França abans de la Guerra dels Cent Anys

La Guerra dels Cents Anys és la denominació amb la qual es coneix un llarg període de guerres entre França i Anglaterra, que es perllongà, de manera discontínua, durant un total de cent setze anys. Va ser el conflicte més important esdevingut a l’Europa medieval cristiana, degut a la seva enorme durada, gran extensió, importància i repercussions.
Aquest capítol vol fer una ullada a la situació del regne de França immediatament anterior a l’adveniment del primer monarca de la dinastia dels Valois (1328), que es produí menys d’una dècada abans de l’inici de la guerra.

Sala de les «Gens d’Armes» del Palais de la Cité de París (edifici conegut com a Conciergerie). El palau va ser la residència dels reis de França entre els segles X i XIV. Aquesta sala és un dels recintes medievals més grans que es conserven a Europa (69,3 x 27,4 metres).

Fotografia: Jordi Viladoms, 2021.

Les fronteres de França abans de 1328

França estava separada del Sacre Imperi Romà Germànic per una frontera difuminada, plena de territoris en litigi. Des del nord, els límits del regne seguien el curs del riu Escalda fins a Cambrai (al sud de Lille), després seguia el riu Mosa fins al Saona i el Ròdan –que desemboca al Mediterrani, prop d’Arles–.
La part d’Hainaut –zona de Bèlgica, a la regió de Valònia– havia passat a control dels reis francesos des dels temps de Felip el Bell. El Barrois, situat a l’actual Lorena, amb la ciutat i el comtat de Lió, també es trobava en mans dels Capet.
Al sud-oest, en la línia dels Pirineus, França limitava amb el regne de Navarra, territori que havia estat administrat per funcionaris dels Capet des de 1274 a 1328. Al sud-est limitava amb el Rosselló i Catalunya, possessions de la monarquia aragonesa. El rei Lluís IX de França –també conegut com Sant Lluís– havia renunciat a la sobirania del Rosselló i Catalunya el 1258.

El 1250, amb la mort de l’emperador germànic Friedrich II Hohenstaufen, l’Imperi es va debilitar, oportunitat que fou aprofitada pels monarques francesos, que ocuparen i crearen un protectorat sobre els territoris compresos des dels Països Baixos fins al regne d’Arlés (és a dir, la zona de l’antiga Lotaríngia, regne medieval successor de l’Imperi carolingi). Així, restaren sota la protecció del rei francès els territoris de Brabant, Hainaut, Barrois, Lorena, Savoia i Delfinat. El comtat palatí de la Borgonya es convertí en una possessió dels reis Capet gràcies al matrimoni de l’hereva d’aquests territoris amb el rei francès Felip V el Llarg (1293-1322) –Philippe V–. D’altra banda, des dels temps de Lluís IX, Provença pertanyia al rei de Sicília, descendent de Carles d’Anjou, de la dinastia capeta.

La fortalesa del Papat d’Avinyó.

Procedència de la imatge: Istock Photo (fotografia utilitzada sota llicència).

El 1316, amb el pontificat de Joan XII, s’establí el Papat a Avinyó, molt a prop de Provença. Aquest pontífex seria el segon d’una llarga llista de papes francesos. El seu successor fou Benet XII (1280-1342), papa que convertí Avinyó en una gran fortalesa i en un territori gairebé independent. El papa, al ser també comte de la Provença, feia que els Capet, per contacte, adquirissin un gran prestigi.

La població al segle XIII

La població de França assolí un alta densitat de població, en comparació amb la d’Espanya o del centre d’Alemanya. L’historiador Edouard Perroy estima que la població del regne francès ascendia a uns quinze milions d’habitants. París podia tenir uns dos-cents mil habitants, molt més nombrosa que la resta de les ciutats, que eren d’un tamany molt inferior i que difícilment arribaven als quinze mil habitants.
La prosperitat al món rural propiciava el desenvolupament del comerç i de les ciutats. París comprenia una extensa varietat d’oficis. Comptava amb una Universitat i una gran quantitat d’estudiants arribats de molts punts d’Europa. I, per descomptat, la cort i les seves residències a prop de la ciutat. El barri del Marais va ser residència de la monarquia francesa durant dues generacions.

Es produïren alguns conflictes armats, però als marges de les fronteres del regne:

· Una breu expedició contra Aragó, portada a terme per Felip III el 1285.

· Les campanyes de Guiena –a la zona de l’antiga Aquitània–, que eren possessions feudals del rei d’Anglaterra.

