El 2021 es va celebrar el 150è aniversari del naixement de l’escriptor francès Marcel Proust (1871-1922). Per a commemorar-ho, entre el desembre de 2021 i l’abril de 2022, el Museu Carnavalet de París va homenatjar el genial escriptor amb una gran exposició. La majoria d’informacions i fotografies reunides en aquest article van ser recopilades i realitzades en aquesta ocasió.

Un dels cims de la literatura francesa del segle XX

L’obra més cèlebre de Marcel Proust, A la recerca del temps perdut, és un cicle novel·lístic extraordinàriament llarg, format per set volums. A tall d’exemple, l’edició en català publicada per l’Editorial Viena consta de més de 3.600 pàgines.

La gènesi d’aquesta immensa obra tingué lloc amb Le temps perdu, el primer volum d’Intermittences du coeur, que després es convertiria en Du côte de chez Swann i À l’ombre des jeunes filles en fleurs, dit d’una altra manera, en dues de les entregues inicials de l’obra que coneixem avui dia. Com a nota curiosa, sabem que en un primer moment, aquests primers volums van passar per les mans de diferents editors, que en van desestimar la seva publicació. André Gide, en el seu paper d’editor vde Gallimard, rebutjà el text de Proust, desaprovant la meticulositat i excessiva extensió de molts dels seus passatges, com les aproximadament trenta pàgines dedicades a explicar, en primera persona, les dificultats del protagonista a l’hora d’agafar el son, cosa que constitueix un dels primers episodis de l’obra amb que “s’enfronta” el lector. Uns passatges en que Proust demostra el seu talent a l’hora d’evocar records, escenes i pensaments.

Per sort, el nostre escriptor, davant del cop de porta, no es va desanimar, i al cap d’un temps en va fer una edició pagada amb diners de la seva pròpia butxaca. Va ser el 1913, quan ja tenia quaranta-dos anys.

Sens dubte, el fet d’haver començat a publicar la seva obra a una edat ja de maduresa va privar a Marcel Proust de veure la publicació de l’obra íntegra, és a dir, de les set parts. La seva vida quedà estroncada, el 1922, a causa d’una pneumònia, als cinquanta-un anys d’edat. Les cinc parts restants foren publicades, de manera pòstuma, gràcies a la tasca del seu germà Robert, metge de professió, partint dels quaderns de l’escriptor, per l’editorial Gallimard.

Edicions en català

Actualment, a les llibreries podem trobar el cicle complet de l’obra A la recerca del temps perdut, publicat per Viena Edicions, en quinze llibres, traduïda per Josep Maria Pinto. El primer títol del cicle, titulat Combray, es va publicar per primera vegada en aquest format a l’octubre de 2009. La primera edició de l’ultim llibre de la sèrie, El temps retrobat II, es publicà al setembre de 2022.

Per altra banda, ara ja podem gaudir d’una altra edició, publicada per Edicions Proa, del Grup 62, que en la seva col·lecció A tot vent ha publicat recentment el cinquè volum de l’obra A la recerca del temps perdut, traduïda per Valèria Gaillard Francesch.

1871: neixement de Marcel Proust

Marcel Proust va néixer el 10 de juliol de 1871 al número 96 del carrer de La Fontaine, a l’antic poble d’Auteuil, actual districte 16è de París, situat a la rive droite del Sena. Aquest poble va passar a formar part de l’aglomeració urbana de París el 1880. La casa natal de Proust pertanyia a l’oncle-avi matern Louis Weil, que oferí aquesta llar als pares de Marcel, com a refugi durant els esdeveniments de la Comuna. El matrimoni Proust provenia de famílies atees i de tradició republicana.
Després del naixement del primer fill, la família es traslladà al carrer de Roy, al districte 8è de la capital, força cèntric. En aquest barri de la banda dreta del Sena, molt apreciat per les classes benestants, els Proust hi visqueren fins el 1873. Sempre van tenir una vida acomodada, gràcies a la professió del pare, cosa que marcà en gran mesura la personalitat del futur escriptor.

Els pares: Jeanne-Clémence i Adrien

Jeanne-Clémence Weil (1849-1905) provenia d’una nissaga de comerciants jueus residents al districte 10è, que a principis del segle XIX havien emigrat d’Alsàcia a la capital. La seva infantesa va transcórrer al número 40 del carrer del Faubourg-Poissonnière, envoltada d’un ambient culte i amant de la música. Fou una mare molt afectuosa, i Proust ho reflexa en moltes ocasions al llarg de la seva obra.

