A l’inici del segle VII, l’aparició de l’Islam marcà el començament d’una nova era. Canvià el curs de la història del poble àrab, i d’una àmplia franja territorial que s’estén des del Magrib fins a Indonèsia. Durant vint anys, Mahoma va transmetre una revelació divina als habitants de dues ciutats d’Aràbia, La Meca i Medina. Gràcies a la seva predicació, el poble àrab s’unificà i es llançà a la conquesta del món.
Mahoma, acabat de néixer, és mostrat al seu avi Abd-al-Múttalib i als habitants de La Meca. Miniatura d’un manuscrit àrab.
Procedència de la imatge: Elisseéef, Vadime; Naudou, Jean; Wiet, Gaston; Wolff, Philippe: Las grandes civilizaciones medievales, I. Historia de la Humanidad. Volum3. Obra realitzada sota el patrocini de la Unesco. Editorial Planeta, Barcelona. Editorial Sudamericana, Buenos Aires. Unesco, 1963. Editorial Planeta, Barcelona, 1977. Traducció de l’anglès per Miguel de Hernani.
La Península Aràbiga
Entenem per Aràbia el gran quadrant limitat pel desert sirià, el golf Pèrsic, l’oceà Índic i la mar Roja.
La península Aràbiga era un món dividit i fragmentat, amb lluites tribals entre els àrabs del sud –iemenites– i del nord –qaisites–.
La densitat de població era molt baixa, i estava formada per tribus beduïnes.
Hi vivien els «grans» nòmades, que es desplaçaven amb camells, al llarg del curs de les estacions, seguint un eix precís, i en un radi molt ampli; per altra banda, hi havia els «petits» nòmades pastors d’ovelles, que sovint eren transhumants; i finalment hi havia nòmades que tendien al sedentarisme.
Els camells proporcionaven tota una sèrie de productes essencials: la llet, que constituïa l’aliment bàsic; el pèl, amb el qual es fabricaven les tendes i les vestimentes; la pell, per a les corretges; els ossos, amb els que es fabricaven les eines; els fems, que quan s’assecaven eren utilitzats com a combustible –tot i que molt mediocre–.
Els dàtils també eren molt comuns en l’alimentació.
Hi havia grans contrastos econòmics entre les dues Aràbies.
· En el sud havien sorgit regnes com el de Saba, l’anomenada Aràbia Feliç, afavorits pel comerç.
· Al nord i al centre hi havia les tribus beduïnes i nòmades, dedicades al pastoratge i al tràfic de caravanes.
El territori era gairebé improductiu i estèril.
Els cristians de Síria i Palestina explotaven el comerç, i els habitants de Medina i La Meca el monopolitzaven a Aràbia.
Els àrabs eren sobre la ruta de les espècies, que conduïa a l’Imperi Bizantí.
Aràbia havia d’importar productes essencials com el blat, així com vi i oli. El pa era un producte selecte, i el formatge era una mercaderia de luxe que es duia de fora.
Alguns articles no sortien de la Península Aràbiga, i eren adquirits per les capes més altes de la societat: armes, perfums, fustes aromàtiques, joies, teixits rics, ivori i esclaus.
En canvi, la Península Aràbiga tenia pocs productes per a exportar, com resina o quitrà.
Hi havia poques indústries, que es limitaven a confeccionar objectes elementals, necessaris per als nòmades.
La seva societat era tribal; sovint es produïen enfrontaments, saquejos i venjances, malgrat que s’establien unes «Treves de Déu». Però l’anarquia era el règim habitual.
Era un territori aïllat, pel mar i pel desert. Però, tot i això, tenia contactes amb l’exterior:
· Els làkhmides, una tribu àrab del nord, va formar una mena de regne vassall dels perses sassànides: Hira. El regne de Hira es trobava en la frontera mesopotàmica.
· Una altra tribu àrab del nord, la dels gassànides, va formar un regne, el dels ghassan, depenent del bizantins.
