El Rathaus de Düsseldorf, construït entre 1570 i 1573.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2023.
Resum del present capítol
El conflicte per la successió dels territoris de Jülich-Clèveris va estar a punt de provocar una guerra general entre els anys 1609 i 1610. Les disputes per aquesta herència venien de molt enrere, però van arribar al seu punt màxim quan va morir l’últim duc, Joan Guillem. Van optar a l’herència l’electorat de Saxònia –sempre a favor de mantenir l’ordre imperial– i els territoris protestants de Neuburg i Brandenburg –els anomenats prínceps posseïdors–. L’emperador Rodolf II va tenir un paper, com sempre, erràtic i indecís, gens imparcial, i actuant com a part interessada a favor del catolicisme i de la influència espanyola. El seu germà, l’arxiduc Leopold, va intervenir-hi de manera expeditiva i violenta. El conflicte podria haver desembocat en una guerra entre la Unió protestant i la Lliga catòlica. Els Països Baixos també hi van aportar tropes. Aquest conflicte armat podria haver assolit grans dimensions a causa de la implicació del regne francès; però això es va evitar a causa d’un fet fortuït: l’assassinat del rei Enric IV.
Jülich-Clèveris era una zona rica del baix Rin, formada per una sèrie de territoris: els ducats de Jülich, Berg i Clèveris i el comtat de Mark. Es tractava d’una zona amb terres fèrtils i ciutats floreixents, com Düsseldorf i Mühlheim.
Constituïen un pont entre els Països Baixos espanyols i les terres eclesiàstiques del nord-oest d’Alemanya.
L’últim duc hi exercí un govern dèbil, en part com a conseqüència d’una sèrie de disturbis que es van produir quan les tropes espanyoles s’introduiren en aquells territoris com si fossin seus.
Quan s’extingís la casa regnant, hi havia dues possibilitat: que aquells territoris passessin a mans d’uns nous governants catòlics, o a mans d’uns nous governants protestants.
Si es donava el primer cas, el catolicisme aconseguiria augmentar el seu poder al nord d’Alemanya, cosa que satisfeia a l’emperador i la cort espanyola.
En el segon cas, els protestants, que hi tenien drets hereditaris, formarien un mur davant l’avenç imparable de la restauració catòlica i de la influència espanyola.
En principi, la situació es presentà favorable als protestants.
Les disputes per l’herència dels territoris de Jülich-Clèveris venia de molt enrere.*
* Any 1483: l’emperador Frederic III, en pagament dels serveis oferts en la guerra contra els turcs, prometé al duc Albert de Saxònia i als seus hereus que els concediria aquells territoris, sempre i quan el seu sobirà morís sense deixar hereus masculins. Tal concessió va ser confirmada el 1486 i el 1495.
El 1496 els territoris de Jülich i Clèveris es van unir, de resultes del matrimoni de Maria –filla de Guillem de Jülich– i Joan –fill de Joan II de Clèveris–.
El 1508 l’emperador Maximilià donà la seva conformitat a aquesta unió, sense tenir en compte que el 1483 els territoris s’havien promès a Saxònia, i que només es podien transmetre en herència per via masculina.
El 1511 Joan III i Maria van prendre possessió del territori, però Saxònia també el va reclamar. Això va fer que s’originés un litigi.
Saxònia acabà acceptant que Joan III governés sobre Jülich-Clèveris, i les coses es van mantenir així, fins el regnat de Guillem V (fill de Joan III).
El 1572 el duc Guillem V disposà que l’herència passaria en mans de la seva filla gran, Maria Leonor, en cas que els seus germans Carles Frederic i Joan Guillem morissin abans que ella.
Carles Frederic, el primogènit, morí el 1575.
Guillem V morí el 1592, i aleshores el govern fou ocupat per Joan Guillem. Per aquest estava incapacitat per a governar, perquè patia una malaltia psíquica.
La seva germana, Maria Leonor, morí el 1608, sense deixar cap hereu masculí. En canvi, tingué una filla, Anna, que es casà amb Joan Segimon de Brandenburg.
Aleshores, la germana de la difunta, Anna –que estava casada amb el comte palatí de Neuburg, Wolfgang Guillem– reclamà l’herència.
D’aquesta manera, van sorgir dos litigants:
· El matrimoni format per Anna (filla de Maria Leonor i neta de Guillem V) i Joan Segimon de Brandenburg.
· El matrimoni format per Anna (germana de Maria Leonor) i Wolfgang Guillem de Neuburg.
Com que Joan Guillem patia una malaltia, Brandenburg i Neuburg van demanar que fos tutelat. Però Espanya s’hi oposà, i l’emperador, per la seva banda, no va ser capaça de resoldre el problema.
El 1591 Maria Leonor (defensant els interessos de Brandenburg) i la seva germana Anna (defensant els interessos de Neuburg) van presentar-se a Düsseldorf i exigiren una reunió dels Estats generals. L’emperador, Rodolf II, volia evitar que Brandenburg i Neuburg (protestants) es fessin amb els territoris de Jülich-Clèveris.
La intenció de Rodolf II era que aquells territoris fossin controlats per un govern partidari d’Espanya i del catolicisme.
L’emperador Rodolf II. Gravat procedent d’un llibre de finals del segle XIX.
Imatge: Istock Photo.
El marcgravi Joan Segimon de Brandenburg, gendre de Maria Leonor, es mostrà preocupat davant de les maniobres de Rodolf II, i buscà aliats. Per això, el 1605 Brandenburg i el Palatinat electoral signaren un tractat per a ajudar-se mútuament de les injustes intromissions de l’emperador.