· Les guerres de Flandes, portades a terme per Felip el Bell i els seus fills, que van ser molt acarnissades.

Van anar desapareixent poc a poc les guerres particulars que enfrontaven diferents aristòcrates, amb la finalitat d’adquirir prestigi i preponderància.

L’economia

En aquest temps, el regne francès assolí una gran prosperitat econòmica. Va ser fruit d’un procés favorable iniciat al segle XI, que es donà en general a tota Europa, però de manera especialment significativa a França. El punt culminant d’aquest auge va ser cap al 1300, època en que el regne aconseguí exercir un gran predomini polític i cultural, acompanyat d’un notable creixement demogràfic.

La base de l’economia medieval era el camp. Als segles XI i XIII va ser molt característica la roturació de terres de pantans i de bosc, amb la finalitat d’augmentar el nombre de terres dedicades a conreus. Als propietaris els interessava engrandir la superfície de les àrees conreades, cosa que permetia un augment d’assentaments de pagesos en les seves terres, els quals contribuien, a través del pagament de tributs, a augmentar la riquesa dels senyors.

El mes de març a Les très riches heures du duc de Berry. Il·lustrades pels germans Limburg (1411-1416). És habitual que en els dibuixos medievals apareguin escenes de la vida pagesa, especialment en relació amb els treballs que corresponien al mes.

Procedència de la imatge: Llibre Europa medieval. Volumen II. Ediciones Folio / Ediciones del Prado, 1992.

El segle XIII fou testimoni d’avenços paulatins en l’agricultura, tot i que les tècniques seguien essent extremadament rudimentàries. Els petits progressos permeteren a França destacar-se de la resta de països. Paulatinament es deixaren de practicar roturacions, permetent mantenir els boscos, dels quals s’obtenia el combustible o el material per a la construcció, i els terrenys de pastures per al bestiar, i també les zones de caça.

França experimentà un gran augment demogràfic, unit a una desaparició gairebé total del sistema d’explotació de les terres senyorials amb mà d’obra de serfs o jornalers sense terres. Les propietats dels senyors es van anar fraccionant en porcions de terra més petites que passaven a ser conreades per pagesos individuals. Aquest procés va ser degut a que aquestes terres proporcionaven rendes massa modestes i poc interessants per als grans senyors. La servitud va anar desapareixent, al mateix temps que s’experimentava una reducció de les pesades càrregues que havien de pagar els pagesos als senyors propietaris, ja fossin laics o eclessiàstics. Als llocs on les càrregues es van seguir mantenint es tornaren menys pesades. Es va anar desenvolupant un sistema d’emfiteusi a perpetuïtat, a canvi del pagament d’un cens moderat per part de la pagesia. Gràcies a aquest procés, s’alleugerí paulatinament la pressió i les obligacions a les que estaven sotmesos els pagesos, tot i que no hem d’oblidar de les pèssimes condicions a les que seguien estant sotmesos a causa de situacions de condicions meteorològiques desfavorables, la possibilitat de períodes de males collites, la fam, les epidèmies…

El comerç

A Champagne s’hi celebraven fires, cosa que convertia la regió en un important exponent del comerç, dels intercanvis de productes entre països i de les transaccions bancàries. Amb el pas dels anys, les activitats de la regió van experimentar una davallada, potser a causa de l’excessiva pressió fiscal que exercien els funcionaris del rei Felip IV el Bell. La crisi també podria atribuir-se a que els mariners genovesos preferissin fer el viatge envoltant la Península Ibèrica abans que fer-la per rutes terrestres, com ho demostra el fet que al segle XIV ja arribaven per mar a les dàrsenes de Damme, prop de Bruges. Degut a aquesta i altres raons, alguns ports francesos van adquirir una gran importància: La Rochelle, com a centre del comerç de la sal; Calais, com a lloc de desembarcament de la llana procedent d’Anglaterra. Al llarg de les rutes terrestres van prosperar altres fires (tant antigues com recents) com les de Lendit, a Saint-Denis (París), Chalon-sur-Saône, a la Borgonya, i Beucaire, al Llenguadoc.

Benedicció de la fira de Lendit, a Saint-Denis (París), al juny. La benedicció del comerç era un acte important d’aquesta famosa fira, que s’inaugurava amb l’anunci de la festa religiosa. Aquesta il·lustració prové de les ordenacions litúrgiques de l’acta de sessions. S’hi observen tavernes i fondes, totes amb les seves ensenyes. També s’hi veu un pastor amb el seu ramat. La fira es celebrava a la plana de Saint-Denis.