Fill d’una família de botiguers d’Illiers, poble situat a vint-i-cinc quilòmetres de Chartres, el doctor Adrien Proust (1834-1903) fou un metge de molt renom. Ocupà càrrecs a nivell hospitalari i administratiu. El 1885 va ser elegit per a posar-se al capdavant de la càtedra d’higiene a la Facultat de Medicina de París. La seva tasca va ser mereixedora de la insígnia d’oficial de la Legió d’Honor.

El germà: Robert

Dos anys després de Marcel, nasqué el seu germà, Robert (1873-1935). Estudià medicina, llicenciant-se el 1903. El dos germans sempre van mantenir bones relacions, tot i que sovint van manifestar certes diferències. Ara bé, hem d’agrair el mèrit de Robert, ja que gràcies a ell coneixem la totalitat de La recerca del temps perdut, perquè a la mort del seu germà es va fer càrrec de la publicació pòstuma dels cinc volums de la Recerca que encara restaven en el calaix de l’escriptor. En aquesta tasca, Robert comptà amb l’ajut de Jacques Rivière, i després de Jean Paulhan, editors de Gallimard. Junts, van fer possibles que els quaderns de Marcel Proust es materialitzessin en forma de llibres.

Al bulevard Malesherbes

El 1873, després del neixement Robert, els Proust es van traslladar al número 9 del bulevard de Malesherbes, prop de l’església de la Madeleine. Marcel, al que no li agradava aquest entorn, més endavant el qualificaria de “molt lleig”. Aquest fou el domicili de la família fins el 1900.
El París transformat pel prefecte Haussmann va ser el teló de fons de la infantesa del futur geni de les lletres franceses. Enrere quedava el regnat de l’emperador Napoleó III. Fins on arribava la vista, el paisatge urbà era ple d’edificis opulents i espais verds. Però enmig d’aquest magnífic decorat encara s’apreciaven les marques visibles del desastre recent: les runes i les cendres, ben just apagades, físicament i també psíquica, en les ments dels ciutadans, provocades pels incendis de 1871.

Marcel rebé ensenyament al Lycée Condorcet, situat a la rue du Havre, a partir de 1882, graduant-se el 1889. La majoria d’alumnes d’aquesta institució eren fills de la burgesia liberal i intel·lectual. Marcel tingué com a companys d’estudis Jacques Bizet, futur metge i home de negocis, Daniel Halévy, historiador, i Robert de Flers, autor de llibrets d’òpera.
Després, aconsellat pel pare, es matriculà a l’Institut de Ciències Polítiques, i a la Sorbona, on va obtenir la llicenciatura de Filosofia.

Els anys de la seva joventut van contemplar una important formació estètica, enriquida amb visites al Museu del Louvre i amb l’assitència a nombrosos espectacles teatrals i operístics. També va ser l’època del descobriment de la seva homosexualitat. Van ser anys durant els quals, un jove Marcel Proust, després d’aconseguir una feina no remuneratda en una biblioteca a través d’un concurs, decidí renunciar a aquesta primera ocupació, per a submergir-se en una vida mundana, plena d’una intensa vida social, tot conreant la seva obra com articulista, crític d’art i novel·lista.

Els Camps Elisis, lloc d’iniciacions

Durant aquest període, els Camps Elisis van ser el pol d’atracció de Proust, i l’escenari de moltes escenes descrites en la Recerca posteriorment. Traçada en el segle XVIII per l’arquitecte Hittorff, amb l’objectiu de donar una perspectiva als jardins de les Tulleries, aquesta rica avinguda durant el Segon Imperi francès va atraure una potent aristocràcia. S’hi va fer construir sumptuoses mansions, convertint-la aviat en un exquisid centre de vida mundana. Per a Marcel Proust, va constituir un espai d’iniciació romàntica, estètica, així com el punt de partença del seu gust i sensibilitat.

Amics i referents

Marcel Proust coincidí amb moltes figures de les lletres, del pensament, del periodisme, de la literatura, de la pintura i de la música, establint una gran amistat amb moltes d’elles: Lucien Daudet (1878-1946, fill d’Alphonse Daudet i també escriptor), i Robert de Flers (dramaturg, autor de llibrets d’òpera i periodista), entre molts altres.