El mateix any, aquests van aconseguir un compromís d’ajut militar per part dels Països Baixos, a canvi d’un subsidi anual en forma de diners.
També van negociar amb el rei Enric IV de França. Aquest volia evitar que els territoris en ligitgi anessin a parar a mans espanyoles.
Retrat d’Henri IV, rei de França de 1589 a 1610, representat com a Hèrcules matant la hidra de Lerna. Oli sobre llenç, circa 1600. Obra de deixebles de Toussaint Dubreuil (París, vers 1561-1602). El sobirà, amb un rostre molt reconeixible, és representat com el semidéu de l’Antiguitat Hèrcules, que va aconseguir derrotar la hidra de Lerna, un fabulós monstre de set caps. La criatura simbolitza la Lliga Catòlica, contra la qual Enric IV va aconseguir una victòria decisiva.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2019. Museu del Louvre, París.
Les coses estaven així quan al març de 1609 morí l’últim duc de Jülich-Clèveris, Joan Guillem.
Joan Guillem, l’últim duc de Jülich-Clèveris-Berg. Gravat (1592) de Crispin de Passe (1560-1629).
Procedència de la imatge:
Oncken, Wilhelm: Historia Universal, tomo XXIX, Época de la Guerra de los Treinta Años. Montaner y Simón, Editores, Barcelona, 1929.
Aleshores, l’emperador ordenà que la duquessa vídua es fes càrrec del govern, i que mentrestant es resolgués la qüestió successòria.
Però Neuburg i Brandenburg, deixant de banda la seva rivalitat, van fer causa comú i ocuparen els territoris. Van exigir que la qüestió de la successió fos solucionada per un tribunal format per protestants, i es van negar a que el consell imperial s’hi immiscís. A partir d’aquest moment, els governants de Neuburg i de Brandenburg van començar a ser coneguts pels seus simpatitzants protestants com els «prínceps posseïdors».
En aquell moment, Rodolf II es trobava amb greus problemes a Bohèmia, i no va poder dedicar atenció a Jülich-Clèveris.
Però el germà de l’emperador, l’arxiduc Leopold, va decidir actuar per a garantir que els territoris passessin a mans catòliques. Amb aquest objectiu, reclutà un exèrcit per tal d’intervenir de manera expeditiva.
Al juliol de 1609, Rodolf va emetre dos edictes referits al territori de Jülich, imposant mesures dràstiques. Nomenà al seu germà Leopold comissari imperial de Jülich i de la seva plaça forta, la qual encara no havia estat ocupada pels «prínceps posseïdors».
Al gener de 1610, en una reunió celebrada a Hall (Suàbia) els membres de la Unió protestant van acordar defensar els «prínceps posseïdors».
Mentrestant, el govern de Saxònia, que encara creia que tenia possibilitats de rebre l’herència de Jülich-Clèveris, tornà a establir converses amb l’emperador.
L’elector Christian II de Saxònia (1583-1611). 1603. Bronze. Obra d’Adriaen de Vries (Den Haag, circa 1545-Praga 1626). Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden. Aquest retrat va ser encarregat per l’emperador Rodolf II, com a obsequi per a Christian II. Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2023. Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden.
Per la seva banda, les negociacions dutes a terme pels protestants a París van tenir com a resultat la unió del monarca francès, Enric IV, a la causa dels protestants. L’objectiu del rei francès anava més enllà de la qüestió de Jülich-Clèveris: volia perjudicar greument l’emperador i la política espanyola.
Per això, Enric IV va ordenà el reclutament d’un gran exèrcit, que marxaria sobre Jülich, passant per Bèlgica.
Tanmateix, els plans francesos es van veure capgirats per un fet inesperat: al maig de 1610 el rei francès va resultar mort a mans d’un fanàtic catòlic anomenat Ravaillac, a París.
Assassinat del rei Enric IV de França als carrers de París, el 14 de maig de 1610. El crim va ser comès per un fanàtic catòlic anomenat Ravaillac. El rei francès era acusat de ser «amic dels heretges». Aquest fet va passar pocs dies abans de la data prevista en la qual Enric IV havia de reunir-se amb les tropes per a envair l’Imperi, en suport dels protestants alemanys. Gravat pertanyent a la Crònica històrica de J. L. Gottfried.
Procedència de la imatge:
Langer, Herbert: Hortus Bellicus. Der Dreissigjährige Krieg. Eine Kulturgeschichte. Edition Leipzig, RDA, 1978.
François Ravaillac, assassí d’Enric IV. Gravat de Christoffel van Sichem.
Procedència de la imatge:
Oncken, Wilhelm: Historia Universal, tomo XXIX, Época de la Guerra de los Treinta Años. Montaner y Simón, Editores, Barcelona, 1929.
La vídua d’Enric IV, Maria de Mèdici, es va fer càrrec de la regència, però els plans militars francesos es van veure dificultats de resultes de divisions internes: els catòlics francesos van tornar a prendre força, i es van mostrar contraris a una intervenció a favor dels protestants.
Retrat de Maria de Mèdici, regent de França de 1610 a 1614. Oli sobre llenç. 1613. Obra de Frans Porbus el Jove (Anvers, Bèlgica, 1569-París, 1622). Musée Carnavalet, París. Filla del Gran Duc de la Toscana, Francesco de Mèdici, Maria de Mèdici (1573-1642) es va casar amb Enric IV el 1600 i li va donar l’hereu esperat. Regent de 1610 a 1614, va treballar com a mecenes i va protegir artistes. París li deu el projecte del Cours-la-Reine i la creació del Palau de Luxemburg.
Fotografia del retrat: Jordi Viladoms, 2021. Musée Carnavalet, París.
