Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, a la Gàl·lia es van instal·lar diferents pobles bàrbars: visigots, burgundis i francs.

Amb el seu rei Clodoveu (466-511), els francs van aconseguir una gran expansió territorial. Van vèncer els visigots i els van fer fora de la Gàl·lia, després de la qual cosa els visigots es van establir a Hispània. També van absorbir el regne burgundi.

L’any 496, Clodoveu, juntament amb tres mil guerrers, va ser batejat a Reims pel bisbe Remigi. Això significà la conversió dels francs al cristianisme.

A la seva mort, el regne franc abastava des dels Pirineus fins més enllà del Rin.

Els fills de Clodoveu van iniciar la dinastia dels merovingis.

En el segle VII va anar adquirint gran importància un títol dins de la cort reial: el de majordom de palau, que tenia un gran poder. Una de les figures que ostentà aquest títol va ser Carles Martell (686-741), que tingué molta trascendència pel que fa a l’esdevenidor del regne franc.

Al morir Carles Martell, els seus fills Pipí el Breu i Carloman van rebre, com a majordoms de palau, Nèustria i Austràsia respectivament.

La monarquia franca, en aquell temps, evolucionà cap a una concepció teocràtica del seu poder, que es resumia en l’expressió Dei Gratia.

L’any 751 Pipí el Breu s’autocoronà rei dels francs, amb consentiment del papa Zacaries.

Tres anys més tard, un nou papa, Esteve II, va anar a França per a demanar ajut a Pipí contra el rei longobard Astolf, el qual havia ocupat l’exarcat de Ravenna.

A Saint-Denis, el pontífex ungí amb oli sagramental Pipí i també els seus fills, nomenant-los patricius romanorum.

A canvi, Pipí el Breu va marxar a Itàlia i derrotà Astolf, allunyant el perill que amenaçava el papat. Així, el rei franc passà a proclamar-se també rei dels longobards.

Pipí aconseguir ampliar el territori dels francs, conquerint Narbona (759), la Septimània i també Aquitània (768).

Grégoire de Tours, Histoire des Francs. Est de França, inici del segle VIII. Pergamí. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París. Considerada la primera història de França, la Història dels Francs de Gregori de Tours (538-594), explica la història dels origens del món fins als reis Khildebert II i Clotari II, contemporanis del bisbe de Tours. Copiat amb una elegant uncial merovíngia de principis del segle VIII, aquest manuscrit és un dels testimonis més antics d’aquesta famosa obra. Antoine Loisel el va adquirir al segle XVI amb altres manuscrits de Saint-Pierre de Beauvais, la ciutat d’on era.

Fotografia: Jordi Viladoms, 2024. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París.

Abans dels merovingis

Els visigots a la Gàl·lia (fins l’any 507)

Van formar el primer gran Estat bàrbar a Aquitània (França), des de Bordeus a Toulouse. Ho van fer segons el règim d’«hospitalitat», i signant un foedus amb les autoritats romanes. En temps del rei Euric (466-485), aquest Estat visigot s’estengué per tota la Gàl·lia meridional, entre l’oceà Atlàntic, el Loira i el Ròdan.

L’any 507 els visigots, amb el seu rei Alaric II, van ser derrotats pels francs a la batalla de Vouillé (Volgladum), prop de Poitiers. El mateix rei va morir en els combats.

Com a conseqüència d’això, els visigots foren expulsats de la Gàl·lia.

A continuació van passar a la Península Ibèrica, i es van establir principalment a la Meseta nord.

A la Gàl·lia s’hi van establir altres pobles, apart dels visigots. A partir de l’any 406, i durant dos anys, els alans, els sueus i els vàndals van assolar les províncies gal·les. Després van passar a Hispània, on van seguir les seves destructives incursions.

· Els alamans van establir-se a la plana d’Alsàcia i a part de Suïssa. Era un poble molt impermeable a la cultura romana.

Els burgundis (fins l’any 536)

Es van establir primer a Renània. Després van passar a la Suïssa francesa (la zona de Ginebra). Des d’aquí es van estendre cap a la vall del Ròdan i del Saona. A final del segle VI, el rei burgundi Gundebald governà sobre un regne limitat entre el Jura i els Alps a l’est, el curs superior del Loira a l’oest, l’altiplà de Langres al nord, i Durance al sud. Però aquest regne va ser destruït pels francs l’any 536. Tot i això, deixà empremtes força profundes, ja que donà lloc al nom de la província francesa de la Borgonya.

