El rei Lluís XV de França.
Procedència: Istock.
Resum: antecedents de la guerra dels Set Anys
Després de la pau d’Aquisgrà (1748), que posà fi a la guerra de Successió austríaca, hi hagué una gran prosperitat econòmica a Anglaterra i França.
A Anglaterra el govern estava dirigit per Henry Pelham (1743-1754), del partit whig. El seu germà Thomas, comte de Pelham-Holles, primer duc de Newcastle, va ser primer ministre entre 1757 i 1762.
En aquest període, el Banc d’Anglaterra impulsà la importació de cotó i la fabricació tèxtil.
La bomba de vapor s’aplicà a l’explotació de les mines de carbó. L’ús d’aquest combustible mineral es generalitzà.
L’economia s’expandí, amb l’inici de la circulació del paper moneda.
Thomas Pelham-Holles, primer duc de Newcastle (1693-1768), primer ministre de la Gran Bretanya entre 1757 i 1762, segons un gravat de W. Holl, publicat al llibre Portraits of Illustrious Personages of Great Britain (1832). Durant el seu regnat es donà un gran impuls al capitalisme.
Procedència: Istock.
Entre 1749 i 1755 el capitalisme també va créixer a França: baixà el preu de les assegurances; això ajudà a impulsar el comerç marítim; es crearen societats capitalistes; es desenvoluparen les mines; es fundà una Escola d’Enginyers.
Però a França, després de la guerra de Successió austríaca, la situació financera era desastrosa.
El comerç marítim francès necessitava la protecció de la flota. Per això, el ministre Rouillé impulsà un gran programa naval. Per a sostenir aquesta despesa, el ministre francès d’Hisenda, Machault, introduí un impost sobre la renda (1749), que eliminava els privilegis de la noblesa i el clergat. Aquesta mesura havia d’anar acompanyada d’una reducció de les despeses de la cort reial.
Retrat de Jeanne Poisson, marquesa de Pompadour, segons una il·lustració d’un llibre d’E. de Goncourt (1888). Era la favorita de Lluís XV. La seva presència a la cort francesa generà unes enormes despeses. La molt debilitada hisenda del país no se les podia permetre.
Procedència: Istock.
Entre els anys 1750 i 1755, el clergat francès es va negar a pagar l’impost, i el rei Lluís XV els el va retirar; per altra banda, els Parlaments, representants de l’ordre establert, van treballar per tal que l’impost fos reduït. A més, les despeses de la cort van seguir augmentant. De resultes d’això, el dèficit de l’Estat francès, en comptes de reduir-se, va créixer.
Per altra banda, a França s’originà una crisi religiosa i política; els bisbes s’oposaven a que l’absolutisme reial dominés la vida de l’Església, i volien sotmetre’s als mandats del papa de Roma. L’arquebisbe de París intentà acabar amb el corrent jansenista francès, i aplicar la butlla papal, Unigenitus. Els Parlaments francesos, que defensaven la independència de l’Església francesa davant de la Santa Seu, s’hi oposaren. Com a conseqüencia d’això, es crearen dos bàndols amb opinions enfrontades en matèria religiosa. El rei es trobà enmig dels dos bàndols, originant-se una crisi política. A tot això s’hi afegí una gran oposició contra els jesuïtes.
A França es considerava que la pau d’Aquisgrà reduïa el prestigi del país. Aleshores el govern aprovà un retorn a l’expansió d’ultramar. Com a conseqüència d’això, s’originà una rivalitat marítima i colonial entre francesos i anglesos.
El francès Dupleix, al capdavant d’un exèrcit, aconseguí apoderar-se de grans territoris a l’Índia (a Carnàtic i al Dècan). Mentre les companyies holandeses desenvolupaven un comerç amb la metròpoli que mantenia les colònies d’ultramar, Dupleix va concebre un nou concepte colonial, que consistia a crear bases colonials autosuficients, com a bases per a un futur imperi francès. Però aquest concepte feia endarrerir els beneficis immediats, i la burgesia francesa dels negocis rebutjà aquest tipus de política. El govern va ordenar a Dupleix que tornés a França, i el va desautoritzar. Amb això, l’imperi francès a l’Índia es va abandonar.
En canvi, els anglesos es van apropiar del concepte de Dupleix, i van impulsar el seu imperi a l’Índia.
El 1755, Anglaterra i França signaren el conveni de Madràs, en el qual renunciaven a establir el seu protectorat i la seva sobirania sobre l’Índia. Es tornà a una política de factories.
A partir d’aquell moment, els colons anglesos van reprendre la lluita a Amèrica. Van intentar crear companyies capitalistes a Canadà, fent fora els francesos d’aquell país. El 1750 es van dur a terme tres expedicions contra els francesos (a Acàdia, San Lorenzo i Virgínia). Davant dels fracassos d’aquestes expedicions, els anglesos van intentar formar federacions, però tampoc no van reeixir.
Els colons anglesos van dur a terme un comerç de contraban molt actiu a través de les colònies espanyoles d’Amèrica central. El 1750 també van crear una factoria a Hondures, per tal d’obrir una ruta comercial cap a l’oceà Pacífic.
Els espanyols, inquiets davant d’aquesta expansió anglesa, signaren un tractat amb Londres, en els quals van donar grans avantatges comercials als anglesos. Però paral·lelament, a partir de 1762 el govern espanyol impulsà un augment de la construcció naval de guerra, preveient una eventual lluita.
Retrat de Ferran VI. Oli sobre llenç. Obra de Louis-Michel Van Loo (Toló, França, 1707-París, 1771). Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2024. Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.
L’esforç marítim espanyol i francès preocupava a Anglaterra. En els seus àmbits colonials i comercials s’originà una psicosi bèl·lica.
Tot això tingué conseqüències al continent europeu. Les principals potències (Anglaterra, França, Espanya, Prússia, Àustria, Rússia, fins i tot Sardenya) es llançaren a una veritable cursa armamentística.
Maria Teresa, arxiduquessa d’Àustria i reina d’Hongria i Bohèmia de 1740 a 1780.
Procedència: Istock.
A Àustria governava l’emperadriu Maria Teresa. A Viena es fundà una escola militar, d’on havien de sortir els seus oficials, escollits d’entre la noblesa austríaca i hongaresa. El seu exèrcit arribà als 200.000 soldats ben armats i entrenats. Paral·lelament, es creà un impost sobre la renda, sense distinció de classes socials; es fundaren escoles professionals; es nomenà una comissió per a millorar l’agricultura i la vida dels pagesos. Hongria es comprometé a aportar una suma econòmica, a canvi de poder ocupar uns territoris, d’on es van fer fora 100.000 serbis.