Per la seva banda, l’arxiduc Leopold ocupà la plaça forta de Jülich.
La mort d’Enric IV tombà els plans dels protestants i dels «prínceps posseïdors».
A l’agost de 1610, en una reunió celebrada a Múnic, els membres de la Lliga catòlica decidiren posar en peu de guerra un exèrcit, sota les ordres del cèlebre baró de Tilly.
Joan Tserclaes, baró de Tilly.
Procedència de la imatge:
Oncken, Wilhelm: Historia Universal, tomo XXIX, Época de la Guerra de los Treinta Años. Montaner y Simón, Editores, Barcelona, 1929.
Però al setembre, les forces dels protestants, comandades per Cristià d’Anhalt, i recolzades per 28 companyies dels Països Baixos, es llançaren contra les tropes de Leopold i les van derrotar. L’arxiduc va demanar ajut a Albert VII, sobirà dels Països Baixos espanyols. Però al final va haver de fugir de Jülich.
El príncep Cristià II d’Anhalt. Gravat de 1615. Obra de Lukas Kilian (1579-1637).
Procedència de la imatge:
Oncken, Wilhelm: Historia Universal, tomo XXIX, Época de la Guerra de los Treinta Años. Montaner y Simón, Editores, Barcelona, 1929.
Retrat pòstum d’Albert VII d’Àustria. Oli sobre llenç. 1635. Obra de Cornelis de Vos (vers 1548-1651), retocada per Peter Paul Rubens. Koninklijke Musea voor Schone Kunsten von België / Musées royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussel·les.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2024. Realitzada en l’exposició Bellum et Artes, celebrada a la Maison de l’Histoire Européenne, Brussel·les.
A l’octubre de 1610, la Unió i la Lliga signaren un tractat, d’acord amb el qual es comprometeren a desmobilitzar les seves tropes.
De moment, Neuburg i Brandenburg, tot i la seva rivalitat, van romandre en territori de Jülich-Clèveris, sense discutir la seva sobirania.
De resultes de la mort d’Enric IV, i els problemes subsegüents que tingué la seva vídua Maria de Mèdici com a regent, s’evità que l’exèrcit francès intervingués en el conflicte de Jülich-Clèveris. De moment, això evità que s’originés una guerra general.
El conflicte de Jülich-Clèveris, explicat en llengua catalana
Un relat detallat de la guerra de Jülich-Clèveris, en català
La Unió protestant sorgí, en gran part, com a conseqüència de la qüestió de Jülich-Clèveris.
El Palatinat-Neuburg renuncià a l’aliança especial luterana i s’integrà en la Unió general, perquè el seu govern considerava que la confederació protestant l’ajudaria a fer valdre els seus drets hereditaris sobre l’esmentat territori.
Jülich-Clèveris era una zona rica del baix Rin, formada per una sèrie de territoris.
Constituïen un pont entre els Països Baixos espanyols i les terres eclesiàstiques del nord-oest d’Alemanya.
La diòcesi de Colònia estava envoltada pels ducats de Jülich i de Berg. Aquests ducats tenien terres fèrtils i ciutats floreixents, com Düsseldorf i Mühlheim.
El ducat de Clèveris i el comtat de Mark s’introduïen entre els bisbats westfalians i els territoris hispano-flamencs de Güeldres (Gelderland) i Brabant.
L’últim duc hi exercí un govern dèbil. Va ser com a conseqüència dels disturbis que es van produir quan les tropes espanyoles comandades per Mendoza s’introduiren en aquells territoris com si fossin seus.
Si a l’extingir-se la casa regnant els territoris anaven a parar a mans dels catòlics, el catolicisme aconseguiria augmentar el seu poder al nord d’Alemanya. Això era el que volien l’emperador i la cort espanyola.
Però si els protestants, que hi tenien drets hereditaris, aconseguien adquirir aquells territoris, formarien un mur davant l’avenç imparable de la restauració catòlica i els allunyarien de la influència espanyola.
La situació es presentava a favor dels prínceps protestants. Si aquests es posaven d’acord, farien fracassar els plans de l’emperador.
Però l’acord entre els prínceps protestants no era fàcil, perquè hi havia dificultats a l’hora de decidir quins drets tenien més fonament.
El problema de l’herència de Jülich-Clèveris
Hi havia una gran controvèrsia pel que fa a l’herència d’aquests territoris. Per què? Les disputes venien de molt temps enrere.
El 1483 l’emperador Frederic III, com a recompensa pels serveis prestats en la guerra contra els turcs, prometé al duc Albert de Saxònia i als seus hereus que els concediria com a feus els territoris de Jülich, Berg i Mark, sempre i quan el sobirà d’aquests territoris no tingués descendents masculins.*
* Perquè en cas que no hi hagués cap descendent masculí, en virtut de les lleis imperials, els territoris haurien de tornar a l’Imperi com a feus vacants.
Cal dir que en aquell moment, la dinastia de Saxònia seguia indivisa. Per altra banda, els territoris de Jülich, Berg i Mark encara no estaven integrats amb Clèveris i Ravensberg.
La concessió va ser renovada el 1486, i confirmada solemnement el 1495.*
* Aquest any ja hi havia dues branques saxones: la de l’elector Ernest i la del duc Albert.
Però el 1496, el duc Guillem de Jülich i el duc Joan II de Clèveris, van signar un tractat, en el qual van acordar el matrimoni de Maria –única filla de Guillem– amb el fill de Joan II (el futur Joan III). Com a dot, l’esposa aportaria el territori de Jülich-Berg.