Procedència de la imatge: Llibre Europa medieval. Volumen II. Ediciones Folio / Ediciones del Prado, 1992.

Flandes: crisi i revolta

Integrat en el regne francès, el comtat de Flandes contenia una sèrie de ciutats amb una indústria molt important de draps de llana, matèria primera que s’importava d’Anglaterra. A part del consum local de «draps petits», en l’àmbit rural i urbà proper, els draps de qualitat es fabricaven per a l’exportació a la resta de països europeus. Les ciutats productores principals eren Arras, Douai, Ypres, Bruges, Gant, i, en menor grau, Lille i Tournai.
Bruges fou un centre d’intercanvis mercantils importantíssim, convertint-se en punt de trobada els comerciants hanseàtics, que dominaven el Bàltic, i els comerciants italians, que dominaven la Mediterrània.
Cap finals del segle XIII les indústries de draps de Flandes van entrar en crisi, i la seva producció va disminuir, a causa de l’auge i la competència d’altres altres ciutats, com Brussel·les i Malines, a Brabant; Valenciennes, a Hainaut; Rouen, a la Normandia; Amiens, a la Picardia; Troyes, a Champagne; i fins i tot París. Les indústries flamenques també també van patir els problemes derivats de la importació de matèries primeres, deguts a factors polítics, revoltes i conflictes socials.
Les ciutats flamenques van ser testimoni de conflictes violents entre els artesans, empobrits, i els patricis. El rei de França, per tal de reprimir els rebels, va enviar-hi expedicions militars, tot obligant al comte a complir amb les seves responsabilitats com a vassall de la corona francesa.

Els artesans flamencs es revoltaren contra els partidaris de la Flor de Lis francesa. El comte Guiu I de Flandes –Guy de Dampierre (1226-1305)– liderà una sèrie d’alçaments contra les intromissions franceses. El 1305 esclatà una guerra acarnissada, que va acabar amb una pau imposada sota les condicions del rei. El monarca francès acceptà que Robert de Béthune, fill de Guy de Dampierre, fos investit amb el títol de comte, però, a canvi, el sobirà va exigir que s’enderroquessin les muralles defensives de les ciutats flamenques; també imposà als ciutadans un jurament de fidelitat, així com el pagament d’una elevada indemnització de guerra.

Per tal de controlar militarment el comtat de Flandes, els francesos ocuparien temporalment les fortaleses de Lille, Douai i Béthune. El 1312 el comte, per tal de lliurar-se de la càrrega que li suposava pagar la indemnització de guerra, decidí entregar aquestes fortaleses al rei francès. El monarca obtingué les cessions territorials i el jurament de fidelitat del comte, però aquests guanys eren escassos en relació amb les enormes despeses que havia provocat la campanya militar.

L’administració del regne francès

Hi seguia existint l’antiga cúria reial, formada per personalitats molt properes al rei, grans oficials, barons i prelats. A principis de l’any 1300 el palau del rei contenia la «Cambra dels Diners» –una mena de Tresor– i «L’Argenterie», amb la funció d’empenyorar alguns béns per tal de proporcionar diners al rei quan els necessitava amb urgència.
Dins de l’«Hôtel» reial s’hi movien camarlencs, familiars del rei i funcionaris. Perroy calcula que aquest cercle podia arribar a integrar unes cinc-centes persones.

Els funcionaris reials, al principi, no eren professionals especialitzats. Es tractava de favorits del monarca i sovint cometien abusos, cosa que provocava les protestes de la població o dels partits desafectes als membres de la cort. Els funcionaris, que percebien ingressos fixos, podien ser laics o eclesiàstics. El seu nombre oscil·lava segons el moment, des d’un consell limitat a familiars del rei fins a un conjunt més ampli de barons. En algunes ocasions el consell intentava controlar les decisions del rei, però aquest a vegades era prou hàbil per a desfer-se de la seva influència i portar a terme les seves propies decisions. Tot i això, el consell podia ser un bon instrument consultiu, executiu i judicial. El jutge suprem n’era el monarca, que a vegades es dignava a escoltar les apel·lacions dels seus «relators».

Al marge d’aquest personal permanent existien uns òrgans que tenien cura de l’administració i la justícia:

· El Tresor: integrat per funcionaris encarregats del cobrament dels ingressos dels dominis reials, de fer els pagaments i de dur a terme la comptabilitat.

