Discurs de Frederic el Gran als seus generals abans de la batalla de Leuthen el 1757. Ansprache Friedrichs des Großen an seine Generale vor der Schlacht bei Leuthen 1757. Frederick the Great Adresses his Generals before the Battle of Leuthen in 1757. Obra de 1859-61. Adolph Menzel (Breslau, 1815-Berlín, 1905). Altes Museum, Berlín.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2023. Altes Museum, Berlín.
Es diu que la guerra dels Set Anys va ser una primera guerra mundial, perquè els combats es van estendre a quatre continents.
Els francesos, austríacs i russos s’enfrontaren contra els britànics i prussians.
De resultes de la guerra, es confirmà la Gran Bretanya com a potència marítima. Per altra banda, Prússia esdevingué una potència important en el continent europeu. França i Espanya van ser les grans derrotades.
Per altra banda, es mantingué el dualisme austroprussià, i Àustria, Prússia i Rússia conservaren les seves il·lusions expansives a l’est europeu.
Hi van haver dues guerres diferents, però van quedar enllaçades:
· Una entre França i la Gran Bretanya, a l’Alemanya Occidental i a les colònies d’ultramar.
· L’altra, entre Frederic II de Prússia i els seus enemics (Àustria, França i Rússia), a l’Alemanya oriental, Silèsia i les fronteres de Bohèmia i Polònia.
A partir d’aquest moment, l’elector de Prússia, Frederic II, va ser recordat com un gran estratega militar. Prússia començà a experimentar el seu auge.
Per altra banda, la Gran Bretanya comptava amb molts recursos. Tot això propicià que la balança es decantés a favor del bàndol britànic-prussià.
En canvi, Àustria tenia un exèrcit dirigit per generals amb pràctiques antiquades i lentes. Rússia no tenia prou experiència per a enfrontar-se en un conflicte. I França no s’adonava del perill que suposava una guerra en dos fronts.
L’agressió duta a terme per Prússia contra Saxònia va ser el preludi d’una gran guerra per l’hegemonia d’Europa, que s’uní a una conflagració per l’hegemonia marítima i colonial que Anglaterra acabava d’iniciar contra França. S’havien iniciat dues guerres.
França va haver de combatre per terra i per mar, tot i que, sens dubte, els seus interessos es trobaven al mar. Però, degut a la seva aliança amb Àustria, es va veure obligada a utilitzar en el continent les forces que hauria d’haver emprat contra Anglaterra.
Per al rei francès, Lluís XV, es tractava d’una guerra de l’absolutisme, representat per l’aliança entre els Borbons i els Habsburg, contra el parlamentarisme liberal dels anglesos. Paradoxalment per al monarca francès, aquest liberalisme estava conquerint l’opinió francesa.
Si Anglaterra era derrotada, significaria el triomf de l’autoritat dinàstica i de la monarquia de dret diví que propugnava el monarca francès i els Borbons.
Inicialment, França va fer un gran esforç. Però després d’obtenir èxits a la Mediterrània, s’apartà de la lluita a ultramar per a concentrar-se en la guerra contra la influència anglesa en el continent.
1755
Els britànics iniciaren els seus atacs contra les colònies franceses a Amèrica del Nord. A més, el govern de Londres ordenà la captura de vaixells francesos a l’Atlàntic.
1756
En resposta a l’atac del britànic Edward Hawke contra vaixells francesos, una flota comandada pel marquès de La Galissonnière, Roland Michel Barnin, salpà de Toulon el 12 d’abril de 1756. Les tropes del duc de Richelieu, Louis-Armand du Plessis, desembarcaren a Menorca.
El 23 d’abril aquestes tropes ocuparen Mahó, i el 28 de maig el fort de Sant Felip.
La flota de socors de l’almirall John Byng fou derrotada.
L’èxit francès va fer recuperar la moral a Versalles.
Les Províncies Unides, que no tenien recursos i es trobaven en un procés de reafirmació de l’autoritat de l’estatúder, s’havien declarat neutrals.
Aquests esdeveniments van donar lloc a la guerra. El conflicte iniciat a ultramar prosseguí immediatament a Europa.
