La Revolució Francesa va suposar una ruptura amb el passat. Posà fi al sistema polític de l’antic règim basat en la monarquia absoluta. S’obrí pas a una monarquia constitucional i liberal, i a una república. El sistema senyorial va ser abolit a favor del concepte de propietat privada. La societat basada en els estaments va donar pas a la igualtat legal de tots els homes. El reglamentisme estatal i gremial va ser substituït per la llibertat d’empresa.
Retrat de Lluís XVI. Oli de Joseph-Siffred Duplessis. 1776.
Fotografia del quadre:
Jordi Viladoms, 2021. Musée Carnavalet, París.
La reina Maria Antonieta. Quadre de J. F. Gautier d’Agoty.
Procedència de la imatge: Gran Història Universal. Volum 4. Segle XIX. Edicions 62. Barcelona, 2000.
Parc de Saint-Cloud, 8 d’agost de 1788: gran rebuda dels ambaixadors, organitzada per Maria Antonieta. Aquarel·la de Hasselin.
Procedència de la imatge: Gran Història Universal. Volum 4. Segle XIX. Edicions 62. Barcelona, 2000.
Crisi econòmica, política i social
· França era una gran potència de l’Europa continental¹. Però les males collites de 1788 i 1789 van provocar crisi econòmica i malestar social.
¹ Amb més de 525.000 quilòmetres quadrats d’extensió, el 1789 la població francesa era de 26 milions d’habitants (a començaments del segle XVIII era de 18 milions). Tot i que no havia crescut al mateix ritme que altres estats (Rússia, Anglaterra, estats alemanys), la seva alta demografia constituïa un dels pilars de la seva força. Els avenços en medicina i higiene feien disminuir l’índex de mortalitat infantil. Es va eixamplar la base de la piràmide de la població. Predominava la gent jove. El seu producte interior brut superava al de la resta de països europeus, inclosa Anglaterra (tot i que, tanmateix, tenia una renda nacional més elevada). La prosperitat econòmica es manifestà especialment en el comerç ultramarí: al llarg del segle XVIII França havia quadruplicat el valor de les transaccions, fins a assolir la xifra de 1.600 milions de francs/or.
L’historiador Pirenne ofereix aquestes dades:
Just abans de la Revolució, la població de França, des del punt de vista social, estava composta de la següent manera:
Clergat: 200.000 / Noblesa: 78.000 / Exèrcit: 350.000 / Oficials de sala i magistrats: 300.000 / Universitaris, advocats, metges i cirurgians: 95.000 / Burgesos, financers, negociants, comerciants i artesans: 4.000.000 / Pagesos i ramaders: 2.130.000 / Viticultors i bracers: 4.500.000 / Peons i jornalers: 10.000.000 / Criats: 1.954.000.
Aquestes dades figuren en el llibre següent:
Pirenne, Jacques: Historia Universal. Las grandes corrientes de la historia. Volumen V. La Revolución francesa. Editorial Éxito. Barcelona, 1973. Traducció de: López Oliván, Julio; Plá, José; Tamayo, Manuel. Pàgina 9.
· El 1789 França estava governada per una monarquia de dret diví. El rei concentrava tots els poders. Era un model per als altres monarques absolutistes. Governava des de Versalles un extens patrimoni territorial –França i les seves colònies–, amb l’ajuda dels seus ministres.
. Una nova classe social, la burgesia, s’havia anat desenvolupant durant l’antic règim. Havia assolit un nivell econòmic que no tenia correspondència en participació política ni en escala social.
· Però l’economia francesa encara responia al model característic de l’antic règim.
· Hi havia un sector agrari endarrerit, ancorat en el sistema senyorial i recolzat en la pressió fiscal sobre els camperols. Aquests es veien obligats a emigrar a la ciutat.
· A França encara no havia començat la revolució industrial.
· La major part de les colònies s’havia perdut en la guerra dels Set Anys. Per això, no hi havia possibilitat d’absorbir els excedents de mà d’obra, ni existien fonts exteriors de proveïment.
Episodi de la guerra dels Set Anys (1756-1763). Aquest conflicte es produí per la rivalitat entre França i Anglaterra i entre Àustria i Prússia.
Procedència de la imatge: Gran Història Universal. Volum 4. Segle XIX. Edicions 62. Barcelona, 2000.