· La Moneda i la Cancelleria: formades per notaris i secretaris. Expedien les actes reials, documents que es marcaven amb un segell secret, controlat per uns secretaris oficials.

· El Parlament: l’any 1320 Felip El Llarg organitzà la Cúria del Parlament, estructurada en quatre cambres: major, criminal, judicial i d’apel·lacions. Integrades per relators i consellers laics i eclesiàtics, tot ells entesos en lleis, defensaven el dret reial i el feien respectar a tot el territori del regne. Atenien les reclamacions de les batllies i els senescals, majordoms de senyors, i també rebien les apel·lacions dels tribunals judicials del màxim grau.

· La Cambra de Comptes: administrava els diners, i estava formada per tresorers o prebostos de ciutats menors. Vigilaven els dominis del rei, impedint que es fessin cessions o vendes il·lícites de parts de territoris pertanyents al rei. També controlaven que els funcionaris no cometessin faltes per corrupció o incompetència.

L’administració local tenia un personal nombrós, i durant el segle XIV augmentà encara més. Els administradors de les batllies i senescalies eren persones elegides entre la petita noblesa. Presidien els tribunals locals. El 1328 hi havia 24 batllies i 10 senescalies. En zones del sud de França existia el «Justícia» major, figura encarregada de controlar la jurisdicció senyorial, sota les ordres del qual actuaven un canceller –que guardava el segell–, un procurador, un sèrie d’uixers, ordenances i diferents funcionaris. Tots aquests rebien sous molt modestos, però defensaven els interessos del rei amb molta determinació.

A part dels dominis territorials del monarca, una quarta part del territori francès estava en mans de vassalls poderosos. A la mort del rei, la seva herència –títol, poder, territoris– passava a mans dels seus fills primogènits de sexe masculí. Però a vegades, a més, es cedia una part dels seus dominis a altres membres de la família. Es tractava de territoris coneguts amb el terme «apanages». Quan els Valois van pujar al tron, hi havia quatre «apanages»: Artois, Beaumont-le-Roger, Evreux i Borbó, cadascun d’ells governat per un príncep. La seva autoritat era equiparable a la dels comtes del centre i nord de França: Blois, Rethel, Bar, Nevers i Forez.

A més d’aquests «apanages», existien els principats de la Bretanya i de la Borgonya, que tenien una organització política pròpia que tot just es començava a desenvolupar. El 1297 la Bretanya es convertí en un ducat. La Borgonya era governat per membres d’una branca de la dinastia dels Capet.

El ducat de Guiena, a l’oest de França, que aviat seria objecte de les disputes entre anglesos i francesos, convertint-se en el motiu principal de l’inici de la Guerra dels Cent Anys, era un cas particular, ja que es trobava sota domini del rei d’Anglaterra.

Pel que fa al comtat de Flandes, els Capets hi tenien implantada la seva administració, sense annexionar-se’n el territori. Els funcionaris francesos podien controlar i s’immiscir-se en els assumptes flamencs, tot portant casos al tribunal francès, presidit pel rei. A l’esclatar a Flandes una sèrie de conflictes derivats de la crisi econòmica, els funcionaris francesos van ajudar les autoritats comtals flamenques a dominar els artesans insurrectes, tot i que aquesta política toparia amb la resistència de la població.

El exèrcits

Durant molts segles, el rei francès només comptà amb un exèrcit format per vassalls, que tan sols es reunia en temps de guerra. Estava integrat per una elit de cavallers i homes d’armes que es pagaven el seu propi equipament militar, a la que s’hi afegia una ineficaç massa de soldats d’infanteria que es desplaçava a peu, proporcionada per les ciutats i la pagesia. Quan el monarca ho sol·licitava, els senyors reunien grups reduïts de cavallers, per a dur a terme un servei militar de quaranta dies de durada. Això suposava una gran limitació quan l’acció s’havia de dur a terme a molta distància. Els soldats d’infanteria tenien l’obligació de servir durant tres mesos.
Un cos militar decisiu en la Guerra dels Cent Anys fou el dels arquers, gràcies al qual els anglesos obtingueren els seus primers grans èxits. Però el reis capets normalment tan sols comptaven amb uns mil cavallers i dos mil soldats d’infanteria. A partir de l’adveniment dels Valois, els exèrcits es van engrandir una mica, però mai no van arribar a duplicar el nombre dels seus efectius.