2 d’agost: amb l’argument d’intentar evitar un atac de Rússia i Àustria, Frederic II envià un ultimàtum a l’emperadriu Maria Teresa.
29 d’agost: els prussians envaïren Saxònia i ocuparen Dresden.
Les tropes prussianes avançaren amb facilitat.
Al cap d’un mes, l’exèrcit saxó es rendí. L’elector de Saxònia, August III, es refugià al camp de Pirna, i la cort a Königstein. Aleshores, les tropes saxones (17.000 soldats) foren incorporades a l’exèrcit prussià.
L’exèrcit austríac es disposà a alliberar Pirna, que es trobava assetjada pels prussians.
1 d’octubre: els austríacs foren derrotats a Lobositz.
Pirna finalment capitulà. August III passà a Polònia.
El príncep electoral de Saxònia, Frederic August (1696-1763) (posteriorment rei August III). Kurprinz Friedrich August von Sachsen. Electoral Prince Friedrich August of Saxony. Oli sobre llenç. 1714. Obra de Hyacinthe Rigaud (Perpinyà, 1659-París, 1743). Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2023. Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden.
1757
29 de gener: els governs alemanys de l’Imperi* van decidir ajudar l’emperadriu Maria Teresa a nivell militar.
* Aquesta decisió va ser presa tant pels estats estats catòlics alemanys i renans (Zweibrücken, Hesse-Darmstadt, Württemberg), com pels del nord (Braunschweig, Mecklemburg).
Des de Sant Petersburg, la tsarina Isabel I també garantí que ajudaria els austríacs.
2 de març: Suècia es comprometé a aportar 30.000 soldats contra Prússia, a canvi que li fos entregada la Pomerània Occidental i una ajuda econòmica.
El príncep austríac Kaunitz va promoure, amb èxit, formar una triple aliança entre França, Àustria i Rússia.
Wenzel Anton, príncep de Kaunitz-Rietberg (1711-1794) diplomàtic i home d’Estat del Sacre Imperi Romà Germànic, segons un gravat de Joseph Schmutzer (pintor austríac, 1683-1740) realitzat el 1765, publicat el 1881.
Procedència: Istock.
Maig de 1757: els ministres francesos contraris a Àustria van ser destituïts. Aleshores es signà el segon tractat de Versalles.
Aquest tractat preveia el següent:
· El repartiment de Prússia entre els prínceps alemanys.
· Un ajut financer (de 12 milions de florins a l’any) i militar (de 150.000 soldats francesos) de França a Àustria.
· A canvi, es va prometre a França que se li cedirien algunes ciutats dels Països Baixos (Ostende, Ypres i Mons) i de Luxemburg. Però aquestes cessions només es durien a terme si Maria Teresa aconseguia recuperar Silèsia.
França creia que Prússia seria derrotada immediatament, la qual cosa li permetria continuar la lluita només contra la Gran Bretanya.
Efectivament, la situació de Frederic II i de Prússia era desfavorable, perquè la coalició austro-francesa comptava amb l’ajut dels prínceps alemanys, i el recolzament per part de Rússia (tot i que aquest país no trencà relacions amb la Gran Bretanya) i de Suècia.
A més, el govern de Londres dubtava a l’hora d’involucrar-se en una guerra al continent europeu. La Gran Bretanya s’oposava a la campanya de Silèsia, i de moment entregà a Prússia un ajut econòmic més que no pas militar. De fet, el rei anglès Jordi II es plantejava establir noves negociacions amb França i Àustria, per tal de garantir la neutralitat de la casa de Hannover. Però Pitt i l’opinió pública anglesa s’oposaven a aquest acostament.
Itàlia restava fora de l’escenari de la guerra, i de moment Espanya es mantenia al marge.
Primavera de 1757: l’exèrcit de Frederic II atacà Bohèmia. Però va ser derrotat a Kolin, i es va haver de retirar.
15 d’agost: els prussians van tornar a ser derrotats. Aquesta vegada van perdre Memel (Klaipèda, a Lituània).
30 d’agost: els russos, que havien envaït la Prússia Oriental, venceren els prussians prop de Königsberg.