Les tribus sotmeses als sassànides van tenir un paper important en la conquesta àrab; estaven acostumats a la guerra. Es van convertir a l’islamisme i van contribuir al ràpid èxit dels exèrcits àrabs.
En aquesta època hi havia abissinis, grecs, perses i coptes en territori àrab.
Cap al final del segle V, les tribus instal·lades al centre d’Aràbia es van unir, i van formar el regne de Kinda. Però aquest regne s’esfondrà a causa dels atacs del regne de Hira.
Algunes tribus abandonaren l’estat nòmada i van iniciar una vida sedentària. Així, en la ruta que unia el Iemen i Palestina, Síria i Egipte, van sorgir una sèrie de ciutats. Les més destacades van ser La Meca i Medina (Yatrib).
La Meca es va convertir en capital religiosa, gràcies al seu temple, la Ka’ba. Aquesta ciutat havia reemplaçat Petra com a centre comercial, i els mercaders formaven una mena d’aristocràcia. Els caps urbans pertanyien a aquesta aristocràcia. Entre la població hi havia un gran percentatge d’esclaus, que vivien en barris, i es dedicaven a l’artesania o feien de pastors en regions del desert que tenien poques pastures.
A Medina, molts agricultors van començar a explotar els palmerars del voltant. Però tant els comerciants com els agricultors només suposaven una minoria; un 20 % de la població total.
Les famílies Omeia i Hàixim
L’administració de La Meca es trobava en mans de la tribu de Quraix. Aquesta tribu estava dividida en vàries famílies: les més destacades eren la dels Omeies i la dels Hàixim.
La família dels Omeies controlava la política i l’exèrcit.
La família dels Hàixim –tot i ser menys poderosa que la dels Omeies– era molt respectada. Tenia reservats càrrecs fonamentals en el temple de La Meca.
Mahoma
Va ser el profeta de l’Islam, una religió monoteista.
La seva figura compta amb una sòlida historicitat, cosa que ens permet conèixer la seva biografia.
Mahoma pertanyia a la família dels Hàixim. D’acord amb la tradició musulmana, va néixer a La Meca l’any 570. Era sincer, prudent i calmat. Predicà una religió basada en la submissió absoluta al poder diví o islam.
Les seves predicacions van trobar l’hostilitat de la població de La Meca, que era fidel al paganisme. Això obligà Mahoma a emigrar a Medina. La sortida de Mahoma de La Meca va ser el quès es coneix com a hègira. Aquest fet marcà el punt de partida de l’era islàmica (setembre de 622). El primer segle de l’hègira, doncs, coincideix amb el segle VII d’Occident.
Mahoma reuní els seus primers partidaris entre els humils; predicà la igualtat de tots els nous conversos, deixant a banda les antigues diferències de rang o riquesa.
Les seves predicacions s’orientaven a evitar les venjances a l’interior dels clans, i a impulsar la unió de totes les tribus, sota el signe d’un pensament religiós purificat. La justícia seria impartida en nom de la comunitat.
La seva comunitat religiosa era la umma.
S’inicià una lluita entre les idees de Mahoma –que desitjava una unió àmplia– i els oligarques de La Meca, que volien conservar els seus costums i el seu poder polític i comercial. Mahoma reuní al seu voltant els àrabs que volien fugir de la tirania d’un clan.
Utilitzà tots els mitjans per a difondre les seves idees fora de La Meca. Tingué nombrosos matrimonis, cosa que li va permetre obtenir el recolzament de vàries famílies i tribus.
La revelació alcorànica va commoure la comunitat. La nova religió que s’estava definint es sobreposà damunt de totes les creences antigues. Mahoma vinculà l’islamisme amb les dues grans religions revelades, i integrà en el conjunt certs aspectes del paganisme àrab, convertint Abraham en fundador de la Ka’ba.
L’Alcorà és el llibre sagrat. Recull allò que és fonamental de la predicació de Mahoma, i a vegades és el codi de lleis de la comunitat islàmica. Es complementa amb el llibre de la Sunna, que recull les dites, els fets i les tradicions del profeta.