Àustria establí una aliança amb Rússia, sense trencar les seves relacions amb Anglaterra. L’aliança de l’emperadriu Maria Teresa i la tsarina Isabel I de Rússia estava orientada en contra de Prússia.
La tsarina Isabel I de Rússia, segons un gravat del llibre El món i la història de Rússia, de I. Khruschev, Sant Petersburg, 1887.
Procedència: Istock.
Per altra banda, el 1753 el ministre austríac Kaunitz viatjà a París i establí converses amb el govern francès. Volia convèncer Lluís XV per a formar una aliança entre Àustria i França.
Wenzel Anton, príncep de Kaunitz-Rietberg (1711-1794) diplomàtic i home d’Estat del Sacre Imperi Romà Germànic, segons un gravat de Joseph Schmutzer (pintor austríac, 1683-1740) realitzat el 1765, publicat el 1881.
Procedència: Istock.
En un primer moment, el rei francès, que volia conservar la pau amb Anglaterra, rebutjà aliar-se amb Àustria. En canvi, estava disposat a aliar-se amb països menors de l’est: Polònia, Saxònia, Suècia i Turquia.
Mentrestant, el rei Jordi II de la Gran Bretanya projectà una aliança entre Hannover (principat del que el monarca anglès era sobirà), Saxònia, Rússia i Àustria. Com que era elector de Hannover, tenia interessos al continent, i davant d’una eventual guerra, pensava ser-ne l’àrbitre. Cal dir que aquest electorat era rival de Prússia des de la guerra de Successió d’Àustria. Dins de l’estratègia del rei anglès també figurava l’objectiu d’allunyar França d’una possible aliança amb Prússia. Per això, la defensa de Bèlgica aniria a càrrec de les forces austríaques.
Jordi II de la Gran Bretanya (1683-1760), rei de la Gran Bretanya i Irlanda i elector de Hannover.
Procedència: Istock.
Una casa del centre històric de Hannover.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2023.
Però Maria Teresa desconfià de Jordi II, perquè tot el pes d’aquesta possible aliança hauria recaigut en Àustria.
Veient que l’emperadriu rebutjava formar aquesta aliança, el rei anglès es dirigí a Rússia, amb l’objectiu d’evitar que Rússia i França s’arribessin a entendre. Per tal d’aconseguir-ho, els anglesos pagaren un sobresou al canceller rus, Bestújev.
Mentrestant, es van reiniciar els atacs dels colons anglesos contra els dominis francesos a Canadà. Acàdia va caure en mans dels atacants.
El govern de Londres donà l’ordre a la seva flota de capturar tots els vaixells francesos que es trobessin. Els anglesos van aconseguir capturar-ne més de tres-cents, provocant fortes pèrdues econòmiques i humanes a la flota de França.
Lluís XV seguí mantenint-se partidari de la pau, i intentà negociar amb el govern britànic. Però com que els anglesos ho van rebutjar, el rei francès finalment envià un ultimàtum a Londres, que tampoc no va ser atès. Com a conseqüència, s’originà l’estat de guerra entre les dues potències.
Mentrestant, el rei Frederic II de Prússia estava preocupat, perquè volia evitar que el seu país es trobés encerclat entre els dos blocs (Anglaterra/Hannover i Àustria/Rússia). Va fer tot el possible per a mantenir la seva amistat amb França. Quan el 1755 Anglaterra inicià la guerra marítima contra França, Frederic II proposà a Lluís XV que envaís Bèlgica, mentre ell envaïria Bohèmia. Però mentrestant, el rei prussià establí negociacions amb els anglesos.
Frederic II (1712-1786), rei de Prússia entre 1740 i 1786, segons un gravat de 1859.
Procedència: Istock.
El 1756 Prússia s’alià amb Anglaterra (tractat de Whitehall). Les dues potències van acordar ajudar-se mútuament i agafar les armes contra qualsevol país que envaís el territori germànic. Tanmateix, en una clàusula secreta, van excloure Bèlgica. Frederic II no informà Lluís XV de les conseqüències que tindria per a França el seu tractat amb els anglesos.
La posició de França, que estava aïllada, es tornà crítica. Polònia era amiga seva, però era una aliada dèbil. Només tenia l’opció d’acceptar l’aliança que li oferia Àustria.
L’1 de maig de 1756, a Versalles, es signà l’aliança entre França i Àustria, estampada per l’abat François-Joachim de Bernis i el príncep de Stahremberg. Borbons i Habsburg s’havien unit. Això suposava l’esfondrament de la política tradicional dels Borbons. L’aliança que volia Maria Teresa s’havia dut a terme.
Per la seva banda, la tsarina Isabel I considerà que l’aliança entre Anglaterra i Prússia era una traïció, i per això acceptà que Rússia s’unís al tractat entre austríacs i francesos.
Àustria i Rússia acordaren mobilitzar un exèrcit de 80.000 soldats cadascuna, contra Prússia. Per tal que això fos possible, el govern de Viena es comprometé a ajudar econòmicament als russos amb un milió de rubles.
Després de la guerra, si resultaven vencedores, Maria Teresa esperava obtenir Silèsia, i Isabel I, la Prússia oriental. Lluís XV no acceptà aquest repartiment, però si que va estar d’acord amb ajudar econòmicament Rússia, fent-ho a través de Viena.
El rei francès considerava que Polònia i Suècia frenarien l’expansió de Prússia, però aquells països ja no tenien prou força. França havia abandonat la seva expansió a l’àmbit marítim, per a concentrar-se en el continent. Però l’aliança amb Àustria no la beneficiava gens.
L’exèrcit prussià es convertí en el més fort d’Europa. Ajudat a nivell financer per Anglaterra, comptava amb 150.000 soldats ben entrenats, i oficials molt ben preparats, tots ells entrenats en «campaments de pau». A més, tenia una potent artilleria.
França es dedicà a reparar la seva flota de guerra. El seu exèrcit de terra continuava sent el més nombrós d’Europa, i tenia una artilleria moderna. Reorganitzà l’exèrcit i creà una escola per a oficials a París i una d’enginyers militars a Mézieres.
Antecedents de la guerra dels Set Anys
Els fets, explicats en detall
Després de la pau d’Aquisgrà (1748)
L’any 1748 es signà la pau d’Aquisgrà, que posà fi a la guerra de Successió austríaca. Per a Anglaterra i França s’inicià un període de prosperitat econòmica.
Desenvolupament industrial d’Anglaterra
A Anglaterra, la indústria experimentà un ràpid progrés que contribuí a afavorir la política del Banc d’Anglaterra, de crèdit a la producció, imitant els bancs holandesos.