Mentrestant, la casa de Hannover decidí abandonar la neutralitat.
El rei Jordi II d’Anglaterra era elector de Hannover. El primer ministre anglès, William Pitt, desestimà enviar cap contingent britànic a ajudar Hannover. Va ordenar que l’electorat fos defensat pels mercenaris del fill de Jordi II, el duc de Cumberland, Guillem August.
25 de juliol: els mercenaris de Guillem August foren vençuts a Hastenbeck pel mariscal D’Estrées, Louis Charles César Le Tellier.
Agost: el duc de Cumberland abandonà, primer, la vall del Weser i Braunschweig, i després evacuà Hannover (dia 11) i Verden (23).
5 de setembre: l’exèrcit britànic capitulà al sud-est de Stade, a Kloster Zeven (dia 5). El duc de Cumberland, malgrat les reticències de Pitt, dissolgué una part del seu exèrcit i es retirà a l’est de l’Elba.
Els austríacs van vèncer a Moys, envaïren Silèsia i es van apoderar de Breslau (Wroclaw). D’aquesta manera arribaren molt a prop de les tropes del duc de Richelieu (Louis-François-Armand du Plessis), les quals avançaven des de l’oest per a obstaculitzar la rereguarda prussiana.
Louis-François-Armand du Plessis, duc de Richelieu (1696-1788), mariscal de França. Oli sobre llenç. Autor anònim, segona meitat del segle XVIII. Musée de l’Armée, París. Besnét del cardenal Richelieu, va servir com a ambaixador a Viena, Dresden, i després als exèrcits durant la Guerra de Successió de Polònia. Es va distingir als setges de Kehl i Philippsburg. Ajudant de camp del rei Lluís XV a Fontenoy el 1745, va ser nomenat mariscal de França el 1747.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022. Musée de l’Armée, París.
L’opinió pública britànica rebé la notícia de la pèrdua de Hannover com una humiliació.
De resultes d’aquest estat d’ànim, Pitt decidí implicar-se més en el conflicte continental, ajudant Prússia i Hannover. Per altra banda, es llançà a la guerra a ultramar.
Per la seva banda, la reacció de Frederic II de Prússia va fer que en la posterioritat hagi estat recordat com un geni militar. De fet, la seva tàctica i estratègia eren superiors a les de l’enemic. Ara bé, la seva victòria també va estar propiciada per la incompetència dels oficials adversaris.
Els prussians es trobaven amenaçats per tres exèrcits francesos, que sumaven 55.000 soldats, comandats per Charles de Rohan, príncep de Soubise, i per l’exèrcit dels cercles imperials. I una mica més lluny també hi havia les tropes del mariscal Richelieu i del comte de Daun.
Frederic II (1712-1786), elector de Prússia entre 1740 i 1786, segons un gravat de 1859.
Procedència: Istock.
5 de novembre de 1757: batalla de Rossbach. L’exèrcit prússia, havent travessat el Saale, estava situat davant de l’enemic, a la riera de Rossbach. Soubise va ordenar que es fes una maniobra per tal d’envoltar-los. Però un dels flancs dels francesos va restar desprotegit, i a la tarda els prussians s’hi van llançar. L’exèrcit de Frederic II obtingué una gran victòria: van aconseguir capturar 7.000 presoners i 68 canons de l’enemic.
28 de novembre: Jordi II confià el comandament de l’exèrcit de Hannover a Frederic, comte de Braunschweig.
El comte de Daun, amb 70.000 soldats, va prendre Breslau. Però al desembre fou derrotat per les tropes de Frederic II, a Leuthen.
25 de desembre de 1757: batalla de Leuthen, amb els prussians com a vencedors.
Després, els prussians ocuparen Breslau, on es van apoderar de 130 canons.
Les victòries de Rossbach i Leuthen van alleujar la situació de Prússia, però encara planava l’amenaça sobre ella, perquè el nombre dels seus enemics era molt superior. A més, les tropes de Frederic II van patir moltes baixes i malalties.
Com a conseqüència d’això, el rei de Prússia va haver de limitar-se a fer una guerra defensiva.