· La situació s’agreujà a causa d’una crisi de subsistències:
– 1788 i 1789: hi hagueren males collites (sequera, neu i tempestes).
– A les zones rurals augmentà el nombre de persones sense feina.
– S’apujà el preu del blat i del pa. Els aliments es van tornar escassos.
– El poble veia tot això com un abús per part dels comerciants locals. El malestar social augmentà.
· Els jornals van caure. Els índexs d’atur i pobresa van assolir proporcions alarmants. La indigència es va extendre.
· El govern estava paral·litzat. No era capaç d’aplicar mesures per tal d’alleujar la greu crisi.
· Un tractat comercial entre França i Anglaterra el 1786 havia obert la porta a la competència del mercat anglès. Va afectar molt al sector tèxtil francès.
· Els preus del vi van caure vertiginosament entre el 1772 i el 1786.
– Els jornalers van patir la baixada de salaris i l’atur, perquè els propietaris necessitaven reduir les despeses.
Conflictes socials
· A França continuava havent-hi l’estratificació social pròpia de l’antic règim.
· Tot el pes del sistema econòmic i social queia damunt l’estament no privilegiat: el tercer estat.
· La noblesa i el clergat continuaven gaudint dels seus privilegis: beneficis jurídics, exempcions i participació política.
· El tercer estat integrava el 95 % de la població. Hi havia grans diferències dins seu, ja que s’hi incloïen des de jornalers i camperols a comerciants i burgesos enriquits. L’alta burgesia s’allunyava de la base i reclamava un lloc més elevat. Estava influïda per les idees il·lustrades i s’oposava a l’absolutisme reial.
· Dintre la noblesa també hi havia diferències:
– Existia la noblesa cortesana que vivia a Versalles, propera al rei. Coneixia i compartia les idees il·lustrades amb l’alta burgesia urbana.
– La noblesa de toga dominava els Parlaments.
– La noblesa rural mantenia els seus drets senyorials. Estava una mica allunyada de les novetats.
· El concepte d’Estat despòtic i absolut havia perdut pes des del Renaixement, cedint a una certa liberalització, que havia fet perdre a la noblesa d’una part de les seves atribucions polítiques.
· Però continuava havent-hi una jerarquització social molt marcada, fonamentada en les diferències. Els estaments privilegiats tenien exempcions fiscals i el monopoli dels alts càrrecs de l’exèrcit, de l’administració i de l’Església. Un decret de 1781 havia reservat els alts llocs per als aristòcrates que acreditessin almenys quatre generacions d’avantpassats nobles.
· L’alt clergat formava part de l’aristocràcia. El composaven els fadristerns de les famílies nobles. També tenia privilegis, exempcions i una gran riquesa territorial. Aquesta generava beneficis a través del cobrament dels delmes. Estava molt allunyat del clergat pobre, que sovint s’identificava amb les classes baixes.
· L’abat Sieyès, que defensava el tercer estat, va escriure l’obra Què és el tercer estat?. Per a ell, ho era tot. Incloïa:
– La burgesia urbana.
– Les persones amb professions liberals: advocats i metges.
– Els oficis intermedis: artesans i petits comerciants.
– Les masses populars urbanes.
– Els camperols i jornalers.
· Tots compartien el seu rebuig de l’estructura absolutista, perquè era sinònim de privilegis per a uns quants i desigualtats.
· L’alta burgesia tenia preponderància dins del tercer estat, gràcies a la seva formació ideològica i capacitat econòmica. Molts dels seus membres feien inversions en propietats territorials, i alguns dels seus membres passaven a formar part de l’aristocràcia a través de matrimonis o compra de càrrecs.
· Segons l’origen de la seva riquesa i tipus d’activitat, es podrien distingir diferents nivells de burgesia:
– La burgesia passiva: vivia de les rendes proporcionades per les seves terres.
– La burgesia financera: feia préstecs a l’Estat.
– La burgesia mercantil: havia guanyat grans fortunes amb el tràfic portuari al segle XVIII.
– La burgesia mitjana: estava integrada per professionals liberals i intel·lectuals.
– La burgesia comercial: es va identificar amb els feuillants.
– La petita burgesia: era més nombrosa i desigual. Va engruixir els sans-culottes (masses urbanes amb les quals era propera per nivell econòmic i posició social).