L’any 1508 l’emperador Maximilià aprovà aquest tractat, tot i que contravenia les lleis imperials, ja que aquestes establien que el territori de Jülich era un feu masculí. Segons aquesta consideració, fonamental, l’herència havia d’haver tornat a l’emperador com a feu vacant.
El 1511 morí el duc Guillem de Jülich, sense deixar cap hereu masculí. Aleshores, Saxònia, basant-se en la concessió que li havia fet l’emperador, reclamà els territoris.
Però Joan III de Clèveris va adduir que Maximilià havia aprovat el tractat de 1508, i en virtut d’això, prengué possessió dels territoris.
Inicialment, l’emperador es decantà per Saxònia. Però després intentà que aquesta renunciés a les seves pretensions sobre Jülich-Clèveris.
Maximilià es trobava davant de dos compromisos difícils de conciliar, i s’originà un litigi.
Jülich-Clèveris va romandre en mans de Joan III, i quan morí Maximilià, aconseguí que Carles V acceptés que aquells territoris continuessin en poder seu.
Hi havia una greu contradicció: l’emperador confirmava que Joan III era propietari de Jülich-Clèveris, però en canvi també reconeixia que Saxònia hi tenia dret. Per què l’emperador actuà d’aquesta manera? Possiblement perquè considerava que podria resoldre la qüestió en el moment més oportú.
L’elector de Saxònia acabà reconeixent que Joan III era propietari dels territoris de Jülich. Però a partir d’aquell moment, l’elector procurà que la seva línia ernestina tingués predomini sobre l’albertina. Amb aquest objectiu, es posà d’acord amb Joan III de Jülich-Clèveris-Berg: signaren un tractat (1526) en el qual van concertar l’enllaç matrimoni de la filla gran de Joan III, Sibil·la, amb el fill primogènit de l’elector de Saxònia, Joan Frederic. En aquest tractat també s’estipulà que, en cas de morir els hereus masculins del duc de Jülich-Clèveris, Joan Frederic i Sibil·la passarien a ser els successors.
A partir de 1539, els territoris de Jülich-Clèveris van ser governats per Guillem V el Ric, fill de Joan III.
Guillem el Ric va tenir dos fills, Carles Frederic i Joan Guillem, i quatre filles, Maria Leonor, Anna, Magdalena i Sibil·la.
El tractat entre el duc de Jülich-Clèveris i Saxònia va ser aprovat per l’emperador el 13 de maig de 1544.
Però el 1546, com a conseqüència de la guerra d’Esmalcalda, sorgiren divergències entre l’emperador i la casa electoral saxona. El 19 de juliol de 1546, Carles V, que estava enemistat amb Saxònia, decidí afavorir el duc Guillem el Ric atorgant-li un privilegi imperial. Tot i això, els drets de Saxònia van continuar en vigor.
El privilegi imperial establia que, en cas que el duc o els seus successors morissin sense descendents masculins, l’herència passaria a les filles del duc i els successors masculins d’aquestes.
El 1558 Ferran I va confirmar el privilegi imperial, i també fou reconegut per Maximilià II i Rodolf II.
El 1572 Guillem el Ric signà un document en el qual nomenava hereva la seva filla Maria Leonor i els fills o filles del seu matrimoni, en cas que els seus germans Carles Frederic i Joan Guillem morissin abans que ella o sense descendents.
Al cap de tres anys, morí Carles Frederic, el primogènit.
Com a conseqüencia d’això, el segon fill, Joan Guillem, va haver de fer-se càrrec del govern a la mort del seu pare (1592). Però patia una malatia mental. Tot i casar-se dues vegades, no va deixar cap descendent.
Maria Leonor es casà amb Albert Frederic de Prússia. Anna, filla d’aquest matrimoni, es casà amb Joan Segimon de Brandenburg. Aquest reclamà els drets sobre tota l’herència. I per a reforçar la seva reclamació, invocà el document de 1572 signat per Guillem el Ric. En virtut d’aquest, els drets de successió corresponien a la casa de Brandenburg.
Inicialment, les germanes de Maria Eleonor (Anna, Magdalena i Sibil·la)* van reconèixer els drets de Maria Leonor i Joan Segimon.
* Anna, la segona filla de Guillem el Ric, es casà amb el comte palatí Felip Lluís de Neuburg el 1574. La tercera, Magdalena, amb Joan de Zweibrücken, el 1579. La quarta, Sibil·la, en primeres núpcies amb el marcgravi Felip de Baden; i en segones amb el marcgravi Carles de Burgau (1601).
Efectivament, el privilegi imperial de 1546 establia que quan morís l’últim duc, l’herència passaria a la filla gran de Guillem el Ric, que era Maria Leonor. Tanmateix, si aquesta moria sense deixar fills masculins, l’herència havia de passar a la segona filla, Anna, i als descendents masculins del seu matrimoni.
Maria Leonor morí el 23 de maig de 1608, abans que l’últim duc, Joan Guillem, sense haver tingut fills masculins.
Aleshores, Anna –que estava casada amb el comte palatí de Neuburg– va reclamar el seu dret sobre Jülich-Clèveris.
Neuburg argumentava que el dret corresponia al fill del matrimoni format per Anna i el comte palatí de Neuburg, que es deia Wolfgang Guillem. I sostenia que aquest dret era superior al del príncep electoral brandenburguès, que al cap i a la fi només era gendre de Maria Leonor.
Els dos pretendents, basant-se en el privilegi imperial de 1546, consideraven extingits els drets de Saxònia.
Tal com hem explicat, durant les guerres dels espanyols als Països Baixos, els dos exèrcits bel·ligerants van fer algunes incursions dins del territori de Jülich, i fins i tot s’hi havien establert de manera temporal. A partir del 1586, els flamencs ocuparen Schenkenschanze; i a partir del 1590 els espanyols, la ciutat de Berg.