La fe islàmica es basa en que «no hi ha més déu que Al·là i Mahoma és el profeta d’Al·là». Defensa la immortalitat de l’ànima, la predestinació, la resurrecció, el judici final, i l’existència d’un premi i un càstig a l’altre món, segons les pròpies obres.
De tot això emanen unes normes morals, entre les quals hi ha:
· El respecte a la vida i als pares.
· La pràctica de la caritat.
· La prohibició de la usura.
Conté una sèrie d’obligacions rituals i pietoses, com:
· L’oració cinc vegades diàries, però només obligatòria el divendres al migdia.
· El dejuni durantel mes de Ramadà.
· El zakat o almoina.
· El pelegrinatge a La Meca un cop a la vida.
Mahoma morí l’any 632 a Medina.
Abu Bakr (califa entre 632 i 634)
A la mort de Mahoma, un dels seus sogres, Abu Bakr, va ser elegit califa (632).
Els beduïns es van revoltar contra ell, i això originà una guerra civil.
Entre el 632 i el 633 el califa aconseguí aturar les revoltes d’algunes tribus i estendre el seu control sobre tot Aràbia.
A partir d’aquí inicià una expansió islàmica cap a l’exterior.
El 634 obtingué una sèrie de primeres victòries a Palestina.
Abu Bakr morí el mateix any 634.
L’expansió islàmica va ser continuada pels següents califes i successors de Mahoma. Aquesta expansió va ser molt ràpida.
Per què l’Islam es va expandir de manera tan ràpida?
Hi ha vàries teories:
· Per l’entusiasme religiós.
· Per motius econòmics, com la necessitat d’omplir les arques amb els botins obtinguts.
· Per motius climàtics (la progressiva desertització de la península Aràbiga), que motivà un procés migratori de la població.
· Per la debilitat dels sassànides i els bizantins, esgotats per una guerra llarga entre ells.
Omar (califa entre 634 i 644)
L’any 635 els àrabs van assetjar i conquerir Damasc.
El 636 es va produir la batalla del riu Yarmuk, entre les tropes àrabs i les tropes bizantines, en la qual els àrabs van ser vencedors. Això els permeté conquerir Palestina i Síria, que era una província bizantina.
L’any 637 els àrabs van vèncer els perses a la batalla de Kadesiya. La capital dels perses, Ctesifont, fou saquejada.
El mateix any, després d’un setge, els àrabs van prendre Jerusalem. L’any 641, Antioquia.
La rendició de Damasc (635), la victòria de Yarmuk (636) i l’ocupació de Jerusalem (638) obriren el camí per a la conquesta àrab d’Egipte, que va ser duta a terme pel general Amr ibn al-As.
La invasió àrab prosseguí pel sud, al Juzestan, i després penetrà a Kermanxah (a Pèrsia, l’actual Iran). En aquesta última província, el 642 es produí un combat decisiu: la batalla de Nihawand (o Nehavend). Tot seguit, un contingent de l’exèrcit àrab arribà als afores de l’actual Teheran.
La victòria de Kadesiya (o Qadisiya) el 636, la caiguda de Ctesifont i el triomf de Nehavend (642) comportaren l’enfonsament del règim sassànida a l’Iraq i Pèrsia.
L’any 642 els àrabs van conquerir Egipte, i van arribar a la Cirenaica.
El 643 van esclatar revoltes contra els àrabs. Però aquests van prosseguir el seu avenç, amenaçant l’Azerbaidjan.
En una altra direcció, els àrabs van remuntar les valls del Tigris i de l’Eufrates, i es van ensenyorir de tota Mesopotàmia. A partir del 639 van arribar a Rakka (a la riba de l’Eufrates, a la Síria actual). El 641 van ocupar Mossul (a l’actual Iraq), a la riba dreta del Tigris.