· La noblesa va veure amenaçats els seus privilegis i s’aferrà als seus drets senyorials, tot exigint a la monarquia que els reforcés.
· La gran massa de camperols constituïa un 80 % de la població total de França. Existien arrendataris i parcers. Però la majoria eren jornalers, en una situació econòmica equiparable a les capes més baixes de la població urbana. La massa camperola es va unir a la Revolució, impulsada principalment per la burgesia, i va ser decisiva. Però acabà abandonant-la.
Les idees il·lustrades
· A la França de 1789 es creà un clima hostil en contra de l’estat de coses existents. Hi va contribuir el moviment ideològic dels filòsofs il·lustrats. Va ser l’anomenada època de les llums.
· Les seves idees van ser el resultat d’un procés de transformació ideològic iniciat a Europa des del Renaixement.
· 1751-1772: es publicà l’Enciclopèdia de D’Alembert i Diderot. Era una síntesi del progrés humà i un compendi de tots els coneixements. En ella s’hi trobaven aplegades en gran part les idees de la Il·lustració. Els seus redactors van ser Diderot, D’Alembert, Condorcet, Quesnay i Marmontel. Tingué un gran èxit entre els intel·lectuals francesos.
– L’Enciclopèdia criticava la intolerància religiosa.
– Condemnava l’absolutisme reial.
– Estava en contra dels fonaments de la societat estamental.
– Criticava que la raó fos menyspreada.
· Montesquieu: autor de L’esprit des lois. Les seves idees van soscavar els fonaments de la monarquia absolutista.
– Va dir que la concentració de poders en el monarca absolut era l’origen de l’opressió i de la tirania.
– Defensà la divisió de poders, inspirada en el model britànic. Els parlaments havien de ser un contrapès del poder del rei.
· Voltaire: va ser crític, sarcàstic i incisiu.
– Defensà la llibertat de pensament.
– Criticà amb duresa la monarquia absoluta. Però creia en una monarquia forta com a barrera contra la tirania.
– Defensà l’abolició del feudalisme.
– Va dir que calia una reforma de les lleis i de la justícia.
– Denuncià les desigualtats humanes.
– Satiritzà el fanatisme religiós en la seva obra Tractat de la tolerància. Atacà els clergues, dient que eren ignorants, fanàtics, supersticiosos i intolerants.
– Defensà una religió i una moral naturals, oposant-se a la visió imposada per l’Església catòlica.
· Jean-Jacques Rousseau:
– Va escriure obres fonamentals com Discours sur l’origine et les fondaments de la inegalité parmi les hommes i Du contrat social.
– La seva filosofia política que partia de la idea que cada individu ha de renunciar a la seva llibertat individual en benefici de la voluntat general. Amb això, establia les bases de les concepcions democràtiques i parlamentàries.
– La convivència s’havia de basar en el respecte individual al contracte social acordat per voluntat general.
– Les seves concepcions, una mica utòpiques, feien èmfasi en qualitats senzilles com la generositat, l’honradesa i l’amor per tal d’aconseguir la felicitat.
– Sota la seva teoria del pacte social hi havia el principi de sobirania popular, expressat en una llei que fos reflex de la voluntat general.
· La raó era el fonament de tot el pensament il·lustrat i enciclopedista. Es defensava la tolerància religiosa i política en contra del dogmatisme; la confiança en la ment humana en contra de l’absolutisme. L’objectiu era organitzar una societat d’acord amb principis racionals. Calia confiar en la naturalesa humana i en la llibertat, en contra del fatalisme.
· Aquestes idees es van difondre a través d’opuscles, pamflets, almanacs i peces literàries.
· Pallissot va dur a terme contraatacs reaccionaris. El 1760 va escriure Les philosophes, on ridiculitzà Voltaire, Rousseau i Diderot. Però les posisions contràries a les idees de la Il·lustració no van ser capaces d’evitar que les capes mitjanes de totes les ciutats franceses prenguessin consciència de l’estat de les coses.
La crisi
· A partir de 1776 l’economia francesa començà a patir greus problemes. La hisenda pública estava en una pèssima situació, agreujada per la derrota en la guerra dels Set Anys. Lluís XVI heretà aquesta desastrosa situació.
· El pressupost militar havia augmentat molt, passant de 60 milions (any 1740) a 106 (1788).