Els bretons

Donaren nom a la província romana de l’Armòrica. A final del segle V es van anar refugiant en aquesta zona, en successives onades. Els bretons fugien de la Gran Bretanya, degut a la invasió dels saxons. Els bretons van conservar els trets de la civilització cèltica més que la resta dels gals.

Els francs

Els francs es van instal·lar en el curs inferior del Rin. A final del segle III els romans van establir acords amb els francs, gràcies als quals aquests van prestar serveis militars a l’Imperi. A canvi, els romans els van concedir terres a la riba esquerra del Rin, a l’actual Bèlgica.

A finals de l’any 406, el limes (la frontera de l’Imperi Romà) va ser desbordat per grups bàrbars, que van entrar en l’Imperi.

Aprofitant la desorganització causada per aquest fet, els francs es van anar desplaçant lentament cap al sud.

Hi havia dos grans grups de francs:

· Ripuaris: ocuparen la regió del Mosel·la i del Mosa inferiors.

· Salis: van arribar al Somme, després de prendre Tournai i Chambray.

Meroveu fou el rei d’una de les tribus del grup dels salis, la dels sicambres. Va ser el fundador d’una línia de cabdills que reunificaren la Gàl·lia en forma d’un gran regne franc.

Els huns

Era un poble de pastors nòmades d’origen mongol, provinent d’Àsia central.

L’any 451, Atila, cap dels huns, i les seves hordes, devastaren totalment Bèlgica i penetraren a la conca parisenca.

Els habitants de París, amenaçats, es van preparar per a abandonar la ciutat. Però es van repensar, gràcies a les profecies d’una dona, Santa Genoveva. Tal com va preveure la profetessa, Atila va renunciar a atacar París, i es desvià cap a Orleans, que assetjà.

El bisbe Aignan d’Orleans va organitzar la resistència contra els huns, i permeté que el general romà Aeci reunís un exèrcit. S’hi van afegir contingents de guerrers germànics establerts a la Gàl·lia: visigots, burgundis i francs.

A l’arribar aquest exèrcit a prop d’Orleans, Atila decidí retirar-se cap a a la regió de Champagne. Li va semblar que les seves planes afavoririen els moviments dels seus genets.

La batalla decisiva tingué lloc l’any 451 entre Sens i Troyes, en un lloc anomenat els Camps Catalàunics.

Els huns van ser vençuts, però no van ser aniquilats. Es van retirar més enllà del Rin, enduent-se el botí.

Atila morí l’any 463. Aleshores, el seu imperi es va desfer.

Aquest episodi demostra que en aquest temps es va iniciar la col·laboració i la fusió entre els gal·loromans i els invasors germànics que es trobaven establerts a la Gàl·lia.

El regne franc

Clodoveu, rei dels francs (481)

Era net del rei Meroveu i fil de Khilderic.

Va ser un militar col·laborador d’Aeci.

L’any 481 es convertí en rei dels sicambres (pertanyents al grup dels salis).

L’any 476 va ser deposat l’últim emperador d’Occident, Ròmul Augústul, cosa que provocà la desaparició de l’Imperi romà d’Occident. Aquest moment de trasbals va ser aprofitat per un general romà, successor d’Aeci, anomenat Siagri, per a proclamar-se rei de la Gàl·lia.

L’any 486 Clodoveu s’alçà com a defensor de l’autoritat imperial, i representant de l’emperador d’Orient, i s’enfrontà a Siagri.

Les tropes romanes que encara existien van passar a les ordres de Clodoveu. Les autoritats de les ciutats també acceptaren la seva sobirania.

París li obrí les portes. Clodoveu hi va establir la seva residència, a l’antic palau de l’emperador Julià.

L’any 496 va haver de defensar el país contra una temptativa d’invasió per part dels alamans. Clodoveu els vencé a Tolbiac, prop de Colònia. Gràcies a això, el seu prestigi es consolidà.

Els gal·loromans i els germànics estaven separats pel que fa al dret. Cada grup ètnic tenia el seu propi codi de lleis.

Els francs observaven, sobretot, la llei sàlica, fixada per escrit en temps de Clodoveu.

Bateig del rei merovingi Clodoveu, procedent de Les grans cròniques de França (segle XIV).

