A l’esclatar la Segona Guerra Mundial a Europa, amb la invasió de Polònia (1 de setembre de 1939), molta gent creia que Franco s’uniria a les potències de l’Eix. Però el Generalísimo decretà la més estricta neutralitat d’Espanya.
El ministre Serrano Súñer es va veure obligat a viatjar a Berlín per tal d’explicar a von Ribbentrop i a Hitler la postura del govern espanyol i la situació del país, que es trobava proper a una situació de fam.
El 23 de’octubre de 1940 Franco i Hitler es van trobar a Hendaia. El dictador alemany li insistí per tal que donés la seva conformitat al pas de les tropes alemanyes a través de la Península Ibèrica, per d’apoderar-se de Gibraltar i Portugal. Però Franco s’hi negà, adduint que Espanya estava desolada després de tres anys de Guerra Civil.
Mentrestant, l’alt comandament alemany projectà l’Operació «Fèlix», que tenia com a objectiu la invasió de la Península Ibèrica, per tal de fer-se amb el control directe d’Espanya, Portugal, Marroc i Algèria.
Les Illes Canàries també van ser motiu de preocupació per al govern espanyol. Hitler va proposar-se desembarcar-hi tropes i establir-hi una base, des d’on podria controlar l’Atlàntic.
23 d’octubre de 1940: trobada de Hitler i Franco a l’estació ferroviària d’Hendaia.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
· A l’esclatar la Segona Guerra Mundial a Europa, molta gent creia que Espanya, sota el govern de Franco, s’uniria a les potències de l’Eix i seguiria a Itàlia en la intervenció militar. Entre els que ho creien hi havia Carlton J. A. Hayes, que va ser ambaixador dels Estats Units a Madrid entre 1942 i 1945.
· L’ambaixador nordamericà pensava que Franco tenia una oportunitat única per a apoderar-se de Gibraltar i de satisfer les seves ambicions territorials al Nord d’Àfrica. Els seus raonaments eren els següents:
– El general Franco estava en deute amb Itàlia i Alemanya, perquè aquestes potències l’havien ajudat militarment durant la Guerra Civil espanyola; i en molts aspectes, el règim nascut de l’esmentada guerra s’assemblava a l’italià i a l’alemany.
– Espanya s’havia associat amb ells en el Pacte Anti-Komintern contra el comunisme rus.
Espanya s’adherí al pacte Antikomintern contra la Unió Soviètica.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
– França s’havia esfondrat. Els victoriosos exèrcits alemanys es trobaven instal·lats a la frontera dels Pirineus. A tot arreu s’havia trencat la resistència contra els alemanys.
– A la la primavera de 1940 els països de l’Eix havien triomfat. Pràcticament, tota l’Europa Central i Occidental eren «territori ocupat»: Txecoslovàquia, Polònia, Noruega, Dinamarca, Holanda i Bèlgica.
– La Unió Soviètica es dedicava encara a apaivagar el Reich alemany, i l’ajudava. A més, estava molt ocupada en la seva campanya contra Finlàndia.
– Els Estats Units eren lluny i no estaven preparats.
– La Gran Bretanya semblava aïllada, i estava sotmesa als atacs de l’aviació i dels submarins alemanys. El seu únic punt de recolzament a la Mediterrània era Gibraltar.
– Gibraltar no podia resistir un atac espanyol ajudat per l’aclaparadora superioritat alemanya pel que fa a bombarders i carros de combat.
– L’artilleria espanyola es trobava apuntant Gibraltar.
– La Falange i els joves universitaris esperonaven Franco per tal que aprofités l’oportunitat que li oferia la debilitat britànica per tal de «rescartar el Peñón».
· Però Franco no seguí l’exemple de Mussolini i no va aprofitar l’oportunitat d’atacar els aïllats britànics de Gibraltar i els desanimats francesos del Nord d’Àfrica. Per què?
· Per a saber-ne les raons, podem recórrer a les explicacions ofertes per Manuel Aznar Zubigaray*.
* Ens referim al text que va escriure per al pròleg de l’obra: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Editorial Noguer, 1972. Pròleg de Manuel Aznar Zubigaray titulat: Una neutralidad difícil (1939-1945). Aznar Zubigaray (Etxalar, Navarra, 1894-1975) va ser periodista, polític i diplomàtic.
Franco ordenà la més estricta neutralitat
· El dia 1 de setembre de 1939, quan Alemanya envaí Polònia, Franco va fer pública la seva decisió sobre el paper que adoptaria Espanya en el conflicte, enviant el següent missatge a tots els països implicats:
«Con la autoridad que me da el haber sufrido durante tres años el peso de una guerra para la liberación de nuestra Patria, me dirijo a todas las naciones en cuyas manos se encuentra el desencadenamiento de una catástrofe sin precedentes en la historia, para que eviten a los pueblos los dolores y tragedias que a los españoles alcanzaron, no obstante la voluntaria limitación en el empleo de los medios de destrucción; horrores que serían centuplicados en una nueva guerra. Es una gran responsabilidad extender el conflicto a mares y lugares alejados del foco actual de la guerra, sin razón imperiosa que lo justifique. La extensión sin beneficio de los beligerantes, produciría hondísima, insuperable perturbación en la economía del mundo, pérdidas incalculables en su riqueza y paralización de su comercio, con grave repercusión en el nivel de vida de las clases humildes. Cuanto más se amplíe la contienda más se sembrará el germen de futuras guerras. En estas condiciones, apelo al buen sentido y responsabilidad de los gobernantes de las naciones para encaminar los esfuerzos de todos a localizar el conflicto actual.»
· 3 de setembre de 1939: britànics i francesos es declararen en estat de guerra contra Alemanya.