El crèdit a la indústria i la circulació de bitllets emesos pel Banc d’Anglaterra van donar un gran impuls a la fabricació de teixits de cotó.
Com que a partir de la pau d’Utrecht les indianes importades havien tingut a Anglaterra una enorme acceptació, els fabricants de draps es van alarmar, i el 1733 la importació fou prohibida.
Però se’n van fer imitacions al propi país, que tingueren una demanda immensa.
El 1733 John Kay inventà la llançadora, que permeté a un sol teixidor fer la feina de dos obrers manuals.
La pau d’Aquisgrà tornà a la United Company la seva plena activitat, determinà un ràpid creixement de la importació de cotó i donà a la indústria cotonera, bo i mecanitzada, un nou impuls: el 1750 la importació de cotó assolí la considerable quantitat de 3,8 milions de lliures.
La indústria metal·lúrgica seguí la mateixa progressió. A mitjan segle XVII, Darby descobrí el procediment que permetia substituir la fusta pel carbó mineral per a fondre el ferro.
Però l’extracció d’hulla era entorpida per l’aigua que envaïa els pous i galeries de les mines. A això se li aportà, com a remei, la invenció de la bomba de vapor, realitzada el 1710.
Des d’aleshores, l’ús del carbó s’estengué ràpidament, i de resultes d’això, hi hagué un augment considerable de la producció anual de la fundició.
L’any 1750, la fabricació metal·lúrgica a Anglaterra assolí una xifra no inferior a les vint mil tones.
Prosperitat del comerç marítim i la indústria francesos
El progrés del capitalisme i de la producció industrial es manifestava d’igual manera a França.
Des de la pau d’Aquisgrà, la seguretat que tornà a adquirir la navegació va fer baixar la taxa de les assegurances marítimes del 25 % al 2 %.
El comerç exterior, essencialment marítim, assolí un augment que no havia conegut mai.
Entre 1749 i 1755 el comerç exterior representà un valor mitjà de 616 milions.
Tots els ports de l’Atlàntic conegueren una extraordinària activitat.
A França, com a Anglaterra, la tècnica del comerç es perfeccionà, però restà endarrerida en relació a l’anglesa i l’holandesa pel que fa a l’organització bancària.
Després de la fallida de Law, com que els bancs negaven el crèdit a la producció, la concessió d’aquest restà, en general, a càrrec de l’Estat. Això dona a la vida econòmica francesa un caire de «dirigida» superior a l’anglesa.
El paper moneda, semblant al dels bitllets del Banc d’Anglaterra, que havia tingut gran popularitat a França amb els èxits de Law, no va reaparèixer després de la seva caiguda.
En canvi, a mitjan segle XVIII adquirí un curs moderat la lletra de canvi.
A més, després de la fallida de Law, la disminució de l’activitat bancària posà en perill el mercat monetari de Lió.
Això permeté a Ginebra convertir-se en una ciutat de banquers, que exercí considerable influència sobre la vida econòmica francesa.
També com a Anglaterra, l’explotació de mines s’estengué ràpidament a partir de 1748. El 1756 la Companyia de les hulleres d’Anzin empleava mil obrers.
En tot el país, la indústria va prendre un caràcter cada vegada més capitalista, amb la constitució de gran nombre de societats, amb la participació de varis socis, o col·lectives.
El Consell del Comerç, el director del qual es convertí en un veritable ministre d’afers econòmics, inspirà al govern la necessitat de desenvolupar el comerç, deixant de banda la desastrosa pràctica d’alterar la moneda.
El 1747 es fundà una Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ponts. El 1750 els seus titulats constituïen un cos d’excel·lent formació, que a la segona meitat del segle XVIII, dotà França de grans obres, sobretot canals.
Cap el 1750, la riquesa de França, i també d’Anglaterra, depenia essencialment de la burgesia capitalista.
Oposició a l’absolutisme a França
El govern personal de Lluís XV
Després de la mort de Lluís XIV, es van manifestar dues oposicions contra l’absolutisme monàrquic: una d’aristocràtica i reaccionària, i una altra de burgesa i liberal.
Però el 1743 va semblar que Lluís XV aconseguia dominar aquestes dues oposicions i agafar les regnes del poder, en plena guerra de successió d’Àustria.
La favorita de Lluís XV va ser Jeanne Poisson, convertida en marquesa de Pompadour. Exercí molta influència sobre el monarca entre 1745 i 1764.
El 1743 Lluís XV nomenà secretari d’Estat de Guerra el comte d’Argenson (1743-1757). El 1745 Machault d’Arnouville es convertí en guardasegells i interventor general d’Hisenda.
Els dos eren homes molt lúcids i es van adonar que França anava cap al camí del liberalisme, anunciat per Montesquieu en l’Esperit de les lleis (1748).
Les classes privilegiades i la cort s’oposen a la política de reformes
Quan s’establí la pau, la tasca més urgent del govern era restablir la Hisenda i deixar que la societat francesa evolucionés segons les idees de l’època, perquè les rendes del país permetien aconseguir l’estabilitat econòmica.
Aquestes rendes depenien en gran part del comerç exterior.
Per a poder mantenir-les, calia impulsar el gran programa naval elaborat per Rouillé.
Si l’Estat volia ser independent dels capitalistes, això li exigia la renúncia dels emprèstits continus.
Però el sistema d’impostos vigent no podia cobrir l’augment de les despeses. Per tal d’aconseguir un equilibri constant entre els recursos de l’Estat i les rendes dels francesos, calia transformar tot el sistema.
Machault va elaborar un projecte d’impost sobre la renda, tant territorial com mobiliària, comercial i industrial, sense distinció de classes. Seria la base del pressupost.
Fixà l’impost en el 5 %. Era un tipus força moderat, per tal que no fos un obstacle per a l’activitat del país.
Fou implantat el 1749, amb la Llei del Vintè.
A més, per tal d’evitar que els capitals del país restessin improductius o s’escapessin de l’impost, Machault organitzà la fiscalització i la limitació dels béns inalienables.
Ara bé, calia també fer disminuir les despeses, i posar fi a l’estil de vida despreocupat que havia implantat el mateix rei Lluís XV.
Els plans del ministre d’Hisenda es corresponien amb les idees liberals que començaven a circular. Suposaven una veritable transformació de les idees socials i polítiques.
Aquell impost sobre la renda suprimia els privilegis fiscals de la noblesa i dels clergat.
Les classes privilegiades se’l van prendre com un atemptat a l’ordre establert.