Procedència de la imatge: García de Cortázar, José Ángel / De Aguirre, Ruiz: Alta Edad Media (Siglos V-XIII). Cinquè volum de: Historia Universal. Océano Grupo Editorial-Instituto Gallach. Barcelona, 1992.

La religió dels francs

Els burgundis havien adoptat la religió cristiana, en la seva forma herètica d’arrianisme, afavorida pels emperadors de Constantinoble. En canvi, els bisbes gals i el poble es mantenien fidels a l’ortodòxia romana –catòlica–.

Fins l’any 496, els francs seguiren fidels a l’antiga religió germànica. Dit d’una altra manera, eren pagans. Per això, estaven al marge de la controvèrsia entre arrians i catòlics.

El 496 Clodoveu es casà amb Clotilde, una princesa catòlica, que era neboda dels reis burgundis. Influït per la seva esposa, decidí convertir-se al cristianisme romà.

Juntament amb tres mil guerrers, Clodoveu va ser batejat a Reims pel bisbe Remigi.

A partir d’aquest moment, les classes dirigents dels guerrers francs i dels grans propietaris i funcionaris gal·loromans van poder fondre’s, mitjançant matrimonis.

Els bisbes catòlics de tota la Gàl·lia van considerar Clodoveu el seu defensor.

L’any 500 Clodoveu atacà i vencé el rei dels burgundis. Li imposà el pagament d’un tribut.

L’any 507 els francs van emprendre una guerra contra els visigots, com si es tractés d’una croada religiosa. La batalla decisiva es produí a Vouillé, a prop de Poitiers. Alaric II, rei dels visigots, va resultar derrotat i mort en la batalla.

Com a conseqüència d’això, tota la regió entre el Loira i els Pirineus reconegué l’autoritat de Clodoveu.

Poc després, l’emperador d’Orient envià les insígnies de patrici i de cònsul al rei franc. D’aquesta manera, Clodoveu es consagrà com a delegat civil i militar de l’Imperi Bizantí.

Mentrestant, durant tots aquests anys, Clodoveu aconseguí eliminar, a vegades a través de l’assassinat, els seus rivals al tron franc.

Morí l’any 511. En aquest moment, el regne franc s’estenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin.

Els merovingis

Els quatre fills de Clodoveu van ser:

· Thierry (Teodoric)

· Clodomir

· Khildebert

· Clotari I

Es van repartir les possessions paternes, segons la tradició franca.

Aquesta dinastia comprèn menys de trenta personatges, que van tenir el títol reial ja fos de manera simultània o successiva.

Va sr una època conflictiva i sagnant, plena de conflictes successoris, usurpacions i guerres fraticides.

Però es va mantenir la idea de la unitat territorial del regne franc.

Les subdivisions del regne estaven formades de lots de territoris complementaris. Les províncies que havien tingut una existència autònoma, l’Aquitània, la Borgonya i la Provença, eren les que es repartien de manera més freqüent, per tal d’evitar les tendències separatistes.

Les ciutats elegides com a capitals pels quatre fills de Clodoveu (Reims, Orleans, París i Soissons) es trobaven a la conca parisenca. Aquesta zona esdevingué, amb Clodoveu, en el centre de gravetat de la monarquia franca. París va ser considerada com una propietat que no es podia dividir. Hi hagué la seu del govern en els períodes que el conjunt del país va ser reunificat sota la corona d’un sol rei:

· Clotari I (558-561)

· Clotari II (613-623)

· Dagobert I (629-639)

Dagobert I

Va ser un gran defensor del clergat, i li atorgà molts beneficis.

Fundà l’abadia de Saint Denis.

S’envoltà de consellers eclesiàstics, com els bisbes Eloy i Ouen. Aquests van transmetre al govern la necessitat de l’ordre, la justícia i la moralitat, qualitats poc habituals en altres reis merovingis.

L’expansió franca

En conjunt, els primers reis merovingis van intentar estendre les seves fronteres.

L’any 536 conqueriren el regne burgundi. Això suposà l’eliminació de l’últim dels altres regnes germànics que subsistien a la vella Gàl·lia.

L’annexió de la Provença –cedida pel regne ostrogot d’Itàlia– proporcionà un accés útil a la Mediterrània.

Els merovingis també van estendre la seva dominació per la major part del sud d’Alemanya. Ho van aconseguir:

· Per simple annexió (com el regne de Turíngia).

· O bé sota la forma de protectorat (com Baviera).