Com a conseqüència d’això, Brandenburg i el Palatinat, que eren els hereus més immediats del territori, demanaren que el duc Joan Guillem, que estava impossibilitat per a governar a causa de la seva malaltia psíquica, fos tutelat. A aquesta petició s’hi oposà Espanya, que pagava el sou dels consellers del duc, i els quals no volien que fos tutelat.
Però el 1590 aquell territori estava sotmès a una situació de desgovern, i el mateix duc demanà a l’emperador que hi posés ordre.
De resultes d’això, l’emperador establí converses amb els consellers de Jülich, per medició del canceller Popel von Lobkowitz.
Per a contrarestar aquests contactes de l’emperador, els comtes palatins de Neuburg i de Zweibrücken es van reunir a Esslingen a l’octubre de 1590. Van decidir unir-se per a fer front a qualsevol intervenció per part de l’emperador, i van demanar a la duquessa Leonor de Prússia que se’ls unís.
Al juliol de 1591 els delegats dels comtes i de Leonor es van presentar a Düsseldorf, de manera inesperada per als consellers de Jülich, i exigiren que es convoqués una reunió dels Estats generals. Els consellers no tenien cap possibilitat per a oposar-s’hi, però van informar l’emperador.
L’emperador volia impedir que els pretendents del Palatinat-Neuburg i de Brandenburg es beneficiessin amb l’herència de Jülich.
Envià a la dieta com a representants Luis de Hoyas i Daniel Prinz. Aquests van intentar que els consellers de Jülich agafessin les regnes del poder.
El 7 de desembre, Hoyas i Prinz van emetre un decret, ordenant que el duc fos apartat del poder, i que el govern passés a mans dels consellers, els quals havien d’afavorir la tendència espanyola i catòlica.
Davant d’aquesta ordre, els Estats van expressar les seves protestes, però van ser inútils.
El 18 de febrer de 1593, a Frankfurt, els representants de les quatre filles del duc Guillem el Ric van acordar que treballarien amb totes les seves forces per tal de defensar els seus drets sobre Jülich, i per tal que no li prenguessin aquest territori al seu pare.
Al setembre del mateix any convocaren els comitès dels Estats, en els quals hi havia molts protestants, que veien amb por una possible intervenció d’Espanya.
L’emperador Rodolf II volia, o bé que els territoris de Jülich li fossin tornats com a feus vacants, o bé posar-los en mans d’Espanya, amb consellers partidaris de la política espanyola.
Aquesta segona possibilitat preocupava molt als Estats generals, que el 1594 es van declarar disposats a recolzar els prínceps protestants per tal que aconseguissin el domini sobre tals territoris. Quan l’emperador començà a fer passes decisives en contra dels prínceps, el Palatinat electoral decidí aliar-se amb els Estats generals.
L’any 1600 Rodolf II nomenà coregent la segona esposa del duc de Jülich, Antonieta de Lorena.
L’any següent, Sibil·la, quarta filla del duc Guillem, es casà amb el seu cosí germà, el marcgravi Carles de Burgau. Aquest matrimoni va ser considerat una nova maniobra de l’emperador per tal de col·locar la seva família als territoris en disputa. Sibil·la es negà a signar la seva renúncia a favor de la seva germana gran. L’emperador la va fer decidir a renunciar a favor dels fills, encara no nascuts, del seu germà Joan Guillem.
Davant d’això, el marcgravi Joan Segimon de Brandenburg, gendre de Maria Leonor, es mostrà preocupat. Cercà l’ajut del Palatinat electoral i del marcgravi d’Ansbach, els quals acceptaren oferir-li recolzament.
Joan Segimon també va ser recolzat per l’elector de Brandenburg, Joaquim Frederic. El pla d’aquest consistia a obtenir els vist-i-plau dels Estats generals, per tal que Jülich fos adjudicat a Brandenburg en cas que algú emprengués alguna acció hostil per a apoderar-se d’aquell territori; a canvi, es comprometé a ajudar els Estats generals en la lluita contra Espanya.
El 17 de febrer de 1605 es signà un tractat entre Brandenburg i el Palatinat electoral, mitjançant el qual van decidir recolzar-se mútuament per a defensar els seus drets pel que fa a Jülich.
Els signats del tractat van decidir que enviarien ambaixadors a La Haia, per a sol·licitar la col·laboració dels seus Estats generals, a canvi d’una aportació econòmica.
Els ambaixadors arribaren a La Haia a l’abril de 1605. Van ser molt ben rebuts, perquè els Estats generals tenien dificultats econòmiques, a causa de que Jacob d’Anglaterra i Espanya havien signat la pau. La idea de rebre ajut econòmic els era molt favorable.
El 25 d’abril Brandenburg i el Palatinat van prometre als Estats generals l’entrega de 100.000 florins anuals durant els anys 1605, 1606 i 1607. Els Estats generals, a canvi, els aportarien un exèrcit quan sorgís qualsevol esdeveniment en relació a Jülich, o quan a l’Imperi es produís algun canvi important que afectés a Brandenburg o al Palatinat.
Per altra banda, els prínceps protestants demanaren a Enric IV de França que defensés els seus drets sobre Jülich. El rei francès, precisament, estava mantenint converses amb Cristià d’Anhalt pel que fa a la qüestió de la successió de Rodolf II. Esperaven que Enric IV els aportés un ajut econòmic.