L’Església liderà una aferrissada oposició. El 1750 es reuní una assemblea general del clergat. Formulà una enèrgica protesta contra l’impost del vintè.
Amb això, l’Església aconseguí que Lluís XV li retirès l’impost.
Per altra banda, a partir de 1755 els Parlaments aconseguiren reduir el valor econòmic i l’abast social d’aquell impost.
Però a partir de 1748 les despeses de la cort reial no van parar d’augmentar. El pressupost anual, basat en el ingressos del país, era de 147 milions de lliures; la cort en gastava 70. Madame Pompadour, en dinou anys, suposà una despesa de 36 milions per a França.
Les pensions als prínceps de sang van augmentar de manera molt considerable. I a la cort es duien a terme enormes despeses per qualsevol motiu: luxes, celebracions, focs d’artifici…
Era impossible equilibrar els comptes. El dèficit creixia constantment. Això obligava a recórrer a nous emprèstits. El 1753 els ingresos previstos dels tres anys següents ja estaven hipotecats.
Com que la monarquia tenia una actitud que impedia qualsevol solució, van començar a circular les idees liberals.
El 1751 començà la publicació de l’Enciclopèdia. Poc després, Voltaire va escriure El segle de Lluís XV i Rousseau el Discurs sobre l’origen de la desigualtat (1755).
La ciència s’afermava davant del dogma en el Discurs preliminar de D’Alembert (1751), i en el Tractat de les Sensacions, de Condillac.
La filosofia s’apartava de les idees tradicionals, a partir de la raó, la història i les ciències experimentals.
Davant de la noblesa, que volia la immobilitat, el capitalisme creava una nova classe emprenedora. S’estava originant un antagonisme entre les classes privilegiades, que s’oposaven a qualsevol reforma, i una societat nova.
Oposició a l’autoritarisme del rei i de l’Església
França, de resultes de la guerra, es trobava en una situació financera desastrosa.
Cap sector social no volia suportar el pes del dèficit, i les despeses de la cort no paraven d’augmentar.
Des de Lluís XIV, l’absolutisme reial havia volgut sotmetre l’Església i convertir-la, en certa manera, en una branca de l’administració. És el que es coneix com l’organització «galicana» de l’Església. Però això topava amb l’oposició de Roma. L’alt clergat francès també s’hi resistia.
Els Parlaments, davant l’absolutisme, representaven l’ordre establert. Pretenien imposar al rei una vigilància i fins i tot una tutela. Era una noblesa de toga que actuava en nom de la nació.
Aquesta noblesa no tenia una actitud tan hostil envers el monarca com l’Església, perquè estaven en contra de la Santa Seu.
Els Parlaments, que figuraven com a enemics de l’autoritarisme tant del rei com de l’Església, van entrar –tot i que a desgrat d’ells– en una etapa que afavorí les idees liberals. Perquè aquestes idees suposaven una greu amenaça per a l’ordre establert.
L’oposició dels Parlaments impedí totes les reformes, tret de l’àmbit religiós. S’oposaren als jesuïtes, que eren fervents defensors de l’autoritarisme papal, i a les idees de la Contrareforma.
Els bisbes francesos, que havien triomfat en les seves protestes de 1750, s’oposaven a les tendències de sotmetre l’Església a l’absolutisme reial que hi havia a França, Espanya i Portugal.
Aleshores, els bisbes posaren fi al moviment jansenista. L’arquebisbe de París prengué com a pretext una reacció del misticisme jansenista, i ordenà als sacerdots que no oferissin els sagraments a les persones que no presentessin una papereta de confessió, certificant la seva completa submissió a la bula Unigenitus. Aquesta bula, emesa pel papa el 1713, condemnava les tesis jansenistes.
El Parlament, per a mantenir el seu prestigi, considerà que havia de respondre al desafiament de l’arquebisbe. Aleshores va fer detenir al primer sacerdot que aplicà les normes rebudes ordenades pel prelat. Fins i tot ordenà la detenció provisional de l’arquebisbe.
El rei anul·là l’ordre del Parlament de París, però aquest protestà i aconseguí que tots els Parlaments de les províncies es solidaritzessin amb ell. Volien obligar el rei i el clergat a respectar les normes i els costums establerts al regne.
Com que no hi havia cap òrgan que s’ocupés de la vigilància del poder, els Parlaments pretenien ser un cos polític encarregat de fiscalitzar totes les accions del govern i de tots els poders en general, imposant-los el respecte a una mena de constitució no escrita del regne.
Els jesuïtes van recolzar l’arquebisbe. França restà dividida en dos bàndols.
El govern, influït pels dos bàndols, va prendre decisions contradictòries; desterrà alternativament el Parlament i l’arquebisbe.
El 1756 el papa, a instàncies del rei, intervingué per tal de calmar la situació.
Però només va ser una pausa en el conflicte. Mesos abans d’esclatar la guerra dels Set Anys, França entrà en una crisi: hi havia un enfrontament entre el rei l’Església; els Parlaments estaven en contra dels jesuïtes; i els filòsofs, amb els seus escrits, feien que entre la població s’originés una opinió contrària a les despeses de la cort i els guanys abusius dels privilegiats.
La política anglesa, dominada pel factor econòmic
La pau d’Aquisgrà coincidí amb la fi de la crisi iniciada per la sublevació jacobina d’Escòcia.
Com que estava descartada una invasió francesa, el govern de Londres es va poder concentrar a esclafar els rebels, les forces dels quals procedien dels Highlands. Vivien a les muntanyes, segons costums patriarcals, en total contradicció amb l’evolució individualista de la Gran Bretanya.
Un cop esclafats els higlanders, el règim dels clans s’extingí completament, i els pobladors de valls senceres van ser deportats a Canadà.
Aleshores, el primer ministre Henry Pelham, del partit whig, va reprendre la política pacifista i pragmàtica que havia dut a terme Walpole*.
* Henry Pelham va ser primer ministre de la Gran Bretanya entre 1743 i 1754. Robert Walpole va ser primer ministre de la Gran Bretanya entre 1721 i 1742.
Robert Walpole, primer comte d’Orford (1676-1745), primer ministre de la Gran Bretanya entre 1721 i 1742, segons un gravat de H. Robinson, publicat en el llibre Portraits of Illustrious Personages of Great Britain (1830).
Procedència: Istock.
Els tories van reaccionar en nom del sentiment nacional en contra de l’esperit negociant dels whigs. Però només va ser un moviment superficial que va esfondrar-se davant del corrent del racionalisme utilitari.
Al morir Henry Pelham (1754), va ser succeït pel seu germà, el duc de Newcastle*, el qual era molt inepte i només estava preocupat per les combinacions electorals.