· 4 de setembre de 1939: Franco publicà, en el Boletín Oficial del Estado, un decret amb la següent declaració de rigorosa neutralitat espanyola:
«Constando oficialmente el estado de guerra que, por desgracia, existe entre Inglaterra, Francia y Polonia, de un lado, y Alemania de otro, ordeno por el presente Decreto la más estricta neutralidad a los súbditos españoles con arreglo a las Leyes vigentes y a los principios del Derecho Internacional.»
Franco decretà la rigorosa neutralitat d’Espanya en la Segona Guerra Mundial.
· 6 de setembre de 1939: l’ambaixador d’Espanya a Washington rebé una nota de Cordell Hull, secretari d’Estat nordamericà, en la que li comunicava que el seu govern estava satisfet amb la decisió de Franco.
· Al setembre de 1939 Espanya estava passant una de les etapes més difícils de la seva història. El país estava arruïnat després de la Guerra Civil.
· Ramón Serrano Súñer, ministre de l’Interior, en primer lloc, i d’Afers Exteriors després, en dos Governs de Franco, va escriure el llibre Entre Hendaya y Gibraltar, on explicà els seus punts de vista pel que fa a la política espanyola durant les dues guerres: la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.
· Seguint amb les explicacions d’Aznar Zubigaray, amplis sectors de l’opinió pública espanyola eren germanòfils, i ja ho eren abans del 4 de setembre de 1939, i fins i tot abans de l’eclosió del nacionalsocialisme. La simpatia envers Alemanya ja venia de la Gran Guerra de 1914. Provenia –segons Aznar– de la «tradicional admiración que las virtudes militares de Alemania despertaban entre nosotros». A aquesta admiració, segons el periodista espanyol, s’hi havien d’afegir «las reacciones muy acentuadas de gratitud por la ayuda que el gobierno de Burgos había recibido durante nuestra contienda interior».
· 14 de juny de 1940: les tropes espanyoles van ocupar Tànger, per tal de «garantir la neutralitat de la zona».
L’Alt Comissariat d’Espanya a Marroc revisa les tropes marroquines que ocuparen Tànger el 14 de juny de 1940.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
· Després de l’esfondrament dels exèrcits francesos, les divisions cuirassades de Hitler van arribar a la frontera dels Pirineus. El fet que es trobessin a un pas d’Irún, Jaca i Pamplona, era motiu d’una gran preocupació per al poble espanyol i el govern de Franco. Existia la possibilitat que Hitler decidís envair Espanya.
· Davant d’aquesta possibilitat, Aznar Zubigaray va parlar amb el general Varela*, i –sempre segons les paraules del periodista– aquest li va dir:
«Lucharemos contra cualquier invasión; como podamos; con lo que tengamos; y si fuera necesario, haremos la guerra de guerrillas.»
* El general Varela era el ministre de l’Exèrcit espanyol.
· Seguint el text d’Aznar Zubigaray, el mateix Generalísimo també li va dir en una ocasió, referint-se al perill d’una invasió alemanya:
«En último término, nos quedaría el monte: la guerrilla.»
· El general Varela i i el coronel Juan Beigbeder* veien els alemanys amb poc entusiasme. Les seves simpaties eren per a la Gran Bretanya.
* Beigbeder: ministre d’Afers Exteriors espanyol.
· 18 d’octubre de 1940: Franco reemplaçà Juan Beigbeder per Ramón Serrano Súñer com a ministre d’Afers Exteriors. La raó d’aquest canvi potser va ser degut a que Serrano Súñer era germanòfil, i a Franco li calia estar bé amb el Reich.
– L’ambaixador britànic de Londres a Madrid, Samuel Hoare (del partir conservador, que havia estat vàries vegades ministre) s’enfadà molt amb aquest canvi.
· Serrano Súñer (nou ministre d’Afers Exteriors) va ser l’encarregat de comunicar a Joachim von Ribbentrop i a Hitler que no hi havia cap possibilitat que Espanya aportés cap mena de col·laboració militar al Tercer Reich.
· Pocs dies després de nomenar Serrano Súner ministre d’Exteriors, Franco viatjà a Hendaia per a trobar-se amb Hitler. La reunió va ser el 23 d’octubre de 1940.
· La Gran Bretanya demanava a Franco «neutralitat». En canvi, Hitler li demanava «intervenció».
· La política de Franco pel que fa a la Segona Guerra Mundial, tingué –segons Aznar– tres moments culminants i complicats:
– Setembre de 1940: el viatge a Berlín del ministre de l’interior, Ramón Serrano Súñer, acompanyat d’un seguici nombrós.
– 23 d’octubre de 1940: trobada i conversa entre Hitler i Franco a l’estació de ferrocarril d’Hendaia.
– Novembre de 1940: segon viatge de Serrano Súñer (aquesta vegada com a ministre d’Afers Exteriors) a Alemanya, per a entrevistar-se amb Hitler i von Ribbentrop.
· Entre aquests mesos, van sorgir tres projectes molt greus per a Espanya:
– L’operació «Fèlix», preparada per l’Estat major de Hitler per a l’ocupació d’Espanya i de Portugal, conquesta de Gibraltar i invasió de Marroc i Algèria.
– Proposta de von Ribbentrop a Serrano Súñer, per tal que el govern de Franco donés la conformitat i aportés la seva col·laboració per tal que les forces armades alemanyes desembarquessin a les Illes Canàries, amb l’objectiu d’evitar que caiguessin en mans dels Aliats.
– Pel que fa a l’altre bàndol, els britànics, recolzats pels Estats Units, van projectar envair les Illes Canàries.
· Però tots aquests intents es van acabar frustrant.
· Lord Halifax, cap del Foreign Office britànic, parlant amb el corresponsal del diari ABC a Londres, va dir que el govern de Sa Majestat volia seguir mantenint relacions amistoses amb Espanya, i que celebrava la declaració de neutralitat de Franco. Els britànics respectarien aquesta neutralitat, i desitjaven una ràpida reconstrucció de les terres espanyoles, destruïdes després de tres anys de guerra.