El rei francès només volia evitar que els territoris en litigi no anessin a parar a les mans d’Espanya o d’una potència addicta als Habsburg. No tenia cap preferència ni per Brandenburg ni pel Palatinat-Neuburg. Per això, exigí als pretendents que es posessin d’acord entre ells i decidissin les mesures que emprendrien contra el seu enemic comú. Com a conseqüència d’aquesta exigència, inicialment els pretendents no van poder aconseguir res d’Enric IV.
La situació estava així quan l’últim duc de Jülich-Clèveris, Joan Guillem, morí el 25 de març de 1609.
Aleshores, l’emperador ordenà que la duquessa vídua es fes càrrec del govern, amb l’ajut dels seus consellers, i sota la supervisió dels plenipotenciaris imperials. Mentrestant s’havia de resoldre la qüestió successòria.
Rodolf II sol·licità la compareixença dels pretendents davant del Consell àulic imperial.
Però en aquell moment, Brandenburg i el Palatinat-Neuburg, deixant de banda la seva rivalitat, van fer causa comú, i junts prengueren possessió del territori. Exigiren que es resolgués la qüestió, però que no ho fes el Consell àulic imperial, sinó un tribunal format per prínceps protestants.
A més, el 10 de juny de 1609, a Dortmund, i amb la mediació del landgravi Maurici de Hessen, signaren un arranjament provisional.
Brandenburg i el Palatinat-Neuburg, els dos «prínceps posseïdors», tal com se’ls coneixia, van posar-se d’acord per a governar junts Jülich-Clèveris, en pau i cooperant per a fer front a qualsevol que intentés prendre’ls aquells territoris, inclòs l’emperador.
Precisament, durant aquelles mateixes setmanes, Rodolf II es trobava concentrat en el greu conflicte que s’havia plantejat a Bohèmia, que no acabà fins que ell mateix no atorgà la Carta de Majestat. De resultes d’això, l’emperador no estava en condicions d’intervenir personalment en els afers de Jülich-Clèveris.
Tanmateix, intentà aturar el curs dels esdeveniments, si més no de manera indirecta. Ho va fer gràcies a l’arxiduc Leopold.
Quan esclatà el conflicte de Bohèmia, Leopold i els seus consellers es traslladaren a Praga immediatament, per tal d’ajudar Rodolf.
Leopold havia deixat, a desgrat, que l’emperador cedía a Bohèmia. Però pel que fa a Jülich, estava decidit a actuar amb decisió.
7 i 11 de juliol de 1609: Rodolf va emetre dos edictes referits al territori de Jülich, imposant mesures dràstiques. Nomenà al seu germà Leopold comissari imperial de Jülich i de la seva plaça forta, la qual no havia estat ocupada pels «prínceps posseïdors».
Leopold, que arribà a ser bisbe de Passau i d’Estrasburg, estava decidit a restablir el poder imperial i el catolicisme. Ambicionava ocupar el tron imperial; considerava tal possibilitat, perquè Rodolf estava enemistat amb Maties i estava disposat a recolzar la candidatura de Leopold.
Sense informar-ne a Rodolf, Leopold reuní a la seva diòcesi d’Alsàcia un nombre considerable de tropes. Esperava el moment oportú per a ocupar Jülich. A més, amb les seves tropes reunides a Passau i a Alsàcia preveia imposar-se en els territoris hereditaris imperials i assegurar-se la successió al tron imperial.
A més, Leopold procurà guanyar-se el beneplàcit de la cort espanyola, a la qual envià una ambaixada.
Els plans de Leopold suposaven una amenaça per als protestants.
Tot i que el territori de Jülich estava ocupat pels «prínceps posseïdors», Leopold aconseguí obrir-se pas fins la plaça forta i establir-s’hi com a comissari imperial. El comandant de la plaça, que era addicte a l’emperador, el rebé de manera favorable el 23 de juliol de 1609.
Per altra banda, l’emperador tornà a recolzar les pretensions de Saxònia sobre Jülich, que portaven molt de temps oblidades, tot i que les de Brandenburg i del Palatinat es basaven en el privilegi imperial de 1546, i eren posteriors a les dels saxons. De totes maneres, els drets de Saxònia havien estat revocats, de manera tàcita, amb el privilegi de 1546.
Entre els anys 1604 i 1605 Saxònia tornà a conversar amb l’emperador sobre aquesta qüestió. Però no s’hi aprofundí, ja que els saxons no es volien involucrar en una guerra que escreia inevitable. Estaven disposats a renunciar a Jülich, a canvi que l’emperador cedís a Saxònia algun territori austríac.
Leopold cercà ajut a l’estranger. Es plantejà demanar a França que es mantingués neutral en la qüestió. Tot i que Enric IV no era amic seu, Leopold considerà possible aconseguir la seva neutralitat, ja que l’afer interessava molt a Espanya.
Amb aquest objectiu, l’ambaixador de Leopold, Tennagel, va negociar a París. Aquest era el centre principal on es debatia la qüestió de Jülich. Per això, hi havia presents els ambaixadors de l’emperador, de l’arxiduc Albert, de tots els electors i del comte de Neuburg.
Tennagel no aconseguí la neutralitat del monarca francès, ja que aquest simpatitzava amb els «prínceps posseïdors» de Brandenburg i Neuburg. Enric IV no deixaria sols aquests prínceps, perquè considerava que les seves pretensions eren legítimes.
Fracassada la seva missió de París, el diplomàtic de Leopold se’n va anar a Espanya, on hi trobà l’ambaixador de la Lliga, Llorenç de Brindisi. Aquest i el govern espanyol ja havien arribat a un acord, i per això no estava gaire disposat a tenir en compte els plans de Leopold.