Però, en canvi, no van reeixir dues temptatives seguides per a conquerir la Septimània (el baix Llenguadoc i el Rosselló actuals). Aquest territori va mantenir-se en poder dels visigots d’Hispània.

L’expansió dels reis merovingis s’atura al final del segle VI.

Després de la mort de Dagobert, els francs van perdre part de les seves conquestes a Alemanya. I en altres fronteres van haver de fer grans esforços per a aturar incursions d’altres pobles veïns.

El debilitament del poder reial

El poder dels reis merovingis es recolzava en:

· El cercle immediat de grans oficials, encarregats dels serveis de la cort.

· En una cancelleria, que expedia les cartes i els edictes.

· En un contingent de guerrers addictes, anomenats leudes o antrustiones.

A la cort destacava, pel seu poder, el major-domus, el majordom de palau. S’encarregava de la gestió dels grans dominis. D’aquests, el rei n’obtenia la major part dels seus recursos.

Les antigues circumscripcions gal·loromanes, civitates et pagi, eren governades pels comtes (comites). Tenien plens poders delegats pel rei. Però a vegades eren vigilats i desposseïts pels bisbes.

En algunes províncies, un duc (dux), cap militar suprem, era col·locat per damunt del conjunt de comtes que hi havia.

El rei necessitava omplir les seves arques. Per a guanyar-se el favor i assegurar-se la fidelitat d’aquests alts funcionaris, el rei els donava immunitats i terres. Primer es van atorgar a títol precari. Però des del segle VI, aquestes terres o beneficis es van convertir en vitalicis i, finalment, a títol hereditari.

Com a conseqüència d’això, la monarquia merovíngia arribà a perdre la seva autoritat, quan ja no li quedava res per a donar. Així, el poder reial va anar a parar a les mans d’una aristocràcia de grans propietaris, que ocupaven les funcions i les dignitats dels comtes i bisbes. Els més poderosos van aconseguir intervenir en el mateix poder reial, fent-se nomenar majordoms de palau.

En el segle VII la unitat del regne es debilità, degut a les tendències centrífugues i les divisions del territori –que van ser més estables que els repartiment del segle anterior–.

Els bretons havien aconseguit sempre mantenir l’autonomia.

Aquitània, en temps de Dagobert, s’havia convertit en un ducat gairebé amb sobirania pròpia.

Més tard, això també passà a la Borgonya i la Provença.

El nord del regne, seu del govern franc, va estar dividit en dues grans unitats autònomes:

· Nèustria: la part oest. Comprenia la major part de la conca parisenca, entre el Somme i el Loira. Tenia la façana marítima (cosa que la feia més oberta a influències estrangeres) i tenia contacte directe amb les poblacions romanitzades del sud del Loira.

· Austràsia: la part est, entre el Marne i el Rin. Conservà, pel seu contacte amb Alemanya, un caràcter més germànic que Nèustria.

Després de la mort de Dagobert, la història de la Gàl·lia franca va estar dominada per l’antagonisme entre els majordoms de palau de Nèustria i Austràsia.

La dinastia dels Pipínids

En temps de Dagobert, a Austràsia sorgí una família poderosa, recolzada per una xarxa d’aliances i clienteles. Tenia immensos dominis situats a les valls del Mosa i del Mosel·la.

El majordom de palau del regne d’Austràsia era Pipí de Landen*, que era el cap d’aquesta poderosa família.

Grimoald*, fill i successor seu, destronà el rei merovingi d’Austràsia. El volia substituir pel seu propi hereu.

Però el majordom de palau de Nèustria, Ebroí*, va reaccionar contra l’intent de Grimoald, i tornà a restablir en el tron el representant de la dinastia legítima.

* Pipí de Landen: fou majordom de palau d’Austràsia entre 623 i 629.
Grimoald I: va ser majordom de palau d’Austràsia entre 640 i 657.
Ebroí: va ser majordom de palau de Nèustria entre 675 i 681.

Carles Martell, majordom de palau d’Austràsia

L’any 687 es va produir una batalla decisiva a Tertry, prop de Saint-Quentin, entre les tropes de Nèustria i les tropes d’Austràsia. El majordom de palau d’Austràsia, Pipí II d’Héristal, va vèncer les tropes de Nèustria.

Després de la seva victòria, Pipí II d’Héristal restablí la unitat del regne franc, sota una sèrie de reis de poca entitat, descendents de la dinastia merovíngia.