Més endavant sorgí l’amistat entre Marcel Proust i Jean Cocteau (1889-1963), el qual li va mostrar el camí per a entendre les vanguàrdies artístiques. Entre els dos hi havien molts punts coincidents, com el seu naixement dins d’una família burgesa i acomodada, el gust per la literatura i la mundanitat, i la seva homosexualitat.

Pel que fa al periodisme, Anatole France fou una de les figures preferides de Proust. En l’àmbit de la pintura, es va fer amic de l’artista Pierre Bonnard.
El 1900 Proust conegué Emmanuel i Antoine Bibesco, cosins de la poetessa Anna de Noailles, amb els que inicià una gran amistat. Més tard aparegué en les seves vides el músic Bertrand de Fénelon. Els quatre joves van mantenir una unió molt profunda, compartint el seu gust per l’art i una afició incondicional per les vetllades parisenques.

Proust s’inspirà en alguns dels seus amics i coneguts, utilitzant-los com a model per a crear la seva galeria de personatges literaris. Entre aquests, Geneviève Halévy li serví de referència per al seu personatge d’Odette de Crécy; Charles Haas va ser l’origen del personatge de Swann; Robert de Montesquiou li va suggerir el personatge de Charlus; el personatge sincer i de gran puresa moral del pintor Elstir es va basar en la personalitat de l’artista Henri Le Sidaner. Possiblement, el gran compositor Gabriel Fauré, una figura essencial de la música francesa, va ser l’origen del personatge del músic Vinteuil, un personatge commovedor que ens inspira una gran tendresa.

Ambients burgesos, aristocràtics i artístics

El 1893, amb només vint-i-dos anys, el jove escriptor va fer coneixença amb Robert de Montesquiou (1855-1921). Poeta i exponent del dandysme, Montesquiou obrí a Proust les portes per a accedir als salons aristocràtics, escenari de magnífiques vetllades i tertúlies. Tenien lloc en luxoses residències situades als barris de la rive droite, com el Fabourg Saint-Honoré i el Parc Monceau. Abans dels trenta anys, Marcel Proust ja s’havia vist imbuït per les emocions i les situacions que omplen el seu primer llibre, Les plaisirs et les jours, i també Jean Santeuil. Tanmateix, aquest segon llibre no va arribar a veure la llum, perquè el 1889 va deixar de banda la seva redacció. El tema de les vetllades, com a lloc d’aprenentatge de les normes i valors de l’alta societat, va omplir la producció novel·lística del segle XIX. A l’obra de Proust, els episodis mundans van formar part de la formació estètica de l’escriptor, convertint-se en un dels telons de fons principals de les seves obres.

A la rue de Courcelles

El seus pares tenien un pis luxós al número 45 de la rue de Courcelles, prop del parc Monceau. Marcel hi organitzava sopars, on convidava a artistes i aristòcrates. Va ser una època en que escrivia, de tant en tant, cròniques per a Le Figaro, inspirant-se en les elegants vetllades a les que assistia, com a amfitrió i com a convidat. Aquest període va durar fins el 1906, poc després de la mort dels pares.

Influències

El pensament de Marcel Proust va rebre la influència del filòsof Henri Bergson (1859-1941), amb el que estava unit per llaços de parentesc, ja que Henri estava casat amb una cosina de la mare de Marcel.

El 1903, la mort del pare, i, només al cap de dos anys, la mort de la seva mare, van afectar profundament a Proust, i li van generar molta angoixa. La seva salut, que ja era força delicada, deguda a l’asma, se’n va ressentir, cosa que el va impulsar a posar-se en mans del metge i psicòleg Paul Sollier, a Boulogne.

El 1904 Proust va ser l’autor de la traducció i del prefaci de l’edició francesa de La Bíblia d’Amiens, obra de John Ruskin (1819-1900), crític d’art, artista i pensador social, apareguda en anglès el 1884. El pensament de Ruskin va ser molt rellevant pel que fa a les actituds del segle XIX envers l’art i l’arquitectura, així com també envers els problemes socials i polítics. Sembla ser que la influència del crític britànic va esperonar a Proust a fer un viatge a Venècia. Del mateix Ruskin, el 1906 Proust va traduir al francès Sesame et les lys.