Els consellers espanyols deixaren la decisió en mans de Zúñiga, ambaixador espanyol en terres germàniques. Aquest considerà que els plans de Leopold eren massa arriscats i que li mancaven mitjans. Com a conseqüència, l’espanyol desaconsellà al seu govern que s’impliqués a favor de Leopold. Finalment, Espanya es limità a donar un ajut econòmic a l’arxiduc, de només 30.000 escuts.
Enric IV, per la seva banda, s’uní als «prínceps posseïdors» i procurà que es posessin d’acord amb Saxònia. Per altra banda, el rei francès s’adreçà al govern saxó i l’aconsellà per tal que desconfiés de l’emperador, argumentant que volia apoderar-se de tota l’herència per als Habsburg. Per a demostrar-li, li mostrà una sèrie de cartes de Leopold que havien estat interceptades, on l’arxiduc deixava entreveure els seus plans. Saxònia va fer cas a Enric IV i s’abstingué de recolzar l’emperador, si més no pel que fa a la qüestió de Jülich.
En general, els prínceps protestants estaven interessats que les forces de la Unió ajudessin els seus correligionaris a adquirir els territoris de Jülich. Però, en canvi, les ciutats protestants –a les quals calia recórrer per a recaptar diners per a dur a terme aquella empresa– no volien comprometre-s’hi, perquè la magnitud de la qüestió els sobrepassava, i menys encara si hi participava Enric IV, ja que aquest volia arrossegar la Unió a la guerra contra Espanya en els Països Baixos.
A final de gener de 1610 es celebrà una dieta a Hall (Suàbia), amb l’assistència de diversos prínceps amics de la Unió. Durant el seu transcurs, el landgravi Maurici de Hessen-Kassel optà per unir-se a aquesta aliança defensiva. En canvi, els representants de les ciutats i alguns prínceps van manifestar la preocupació que els provocava el conflicte de Jülich i la implicació d’Enric IV. El monarca francès volia recolzar la Unió, no només amb diners, sinó també amb tropes. Aquest aspecte era el que generava preocupació.
Però el representant francès, Boissise, aconseguí que la qüestió fos tractada com un afer comú de tota la Unió.
Boissise digué que primer de tot era necessari apoderar-se completament de Jülich, i deixar el tema de les particions del territori per a després.
L’acord final consistí en que França i la Unió ajudarien militarment els «prínceps posseïdors» mentre durés l’eventual guerra. Aquest acord es signà el dia 11 de febrer a Hall, i Boissise l’envià a París, per tal que el rei donés el seu vist-i-plau.
Després de rebre el document, Enric IV no es decidí a signar-lo immediatament. Veia que els prínceps protestants desconfiaven d’ell. A més, tenia por que la qüestió de Jülich –l’única que la Unió exigia que esmentés el tractat– es resolgués abans que ell pogués emprendre una acció de gran abast que debilités seriosament la casa Habsburg, la qual cosa era la que realment li interessava.
Malgrat tot, acabà signant l’acord, i acceptà que Cristià d’Anhalt es posés al capdavant de les tropes de la Unió, i fins i tot de França, quan arribés el cas.
Tot seguit, Enric IV donà un gran impuls als preparatius per a la guerra.
El rei francès signà una aliança amb Carles Manuel de Savoia, i es guanyà el recolzament dels Països Baixos. Aquests es van comprometre a ajudar els «prínceps posseïdors» amb un exèrcit de 12.000 soldats.
Enric IV també negocià amb Anglaterra, país al que ja havien demanat ajut diversos prínceps protestants. Inicialment Jacob I s’abstingué d’ajudar els «posseïdors», perquè l’elector de Saxònia el va convèncer que no ho fes. Només s’oferí per a formar un grup d’àrbitres que farien de mitjancers entre Brandenburg, Neuburg i Saxònia. Finalment, però, l’ambaixador francès a Londres, Broderie, va aconseguir convèncer al monarca anglès perquè s’aliés amb França. D’acord amb aquesta aliança, Anglaterra enviaria un contingent de 4.000 soldats a Jülich, que es desplaçarien a través dels PaÏsos Baixos.
S’acordà que les tropes franceses s’afegirien a les de la Unió a final de maig, al baix Rin. Enric IV es posà personalment al capdavant del seu exèrcit, format per 34.000 soldats, i emprengué la marxa a través de Bèlgica.
Per la seva banda, Cristià d’Anhalt, recolzat per 28 companyies dels Països Baixos, es llançà sobre la infanteria saxona que l’arxiduc Leopold tenia a Jülich, i la derrotà.
Leopold demanà auxili a l’arxiduc Albert, governador espanyol dels Països Baixos.
Es temia que esclatés una guerra general, que hauria pogut tenir conseqüències imprevisibles, ja que la Unió i la Lliga s’haurien enfrontat, i es desconeixia fins quin punt volia arribar el rei francès.
Però va passar un esdeveniment inesperat: el 14 de maig de 1610, un fanàtic catòlic assassinà el rei Enric IV. Això va fer capgirar els plans dels contendents. Com a conseqüència d’aquest succés, s’evità el perill d’una guerra general.
La vídua d’Enric IV, Maria de Mèdici, es va fer càrrec de la regència de França, i es va haver d’enfrontar amb una gran oposició a l’interior del mateix país. Això l’impedí implicar-se en l’empresa que havia planejat el seu espós assassinat.
La regent estava sotmesa a influències contraposades, i dubtava a l’hora de prendre decisions. Van tornar a agafar força els partidaris del catolicisme, que eren contraris a la guerra contra Espanya. Però, per altra banda, Maria de Mèdici no podia trair els compromisos que havia adquirit el seu espós amb els «prínceps posseïdors», perquè tal cosa hauria provocat el descrèdit del regne francès.