* El duc de Newcastle, Thomas Pelham-Holles, va ser primer ministre de la Gran Bretanya entre 1757 i 1762. Va ser succeït per John Stuart, tercer Comte de Bute (1762-1763); George Grenville (1763-1765); Charles Watson-Wentworth (1765-1766); William Pitt (1766-1768).
George Grenville, primer ministre de la Gran Bretanya entre 1763 i 1765, segons una il·lustració d’un llibre de 1898.
Procedència: Istock.
Charles Watson-Wentworth, segon Marquès de Rockingham (1730-1782), segons un gravat de 1832. Primer ministre de la Gran Bretanya entre 1765 i 1766, del partit whig.
Procedència: Istock.
William Pitt, primer comte de Chatham (1708-1778), primer ministre de la Gran Bretanya entre 1766 i 1768, segons un gravat de W. Holl (1845), imprès per R. Fisher, a partir d’una pintura de R. Brompton, publicat a Londres per Charles Knight, Ludgate Street.
Procedència: Istock.
William Pitt, del partit tory, es va veure reforçat per la reacció religiosa del metodisme. S’oposà al pragmatisme dels governs precedents de Walpole i de Pelham amb una política inspirada per un alt ideal patriòtic.
Pitt reanimà el sentiment nacional anglès i va dur a terme una política encaminada a obtenir prestigi i riquesa per a la Gran Bretanya.
Rivalitat colonial entre França i Anglaterra
La pau d’Aquisgrà no solucionà les causes del conflicte.
Evidencià el fracàs de les polítiques imperialistes d’Àustria, França i Anglaterra.
No aconseguí instaurar un equilibri estable a Europa. La tornada al statu quo anterior tampoc no modificà les profundes rivalitats econòmiques i colonials que existien entre Anglaterra, per una banda, i França i Espanya, per l’altra.
Tampoc no solucionà la qüestió de Silèsia, que Maria Teresa seguia reclamant, ni va satisfer les ambicions del regne de Sardenya, que volia annexionar-se Gènova.
L’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, al capdavant del seu exèrcit, segons un gravat antic de Harper’s Magazine.
Procedència: Istock.
Al nord, el tractat d’Abo deixà pendent la qüestió finlandesa.
Les influències russa i francesa continuaven enfrontant-se a Suècia.
A Dinamarca, lluitaven per a imposar la seva influència França i Anglaterra.
Entre Rússia i Prússia hi havia la qüestió de Polònia. Moscou hi havia imposat un protectorat.
Àustria volia imposar la seva hegemonia sobre el continent, amb el recolzament de França per l’oest, i amb un pacte oriental que pretenia unir Rússia i Saxònia sota la primacia de Viena.
L’única cosa que s’aconseguí amb la pau d’Aquisgrà va ser posar fi a les hostilitats i establir un acostament entre França i Anglaterra. S’esperava que hi hagués una entesa duradora entre les dues potències marítimes, com havia existit de 1716 a 1740.
A França, l’opinió i el rei eren partidaris de la pau amb Anglaterra, però en aquest segon país no ho eren. Jordi II acceptà la pau a desgrat, perquè tenia grans ambicions en el continent, ja que era elector de Hannover.
Els comerciants anglesos veien amb por el rearmament emprès per França i Espanya. Creien que una guerra podria permetre a Anglaterra ensenyorir-se dels mars. Aquesta idea es fonamentava en la rivalitat colonial que hi havia entre França i Anglaterra a l’Índia i Amèrica del Nord.
França s’oposa a la pau d’Aquisgrà
A França, la burgesia dels negocis i els gran capitalistes exercien una influència dominant. Això va portar aquest país a sacrificar els fruits de les victòries que havia obtingut a Bèlgica i Itàlia, i a orientar-se cap a la conservació del seu imperi d’ultramar.
França tornà a la política d’expansió econòmica a l’àmbit marítim. Abandonà els plans d’hegemonia continental i de prestigi dinàstic.
Dumas i Dupleix havien tingut èxit en la seva expansió colonial a l’Índia.
En el moment de signar-se la pau d’Aquisgrà, Dupleix, al capdavant d’un exèrcit format per 2.000 europeus i 4.000 sipais, recolzat per molta artilleria, intervingué en les lluites dinàstiques de Carnàtic i del Dècan.
Tot semblava indicar que la Companyia francesa substituïria els mogols de Delhi com a sobirana de l’immens imperi indi.
França desaprova la política de Dupleix
S’aprovà el retorn a la política d’expansió marítima.
Després de signar-se la pau d’Aquisgrà, el ministre de Marina, Rouillé (1749-54), va emprendre el pla concebut per Maurepas durant la guerra.
Consistia a augmentar la flota francesa, en deu anys, fins a 110 vaixells de guerra i 54 fragates.
Mentrestant, l’opinió pública francesa considerava que la pau d’Aquisgrà perjudicava el prestigi de França.
La burgesia dels negocis es va decebre amb la pau d’Aquisgrà. Veia que Dupleix havia fet que França tingués un paper predominant a l’Índia.
El 1754, els francesos havien imposat la seva autoritat a Carnàtic, al Dècan i al País dels Mahrates. Transformaren el sud i el centre de l’Índia en un protectorat francès. Això generà gran entusiasme a França.
A Insulíndia, la Companyia holandesa de les Índies hi obtenia enormes beneficis. La Companyia d’Ostende també aconseguí molts guanys, tot i que més efímers.
Els capitalistes francesos hi estaven interessats. Tenien l’esperança d’apoderar-se del tràfic de les Índies. Consideraven que les conquestes de Dupleix es traduïrien en beneficis immediats.
Les companyies holandeses practicaven una política colonial essencialment mercantil, que es mantenia gràcies al comerç amb Europa.
En canvi, Dupleix va crear un nou mètode colonial; com que era amo d’immensos territoris, va concebre la idea de basar-se en els propis recursos, independentment de la metròpoli.
Era una idea de la colonització que s’avançava molt al seu temps. Es basava en sacrificar provisionalment els beneficis immediats, i en crear bases indispensables per a l’imperi que volia construir.
Aquesta política imperial va provocar unes despeses que van perjudicar greument el capital de la Companyia francesa; durant la guerra baixà a 138 milions de lliures.
Davant d’aquests mals resultats, la burgesia francesa va perdre interès en crear un imperi a l’Índia.
França renuncia a la seva política d’expansió a l’Índia
El 1754, a Londres, Newcastle succeí Pelham.
La política anglesa mai no havia estat tan dominada pel gran capitalisme.
L’opinió pública seguia els esdeveniments colonials amb enorme interès.