Inici de la Recerca

El 1906, després de la mort de la mare, Proust va haver de deixar el pis de la rue Coucelles, traslladant-se al número 102 del bulevard Haussmann, a un apartament que pertanyia a un oncle seu. Això li suposà tornar al barri de la seva adolescència, i podem endivinar que, fins a cert punt, ho assumí a contracor, perquè aquell entorn tan conegut no havia estat del seu grat. Potser per això, durant les hores del dia es resistia a sortir de la seva habitació. Només baixava al carrer de nit, per anar-se’n, com havia fet durant els anys de joventut, a l’hotel Ritz de la plaça Vendôme, i envoltar-se dels seus amics i de la societat elegant.
Durant els dos anys següents emprengué diversos projectes literaris, com l’escriptura d’un assaig sobre el poeta i crític romàntic Saint-Beuve, obra que el va fer derivar cap a un estil més novel·lesc.

El professor Jacques Nathan, de la Sorbona, explicà que Proust no va emprendre, probablement, la seva novel·la fins el 1907, i no la va acabar fins la seva mort. El pla general de l’obra no canvià en el seu conjunt, però les dimensions previstes al principi gairebé es van triplicar, durant el curs de l’elaboració, sota l’impuls de noves experiències i de noves idees, força més amargues que les primeres.
No va ser fins el 1913, després del rebuig d’alguns editors, que es va autoeditar Le Temps perdu, primer volum d’Intermittences du coeur. Aquest llibre es convertiria en l’origen de Du côte de chez Swann i À l’ombre des jeunes filles en fleurs, dues parts inicials del cicle d’A la recerca del temps perdut.

Però, al cap d’un any, es produí un esdeveniment fatídic: la invasió de Bèlgica per part de l’Alemanya del kàiser va significar l’inici de la conflagració europea. La declaració de guerra per part de França es produí el 3 d’agost de 1914. L’esclat de la Primera Guerra Mundial estroncà la publicació del segon volum del cicle de la Recerca.

La Gran Guerra

Degut al seu delicat estat de salut, Marcel Proust no va ser cridat a files. Això li permeté seguir escrivint la seva obra, en la seva solitud del pis del bulevard Haussmann. Mentrestant, la guerra, més llarga del que ningú no s’esperava, projectava la seva ombra sobre la decaiguda moral de la població. Proust anava rebent desoladores notícies, algunes de les quals l’informaven de la mort de diversos amics seus al front.
El seu ajuda de cambra Nicolas Cottin va ser mobilitzat, i a causa d’això Marcel Proust va contractar com a majordona a Céleste, que era la muller del seu xofer Odilon Albaret. Aquesta dona d’origen camperol es convertiria en secretària de Proust, i més endavant en una gran i cèlebre escriptora.

A partir de 1916, tot i el rebuig inicial, Gallimard es va convertir en l’editorial de Marcel Proust. Però el segon volum no es va poder publicar fins el 1919, al final de la guerra, any que coincidí amb una nova mundança per part del nostre escriptor.

Malaltia

La salut de Marcel Proust s’anava deteriorant. La novel·lista Colette (1873-1954), amiga de Marcel, en va fer un retrat molt expressiu, plasmant les seves impressions sobre un Proust malalt, durant una incursió aèria enemiga sobre París:

Recordo que, sota un fanal blau, Marcel Proust s’ofegava d’asma, oferint un rostre malva ple d’ombres, envaït per una barba abundant. Podíem llegir, a les seves faccions, en aquella boca oberta que bevia a la foscor esquitxada de blau violeta, que moriria aviat. Encara tenia forces per a admirar la nit i els esclafits de la guerra. En aquell moment va arribar una incursió aèria i ens vam haver de refugir amb Proust a l’hotel Ritz. Va passar l’alerta. Es va afanyar, panteixant però animat per una gràcia mundana, i va parlar d’enviar-me un carruatge, com si hi haguessin carruatges per París a les dues de la matinada… El vaig deixar i me’n vaig anar cap a Auteuil. Més enllà de Concorde, París es va dissoldre en una nit pregona. Tot seguit em vaig treure les sabates i les mitges, i vaig reprendre el camí, tranquil·la i descalça.

Colette, Lumères bleues. Journal intermittent, París, Le Fleuchon, 1949.