· Davant de la imminent derrota de l’exèrcit francès davant dels alemanys, el mariscal Pétain, ambaixador de França a Madrid, visità Franco, per a «acomiadar-se». El francès li va dir al Generalísimo que havia estat cridat al seu país per tal d’afrontar el «desastre». Franco li recomanà que no hi anés, i que posés com a excusa la seva edat, dient-li: «Vostè no té cap responsabilitat. És l’heroi de Verdun. No permeti que es barregi el seu nom amb el dels què han estat derrotats». Després d’aquestes paraules, es van abraçar, i Pétain va marxar cap «al sacrifici».
Febrer de 1941: trobada de Pétain i Franco a Montpeller.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
L’operació «Fèlix»
· Va ser projectada per l’Estat Major alemany, sota la direcció del general Jodl.
· Aquest projecte, que mai no s’arribà a dur a terme, tenia el seu origen en una idea de Hitler, i estava vinculada amb el seu pla d’invasió d’Anglaterra.
· Hitler hi acabà renunciant al setembre o a l’octubre de 1940, després de varis mesos de bombardeig de la Gran Bretanya per part de les esquadres aèries de la Luftwaffe, dirigides per Goering.
· Les costes franceses del Canal de la Mànega i els penyasegats de Dover es van revelar com a uns obstacles molt superiors al que els nazis havien calculat. Davant d’aquestes dificultats, Hitler va projectar accions militars envolvents contra les illes britàniques, destinades a atacar les seves comunicacions marítimes.
· D’acord amb aquesta tàctica, Hitler pensà en Gibraltar i en Suez. L’ocupació d’questes places seria complementada amb una sèrie d’accions al nord d’Àfrica (Marroc i Algèria) i Portugal. Aquest últim país proporcionaria una important base davant l’Atlàntic.
L’operació projectada per l’Alt Comandament alemany amb el nom de «Fèlix» estava dirigida a obtenir el domini directe d’Espanya, de Portugal, de Gibraltar, de l’Estret, de Marroc i d’Algèria.
· El primer tràmit, per a Hitler, era aconseguir la participació activa d’Espanya.
· Quan el general Jodl presentà el disseny del pla a Hitler, aquest l’acollí amb poc entusiasme. Sembla ser que en aquell moment ja començava a abraçar la idea d’envair la Unió Soviètica. Els seus pensaments, sempre tortuosos i dispersos, es dirigien ara cap a una banda i ara cap a l’altra.
· Principis de setembre de 1940: Hitler donà instruccions per tal que s’estudiés la possibilitat d’envair Madeira, les Illes Canàries, les Azores i Cap Verd, i que es considerés la invasió de Portugal.
· Paral·lelament, l’alt comandament alemany estava planejant l’operació «Lleó Marí»: un pla de desembarc de forces a les costes britàniques.
· Segons l’opinió d’un alt oficial alemany, Warlimont, Franco rebutjà l’acord per a atacar Gibraltar, no com a conseqüència dels fracassos italians a Àfrica (com creia Hitler), sinó perquè no s’havia dut a terme el desembarcament alemany a Anglaterra.
· Setmana rere setmana, mes rere mes, l’operació «Fèlix» es va anar ajornant, igual que l’operació «Lleó Marí». Tot i això, l’aviació alemanya va dur a terme terribles bombardejos sobre Anglaterra, com el que va patir la ciutat de Coventry.
· Finalment, el general Jodl cancel·là definitivament el seu viatge a Madrid per a presentar a Franco els plans per a l’ofensiva, és a dir, de l’operació «Fèlix».
Reapareix el pla d’atac a Gibraltar
· Principis d’abril de 1941: Hitler considerava que la campanya contra Rússia quedaria resolta en pocs mesos. Aleshores pensà en una gran ofensiva al nord d’Àfrica per a la tardor. Mantingué una conversa amb el comte Ciano, després de la campanya dels Balcans, i parlà de la possibilitat d’una acció per travessar Turquia i Síria.
· Seguidament reaparegué la idea d’ocupar Gibraltar i el Marroc francès. Però aquesta idea va ser abandonada altra vegada.
· Encara el 1943, quan els Aliats ja avançaven victoriosament, i la situació a la Mediterrània era cada vegada pitjor per a l’Eix, Mussolini, el mariscal Kesselring i el comandament suprem germano-italià de la Mediterrània, van proposar a Hitler una ofensiva a través d’Espanya fins a Gibraltar. Però Hitler rebutjà aquesta proposta, perquè considerava que no s’estava en condicions de dur a terme semblant operació.
Primer viatge de Serrano Súñer a Berlín (setembre de 1940)
Setembre de 1940, a Berlín: entrevista de Serrano Súñer i von Ribbentrop.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
· A la tardor i a l’hivern de 1939 els Serveis Secrets del Reich exerciren una pressió molt forta sobre el govern d’Espanya.
· Espanya tenia poca comunicació amb la Gran Bretanya. Espanya hi tenia, com a ambaixador, el Duque de Alba, Jacobo Fitz-James Stuart (que ja hi va ser com a representant de Franco durant la Guerra Civil).
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, juliol de 2024. Real Academia de Bellas Artes San Fernando, Madrid.
· Segons Serrano Súñer, la comunicació entre el Reich i Espanya era nul·la. A Alemanya hi havia, com ambaixador, l’almirall Magaz. Era intel·ligent, però estava cansat i era massa gran. El govern alemany ni tan sols el rebia.
· Per això, Serrano Súñer decidí viatjar a Alemanya, perquè «es desconeixien les veritables intencions d’Alemanya, i en qualsevol moment Espanya es podia trobar involucrada en una guerra».