El conflicte a ultramar
Mentrestant, a França, va caure Machault, el qual havia intentat restaurar la potència naval francesa. Aleshores, el prefecte de policia Berryer fou nomenat ministre de Marina. El govern posà de manifest el seu desinterès per la flota, fins i tot en plena guerra contra Anglaterra.
Anglaterra disposava de 345 vaixells. En canvi, França només 45. A més, mentre els anglesos enviaren grans reforços de tropes a Amèrica i l’Índia, els francesos es van limitar a enviar a Pondicherry (territori de l’Índia) un exèrcit d’uns 3.000 soldats, comandada per Lally, baró de Tollendal.
A Amèrica hi havia tretze colònies angleses amb 1,2 milions d’habitants. Al voltant d’aquestes colònies hi havia 80.000 francesos, escampats pel Canadà, la Louisiana i la vall de l’Ohio.
El general francès Montcalm disposava de 10.000 soldats a Canadà.
El 1757, Anglaterra hi envià un exèrcit de 25.000 soldats per a combatre contra els francesos. Els primers, a més, tenien el recolzament de 20.000 colons que estaven establerts en aquelles terres.
El 1759 els contingents anglesos van ser reforçats amb noves expedicions. Van arribar als 50.000 soldats.
Montcalm els va fer front amb fermesa. Però va ser abandonat pel govern de Versalles, i finalment fou vençut.
1758
A Anglaterra, el govern del duc de Newcastle era favorable a ajudar Prússia.
Thomas Pelham-Holles, primer duc de Newcastle (1693-1768), primer ministre de la Gran Bretanya entre 1757 i 1762, segons un gravat de W. Holl, publicat al llibre Portraits of Illustrious Personages of Great Britain (1832). Durant el seu regnat es donà un gran impuls al capitalisme.
Procedència: Istock.
Abril, a Londres: es signà una convenció entre britànics i prussians.
El govern de la Gran Bretanya aportà ajuts econòmics per a reforçar les tropes de Hannover i reclutar mercenaris alemanys, que van ser comandats per Braunschweig.
Gràcies a això, els francesos van ser continguts a l’àrea occidental, la qual cosa propicià que Frederic II només s’hagués d’enfrontar amb Àustria i Rússia en els camps de batalla.
23 de juny, a Krefeld: els prussians van vèncer les tropes del comte de Clermont, Louis de Bourbon-Condé.
Però al cap de poc, els russos ocuparen Königsberg, avançaren per la Prússia Oriental i destruïren Krüstin (Kostrzyn). Tanmateix, el 25 d’agost els russos foren vençuts a Zorndorf (Sarbinowo).
Entre el 27 de maig i l’1 de juliol de 1758 les tropes de Frederic Ii assetjaren Olomouc (a Moràvia), però finalment es van haver de retirar.
14 s’octubre: els prussians van ser vençuts a Hochkirch.
A finals d’aquest any, Prússia estava assetjada pels suecs (situats al riu Peene), pels russos (al Vístula) i els austríacs (al massís de Bohèmia).
Després de la derrota de Rossbach (5 de novembre de 1757), els francesos van quedar desmoralitzats. No volien la guerra ni ser aliats d’Àustria.
El cardenal de Bernis i diplomàtic François-Joachim de Pierre s’adonà que França patia un gran desgast emprant les seves forces en el continent, i que la veritable guerra era al mar.
Aleshores, Bernis encarregà al duc de Choiseul, que en aquell moment era ambaixador a Viena, que obtingués la pau al continent a qualsevol preu. Paral·lelament, demanà a Rússia que la seva flota organitzés el bloqueig d’Anglaterra.
Però els russos es limitaren, amb el recolzament dels danesos, a tancar l’accés a la mar Bàltica als anglesos.
Però madame Pompadour, que exercia molta influència sobre Lluís XV, rebutjava els projectes de pau francesos, perquè desitjava que Lluís XV, a través de la guerra, triomfés en les seves aspiracions dinàstiques.
Com a conseqüència d’això, el cardenal de Bernis va ser apartat del poder, i fou reemplaçat pel duc de Choiseul en el càrrec de secretari d’Afers Exteriors. Aquest, per tal de satisfer l’opinió de madame Pompadour, impulsà la guerra.