Tanmateix, Nèustria conservà la seva pròpia administració, amb un majordom de palau, que va ser el fill de Pipí II.

Pipí II d’Héristal morí l’any 714. Només deixà un hereu: el seu net, que tenia sis anys.

En aquesta situació, el regne va patir una sèrie de conflictes:

· Els neustris i aquitans es van revoltar.

· Els saxons i frisons van envair el regne.

Aleshores Carles Martell es convertí en majordom de palau d’Austràsia. Demostrà una gran energia i capacitat militar. Restablí ràpidament la situació a Nèustria i a les fronteres del nord l’any 716.

Mentrestant, els musulmans de la Península Ibèrica havien penetrat a Gascunya, i havien creuat els rius Garona i Dordonya.

El duc d’Aquitània, que havia estat enemic de Carles Martell, demanà la seva ajuda.

El 732 es produí una gran batalla entre francs i musulmans a prop de Poitiers. Carles Martell en resultà vencedor.

El 735 sotmeté el sud de la Borgonya.

Gràcies a la seva victòria, els aquitans van reconèixer la sobirania de Carles Martell. A més, aquest adquirí un gran prestigi en tota la cristiandat. Havia aturat l’expansió, fins a aquell moment irresistible, de l’Islam a l’Europa Occidental.

En els anys següents, Carles encara va haver de lluitar contra els musulmans, que havien pres Arles i Avinyó, amb el beneplàcit dels grans de la Provença. Va aconseguir que la població acceptés la seva sobirania, i expulsà els musulmans de la regió del Ròdan. Però no aconseguí fer-los fora de Narbona ni del Rosselló.

Carles Martell, a l’haver defensat la cristiandat, rebé molts béns de l’Església, i els distribuí entre els seus fidels i soldats.

Això li permeté reunir al seu entorn una clientela molt nombrosa. Adquirí el títol de «Duc i príncep dels francs».

Entre els anys 721 i 737 regnà el merovingi Thierry IV (Teodoric IV). L’any 737, quan aquest va morir, Carles Martell no es proclamà rei, perquè la tradició encara exercia una gran influència. Encara governà un altre rei merovingi: Khilderic III. Però aquest va ser l’últim rei d’aquesta dinastia. Després, un fill de Carles Martell fundaria una nova dinastia.

L’any 739 el papa Gregori III es trobava amenaçat pels longobards i demanà ajut a Carles Martell. El rei longobard, Liutprand, es va acabar retirant.

Pipí el Breu (rei dels francs, 751-768)

Carles Martell morí l’octubre de 741. Abans de morir va disposar el territori franc entre els seus dos fills: Carloman i Pipí I, conegut com el Breu, perquè era molt baix. Carloman rebé Austràsia, i Pipí, Nèustria.

Com a majordoms de palau, els dos germans es van dedicar a reprimir les revoltes que havien esclatat en les possessions excèntriques: Aquitània, Baviera, Alemanya i Saxònia.

L’any 743 els dos germans van entronitzar Khilderic III, que va ser l’últim rei de la dinastia merovíngia. Ho van fer per tal d’eliminar les intrigues que duien a terme les famílies rivals. Però els dos germans no van deixar en cap moment les regnes del poder.

L’any 747 Carloman abdicà de la corona per a fer-se monjo a l’abadia de Montecassino, a Itàlia. Gràcies a això, Pipí passà a convertir-se en l’únic amo del poder.

La monarquia franca, en aquell temps, evolucionà cap a una concepció teocràtica del seu poder, que es resumia en l’expressió Dei Gratia.

L’any 751 Pipí deposà Khilderic III, amb el consentiment del papa Zacaries. A Soissons, Pipí I va ser elegit rei per una assemblea de grans i bisbes. A més, a través d’un ritu inspirat en l’Antic Testament, Pipí rebé de mans del bisbe Bonifaci una unció d’oli sagramental.

El 752 Pipí conquerí la Septimània.

L’any 754 el nou papa Esteve II va anar a França per a demanar ajut a Pipí contra el rei longobard Astolf. Aquest havia conquerit l’exarcat de Ravenna l’any 751 i amenaçava el papa.

El pontífex va ser ben acollit pel rei franc. Aleshores, a Saint-Denis, renovà el ritu de la unció a la basílica de Saint-Denis, ungint amb oli sagramental Pipí i també els seus fills, i nomenant-los patricius romanorum.