· Setembre de 1940: Serrano Súñer viatjà a Berlín. En aquell moment era ministre de l’Interior d’Espanya.
· Per al ministre, Espanya es trobava en una situació perillosa, perquè els exèrcits del Reich, després de la derrota de França, es trobaven a la frontera dels Pirineus.
· Sortí de Madrid el 13 de setembre de 1940. L’acompanyà un gran seguici: Dionisio Ridruejo, Miguel Primo de Rivera (ex-ministre d’Agricultura i futur ambaixador d’Espanya a Londres), Demetrio Carceller (futur ministre d’Hisenda), Manuel Halcón, Manuel Mora Figueroa, Antonio Tovar (aquest últim, secretari-intèrpret), el general Sagardía (cap de la Policia Armada), Tomás García Figueras (de l’Alta Comissaria d’Espanya a Marroc), el tinent-coronel Hierro, el periodista Vicente Gállego (director de l’Agencia EFE) i el seu secretari, Ansuátegui. La missió espanyola va estar acompanyada pel baró von Sthorer, ambaixador d’Alemanya a Espanya.
· A l’estació de ferrocarril de Berlín els rebé el baró Doernberg, cap del Protocol. Hi havia nens amb banderes espanyoles.
· A la cancelleria van ser rebuts, en primer lloc, pel ministre d’Afers Exteriors alemany Joachim von Ribbentrop, que a Serrano Súñer li semblà antipàtic, vanitós, encartronat i ple d’afectació. Al cap de poc aparegué Hitler.
Setembre de 1940, Berlín: entrevista de Serrano Súñer (tercer per l’esquerra) amb Hitler a la cancelleria.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
· Von Ribbentrop preguntà a Serrano Súñer quan li semblava que Espanya podia entrar en guerra. L’espanyol va respondre dient-li que el seu país es trobava en una situació econòmica deplorable; li faltaven tota mena de subministraments alimentaris i matèries primeres (blat, benzina, cautxú, nitrats, transports, vivendes, equips militars, vaixells, instal·lacions portuàries…).
· Serrano Súñer es mantingué ferm i «intransigent» defensant la neutralitat d’Espanya, d’acord amb el designi de Franco, i no cedí.
Von Ribbentrop preguntà a Serrano Súñer quan Espanya podria entrar en guerra. El ministre espanyol va respondre dient-li que el seu país es trobava en una situació econòmica deplorable, i es mantingué inflexible defensant la neutralitat d’Espanya.
· Aleshores es va suspendre la conversa, i passaren al menjador de la Wilhelmstrasse. Durant el dinar, von Ribbentrop es mostrà menys exigent i inicià una conversa amistosa. Però en un moment donat suggerí que li semblava que un ministre espanyol estava al servei d’Anglaterra (Serrano Súñer pensà que es referia al ministre d’Afers Exteriors Beigbeder, que era pro-britànic). El ministre espanyol va tirar pilotes fora, però el ministre alemany insistí en el seu to agressiu, va dient-li que la política d’Espanya no era clara, i que potser algun dia el Reich es podia arribar a veure obligat a envair la Península Ibèrica.
· Hitler parlà amb cautela, sense violentar la situació, i es referí a l’amistat que unia Espanya i Alemanya. Després parlà de la importància estratègica de Gibraltar, de la Mediterrània i del Nord d’Àfrica. També parlà del catolicisme, que aglutinava espiritualment la nació espanyola.
· Suggerí la possibilitat que Alemanya pogués arribar a tenir una base a les Illes Canàries.
· Finalment manifestà el seu interès per a traslladar-se a la frontera d’Espanya per a tenir una entrevista personal amb Franco.*
* Segons Aznar Zubigaray, la trobada entre Hitler i Franco a Hendaia, doncs, va ser per iniciativa de Hitler.
· Serrano Súñer, tot seguit, envià un informe a Franco explicant-li les converses. El Caudillo va respondre que la qüestió de les Canàries era innegociable.
· Així es complí el primer viatge de Serrano Súñer a Berlín.
· Per a Churchill, la qüestió d’Espanya era crucial, perquè Espanya tenia molt per a donar i per a obtenir del Tercer Reich. El primer ministre britànic volia la neutralitat d’Espanya; poder seguir comerciant; mantenir Gibraltar, i poder utilitzar les aigues d’Algesires per a anclar-hi la flota britànica. La Gran Bretanya depenia de tot això per a tenir accés a la Mediterrània.
· En aquell moment, els britànics bombardejaven Berlín gairebé cada nit. El 24 de setembre, segons William Shirer, l’atac havia afectat algunes fàbriques importants del nord de Berlín, una gran fàbrica de gas, i dos grans dipòsits del ferrocarril.
· Aquella nit, Serrano Súñer estava sopant amb el doctor Goebbels i gran quantitat de dignataris a l’hotel Adlon. Van haver de córrer al refugi antiaeri de l’hotel.*
* Esmentat per: Gilbert, Martin: La Segunda Guerra Mundial. Editorial La Esfera de los Libros, Madrid, 3a edició, 2014.
L’històric hotel Adlon de Berlín, situat a la cèlebre avinguda Unter den Linden de la capital alemanya, a l’actualitat.
Fotografia: Jordi Viladoms, juliol de 2023.
El magnífic vestíbul de l’històric hotel Adlon de Berlín, a l’actualitat.
Fotografia: Jordi Viladoms, juliol de 2023.
· El dia 25 de setembre l’atac encara va ser més intens i més perllongat: van ser cinc hores de bombardejos, produint un fort efecte psicològic entre la població.
L’entrevista de Hitler i Franco a Hendaia (23 d’octubre de 1940)
· Es va dur a terme a l’estació de ferrocarril d’Hendaia, localitat basca-francesa, en la mateixa ratlla fronterera de França amb Espanya, sobre la desembocadura del riu Bidasoa, el 23 d’octubre de 1940.
