengueren litigis per a recuperar les seves terres.
Durant el segle I a. C., la península itàlica visqué dècades de pau relativa, si deixem a banda l’anomenada guerra social dels anys 91-89 a. C. i algunes revoltes aïllades. En aquest període, Roma obtingué moltes victòries fora d’Itàlia que li van permetre construir el seu imperi. La romanització avençà amb l’expansió de la cultura i la seva llengua llatines, tot absorbint els pobles no romans. La construcció de calçades permeté connectar les diferents colònies i assentaments de la costa amb l’interior: la via Clòdia (280 a. C.); la via Aurèlia (241 a. C.); la via Flamínia (187 a. C.); la via Càssia (154 a. C.); i altres.
El 91 a. C. les regions dels Abruços, la Campània i Pulla van ser testimonis de l’anomenada Guerra Social, un conflicte complex del que no en sabem les causes exactes. Potser l’origen del conflicte es podria atribuir al malestar del habitants dels pobles aliats a causa del fort domini romà. Les legions van reprimir durament una sèrie de revoltes, però al final Roma, per tal d’acabar amb els desordres, es veié abocada a transigir i a donar certs graus d’autonomia als pobles sotmesos a la seva autoritat, entre els quals es comptaven els etruscs.
A finals de la dècada del 80 a. C., el polític i militar Luci Corneli Sul·la expropià terres als etruscs, entregant-les als seus partidaris com a compensació. Així, les terres de conreu etrusques van anar perdent extensió.
D’altra banda, Cèsar i Pompeu, tot i que van dur a terme gairebé totes les seves campanyes militars fora d’Itàlia, van imposar moltes pressions als pobles itàlics.
Entre els anys 31 a. C. (any de la batalla d’Àccium) i el 13 a. C., 120.000 oficials i veterans de guerra romans van ser recompensats amb territoris d’Etrúria i la Campània, cosa que implicava la fi de l’existència d’Etrúria com a poble autònom. Els esdeveniments i els canvis operats en els segles II i I a. C. van comportar una desaparició paulatina de la civil·lització i la cultura etrusques.
Autor de l’article: Jordi Viladoms, desembre de 2023.
Fonts i fotografies
Pel que fa al text:
Smith, Christopher. Los etruscos: Una breve introducción. Alianza Editorial, Madrid, 2016.
Mangas, Julio. Historia Universal. Edad Antigua. Roma. Editorial Vicens Vives. Barcelona, cinquena reimpressió, 2010.
Jerphagnon, Lucien. Historia de la Roma antigua. Edhasa, Barcelona, 1a edició, 2007.
Textos explicatius del Museu Poldi Pezzoli de Milà (Itàlia).
Textos explicatius del Museu de l’Antiguitat del Palazzo Reale de Torí (Itàlia).
Pel que fa a les imatges:
Fotografies realitzades per Jordi Viladoms el 2022 als museus:
Poldi Pezzoli de Milà (Itàlia).
Museu de l’Antiguitat del Palazzo Reale de Torí (Itàlia).
Excepte: Tomba dels Lleopards (Monterozzi) i Marzabotto: Istock Photo.
Informació dels mapes basada en: Mangas, Julio. Historia Universal. Edad Antigua. Roma. Editorial Vicens Vives. Barcelona, cinquena reimpressió, 2010.