A la rue Hamelin

El 1919, la precària estabilitat de Marcel Proust es va tornar a veure afectada per noves peripècies. L’edifici del número 102 del bulevard Haussmann va ser venut al banc Varin-Bernier. Com a conseqüència, va haver-lo de deixar, trobant, sortosament, refugi provisonal en el districte setzè de París, concretament al número 8 bis del carrer de Laurent-Pichat, en un pis que pertanyia a la seva amiga i actriu Gabrielle Réjane, situat a prop del Bois de Boulogne. Al cap d’uns mesos es va poder traslladar a un altre pis del mateix districte, al número 44 del carrer d’Hamelin.

Malgrat aquests grans inconvenients, Proust va tenir la satisfacció de veure publicats, per part de l’editorial Gallimard, quatre llibres de la Recerca: Du côte de chez Swann, À l’ombre des jeunes filles en fleurs, Le Côte de Guermantes i Sodome et Gomorrhe. Seguint aquesta bona ratxa, al setembre de 1919, el segon volum del seu cicle novel·lesc va ser reconegut amb el premi Goncourt.
Tot i que la seva salut empitjorava dia a dia, Proust continuava assistint a les vetllades de l’hotel Ritz i no faltava als espectacles de teatre i d’òpera.

Enmig de les seves dissorts, del seu cada cop més fràgil estat de salut, de la solitud del seu escriptori, Proust va seguir teixint la seva gran obra. Fins que un dia de la tardor de 1922 li va dir a Céleste, la seva secretària:

Tinc una bona notícia. Ahir vaig escriure el mot «fi». Ara ja em puc morir.

Efectivament, es referia a la culminació de la seva Recerca. Arribà a aquesta fita just en el moment en que la vida de Proust ja es trobava molt amenaçada, morint al cap de poc, el 18 de novembre de 1922. Després d’un ofici a Saint-Pierre de Chaillot, va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise el 22 de novembre.

La novel·la

El públic de la novel·la al principi es desconcertà, i acollí la resta de volums (que no es van acabar de publicar fins el 1927), amb un afany creixent, apareixent, després de la mort de Proust, a França i a l’estranger, nombrosos estudis biogràfics i literaris. El desenvolupament de la novel·la havia de sorprendre, perquè la veritable composició de conjunt no es descobrí fins la lectura de l’últim volum. Al principi podia semblar que es tractava d’una novel·la al voltant de la felicitat, ja que el jove protagonista, en la imaginària ciutat de Combray, on passava les seves vacances, estava envoltat d’afecte i certeses pel que fa a la resta del món. El cantó de Swann ens parla del món de la burgesia, diferent al del seu univers d’infantesa, el de la noblesa de Guermantes. El protagonista manifesta una tranquil·litat d’esperit i una confiança en el futur, garantit pel seu passat i el benestar de la família. Però aquest estat de benestar té poca durada, perquè aviat, el narrador adol·lescent anirà veient com s’esfondren els fonaments en que descansen els seus raonaments i certeses. El desconeixement de l’esdevenidor li provocarà malestar i angoixa. En aquest sentit, podríem descriure l’obra com una novel·la sobre els inicis d’un jove i les seves decepcions en molts aspectes, entre ells l’amor. L’entrega A l’ombre des jeunes filles en fleur ens mostra un jove que topa amb els primers desenganys en aquest sentit. Le Côté de Guermantes expressa un gran respecte i admiració per la noblesa. Sodome et Gomorrhe aborda temes escabrosos, com el vici i la corrupció. A La Prisonnière ens trobem davant d’un protagonsita envaït pels gelos. Albertine disparue ens expressa la perplexitat i el dubte. Finalment, Le Temps retrouvé suposa una mena de reanimació de la novel·la, que potser havia perdut pistonada al lllarg dels anteriors volums, amb un desenllaç imprevist, emotiu i lluminós, en que el protagonista decideix, sobtadament, convertir la novel·la en el seu passat, un passat que només es troba adormit en el seu interior, posant en marxa un procés de memòria afectiva que li farà reviure amb tota la frescor. Les experiències i les decepcions anteriors tan sols han estat etapes necessàries per a aquesta revelació. En aquest moment de claredat, el protagonista, després d’assistir a una última vetllada molt decebedora, decideix anar-se’n a casa, amb el convenciment i la disposició d’ànim per a emprendre la seva obra. I a partir d’aquí, d’una manera simbòlica, tornem al principi, a l’habitació del nen del primer llibre, que, submergit en els seus pensaments, intentant agafar el son.