Choiseul no pensava en les qüestions econòmiques; per a ell, la guerra era un assumpte dinàstic. No va considerar la guerra contra Anglaterra com una lluita per a la sobirania marítima, sinó com una guerra al continent.
Retrat d’Etienne-François de Stainville, duc de Choiseul (1719-1785). Fragment. Oli sobre llenç, 1763. Obra d’un autor anònim, després de Louis-Michel Van Loo (1707-1771). Musée de l’Armée, París. Secretari d’Estat d’Afers Exteriors, Guerra i Marina del 1758 al 1770, va signar el Tractat de París el 1763 que va posar fi a la Guerra dels Set Anys: la Gran Bretanya va obtenir el Canadà i l’Índia, però França va conservar les Antilles.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2022. Musée de l’Armée, París.
1759
La guerra a Europa
Aquest any va transcórrer, en general, de manera desfavorable per a Frederic II. Els exèrcits de l’emperadriu Maria Teresa i els de la tsarina Isabel I van decidir coordinar-se, cosa que era un gran motiu de preocupació per a l’elector de Prússia.
Per la part francesa, el duc de Choiseul preferia limitar-se a lluitar contra Anglaterra, deixant de banda el conflicte a l’est. Com a conseqüència d’això, les relacions entre França i Àustria es van refredar.
Això es posà de manifest amb el tercer tractat de Versalles (març de 1759). Els ajuts econòmics de França a Àustria es reduïren a la meitat, i les tropes franceses a la zona del Rin es van limitar a 100.000 soldats.
A més, Choiseul renuncià a Silèsia i deixà els Països Baixos en mans de l’infant Felip.
13 d’abril: batalla de Bergen: els francesos van vèncer, tot i que van fracassar a l’hora d’envair Hannover.
23 de juliol: els russos van vèncer els prussians a Züllichau.
1 d’agost: batalla de Minden. Els anglo-hannoverians van vèncer a les tropes franco-saxones.
12 d’agost: els russos venceren els prussians a Kunersdorf (Kunowice).
Les tropes russes van ocupar Frankfurt de l’Oder, on se’ls van afegir les austríaques.
21 de novembre: després d’ocupar Dresden, els austríacs venceren els prussians a Maxen. Tot seguit es van establir a Saxònia i a Silèsia.
Però la coalició austro-russa no aconseguí donar el cop definitiu a Prússia, perquè es va descoordinar, sobretot quan els russos es van replegar cap a Polònia.
Els britànics atacaren diversos ports francesos i desembarcaren a la Bretanya. Davant d’això, Choiseul va ordenar que s’elaborés un pla d’invasió d’Anglaterra. Per això, tota la flota francesa rebé l’ordre de concentrar-se al Canal de la Mànega.
Però les esquadres britàniques van anar destruint els vaixells francesos poc a poc. El 1759 França havia estat derrotada completament al mar.
Aleshores, Choiseul va comprendre que França no podia guanyar la guerra. Va intentar iniciar negociacions de pau. I amb aquesta intenció, apel·là a la tsarina Isabel.
Però els russos volien que en el tractat de pau s’estipulés que se’ls entregraria part de la Ucraïna polonesa. Lluís XV no hi va estar d’acord.
Així doncs, calia vèncer Anglaterra. Amb aquest objectiu, intentà que la flota francesa fos reconstruïda.
Mentrestant, a Europa, l’exèrcit francès lluitava desesperadament per a expulsar Anglaterra del continent. Els francesos van conquerir Hannover, que estava defensada per tropes anglo-prussianes. Ho intentaren durant cinc anys endebades, la qual cosa esgotà les seves energies.
França es mantenia en aquesta guerra continental només per a mantenir el seu prestigi. A Saxònia hi havia un exèrcit francès per l’única raó que feia pocs anys que el delfí s’havia casat amb la filla d’August III, elector de Saxònia i rei de Polònia.
Maria Teresa feia la guerra per a recuperar Silèsia. La tsarina Isabel, per a trencar el poder prussià, amb l’objectiu de mantenir el protectorat sobre Polònia. I Frederic II per a engrandir Prússia amb nous territoris. Només Lluís XV lluitava amb una mentalitat dinàstica, i per culpa d’això deixà de banda els principals interessos de França.