Amb aquesta cerimònia es conferí a la nova dinastia un poder d’essència religiosa, superior al dels merovingis. Al dret germànic, nascut de l’elecció i transmès per la sang, s’hi afegí un dret diví. Això va ser atribuït a la monarquia francesa fins la seva desaparició al segle XIX.

A canvi, Pipí marxà a Itàlia i derrotà Astolf.

Però el rei longobard tornà a assetjar Roma el 756. Davant d’això, Pipí tornà a Itàlia i obligà a Astolf a reconèixer la sobirania franca.

Pipí prengué als longobards l’antiga província de l’exarcat de Ravenna, per a entregar-la al papat. Des d’aquell moment, el papa es convertí en un sobirà temporal, posseïdor de terres i súbdits. Això durà fins el 1870.

El 759 Pipí conquerí Narbona, i la Septimània passà a domini dels francs.

L’any 768 va ser assassinat el cabdill d’Aquitània, Waifar. Aleshores aquest territori va ser annexionat al regne franc.

El mateix any 768 morí Pipí el Breu. Abans de morir, dividí el regne entre els seus fills: Carlemany i Carloman.

Però al cap de tres any morí Carloman (771). Com a conseqüència d’això, Carlemany es convertí en l’únic sobirà.

[Llegiu l’article L’Imperi Carolingi].

La civilització merovíngia

Des de la fi de l’Imperi Romà d’Occident, la vida urbana s’havia anat debilitant.

Les ciutats perderen les seves funcions administratives i fins i tot comercials.

Els antics notables es van instal·lar als seus grans dominis, on vivien envoltats d’homes d’armes, clients, esclaus i treballadors de totes les condicions.

Els invasors germànics s’adaptaren a aquesta situació, convertint-se en propietaris d’aquests dominis o villas de l’època romana.

Per això, sobretot al nord del país, trobem molts topònims formats per un nom de persona germànic i un sufix d’origen llatí «court» (curtis) o «ville», com Azincourt, Beaudricourt, Angerville o Charleville.

El cristianisme

En el moment de les invasions germàniques, el cristianisme només estava ben implantat a les ciutats i els seus voltants.

La irrupció dels germànics va fer retrocedir el cristianisme sobretot al nord del país.

Després, el camp es tornà a cristianitzar a partir del sud. Hi intervingué en gran mesura el record del bisbe Martí de Tours.

L’expansió del cristianisme va estar marcada per la fundació de nombrosos monestirs.

El monacat de tipus oriental havia estat implantat a Lérins per sant Honorat (Honorat d’Arle).

Però aquest va ser eclipsat pel monacat que arribà d’Irlanda amb sant Columbà. La seva primera fundació va ser a Luxeuil (a la regió de Borgonya) l’any 590. A partir d’aquí es crearen una dotzena de monestirs més.

A final del segle VII s’introduí a la Gàl·lia franca la regla de sant Benet, que eclipsà àmpliament la de sant Columbà.

Els reis i els grans van donar terres als monestirs de manera generosa. Aquests es convertiren en centres d’una activitat econòmica completa i autònoma. També van conservar una part de l’herència cultural del món antic, amb els seus estudis d’escriptura i les seves biblioteques.

Art i literatura

Els merovingis van contribuir molt poc a enriquir el patrimoni arquitectònic i artístic del país. En canvi, van fer desaparèixer molts edificis romans, saquejant-los o destruint-los per a proporcionar materials a les construccions de fortificacions i noves esglésies.

De l’arquitectura dels temps merovingis actualment només en resten vestigis, de tècniques rudimentàries i dimensions reduïdes.

L’essencial de l’art d’aquest període es troba en:

• Els sarcòfags, ornamentats amb motius escultòrics transmesos de l’Antiguitat.

• Joies (de tècnica superior a les de l’època romana), amb formes animals estilitzades i inspirades en l’art dels pobles de l’Europa oriental.

La literatura és gairebé inexistent. Només s’ha conservat una obra notable, i de gran importància: Historia Regum Francorum (Història del reis francs), escrita en llatí pel bisbe Gregori de Tours (539-584). D’aquesta obra procedeix l’essencial dels nostres coneixements de la Gàl·lia franca.

Baptisteri de Saint-Jean de Poitiers (França), del segle IV.

Fotografia: Istock.