Amor i art

La novel·la transcorre entre la fundació de la Tercera República francesa i la Primera Guerra Mundial. Tracta principalment del món de l’aristocràcia i de la burgesia, dels barris elegants, i de les platges de moda del moment. Però no és necessàriament condescendent amb l’alta societat; n’emfatitza els defectes, els prejudicis, les rancúnies, la buidor… en definitiva, expresa la seva petitesa, per no haver estat capaç d’aprendre res del present.

Per a Proust, només hi ha dos recursos per a enlairar-se i distanciar-se d’aquesta condició de petitesa: l’amor i l’art. Ara bé, el concepte de l’amor de Proust no es troba exempt de decepcions, cansaments, oblits… es tracta d’un sentiment que alterna períodes de passió i cansament, les “intermitències del cor”. La passió només es dona al principi, quan la persona amada apareix dins d’un halo de poesia, anàleg al creat per l’art. Però després, com es desprèn de la novel·la, els amants perden la serenitat, les qualitats del cor i fins i tot la dignitat. Totes aquestes conseqüències s’extreuen de la novel·la, malgrat que rarament ho manifesti de manera explícita. Pel que fa a l’art, Proust el qualifica d’única salvació veritable i l’única cosa que dona sentit a la vida.

La novel·la cavalosa

El professor Jacques Nathan, de la Sorbona, atribuí a l’obra La recerca del temps perdut la categoria de novel·la cavalosa. Transcrivim a continuació les explicacions del professor Nathan:

La novel·la cabalosa (roman-fleuve) va aparèixer en la literatura francesa a principis del segle XX. És difícil esbrinar si la seva aparició va respondre a una necessitat del públic. Novel·la cavalosa no és de cap manera sinònim de novel·la llarga. En cap cas l’obra Els tres mosqueters, fins i tot afegint-li les seves continuacions, podria ser considerada com a novel·la cavalosa. Des dels seus origens, la novel·la francesa es construí, a grans trets, com una tragèdia, en el sentit que gravitava sobre un o varis personatges, s’obria amb una exposició i corria cap a un desenllaç, resolvent-se al llarg del seu desenvolupament la sort dels diferents individus que en ella intervenien. Tot canvià amb la novel·la cavalosa. Els personatges, molt més nombrosos, van perdre importància, excepte quan ells eren al mateix temps els testimonis o els cronistes d’una època o d’un problema que els deixava enrere, i la novel·la ja no transcorria segons el ritme mateix de la seva vida. Començava i acabava més de sobte, i segons una lògica més abstracta. D’això es derivaven grans dificultats tècniques per al novel·lista; i, per al lector, la ruptura amb els costums amb les que estava familiaritzat. Ni Balzac ni Zola, que van entreveure les lleis del gènere, van escriure la novel·la cavalosa de la seva època, i les seves narracions, fins i tot quan s’incorporaven a un conjunt, conservaven la seva individualitat. La novel·la cavalosa va néixer a l’estranger, i una mica a l’atzar. Les que entre totes han tingut més èxit i més influència van començar essent una altra cosa. Guerra i pau, de Tolstoi, pretenia ser, al principi, una novel·la de tesi destinada a demostrar que l’atzar era el que decidia la sort dels combats. Els Buddenbrook, de Thomas Mann, recreen el començament de la història dels Mann i de la seva casa comercial al llarg del segle XIX (…) La novel·la cavalosa, premeditada i construïda per endavant, aparegué de manera molt tardana.

Jacques Nathan va escriure que A la recerca del temps perdut fou la primera novel·la cavalosa escrita i publicada a França, convertint-se en una de les obres de la literatura francesa que suscità més comentaris pel que fa a la gènesi i les intencions de Proust. Totes les opinions de la crítica coincidien en que l’amor per la literatura i l’ofici d’escriptor, en Proust, van ser anteriors a la consciència clara de l’obra que es disposava a realitzar.