Per aquest motiu, Choiseul decidí aliar-se amb els Estats marítims neutrals o que estaven menys implicats en la guerra, com les Províncies Unides, Suècia, Rússia –que bloquejaria el Bàltic–, Espanya –que volia conservar els seus dominis a Amèrica–, Nàpols, Sardenya i Gènova –que desenvolupaven un paper de contenció a la Mediterrània–.
Aquests països estaven en contra de la Gran Bretanya, a causa de l’acció de corsaris, i perquè els britànics tenien la idea que les mercaderies enemigues podien ser capturades quan eren transportades en vaixells neutrals. A més, s’oposaven a comerciar amb un país bel·ligerant si aquest comerç no existia abans.
Finalment, el duc de Choiseul accedí a la petició de pau per part del Regne Unit, perquè volia posar fi al conflicte i assegurar les seves conquestes.
A Amèrica
El 1759 Quebec va ser conquerit pels anglesos i a l’any següent Montreal es va haver de rendir.
1760
Abril: s’iniciaren converses de pau entre francesos i britànics a La Haia, però van fracassar.
Al cap de poc, el bloqueig dut a terme per França, Àustria i Rússia donà lloc a alguns èxits.
A l’oest, Broglie prengué Kassel, després de vèncer a Korbach (10 de juliol) i a Klosterkamp (octubre).
Victor-François, duc de Broglie (1718-1804), mariscal de França. Oli sobre llenç. Autor anònim. Segona meitat del segle XVIII. Musée de l’Armée, París. Comandant del Regiment d’Infanteria de Luxemburg fins al 1736, va lluitar a Bohèmia durant la Guerra de Successió d’Àustria i a Alemanya durant la Guerra dels Set Anys. Mariscal de França el 1759, va ser el responsable de la defensa de Versalles el 1789 i esdevingué secretari d’Estat de Guerra.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2022. Musée de l’Armée, París.
Mentrestant, els russos avançaren a Pomerània. Al juliol els austríacs van vèncer a Glatz (Klodzko) i van consolidar les seves posicions a Silèsia.
Però Frederic II va vèncer a Liegnitz (Legnica) (15 d’agost) i a Torgau (3 de novembre). Aquesta segona victòria va ser molt valuosa per a poder defensar Brandenburg.
1761
Durant aquest any, Frederic II aconseguí mantenir les seves posicions defensives.
La Gran Bretanya obtingué victòries a la Mediterrània, a l’Atlàntic –al juny ocupà Belle-Île– i a l’Orient Llunyà.
Al juny es van dur a terme negociacions entre França i la Gran Bretanya. El duc de Choiseul proposà la mediació d’Espanya. Però els britànics ho van rebutjar, tot i el el risc que els francesos es poguessin aliar amb els espanyols.
Entre Espanya i la Gran Bretanya hi havia tensió, perquè Jordi II no feia cas de les reclamacions de Madrid. Tot i això, aquesta tensió es va calmar considerablement quan Jordi III pujà al tron (octubre de 1760).
El rei Jordi III d’Anglaterra, segons un gravat de 1886.
Procedència: Istock.
Però William Pitt volia que la Gran Bretanya adquirís el domini dels mars i topava amb Espanya en diverses zones, sobretot a Gibraltar, Menorca i Àmerica. Per això, cercà la ruptura amb Espanya.
William Pitt, primer comte de Chatham (1708-1778), primer ministre de la Gran Bretanya entre 1766 i 1768, segons un gravat de W. Holl (1845), imprès per R. Fisher, a partir d’una pintura de R. Brompton, publicat a Londres per Charles Knight, Ludgate Street.
Procedència: Istock.
La postura de Pitt propicià que Choiseul proposés signar amb Espanya i el regne de les Dues Sicílies un Tercer Pacte de Família, que es signà a l’agost de 1761, per tal que entressin en guerra contra la Gran Bretanya.
D’acord amb aquesta aliança entre les tres cases de Borbó, França es comprometé a no dur a terme cap pacte amb la Gran Bretanya abans no es satisfessin les demandes espanyoles.