Les campanyes militars sempre eren curtes. Començaven amb l’arribada del bon temps, i s’havien d’acabar a la tardor, quan els aiguats enfangaven els camins i inundaven els camps. Quan arribava l’estació de les pluges els soldats solien desertar i fugir de manera caòtica, per a tornar a les seves llars de manera desordenada.

L’ús de l’artilleria era incipient, però indispensable per a poder dur a terme el setge de ciutats. Els inicis d’aquesta arma van ser fruit dels grans avenços duts a terme pel que fa a la construcció de les defenses, que dificultaven o impedien la invasió de les tropes enemigues des de l’exterior de la població. La poderosa artilleria podia desmoralitzar i doblegar la voluntat de la població assetjada, produint estralls en les defenses.

Les batalles en camp obert eren poc freqüents. Els capitans dels exèrcits intentaven evitar-les, tement-ne els resultats, sempre incerts. La major part de vegades els enfrontaments armats es limitaven a escaramusses de cavalleria, duent a terme saquejos en terres de l’adversari. Aquestes accions es solien aturar mitjançant pactes i treves, que difícilment eren respectades. A l’any següent, amb l’arribada del bon temps, les hostilitats es tornaven a reprendre.

Per tal de solucionar les mancances d’efectius, els últims reis Capet van reclutar mercenaris estrangers (cavallers alemanys o arquers genovesos), cosa que sempre suposava una enorme despesa. Un altre problema dels mercenaris era que moltes vegades tenien un caràcter indisciplinat i corrupte, desfermant accions de pillatge.

Amb el pas del temps, tots els l’exèrcits, tant feudals com mercenaris, van passar a estar formats per combatents pagats amb un salari. La figura màxima de l’exèrcit era el condestable, que solia ser sempre una figura avalada per una gran experiència militar. Sota la seva autoritat s’establia una estructura de diferents rangs, formada per mariscals, capitans, caps d’arquers… Existia tota una gradació de sous per a pagar els serveis dels combatents en funció dels seus graus, de major a menor, des dels oficials, passant pels cavallers, arquers i escuders, fins a arribar als soldats d’infanteria. Mentre una administració passava revista a les tropes, un grup de tresorers de guerra i oficials s’encarregava d’establir les soldades (sous). Tota aquest sistema i aquesta jerarquia es va anar desenvolupant i consolidant al llarg del segle XIII, destinada a alçar grans lleves. Les guerres “privades” entre senyors aristòcrates, de poca envergadura, van anar desapareixent de mica en mica.
Aquestes companyies de combatents professionals, anomenades “routes”, estaven a les ordres de capitans experts. Els “routiers” s’incorporaven als exèrcits per tal de guanyar una soldada. El problema era que, quan s’acabaven els conflictes armats, aquests “routiers” es quedaven sense feina. Com a conseqüència, moltes vegades formaven bandes criminals, que es desplaçaven per tot el país, deixant un rastre d’amenaces, extorsions, robatoris, morts i incendis entre la pagesia i els vilatans.

Els impostos

El monarca francès era objecte d’admiració per la seva enorme i inigualable riquesa, obtinguda a partir dels territoris dels que era sobirà. Amb el pas del temps, i l’extensió en augment de les seves fronteres, el regne es va anar trobant amb amenaces militars cada cop més importants, i amb l’obligació de fer front a conflictes armats. La necessitat de recaptar, controlar i administrar un gran tresor, destinat a finançar la cort i el reclutament d’exèrcits de magnitud cada vegada superior, va fer que l’organització del regnat s’anés tornant més gran i complexa, amb funcionaris, oficials, diplomàtics, etc. Tot i que les seves fonts de finançament eren enormes, els ingressos de la monarquia no eren suficients per a mantenir una administració tan gran ni un exèrcit permanent.

En conseqüència, poc a poc, el rei es va veure impulsat a exigir més contribucions extraordinàries als seus vassalls. Aquesta necessitat de la monarquia va fer ressucitar el concepte dels impostos estatals, que a l’edat mitjana era bastant desconegut, perquè no existia un sistema de fiscalitat permanent. No cal dir que la població, veient-se obligada a pagar sumes cada vegada més grans, intentava resistir-se i manifestar el seu malestar. Les guerres de Guiena i Flandes van fer que el rei hagués de recórrer molts cops al cobrament d’impostos extraordinaris.

Els funcionaris del rei van inventar bàsicament tres tipus d’impostos:

· Indirectes (en forma de taxes sobre les mercaderies.