· Hitler sortí d’Alemanya en direcció França a la tercera setmana d’octubre de 1940, amb el seu tren blindat, el Führersonderzug «Amerika», tibat per dues locomotores,
· 22 d’octubre: el tren del dictador alemany s’aturà a l’estació de Montoire-sur-le-Loir, a la zona de França ocupada per Alemanya.
· Aquí, Hitler mantingué una entrevista amb el segon de Pétain, Pierre Laval, viceprimer ministre de la França de Vichy. Hitler tenia molt interès que Laval estés d’acord en que Vichy emprengués una política més activa contra la Gran Bretanya, la derrota de la qual, segons Hitler, era inevitable. Laval li assegurà que desitjava la derrota del país que havia embrutat l’honor de França a Mers el Kebir i a Dakar.*
* Gilbert, Martin: La Segunda Guerra Mundial. 1939-1945. Editorial La Esfera de los Libros, Madrid, tercera edició, 2014. Traducció al castellà d’Alejandra Devoto.
· A l’endemà, el tren especial de Hitler continuà fins a la frontera entre França i Espanya, a Hendaia, on s’entrevistà amb el general Franco.
· S’havia fixat per a les 14 h. Però el tren del Generalísimo hi arribà amb una hora de retard, degut al decrèpit estat de les línies ferroviàries espanyoles. Aquella llarga espera va posar Hitler de mal humor.
· Un cop arribat el Caudillo, els dos dictadors van passar revista a una guàrdia d’honor de l’escorta personal de Hitler, el Führer-Begleit-Kommando, que formà a l’andana.
· L’entrevista començà després de sonar els himnes nacionals, al cotxe-saló del tren especial del Führer.
· Quan Hitler i Franco començaren a parlar, el torrent de paraules del Caudillo impedí a Hitler badar boca, situació a la que el dictador nazi no estava acostumat. Franco recordà els seus temps com a companys d’armes durant la Guerra Civil espanyola, donant gràcies a Hitler per tot el que havia fet, i evocà l’«aliança espiritual» que unia als dos països. Després declarà que li sabia molt greu el fet de no haver pogut entrar immediatament en la guerra en el bàndol alemany degut a les precàries condicions en què es trobava Espanya. Durant bona part de les tres hores que va durar la reunió, Franco seguí parlant sense parar de la seva vida i de les seves experiències. Això provocà que Hitler digués més tard que preferia que li arrenquessin tres o quatre queixals abans de veure’s obligat a mantenir una altra conversa amb el dictador espanyol.*
* Beevor, Anthony: La Segunda Guerra Mundial. Ediciones de Pasado y Presente, tercera edició, Barcelona, març de 2017. Traducció al castellà de: De Lozoya, Teófilo / Rabasseda, Juan.
La còmica frase, que va dir Hitler a Mussolini, és citada en el text d’Aznar Zubigaray i també per:
Gilbert, Martin: La Segunda Guerra Mundial. 1939-1945. Editorial La Esfera de los Libros. Madrid, 3a edició, 2014. Pàgines 201 i 202.
· Enmig de la loquacitat incontenible de Franco, Hitler aconseguí intervenir. Li demanà que signés un tractat pel que Franco es comprometria a entrar en guerra contra Anglaterra al gener de 1941. Li va dir que les divisions cuirassades alemanyes eren a punt de creuar els Pirineus. També estaven a punt d’entrar en acció els paracaigudistes que s’havien apoderat del fort d’Eben Emael de Lieja. S’havien estat preparant per tal de llançar-se sobre Gibraltar. L’operació d’atac s’iniciaria el 10 de gener de 1941. Després d’ocupar Gibraltar, Alemanya l’entregaria a Espanya.
· Després de restar un segons en silenci, Franco va dir que Espanya:
– Necessitava productes alimentaris, perquè no tenia blat. Li faltaven 400.000 tones immediatament. Alemanya l’hi podria subministrar?
– Requeria material de guerra modern en gran quantitats; artilleria pesada.
– Li mancaven elements adequats per a defensar els milers de quilòmetres de costes: artilleria antiaèria, marina de guerra, etc.
– No admetria la presència de soldats estrangers en la conquesta de Gibraltar, perquè tal acció estava reservada només als espanyols.
· Hitler insistí: la seva aviació netejaria d’enemics el Nord d’Àfrica. Però el Generalísimo li respongué dient que tota l’Àfrica central restaria defensada pels espais desèrtics.
· El Führer tornà a insistir: donava Anglaterra per vençuda. Però el Caudillo replicà, argumentant que el govern del Regne Unit es traslladaria a Canadà, i des d’allà lluitaria amb l’ajuda dels Estats Units.
· Hitler es va anar posant nerviós. En un moment donat s’aixecà, i va dir que no tenia sentit seguir parlant. Però es tornà a asseure.
· El general Espinosa de los Monteros (ambaixador d’Espanya a Berlín), que hi era present, va dir que al final de la conversa Hitler estava irritadíssim.
· Un cop finalitzada la trobada, la comissió espanyola tornà a Sant Sebastià.
Franco no es deixà seduir per la promesa del dictador nazi d’entregar-li Gibraltar, i seguí negant-se a posar-se de part d’Alemanya.
· Fos com fos, la Gran Bretanya va emprendre mesures de precaució: s’evacuaren 16.000 habitants de Gibraltar –gairebé tota la població civil, a excepció de 4.000 habitants–, primer al Nord d’Àfrica, i després al Regne Unit, davant la possibilitat que les forces alemanyes l’ataquessin amb la connivència del general Franco.*
* Hastings, Max: Se desataron todos los infiernos. Historia de la Segunda Guerra Mundial. Editorial Crítica, Editorial Planeta, setena edició, Barcelona, 2013. Pàgina 130. Traducció al castella per: León, David / García, Gonzalo / Belza, Cecilia.