França volia impedir que els britànics adquirissin l’hegemonia marítima, i li iinteressava recuperar l’accés a Gibraltar, que era un punt clau a la Mediterrània.
El govern de Portugal era partidari de la Gran Bretanya, perquè existia un antagonisme entre els portuguesos i els espanyols a causa del conflicte al Río de la Plata.
Pitt volia que la Gran Bretanya declarés la guerra a Espanya, però Jordi III s’hi oposava. Però el ministre dimití a l’octubre, i va ser substituït per John Stuart, comte de Bute.
John Stuart, tercer comte de Bute (1781-1859), primer ministre de la Gran Bretanya entre 1762 i 1763, segons un gravat de W. T. Mote, publicat en el llibre Portraits of Illustrious Personages of Great Britain (1832).
Procedència: Istock.
A l’Índia
El general francès, Thomas Arthur comte de Lally i baró de Tollendal (d’origen irlandès) s’enfrontava a una forta oposició per part de les poblacions indígenes.
L’exèrcit anglès, comandat per Clive, comptava amb 22.000 soldats contra les dèbils tropes franceses. El 1761 Anglaterra s’apoderà de Pondicherry.
Inspirant-se en la política duta terme per Dupleix, Clive portà a terme una política d’intervenció que aconseguí imposar la sobirania de la Companyia anglesa a la vall del Ganges, i estengué la seva influència a l’Índia, substituint la dels francesos.
1762
Al començar l’any, la guerra a Europa era desfavorable per a Prússia. Això, en part, era com a conseqüència de que Jordi III estava menys vinculat a Hannover que els seus predecessors i no estava disposat a ajudar econòmicament a Frederic II.
Rússia, com França, dubtava entre dues polítiques: la que tendia a l’accés al mar i la que tendia a l’hegemonia continental. Una possible aliança amb Prússia permetria als russos estendre’s cap al mar Negre, tot i que Àustria s’hi oposava.
El curs dels esdeveniments tingué un gir inesperat que va afavorir els prussians. Al gener de 1762 la tsarina Isabel va morir. Com a successor, va ser proclamat tsar un seu nebot, Pere III, natural de Holstein.
Pere III admirava Frederic II i era partidari de Prússia. De resultes d’això, ordenà la fi dels combats i capgirà les aliances. Va fer retirar els exèrcits de Silèsia i tornà la Prússia Oriental a Frederic II.
Aquest canvi d’aliances per part dels russos va ser decisiva per a la salvació de Prússia.
Al maig de 1762 es signà el pacte de Sant Petersburg. En aquest s’acordà, per tal d’afermar els drets de la família Holstein, la desmembració d’Àustria i Dinamarca.
El 22 de maig del mateix any, Suècia també signà la pau amb Prússia, i es disposà a retornar la Pomerània prussiana. Ho va fer utilitzant el pretext de que els francesos no pagaven els subsidis.
Al juny, prussians i russos van establir una aliança.
Frederic II va reprendre la guerra, amb el recolzament del tsar Pere III.
La Gran Bretanya no volia aquesta represa de la guerra, i de resultes d’això hi hagué una ruptura entre els anglesos i els prussians.
Els aliats prussians i russos van obtenir una sèrie de victòries sobre els austríacs:
· A Burkersdorf (21 de juliol).
· A Reichenbach (16 d’agost).
· A Schweidnitz (9 d’octubre).
Per la seva banda, les tropes prussianes i hannoverianes de Ferdinand de Braunschweig també van obtenir una sèrie d’èxits:
· A Göttingen (agost), derrotant els francesos.
· A Freiberg (29 d’octubre), derrotant les tropes imperials. Aquesta victòria permeté l’entrada de tropes prussianes a l’Imperi.
· A Kassel (novembre), derrotant els francesos.
Però la situació va tenir un nou gir inesperat: Pere III va ser deposat per la seva esposa, Caterina II. La nova sobirana es declarà neutral en el conflicte entre Àustria i Prússia. Això perjudicà els plans prussians.
A l’àmbit marítim, la situació també era favorable a la Gran Bretanya.