· En funció de les fortunes: equivalents a un ventall que anava des d’1/50 fins a 1/100 part de les riqueses.

· Distributius: impostos que es calculaven sobre llars (fouages).

El problema amb que es trobava el rei és que no podia decretar el cobrament dels impostos fins que la guerra no es trobava a les portes. En conseqüència, el rei mai no podia fer preparatius militars amb antelació. El procés era lent i es trobava amb la resistència dels contribuents. El monarca es veia abocat a negociar amb els grups privilegiats, i oferir-los contraprestacions, tot alliberant dels impostos al més rics, o ajornar-los, fent que inevitablement les càrregues recaiguessin sobre les capes més pobres de la població. Quan la guerra s’acabava, o s’allunyava d’un determinat territori, encara era més difícil que la gent pagués impostos, perquè percebia que el perill es trobava lluny. En conclussió, els impostos, tot i que només cobrien una part insuficient de les necessitats del rei a l’hora de mantenir la cort i l’Exèrcit, sempre eren una càrrega que es feia recaure en els més desafavorits, suposant una font de greuges i conflictes.

Un dels sistemes que utlitzava el rei quan es veia amb necessitats peremptòries de líquid era portar a terme devaluacions de la moneda. Això significava una bancarrota dissimulada. Els reis Capet i Valois van fer devaluacions de dues maneres:

· o bé incrementant arbitàriament el valor de les monedes d’or o plata en relació amb les unitats de compte (lliures, sous).

· o bé retirant les monedes en curs i imposant unes noves monedes d’un pes o una llei inferiors a les antigues, però mantenint el seu antic valor de moneda de compte.

Aquests solucions només eren efímeres, i no ajudaven a millorar la situació financera del regne. El rei obtenia uns beneficis molt grans de forma ràpida, però quan omplia les arques, al cobrar els impostos amb moneda depreciada, el seu benefici quedava anul·lat.

Les dificultats financeres van provocar la debilitat de la monarquia francesa. La pressió fiscal generà descontentament entre els seus súbdits, tot i que no es produí cap revolta capaç d’enderrocar la corona ni la seva administració, en part perquè no va arribar a sorgir cap personalitat amb prou lideratge com per a motivar a la gent disgustada a emprendre una insurrecció contra els abusos del poder.

El rei també tenia una altra font de finançament: dominava el clergat –màxim propietari de terres, juntament amb la noblesa laica– des de 1329, any en que una assemblea celebrada al Bois de Vincennes ploclamà que els furs i privilegis que sempre havia detentat l’Església quedaven subordinats a l’autoritat suprema de la monarquia. L’Església de França pagava a contracor els seus impostos, en forma de delmes, a la monarquia, tot i no tenir el beneplàcit del Papat.

La noblesa suposava un perill més gran per a l’autoritat del rei francès. Aquest exigia als nobles que complissin el seus deures com a vassalls. Però la pressió fiscal i els canvis que s’anaven produint comportaven una reducció de la riquesa de l’aristocràcia. A més, els jutges del rei reduïen l’àmbit de la jurisdicció dels nobles. A la dècada dels anys 1310 es van formar lligues de nobles per a defensar els seus interessos enfront al rei. Però els nobles no van saber oposar-li una resistència prou forta. Felip el Bell convocaria assemblees amb l’assistència d’aristòcrates, burgesos de les ciutats i prelats. Però no ho va fer per a escoltar-los, sino per a demanar-los el seu consentiment sobre qüestions que ell ja havia decidit prèviament.

En conclussió, el 1328, quan el primer rei de la dinastia dels Valois, Felip VI, va pujar al tron, heretà un regne poderós i una monarquia sòlida.

Autor de l’article: Jordi Viladoms, desembre de 2023.

Fonts:

Pel que fa al text:

Perroy, Edouard: La Guerra de los Cien Años. Ediciones Akal, 2005, Madrid, 3ª reimpresión, 2016.

Procedència de les imatges:

· La fortalesa del Papat d’Avinyó.
Istock Photo (fotografia utilitzada sota llicència).

· El mes de març a Les très riches heures du duc de Berry:
Il·lustració reproduïda del llibre: Europa medieval. Volumen II. Ediciones Folio / Ediciones del Prado, 1992.

· Benedicció de la fira de Lendit:
Il·lustració reproduïda del llibre: Europa medieval. Volumen II. Ediciones Folio / Ediciones del Prado, 1992.