· Als anys posteriors, Franco no va revelar mai els detalls de la conversa amb Hitler.
· De fet, el Caudillo pensava que no podia esperar gran cosa de Hitler, perquè aquest tenia compromisos territorials amb la França de Vichy. Després de la trobada d’Hendaia, Franco digué a Serrano Súñer:
«Esta gente es intolerable. Quieren que entremos en la guerra a cambio de nada».*
· Von Ribbentrop, furiós, va pronunciar paraules molt dures contra el dictador espanyol, titllant-lo de «covard desagraït»; la seva negativa a ajudar a Alemanya era una forma roïna d’agrair l’assistència que el Reich li havia dispensat durant la Guerra Civil espanyola.
* Evans, Richard: El Tercer Reich en guerra. Ediciones Península, Edicions 62, Barcelona, 2018. Pàgina 198. Traducció al castellà: Salazar Barroso, Miguel.
· 31 de desembre de 1940: Hitler va escriure una carta al Duce, dient-li que Franco es negava a col·laborar amb les Potències de l’Eix. Considerava que el Caudillo havia pres una mala decisió, i que toparia amb les conseqüències.
· 23 de novembre de 1940: Churchill envià un telegrama al president Roosevelt. Li deia que la població espanyola es trobava a prop patir fam. Li demanava si els Estats Units podien oferir blat als espanyols. Era necessari que Espanya es mantingués neutral, perquè la presència de la flota alemanya als dos costats de l’Estret suposaria una amenaça molt greu per als Aliats.
· Per a contrarrestar les pressions alemanyes sobre Espanya, Samuel Hoare proposava:
– Que la Gran Bretanya, amb ajuda dels Estats Units, entregués navircets per a controlar i dominar el comerç marítim dels països neutrals. Es tractava d’uns salconduïts que s’entregarien als vaixells neutrals amb la condició que no transportessin càrrega destinada als països enemics. Els navircets eren molt importants per a Espanya, perquè es trobava sotmesa a fortes restriccions.
– Subministrar a Espanya productes que necessitava de manera urgent: blat, moresc, adobs, petroli, certes matèries primeres, medicaments, recanvis, maquinària indispensable…
– Que la Infanteria de Marina britànica desembarqués a les Illes Canàries.
Juny de 1940: l’ambaixador de Londres a Madrid, Samuel Hoare, després de presentar les credencials a Franco.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
Segona visita de Serrano Súñer a Alemanya (novembre de 1940)
Novembre de 1940: segona visita de Serrano Súñer a Alemanya –aquesta vegada com a ministre d’Afers Exteriors espanyol–. A la dreta de la imatge: Serrano Súñer. Al centre: von Ribbentrop.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
· Abans de marxar a Alemanya, Serrano Súñer va mantenir una reunió amb Franco, el general Varela (ministre de l’Exèrcit), l’almirall Moreno (ministre de Marina) i el tinent general Vigón (ministre de l’Aire). Recordem que Serrano Súñer ja era ministre d’Afers Exteriors des del 18 d’octubre de 1940.
· S’acordà que Espanya no podia ni havia de participar en la guerra. La situació era difícil, perquè podia haver-hi una violenta reacció alemanya.
· Aquesta vegada, Hitler rebé el ministre espanyol a Berchstesgaden, a la seva residència del «Niu de l’Àguila», el 17 de novembre de 1940.
· Serrano Súñer s’hi presentà amb el ministre plenipotenciari Barón de las Torres i l’escriptor i professor Antonio Tovar. Hi va assistir von Ribbentrop i el seu intèrpret.
· Serrano Súñer tornà a insistir que Espanya necessitava centenars de milers de tones de cereals abans de poder declarar la guerra a la Gran Bretanya. Per a Hitler, aquesta exigència només era una tàctica dilatòria, per a evitar el compromís.
· Mentrestant, els britànics bombardejaven diferents llocs d’Alemanya:
– 15 de novembre: Hamburg.
– 19 de novembre: la fàbrica d’armament Skoda, a Pilsen, a Txecoslovàquia.
– 21 de novembre: les bases italianes a Líbia, inclosa Bengasi (aquests atacs es feien des d’Egipte).*
* Gilbert, Martin: La Segunda Guerra Mundial. 1939-1945. Editorial La Esfera de los Libros. Pàgina 214. Madrid, 3a edició, 2014.
· En aquell moment hi havia unes vint divisions alemanyes a prop de la frontera espanyola.
· Hitler va dir que calia actuar ràpidament i tancar totalment la Mediterrània per Gibraltar, per tal d’evitar que els britànics hi desembarquessin. Passava el mateix amb les Illes Canàries.
· Segons el Führer, Alemanya subministraria les divisions i tot el material militar que fes falta.
· Serrano Súñer va adduir que tancar Gibraltar, mentre no es tanqués Suez, seria inútil. A més, per a Espanya, tancar Gibraltar suposaria també tancar l’Atlàntic, i s’estava pendent de 400.000 tones de cereals que havien d’arribar al cap de dos mesos.
· Finalment, Hitler, adoptant un to conciliador, va dir que no compartia aquells punts de vista, i renuncià a insistir. Però en un altre moment, pronuncià paraules amenaçadores:
«Alemanya tractarà amb generositat els seus amics, però aniquilarà els que segueixin una conducta indigna i deslleial envers ella.»
· 9 de desembre de 1940: l’almiral alemany Canaris (cap d’Informació Militar Secreta) comparegué al Palacio del Pardo davant de Franco. Tornà a demanar-li, de part de Hitler, que deixés entrar les tropes alemanyes en territori espanyol el 10 de gener de l’any següent. Franco s’hi tornà a negar.