La reina regent va haver de pressionar aquests prínceps per tal d’arribar a una entesa, argumentant que aviat es veuria obligada a llicenciar una part de les seves tropes.
Al capdavant de l’exèrcit francès, va substituir el duc de Bouillon, que era protestant, per un catòlic fervent, el mariscal de Chartre.
Tanmateix, el Palatinat intentà evitar que França canviés de bàndol. El seu govern envià el comte Joan de Zweibrücken a negociar a París. El de Württemberg també intentà influir Maria de Mèdici. Els seus intents van tenir èxit: la reina regent ordenà al mariscal que marxés sobre Jülich.
De totes maneres, els «prínceps posseïdors» i les forces de la Unió ben aviat van veure com es reduïen les seves capacitats, perquè amb la mort d’Enric IV havien perdut el seu aliat més poderós.
Ara bé, els protestants van aconseguir mantenir-se dempeus, perquè la política imperial es mostrà, un cop més, incapaç d’imposar-se.
França i la Unió completaren els seus preparatius militars, i el marcgravi d’Ansbach establí el seu campament a Wurzburg i Bamberg.
En aquest moment, a Praga, es celebrà una reunió de prínceps, amb l’objectiu d’aconseguir que Rodolf i Maties es reconciliessin. De totes maneres, només tractaren la qüestió de Jülich de manera superficial, sense prendre cap decisió.
Els assistents a la reunió de Praga amb prou feines eren coneixedors dels plans francesos, i consideraven que tot depenia de la decisió de l’emperador. Cristià II de Saxònia encara esperava que Rodolf li entregaria Jülich.
L’únic que, fins a cert punt era conscient del perill, era l’elector de Colònia. Però es limità a proposar que l’emperador impulsés mesures per a una desmobilització general, i per a una entesa amistosa pel que fa a la qüestió.
Amb aquest objectiu, s’enviaren representants a Enric IV i als «prínceps posseïdors».
El 25 de maig els reunits a Praga van rebre la informació que Enric IV havia estat assassinat, però aquest fet no va provocar-los gaire impressió, perquè ignoraven l’abast del perill. Sense saber-ho, l’emperador s’havia lliurat d’una greu amenaça.
Com a conseqüència d’això, les mesures preses per Rodolf va ser molt limitades. Es conformà amb enviar representants a negociar amb la cort francesa, i a demanar als «prínceps posseïdors» que deposessin les armes, a canvi que no es canviaria el statu quo existent.
Tot i aquesta promesa, l’emperdor tornà a incórrer en una de les seves típiques contradiccions: el 7 de juliol decidí concedir Jülich a Cristià II de Saxònia. A més, emeté un edicte molt sever contra la Unió.
Tot i que Enric IV havia desaparegut, la guerra per Jülich semblava inevitable, perquè s’haurien enfrontat les dues confederacions alemanyes, la Unió i la Lliga.
Leopold es trobava aïllat a la plaça forta de Jülich, mentre la Unió i els «prínceps posseïdors» estaven ocupant els seus territoris.
En aquest moment, la Lliga decidí preparar-se per a la guerra. Els seus membres celebraren una reunió a Múnic el 22 d’agost de 1610. Acordaren el reclutament d’un exèrcit de 15.000 soldats d’infanteria i 4.000 genets, que seria comandat pel mariscal Joan de Tserclaes de Tilly.
Però la Unió no volia entrar en guerra amb la Lliga, perquè ja havia assolit el seu objectiu, que era ocupar Jülich.
Al setembre de 1610 caigué en poder de la Unió la plaça forta de Jülich, la qual cosa obligà l’arxiduc Leopold a fugir-ne.
Aleshores, la Unió es manifestà disposada a abandonar qualsevol objectiu bèl·lic, per a deixar que els «prínceps posseïdors» es posessin d’acord. L’única condició era que la Lliga també s’abstingués d’emprendre tota acció militar.
El 24 d’octubre de 1610, la Unió i la Lliga signaren un tractat, d’acord amb el qual es comprometeren a desmobilitzar les seves tropes.
De resultes d’aquest tractat, els «prínceps posseïdors» van restar reduïts a les seves pròpies forces. Això va fer que compartissin els territoris de Jülich sense discussions. Ara bé, no van aconseguir posar-se d’acord per al repartiment definitiu d’aquests territoris. La incertesa va continuar imperant.
Article redactat per: Jordi Viladoms, febrer de 2025.
Font:
Oncken, Wilhelm: Historia Universal, tomo XXIX, Época de la Guerra de los Treinta Años. Capítol 1, escrit per Georg Winter, pàgines 22 a 40. Montaner y Simón, Editores, Barcelona, 1929.
Textos originals en francès i anglès
Portrait de Marie de Médicis, reine de France
Frans Porbus, dit le Jeune (Anvers, Belgique, 1569-París, 1622)
1613
Huile sur toile
Don de la Societé des Amis du musée Carnavalet en 1987
Fille du grand-duc de Toscane François de Médicis, Marie de Médicis (1573-1642) épouse Henri IV en 1600 et lui donne l’héritier espéré. Régente de 1610 à 1614, elle oeuvre comme mécène et protège les artistes. Paris lui doit l’aménagement du Cours-la_reine et la création du palais du Luxembourg.
Portrait of Marie de’ Medici, Queen of France
Daughter of Francesco I de’ Medici, the Grand Duke of Tuscany, Marie de’ Medici (1573-1642) married Henri IV in 1600 and provided him with a highly hoped for male heir. Regent from 1610 to 1614, she acted as a patron and protected artists. Paris owes her the layout of the Cours-la-Reine and the creation of the Palais du Luxembourg.