Des de la pau d’Aquisgrà, la United Company va deixar de veure Dupleix de manera hostil. Per a contenir els progressos d’aquest militar francès, els anglesos van intervenir en els afers hindús. La seva acció a favor dels prínceps contraris a França esdevingué una lluita oberta contra les forces franceses.
El govern de Lluís XV desitjava la pau amb Anglaterra i va emprendre negociacions amb Londres.
Mentrestant, Dupleix va patir alguns fracassos. Això va fer que la cort i l’opinió franceses se’n desentenguessin. A més, Machault li demanà que es moderés, per tal d’evitar la guerra amb Anglaterra. El govern francès exigí a Dupleix que tornès a França, perquè no va saber donar valor a les seves intencions.
A partir d’aquell moment, els anglesos van tenir via lliure per a reprendre, en benefici d’Anglaterra, la mateixa política que havia dut a terme Dupleix.
La conseqüència d’això va ser la constitució de l’imperi anglès a l’Índia.
Dupleix va ser forçat a retirar-se, i un cop a França, va ser desautoritzat. Això comportava el rebuig de la política que ell havia intentat portar a terme.
El 1755 es signà el conveni de Madràs. En ell, les companyies francesa i anglesa van renunciar al protectorat i a tota sobirania sobre els prínceps indígenes.
França abandonà l’imperi que havia creat Dupleix i tornà a l’antiga política de factories.
Aleshores, els anglesos van reprendre la lluita a Amèrica.
Les colònies angleses ataquen Canadà
El 1750 es van dur a terme tres expedicions contra les colònies franceses:
· Una primera expedició a Acàdia: en aquest cas, França, que volia evitar la guerra, convidà el govern de Londres a constituir una comissió mixta encarregada de determinar la frontera entre les possessions de les dues potències.
· Una segona expedició a San Lorenzo: els canadencs van aconseguir aturar l’avenç dels anglesos en el límit de la conca del riu.
· Una tercera expedició duta a terme per aventurers de les colònies del nord, la majoria irlandesos i alemanys, i plantadors rics de Virgínia, dirigits per Lee i Washington. Fundaren companyies capitalistes per tal d’explotar les terres que s’havien de conquerir a Canadà. Però aquesta expedició, que va ser la més llarga, s’acabà el 1754 amb un desastre complet.
De resultes d’aquests fracassos, les colònies angleses van intentar federar-se. Enviaren delegats a una reunió a Albany.
Però les colònies angleses estaven enfrontades entre elles com a conseqüència dels mateixos interessos econòmics que les havien empès a la guerra contra Canadà. La federació no tingué èxit.
Mentre els colons intentaven apoderar-se de terres noves a Canadà, van emprendre un comerç de contraban cada vegada més actiu a través de les colònies espanyoles d’Amèrica Central.
El 1750, a Hondures, s’instal·là una factoria d’americans anglesos, per tal d’obrir una ruta comercial cap a l’oceà Pacífic.
Els espanyols, inquiets, van intentar aturar la penetració anglesa. Signaren un tractat amb Londres. Amb aquest, es suprimí l’antic «vaixell autoritzat», ja inútil, i es concediren grans avantatges comercials als de jurisdicció anglesa.
Al mateix temps, el govern espanyol es preparà per a una lluita, davant de l’imperialisme econòmic de les colònies angleses. El 1752 encarregà als tallers de construcció naval 60 vaixells en línia i 24 fragates.
Aquest esforç marítim per part d’Espanya, paral·lel al de França, suposava una greu amenaça per a Anglaterra. Els anglesos estaven preocupats perquè, en pocs anys, les flotes espanyola i francesa podien superar la força naval anglesa.
Als àmbits colonials i comercials anglesos es generà una psicosi de guerra.
La victòria diplomàtica i econòmica que suposà per a Anglaterra el conveni de Madràs va fer sorgir espontàniament en aigües americanes una veritable guerra corsària contra el comerç espanyol i francès.
Europa, davant la perspectiva de la guerra
L’hostilitat entre Anglaterra i França que es manifestava a les colònies tingué greus conseqüències per al futur d’Europa. Impedí qualsevol entesa entre les dues grans potències colònies.
Totes les grans potències (Anglaterra, França, Espanya, Prússia, Àustria, Rússia, Sardenya) es llançaren a una veritable cursa armamentista.
A França, el ministre Rouillé impulsà l’augment de la flota.
Des de 1752, Espanya, governada per Ferran VI, es preparava per a la guerra colonial contra Anglaterra, amb la construcció de més de 70 vaixells.
A Àustria, Rússia i Sardenya es van augmentar considerablement els efectius militars, tant defensius com ofensius, instruint-los a l’estil prussià.
A Prússia, l’exèrcit reclutat a l’àmbit camperol es mantenia sempre en peu de guerra.
Àustria proposa una aliança austro-franco-russa
Àustria va impulsar intensament la formació d’un gran potencial militar.
Maria Teresa renuncià a la política d’hegemonia dels Habsburg, i concebí una nova política, aliant-se amb França i Rússia. Amb això pretenia que Àustria adquirís una indiscutible sobirania a Europa. Això exigia que Àustria disposés d’un gran poder militar.
L’emperadriu va prendre com a model els mètodes prussians i va dur a terme una reorganització militar. En pocs anys, l’exèrcit austríac arribà a comptar amb 200.000 soldats ben armats i entrenats.
A Viena es fundà una escola militar, d’on sortirien els quadres d’oficials, escollits entre els membres de la noblesa austríaca i hongaresa.
Per a mantenir aquest exèrcit, Maria Teresa introduí en els seus Estats (excepte Hongria, Bèlgica i el Milanesat) un impost general sobre la renda, sense distinció de classes socials.
Al mateix temps, adoptà mesures per tal d’afavorir l’economia del país. Fundà escoles professionals. Nomenà una comissió que s’encarregà d’assessorar-la per a millorar la vida dels pagesos i crear un pressupost per a fomentar l’agricultura.
Hongria ocupava una tercera part dels territoris dels Habsburg, però només aportava el 10 % del pressupost. Els hongaresos es comprometeren a contribuir anualment amb 70.000 florins. Ho van fer a canvi de poder ocupar les fronteres del Tisza, en les quals va emprendre una política magiar, que obligà 100.000 serbis a emigrar a Rússia.
El 1750 Maria Teresa establí negociacions diplomàtiques amb Rússia, sense trencar les seves relacions amb Anglaterra.
La tsarina de Rússia, Isabel I, s’havia enemistat amb Frederic II, perquè Prússia havia apartat els russos del congrés d’Aquisgrà. Per això, Rússia s’alià amb Maria Teresa contra Prússia.