Al gener de 1762, britànics i espanyols tornaren a enfrontar-se.
Però Espanya no estava preparada. Els britànics es van apoderar de la Florida, La Habana i Manila.
Els intents espanyols de prendre Gibraltar fracassaven. En canvi, van tenir èxit conquerint Almeida i la colònia de Sacramento.
Per la seva banda, França perdé Martinica, Granada i Santa Lucía.
El duc de Choiseul va fer propostes de pau a la Gran Bretanya vàries vegades. Això disgustava l’emperadriu Maria Teresa, perquè volia solucions de conjunt.
Però la nova tsarina, Caterina II, no volia defensar els interessos d’Àustria en una coalició anti-prussiana.
Davant la postura de Rússia, l’emperadriu va veure que era impossible recuperar Silèsia –la qual cosa, per altra banda, negava a França qualsevol possibilitat de compensació als Països Baixos–. Com a conseqüència, Maria Teresa demanà la pau a Berlín.
Per altra banda, davant de les greus derrotes marítimes que havien patit els espanyols, el duc de Choiseul pressionà Carles III per tal que acceptés les condicions britàniques. Fins i tot li oferí compensacions si negociava la pau amb la Gran Bretanya.
Setembre de 1762: s’iniciaren converses de pau entre britànics i espanyols.
Retrat de Carles III. Oli sobre llenç. Obra d’Andrés de la Calleja (Ezcaray, La Rioja, 105-Madrid, 1785). Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2024. Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.
1763: els tractats de pau de París i Hubertsburg
França es va veure obligada a signar amb Anglaterra els preliminars de Fontainebleau, i els tractats de París i Hubertsburg (1763).
Amb el tractat de París es posà de manifest que França havia perdut gran part del seu imperi colonial.
Aquestes van ser les entregues territorials que França va haver de fer a Anglaterra:
· A Amèrica, el Canadà, tots els territoris situats a la riba esquerra del Mississipi i una part de les Antilles.
· A l’Índia: França va haver de renunciar a totes les seves possessions, excepte les factories de Pondicherry, Chandannagar, Karikal, Yanaon i Mahé (aquestes van mantenir-se en mans de la Companyia francesa).
· A França: França perdé les factories de Senegal.
Lluís XV, per a indemnitzar el seu cosí Borbó, li entregà la Louisiana, que era l’última colònia que tenia França al continent americà, ja que Anglaterra va prendre la Florida als espanyols (1763).
A l’imperi francès només li van quedar les Antilles –que, tanmateix, eren molt importants– i les colònies que hem esmentat a l’Índia.
França havia perdut 200.000 soldats en els batalles, i, en canvi, no havia aconseguit cap conquesta en el continent europeu.
Per altra banda, en el tractat de Hubertburg es confirmà que Prússia posseïa Silèsia. Rússia adquirí més importància, eliminant la possibilitat que França i Àustria aconseguissin l’hegemonia.
Mentre França es trobava davant d’un desastre, Anglaterra es convertí en la veritable potència mundial, posició adquirida amb el domini dels mars. Al continent europeu, el centre de gravetat es desplaçà cap a l’est.
Article redactat per Jordi Viladoms, març de 2025.
Fonts
Pirenne, Jacques: Historia universal. Las grandes corrientes de la historia. Volumen IV. El siglo XVIII liberal y capitalista. Editorial Éxito, Barcelona, 1973. Obra original: Les grans courants de l’histoire universelle. Éditions de la Baconnière, Boudry, Neuchâtel (Suïssa). Traducció espanyola de la quarta edició francesa: López Oliván, Julio / Plá, José / Tamayo, Manuel.
Cuenca Toribio, José Manuel (coordinación científica); Enciso Recio, Luis Miguel (autor del volumen); Prats, José Mª (dirección de la Obra y de Edición) / Clarós, Mercedes; D’Angelo, Graciela; Giménez, Francisco José; Masdeu, Marta; Robles, Begoña; Tormo, María Luisa (edición): Historia Universal. Volumen 14. Siglo XVIII. Océano-Instituto Gallach de Librería y Ediciones. Barcelona, 1994.