El temps enyorat

Sens dubte, la vida de Proust va coincidir amb una època marcada per gravíssims esdeveniments, com el final de la tràgica guerra Franc-Prussiana de 1870 –dels quals encara en quedaven runes ben visibles– i la terrible Primera Guerra Mundial, presagi d’un canvi radical en la societat, que trencaria per sempre més la idea tradicional del món. Tanmateix, Proust només va poder sobreviure al conflicte bèlic durant just quatre anys i pocs dies, perquè l’armistici va ser signat l’11 de novembre de 1918. Sens dubte, la mort d’amics en el front i les desgràcies provocades per la guerra el van afectar molt, i aquest malestar el reflexà sobretot a partir de la seva quarta entrega, Sodoma i Gomorra, deixant-ne constància en passatges que fan entreveure cert distanciament i una certa ironia, com si ell hagués estat un simple espectador de la guerra; si més no, es caracteritzen per l’aspror d’alguns relats que a molts lectors els devien sobtar i semblar una mica sòrdids. Sens dubte, en aquell temps, el grau de sinceritat i desinhibició amb que estaven escrits, devien escandalitzar a més d’un lector.

En tot cas, Marcel Proust, durant la seva curta vida, va ser una mena de cronista privilegiat d’un món ja desaparegut, món que avui dia ens fascina. La seva vida noctàmbula es va moure per ambients esplèndids, com l’Hotel Ritz de la plaça Vendôme, del que ell mateix digué que tenia el restaurant “més artístic” de París. Ens en va deixar aquesta descripció:

A l’Hotel Ritz trobaràs columnes de gelat Vendôme, gelat de xocolata o de gerds, i diversos gelats que semblen columnes votives o pilars elevats a un passadís de glòria a la Frescor. També hi fan obeliscs de gerds que s’alcen al desert ardent de la meva set, el glaç rosa del qual desfaré al fons de la meva gola, saciant-la millor que els oasis.

Enmig dels salons aristocràtics i dels cercles artístics i les tertúlies, ens imaginem a un Proust en el paper d’un explorador ben empolainat, en una atmosfera brillant i lluminosa, plena de reflexos daurats, miralls i columnes, decorada amb adorns historiats, butaques de vellut, vestits elegants, barrets amb plomalls i barrets de copa, ventalls… potser fins i tot un xic decadent, i sens dubte elitista, ple d’esnobisme, i sovint un xic irritant, amb una banda sonora de copes de cristall brindant i notes musicals una mica ensucrades, entre converses frívoles, rialles impostades, comentaris fets a cau d’orella, confidències, rampells filosòfics… sempre buscant la paraula justa, l’art i la bellesa, i deixant constància d’aquell temps enyorat, que ja mai més no tornarà.

La seva prosa es caracteritza per les oracions llarguíssimes i laberíntiques, plenes de frases subordinades, minucioses descripcions dels més petits detalls físics, com els pètals d’una flor, o psicològiques, expressant les subtileses d’un caràcter d’un personatge, les impressions generades per un ambient, les pinzellades d’un quadre o un quartet de corda, o l’evocació d’un record, com el famós episodi de la magdalena. Potser es tracta d’una literatura basada en gran part en un plantejament formal, preciosista, fonamentada en la mateixa sonoritat i el ritme de les frases, en que l’argument general és una plataforma poc rellevant, i en que les idees filosòfiques, tot i que subtils i afinades, passen a un esplèndid segon terme. Però, sens dubte, l’obra de Proust és una fita en la literatura universal, constituint una enorme satisfacció per al pacient lector que es submergeix en les seves més de tres mil pàgines.

Autor del text i fonts:

Autor del text: Jordi Viladoms, novembre de 2023.

Les dades contingudes en aquest article han estat recopilades i traduïdes per Jordi Viladoms, a partir de dues fonts:

· Textos de l’exposició Marcel Proust. Un roman parisien, celebrada al Museu Carnavalet de París, entre el 16 de desembre de 2021 i el 10 d’abril de 2022.

· Nathan, Jacques: Enciclopedia de la Literatura Francesa, traducció de Luis Felipe Vivanco Bergamin, Montaner i Simon S. A. Editores, Barcelona, 1957.

· Les fotografies d’objectes, quadres i documents reproduïts en aquest article realitzades per Jordi Viladoms a l’exposició Marcel Proust. Un roman parisien, celebrada al Museu Carnavalet de París, entre el 16 de desembre de 2021 i el 10 d’abril de 2022 (excepte: fotografia de la mare de Jeanne Clémence, mare de Marcel Proust, reproduïda del llibre: Nathan, Jacques: Enciclopedia de la Literatura Francesa, Montaner i Simon S. A. Editores, Barcelona, 1957).