Tot seguit, l’emperadriu austríaca va reprendre converses amb França, però amagant els seus objectius. Maria Teresa volia una entesa entre els Habsburg i els Borbons.
Entre 1750 i 1752 el ministre Kaunitz va fer una estada a Versalles. El seu objectiu era convèncer Lluís XV.
Aquestes gestions van estar recolzades per la tsarina Isabel. L’any 1753 va estar a París per a negociar amb els homes d’Estat francesos, amb la idea de formar una aliança franco-russa, paral·lela al pacte austro-rus.
L’objectiu d’Àustria i Rússia era aïllar Prússia en el continent. Maria Teresa i Isabel volien contruir un nou equilibri a Europa sota la supremacia d’Àustria, Rússia i França, per mitjà d’una aliança entre les tres potències.
Lluís XV intenta assegurar la pau amb una lliga recolzada per Rússia
Però el rei francès volia la pau, i es negà a signar aquesta triple aliança continental.
Lluís XV tendia a mantenir la pau i la posició predominant de França, impedint el creixement d’Àustria, i sobretot de Rússia.
En canvi, el rei francès volia aliar-se amb els Estats secundaris de l’est. El seu Consell secret estava estudiant la formació d’una lliga de Saxònia i Polònia –unides sota la casa de Saxònia– amb Suècia i Turquia. S’intentaria que aquesta lliga s’associés amb Prússia, amb l’objectiu de contenir Rússia i impedir l’expansió d’Àustria. Aquesta lliga aniria acompanyada per una política d’amistat amb els petits Estats alemanys. Això els impediria que entressin en l’òrbita d’Àustria, la qual es veuria obligada a mantenir la política de pau.
Però era impossible contenir els imperialismes rus i austríac agrupant les potències decadents, a nivell polític i militar, que eren Polònia, Saxònia, Suècia i Turquia. Només Prússia tenia força.
Però Prússia no ocultava que es volia apropiar de Polònia, i, després de la pau de Dresden, també de Saxònia. Això impedia totalment que l’Estat prussià pogués ser l’eix d’un equilibri estable a l’Europa central.
Jordi II prepara una coalició entre Hannover, Saxònia, Rússia i Àustria
A més, les intencions de Lluís XV topaven amb els objectius de Jordi II.
El rei de la Gran Bretanya s’havia vist obligat a signar la pau d’Aquisgrà, a contracor. Però era un príncep alemany, i decidí impulsar les seves ambicions dinàstiques.
Estaven afavorides perquè l’opinió pública anglesa tingué una evolució bel·licosa. Si hi havia una conflagració al continent, Jordi II esperava ser-ne l’àrbitre.
Hannover desenvolupà un paper important durant la guerra de Successió d’Àustria, la qual cosa, pel fet de la seva unió dinàstica amb Anglaterra, col·locà Hannover com a rival de Prússia.
Calia pensar que era possible un conflicte amb aquest electorat, i per això Jordi II s’hi instal·là.
El 1755 els ministres de Hannover traçaren un ampli projecte, que preveia una coalició de Saxònia, Rússia i Àustria contra Prússia. Es formaria un exèrcit format per efectius hannoverians, saxons, polonesos i austríacs.
Com que era possible que Prússia s’aliés amb França, la defensa de Bèlgica es confiaria a les forces austríaques, a les que s’afegirien mercenaris pagats per Anglaterra.
Per primera vegada, Jordi II intervindria activament al continent, com a rei d’Anglaterra i elector de Hannover. Però el pla que havien dissenyat els seus ministres alemanys feia recaure tot el pes de l’eventual guerra sobre Àustria. Això va fer que Maria Teresa ho rebutgés i posés fi a la seva amistat amb Anglaterra.
Per altra banda, la política de Jordi II a Hannover obligava a Anglaterra a una intervenció financera. Però quan el Parlament ho va saber, es negà a aprovar-ho.
Un cop descartades les combinacions germàniques, el govern anglès s’adreçà a la tsarina Isabel. Per tal de convèncer-la que Rússia no establís una aliança amb França, concendí al seu canceller Bestújev una pensió de 12.000 rubles (el seu sou de canceller era de 7.000 rubles). D’aquesta manera, aconseguí que Rússia signés un tractat amb Anglaterra, pel qual els russos es comprometien a posar a disposició dels anglesos un exèrcit de 55.000 soldats, en cas que Anglaterra es veiés arrossegada a una guerra continental, a canvi de 500.000 lliures i un ajut anual de 100.000 lliures més.
Anglaterra declara la guerra a França
En aquest moment, la relació entre França i Anglaterra era molt tensa.
La signatura del conveni de Madràs (1755) va ser considerada un símptoma de debilitat francesa. A Anglaterra i a les colònies angleses d’Amèrica sorgí un corrent d’opinió favorable a la guerra.
De sobte, es va reprendre la lluita entre les colònies d’Amèrica i Canadà. Acàdia fou conquerida.
Els colons anglesos i protestants organitzaren contra francesos i catòlics una política semblant a la que Anglaterra havia dut a terme a Irlanda: la meitat de la població va ser deportada i les seves terres foren confiscades.
Davant d’això, Lluís XV, que es mantenia partidari de la pau, intentà negociar. Però aquesta actitud va ser interpretada com un nou gest de debilitat.
Al cap d’uns mesos, el govern de Londres donà l’ordre de capturar tots els vaixells francesos. En van ser presos més de tres-cents. Com a conseqüencia d’això, França perdé els 30 milions de lliures que representaven els vaixells, i 7.500 tripulants.
Aleshores, Lluís XV envià un ultimàtum a Anglaterra, exigint-li que deixés de dur a terme aquelles captures. Però l’ultimàtum va ser rebutjat.
Com a conseqüència d’això, es produí l’estat de guerra entre les dues potències.
Prússia signa una aliança amb Anglaterra
Frederic II estava preocupat, perquè Prússia podia trobar-se encerclada entre Anglaterra i Hannover, per una banda, i Rússia i Àustria, per l’altra.
Per això, el rei prussià va fer tot el possible per a mantenir l’aliança amb Lluís XV.
El 1755, quan Anglaterra inicià la guerra marítima contra França, Frederic II proposà al rei francès que envaís Bèlgica, mentre ell atacaria Bohèmia amb un exèrcit de 140.000 soldats. Això era part del seus objectius, que consistien a unificar Alemanya al voltant de Prússia.
El rei prussià només havia fet la proposta a Lluís XV per tal que França no s’oposés a la conquesta de Bohèmia.