Els alemanys insistiren a Franco per tal que autoritzés l’entrada de les tropes alemanyes a la Península Ibèrica, amb l’objectiu d’expulsar els britànics de Gibraltar, amb la promesa que després l’entregarien a Espanya. Però el Caudillo es negà rotundament a que les forces del Reich entressin a Espanya.
· 12 de febrer de 1941: Franco i Mussolini es van reunir a Bordighera. Va ser una trobada entre amics, sense massa trascendència.
12 de febrer de 1941, a Bordighera: d’esquerra a dreta, Serrano Súñer, Franco i Mussolini.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
La División Azul
· 27 de juny de 1941: la Falange anuncià l’obertura d’uns centres de reclutament o d’inscripció per a reclutar una unitat voluntària que aniria a combatre al front oriental, al costat dels alemanys. S’hi van inscriure milers d’homes.
· Tenia l’esperit d’una croada contra el comunisme.
· L’arribada dels voluntaris de la División Azul a Alemanya va tenir com a banda sonora una gran pífia: l’orquestra de la Força Aèria alemanya, per error, va tocar l’himne nacional dels republicans espanyols.*
* Evans, Richard: El Tercer Reich en guerra. Ediciones Península, Edicions 62, Barcelona, 2018. Pàgina 218. Traducció al castellà: Salazar Barroso, Miguel.
· 31 de juliol: van jurar bandera els «azules». La cerimònia es celebrà al camp de Graffenwörth (Baviera).
· La División Azul estava comandada pel general Agustín Muñoz Grandes. Al cap d’un temps, va ser substituït pel general Esteban Infantes.
Juliol de 1941: el general Agustín Muñoz Grandes, comandant de la División Azul.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
· Inicià les seves operacions a partir del 10 d’octubre.
· Van cobrir una secció del front al nord, a la regió de Novgorod. La línia que havien de defensar era de 40 quilòmetres.
· La unitat comptava amb 18.000 com a nombre d’efectius normal. Era la Divisió núm. 250.
· Per ella hi van arribar a passar 40.000 homes (es van haver de cobrir les baixes en vàries ocasions).
· Disposava de 12.000 cavalls.
· Va ser una campanya molt dura, envoltada de fred i neu.
· Les seves pèrdues van ascendir a 4.000 morts i 12.000 ferits.
La División Azul participà a costat d’Alemanya en una fracassada ofensiva contra Leningrad. Van morir 4.000 dels seus efectius, i 12.000 resultaren ferits.
· A finals d’octubre, la División Azul participà en una ofensiva contra Leningrad. L’operació fracassà davant d’una forta ressitència soviètica.
· A partir de 1942, els exèrcits de Hitler van començar a patir derrotes. A l’any 1943 la presència de la Divisón Azul al camp de batalla ja no tenia cap sentit. A més, els països Aliats van començar a ser més exigents amb Franco, i van demanar que la División fos retirada.
· Primavera-estiu de 1943: gran part dels efectius van tornar a casa.
· De les restes, en va néixer una legió formada per uns 3.000 homes.
· Gener de 1944: aquella legió es va dissoldre i la majoria d’homes van tornar a Espanya.
Espanya i els nous rumbs de la Segona Guerra Mundial
· El 1942 les coses van començar a complicar-se per a les forces de l’Eix:
– Derrota dels alemanys a Stalingrad.
– Derrota germano-italiana al desert. Montgomery vencé a Rommel a Líbia i Tripolitània.
– Desembarcament de forces nordamericanes a les platges d’Algèria.
· Això influí en el govern de Franco, que es va veure obligat a reduir les seves mostres d’amistat envers nazis i feixistes, i a decantar-se a favor dels Aliats.
· A Madrid, l’ambaixador dels Estats Units era Carlton J. A. Hayes –professor d’Història de la Universitat de Columbia–. Hayes estava d’acord amb l’anticomunisme del govern espanyol. Era moderat, i va tenir un paper apaivagador.
· 8 de novembre de 1942:
– 1 h de la matinada: Hayes trucà al Conde de Jordana, ministre d’Afers Exteriors espanyol*, per tal que sol·licités una audiència urgent amb Franco, per a transmetre-li un missatge del president Roosevelt.
* Serrano Súñer ja no era ministre d’Afers Exteriors. En aquesta data el càrrec l’ocupava Jordana, simpatitzant dels Aliats.
– 9 h del matí: Hayes va ser rebut per Franco al Palacio del Pardo.
– Hayes va llegir la carta escrita per Rossevelt: el president nordamericà, després d’expressar la seva amistat amb Espanya, hi explicava que les circumstàncies l’havien obligat a enviar una poderosa força militar al Nord d’Àfrica, per a recolzar les posicions franceses. Tenia informacions que Alemanya i Itàlia volien ocupar militarment aquella zona. Roosevelt va fer èmfasi en que aquelles iniciatives no anaven dirigides contra Espanya ni contra el Marroc espanyol. Confiava que el govern espanyol mantindria la seva neutralitat.
· Franco es mostrà cordial, satisfet amb les paraules de Roosevelt, i content per les garanties donades pels Aliats.
· La carta de Roosevelt i la resposta de Franco van significar la línia divisòria entre dos períodes diferents de la política espanyola durant la Segona Guerra Mundial.
· L’amenaça de l’Exèrcit alemany als Pirineus s’havia reduït. Seguia existint el perill, però aleshores Eisenhower ja havia ocupat l’Àfrica francesa.
· Portugal decidí cedir les Azores com a base a les forces Aliades. Això va fer baixar la pressió sobre les Illes Canàries.
· Gibraltar ja es trobava més segur. Tot i això, les Illes Canàries encara eren motiu de preocupació.