· L’estat absolutista cada cop tenia més despeses, i el dèficit augmentava any rere any.
· La fase més aguda de la crisi econòmica va ser entre 1787 i 1788.
· 1788: el pagament dels interessos dels préstecs rebuts sumava 318 milions (això suposava el 50 % del pressupost de despeses).
· El sistema d’impostos era:
– Heterogeni.
– Ineficaç en la recaptació.
– Injust. Els aristòcrates estaven exempts de pagar impostos.
· La reina Maria Antonieta i els cortesans vivien en una atmosfera de frivolitat i provocaven despeses excessives. La reina era coneguda com «Madame Dèficit».
· La crisi va afectar intensament tots els sectors productius, començant per l’agricultura.
· Entre 1776 i 1786 els ingressos dels pagesos i els salaris dels bracers es van anar reduint paulatinament.
· Diversos ministres van intentar pal·liar aquesta situació, aplicant mesures profundes. Però no van aconseguir-ho, principalment degut a la resistència i l’oposició dels membres de la cort.
– Robert Jacques Turgot: era un fisiòcrata. El 1775 va permetre la lliure circulació de grans, i va dur a terme una sèrie de reformes per a reduir les despeses de l’administració.
– Jacques Necker: va ser el substitut de Turgot. Es va veure obligat a apujar els impostos en el moment de la intervenció de França en la guerra d’Independència nord-americana. Va recórrer a emprèstits i d’altres mesures.
· Aquests dos ministres van ser destituïts, ja que les seves mesures atacaven els seus interessos dels cortesans.
· Finalment, el ministre Charles Alexandre Calonne va exigir als estaments privilegiats que contribuïssin a l’erari públic i renunciessin a les seves exempcions fiscals. Va proposar que ho fessin mitjançant una «subvenció territorial», és a dir, amb un impost sobre la renda patrimonial. Aquest impost substituïria l’antic vintè. L’haurien de pagar tant la noblesa com el clergat.
· Es van dur a terme altres mesures econòmiques per tal d’estimular el comerç i la producció:
– Supressió de les duanes.
– Llibertat de comerç de grans.
· L’Assemblea de Notables, els membres de la qual eren designats pel rei, va pressionar al monarca per tal que destituís Calonne.
· Aleshores, Lluís XVI va nomenar ministre a Loménie de Brienne (arquebisbe de Toulouse). Aquest va decidir apujar els impostos, si calia, per decret. L’Assemblea de Notables s’hi tornà a oposar.
· L’actitud dels nobles, en contra de les mesures, era una veritable revolta dels privilegiats.
· 27 d’agost de 1788: el rei tornà a nomenar primer ministre a Necker, que era molt popular entre els comerciants i banquers més influents.
· Aquesta vegada, el Parlament de París va fer sentir la seva veu, declarant que només els Estats Generals haurien de poder decidir sobre l’augment dels impostos.
· El rei no podia comptar amb l’exèrcit, perquè els seus comandants eren aristòcrates. A més, tenia por que la noblesa i el tercer estat s’unissin contra d’ell.
· El rei es va veure obligat a convocar els Estats Generals, institució que no es reunia des de 1614.
· El 24 de gener de 1789 Lluís XVI anuncià la seva convocatòria. La seva obertura es va fixar per al dia 1 de maig.
· El rei confiava que només es tractarien temes econòmics, i que es podrien trobar solucions a la greu crisi financera. Però no va ser així, ja que topà amb les fermes reivindicacions del tercer estat.
Autor de l’article i fonts consultades
Autor de l’article: Jordi Viladoms, maig de 2024.
Bibliografia consultada:
· Pirenne, Jacques: Historia Universal. Las grandes corrientes de la historia. Volumen V. La Revolución francesa. Editorial Éxito. Barcelona, 1973. Traducció de: López Oliván, Julio; Plá, José; Tamayo, Manuel.
· Palacios Bañuelos, Luis: Historia Universal. Vol. 15. Siglo XIX. Instituto Gallach, Océano Grupo Editorial. Barcelona, 1994.
· Tusell, Javier (coordinació científica); Tusell, Sílvia (secretària de coordinació); Egido, Ángeles / Vidal, Florentina / Sepúlveda, Isidro (redactors/es): Gran Història Universal. Volum 4. Segle XIX (2). Edicions 62. Barcelona, 2000.