Però mentre mostrava aquesta actitud envers França, Frederic II va emprendre negociacions amb Anglaterra, per tal d’establir una aliança.
El 1756 Prússia i Anglaterra signaren el tractat de Whitehall, pel qual es comprometeren a agafar les armes contra qualsevol potència que violés el territori germànic. Tanmateix, en una clàusula secreta, es va excloure Bèlgica d’aquesta garantia.
Intent d’un condomini austro-francès
Frederic II no advertí al seu aliat Lluís XV de les conseqüències diplomàtiques del tractat de Whitehall, que van ser molt considerables.
De resultes de la defecció prussiana, la posició de França es tornà crítica. Es trobava aïllada. La seva aliança amb Polònia no era en absolut suficient. Només li restava acceptar la mà que li estenia Àustria.
L’1 de maig de 1756, a Versalles, l’abat François-Joachim de Bernis i el príncep de Stahremberg van signar un tractat, pel qual les dues monarquies es garantien la integritat dels seus territoris. Això significà l’esfondrament de la política tradicional dels Borbons.
La tsarina Isabel I considerà que l’aliança d’Anglaterra amb Prússia era una traïció. De resultes d’això, Rússia s’adherí al tractat entre Àustria i França, però sense trencar les relacions diplomàtiques amb Anglaterra.
L’aliança entre Àustria, França i Rússia, que desitjava Maria Teresa, s’havia realitzat. Les tres principals potències del continent s’havien compromès a ajudar-se mútuament davant de qualsevol agressió. Així asseguraven el manteniment de l’equilibri europeu. A més, significava la formació d’una impressionant coalició contra la seva enemiga Prússia, convertida en aliada d’Anglaterra.
Àustria i Rússia acordaren mobilitzar cadascuna 80.000 soldats contra Prússia. Àustria, per tal que Rússia posés aquest exèrcit en peu de guerra, li concedí un ajut anual d’un milió de rubles.
Tanmateix, França es negà a tractar directament amb Rússia, i s’oposà a la idea del repartiment de Prússia que la tsarina Isabel I va proposar el 1756 a Maria Teresa. Aquest repartiment consistia a entregar Silèsia a Àustria, a canvi de la qual cosa Rússia s’annexionaria la Prússia oriental. Però Lluís XV acceptà proporcionar subsidis a Sant Petersburg a través de Viena.
De fet, França es resistia a augmentar el poder de Rússia, perquè no recolzava la política russa en relació a Polònia.
A l’aliança franco-austro-russa s’hi afegí la dels Borbons d’Espanya i de Sicília, i la d’August III de Polònia, que eren aliats de Lluís XV.
El 1757 es permeté a Suècia l’ingrés en la unió austro-francesa. Maria Teresa prometé als suecs la Pomerània prussiana.
França, malgrat l’aliança que la unia amb Àustria, i a través d’aquesta, a Rússia, es mantenia fidel al principi de l’equilibri sobre el qual havia fonamentat la seva supremacia el 1648.
Però aquesta política havia caducat. Lluís XV pretenia que Polònia i Suècia esdevinguessin una barrera contra els imperialismes rus i prussià, però aquells països ja no tenien prou força.
Mentre França encarava la seva política essencialment a l’interior del continent, cosa que no li oferia cap benefici immediat, Anglaterra tenia com a objectiu conquerir les colònies franceses.
Per tal d’aconseguir-ho, els anglesos van augmentar la seva flota de guerra a 150 vaixells. I en el continent ajudava Prússia, que s’encarregava d’esgotar França.
L’exèrcit prussià tenia l’ajut financer d’Anglaterra. Estava integrat per 150.000 soldats, formats en «campaments de pau», i tenia oficials i suboficials molt ben preparats. Comptava amb artilleria muntada. Es convertí en l’exèrcit més fort d’Europa.
En l’àmbit marítim, França reparà les pèrdues que havien afectat la seva flota durant la guerra de Successió d’Àustria. El seu exèrcit de terra comptava amb artilleria moderna. Seguia sent el més nombrós del continent: 22.000 soldats d’infanteria i 56.000 de cavalleria. A més, es reclutava una milícia entre la població rural francesa, que podia aportar 80.000 soldats. Ara bé, aquesta milícia estava repartida en guarnicions per tot el país, i no tenia unitat ni preparació. Els seus comandaments eren molt mediocres, perquè s’involucraven en les intrigues de la cort.
Ara bé, França va emprendre una reorganització completa del seu exèrcit. Unificà l’armament de la infanteria. Creà, a París una escola militar per a formar els oficials, i a Mézieres, una escola d’enginyers militars.
Política de condomini austro-francès
L’aliança austro-russa va ser molt important, perquè suposà que França renunciava a la seva secular rivalitat contra Àustria.
La decadència de Turquia, Polònia i Suècia, que havien estat els aliats tradicionals de França durant les guerres generals que hi havien hagut des del segle XVI, feia que els francesos no tinguessin cap possible aliança contra els Habsburg a l’est.
Només hi havia la solució que les dues dinasties, Borbons i Habsburg, compartissin l’hegemonia.
Per això, el condomini anglo-francès que hi havia hagut entre 1716 i 1740, que s’havia basat en la seva superioritat a les rutes marítimes, va quedar substituïda per l’aliança de les dinasties catòliques de França i Àustria.
Però França no obtenia res d’aquesta aliança, perquè cedia el domini del mar a Anglaterra, i donava a Àustria una posició de predomini a Europa. Només n’obtenia la neutralitat d’Àustria en la guerra contra Anglaterra. En el condomini austro-francès, el paper principal seria per a Àustria, no per a França.
Els austríacs es van veure reforçats per l’aliança amb França a l’oest, i per l’aliança amb Rússia a l’est. Esdevingué el centre diplomàtic d’Europa i l’ànima de la coalició contra Prússia.
Durant la guerra dels Set Anys es plantejà el problema de la unitat d’Alemanya. Maria Teresa volia annexionar-se Baviera, amb la conformitat de França i sacrificant Bèlgica. Per la seva banda, Frederic II de Prússia tenia la mirada posada en Bohèmia, i competia amb Viena per a incorporar-la als seus territoris.
Article redactat per Jordi Viladoms, març de 2025.
Font
Pirenne, Jacques: Historia universal. Las grandes corrientes de la historia. Volumen IV. El siglo XVIII liberal y capitalista. Editorial Éxito, Barcelona, 1973. Obra original: Les grans courants de l’histoire universelle. Éditions de la Baconnière, Boudry, Neuchâtel (Suïssa). Traducció espanyola de la quarta edició francesa: López Oliván, Julio / Plá, José / Tamayo, Manuel.