· 9 d’agost de 1943: l’Alt Estat Major dels Estats Units presentà a la Gran Bretanya un Memoràndum, en què es parlava del paper d’Espanya. Es titulava: «Criteri estratègic per a la derrota de l’Eix a Europa».
· Tal com explicava l’esmentat memoràndum, Espanya estava ajudant l’Eix amb els seus recursos econòmics i fins i tot amb forces armades. Les tropes espanyoles estaven defensivament desplegades contra els Aliats. Com a conseqüència d’això, havien de destinar grans forces per a protegir la seva línia de comunicacions a l’Estret de Gibraltar.
· El memoràndum deia que calia adoptar una política severa i exigent a Espanya, per tal que:
– Traslladés les seves forces de Marroc i del sud d’Espanya cap al nord.
– Deixés d’ajudar militarment i econòmica Alemanya.
· La Gran Bretanya va respondre argumentant que era preferible no pressionar Espanya per tal que traslladés les seves forces al nord, sinó fer que Alemanya perdés la seva posició privilegiada a Espanya, i que els Aliats ocupessin l’esmentada posició tant com els fos possible.
Entrevista de Franco i Oliveira Salazar, dictador portuguès.
Procedència de la fotografia: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Volum 1. Editorial Noguer, 1972.
El wolfram
· La matèria primera més important que subministrava Espanya a Alemanya era el wolfram. Portugal també era una important país productor d’aquesta matèria. Calia aconseguir que els dos països peninsulars deixessin de proporcionar-lo al Reich.
· Els britànics van redactar un document: «El wolfram de la Península Ibèrica».
· En aquest informe s’explicava que la disponibilitat del wolfram era favorable als Aliats: els stocks de wolfram d’Alemanya s’havien anat reduint, i els Aliats, en canvi, n’havien fet compres preventives.*
* Al principi de la guerra, Alemanya tenia 12.000 tones de wolfram. Després es serví de les petites produccions portuguesa (3.000 tones) i espanyola (300 tones).
· En el document també es parlava del tungstè, i de les conseqüències negatives que tindria per als alemanys el tancament dels subministrament peninsulars.
Franco passa d’estimar el Tercer Reich… a estimar la Gran Bretanya
· Començà a créixer la figura del general De Gaulle i a decréixer la del mariscal Pétain.
· A Algèria es constituí un govern provisional francès.
· Això suposà problemes per al govern espanyol: de fronteres i de trànsit territorial.
· Segons un informe de l’ambaixador Hayes, només el 1943 16.000 francesos es van traslladar al Nord d’Àfrica a través d’Espanya, per a incorporar-se a les forces Aliades.
· 21 de febrer de 1943: Franco va escriure una carta al govern de Londres, que entregà a l’ambaixador Samuel Hoare. En ella, el Caudillo manifestava la seva preocupació davant del contratac soviètic contra Alemanya. Semblava que podia acabar amb la penetració dels russos al centre d’Europa. Franco estava preocupat davant del perill d’una «Alemanya sovietitzada».
· 8 d’octubre de 1944: Franco va escriure una nova carta a Churchill, que li va entregar el Duque de Alba, ambaixador espanyol a Londres, transmetent-li la mateixa preocupació. El Caudillo volia que s’estrenyessin els llaços entre Espanya i la Gran Bretanya.
· Transcrivim dues paràgrafs de la carta:
«Destruida Alemania y consolidada por Rusia su posición preponderante en Europa y en Asia, así como consolidada en el Atlántico y en el Pacífico la de Norteamérica, como nación más poderosa del Universo, los intereses europeos ante una Europa quebrantada padecerían la más grave y peligrosa de las crisis.»
«España cree que su interés y el de Inglaterra están en entenderse: conoce el valor de la amistad inglesa y sabe el que la suya tiene: considera posible este entendimiento y la futura amistad; pero esta no podría ser eficaz ni duradera sin su simple y frío enunciado, si no cambian completamente los conceptos de nuestras relaciones, si falta la sinceridad, la buena fe o el propósito de entenderse (…)».
· Churchill va respondre a Franco amb una altra carta, entregada a través del Duque de Alba. En ella, va manifestar que el govern britànic no estava disposat a emprendre cap mesura hostil contra els seus aliats russos; la política de la Gran Bretanya es basava en el Tractat anglo-soviètic de 1942, i en el manteniment de la col·laboració anglo-russa.
Redacció de l’article: Jordi Viladoms, agost de 2024.
Fonts
· Pel que fa al text:
Aznar Zubigaray, Manuel: Pròleg titulat: Una neutralidad difícil (1939-1945). Dins del primer volum de: Así fue la Segunda Guerra Mundial. Editorial Noguer, 1972. Obra dirigida per: Hart, Liddell / Pitt, Barrie. Col·laboradors: FitzGibbon, Constantine / Manvell, Roger / Fraenkel, Heinrich / Mancinelli, Giuseppe (i altres). Noguer / Rizzoli / Purnell. Edició espanyola: Editorial Noguer, 1972.
Gilbert, Martin: La Segunda Guerra Mundial. 1939-1945. Editorial La Esfera de los Libros, Madrid, tercera edició, 2014. Traducció al castellà d’Alejandra Devoto.
Beevor, Anthony: La Segunda Guerra Mundial. Ediciones de Pasado y Presente, tercera edició, Barcelona, març de 2017. Traducció al castellà de: De Lozoya, Teófilo / Rabasseda, Juan.
Evans, Richard: El Tercer Reich en guerra. Ediciones Península, Edicions 62, Barcelona, 2018. Traducció al castellà: Salazar Barroso, Miguel.
Hastings, Max: Se desataron todos los infiernos. Historia de la Segunda Guerra Mundial. Editorial Crítica, Editorial Planeta, setena edició, Barcelona, 2013. Traducció al castella per: León, David / García, Gonzalo / Belza, Cecilia.