El 642 es van endinsar a les muntanyes d’Armènia i van conquerir la ciutat de Dvin. Els armenis reconegueren la sobirania àrab, i, a canvi, els àrabs els van respectar la seva fe monofisita. Armènia conservà la seva pròpia monarquia, però es convertí en vassall dels califes àrabs.
Utman (califa entre 644 i 656)
Pertanyia a la família dels Omeies.
El 648 les tropes d’Utman derrotaren les de l’exarca bizantí de l’Àfrica a Sbeitla (actual Tunísia).
L’any 651 ela àrabs completaren la conquesta de Pèrsia. El mateix any morí el darrer emperador sassànida, Yazdgard III.
El 653 es va fer la redacció definitiva de l’Alcorà.
El mateix any, els àrabs van conquerir l’illa de Rodes.
A l’any següent van arribar a la regió persa de Sistan (a l’actual Iran) i van conquerir Herat (a l’actual Afganistan).
El 655 van arribar a Kabul i a Kandahar.
Però en aquestes regions, els àrabs van haver d’enfrontar-se a moltes revoltes.
A la frontera oriental, els pobles de raça turca no es deixaven dominar. Però els exèrcits àrabs van creuar l’Oxus (o Amudarià, riu de l’Àsia central), i van anar més enllà de Bukharà i Samarcanda (dues ciutats de l’actual Uzbekistan).
L’any 656 el califa Utman fou assassinat.
Alí Ibn Abi Talib (califa entre 656 i 661)
Va néixer el 602 a La Meca. Era cosí de Mahoma. Es va casar amb Fàtima, filla del Profeta. Per tant, també va ser gendre de Mahoma.
Es convertí a l’Islam en els primers moments, però el seu caàcter va fer que no pogués succeir Mahoma quan aquest va morir.
Després de la mort d’Utman, Alí va ser elegit califa a Medina (any 656). Aquest fet dividí profundament la societat musulmana, i s’originà una guerra civil entre els partidaris d’Alí i els de la família Omeia.
El 656 s’imposà a Medina com a nou califa. Es produí una guerra civil entre els partidaris d’Alí i els de la família Omeia.
Alí derrotà els seus enemics a la batalla coneguda com la del Camell.
El 657 Alí era a punt de derrotar el seu rival Muawiyya, governador de Síria, que havia aconseguit aplegar al seu voltant el clan d’Utman. Però en aquest moment, Alí acceptà sotmetre’s a un arbitratge. Durant aquest procés, va ser acusat d’haver fet assassinar Utman i condemnat. Això i li va fer perdre molts dels seus partidaris.
El 659 va ser deposat del califat per Muawiyya, que era de la família dels Omeies.
Alí fou assassinat per un fanàtic a la mesquita de Kufa el 661.
Els seguidors de la família d’Alí –que eren especialment nombrosos a Iran i Iraq– van crear la branca xiïta, que s’oposava als Omeies.
L’imperi àrab dels omeies (661-750)
El califa Muawiyya I (661-680)
El 661 Muawiyya, de la família Omeia, es va fer proclamar califa a Jerusalem.
La família dels Omeies estava desvinculada de la família del Profeta.
Muawiyya va ser un gran estadista.
La base del seu poder es va establir a Síria. Damasc es convertí en la nova capital de l’imperi.
Els Omeies crearen una veritable monarquia centralitzada. Van ser els autèntics organitzadors de l’Estat islàmic.
Els principals càrrecs polítics van estar en mans de l’aristocràcia àrab. Però va seguir havent molts funcionaris bizantins i perses.
El sistema administratiu va seguir amb el model heretat dels bizantins, ja que era eficaç.
Per altra banda, la cort del califa va prendre com a model la dels prínceps sassànides.
Una de les primeres mesures que van dur a terme els Omeies –seguint el model bizantí– va ser designar un hereu al tron.
L’Imperi s’enriquí molt, gràcies a un mètode fiscal que, de fet, no va durar gaire. Els súbdits no musulmans dels territoris annexats eren gairebé els únics que pagaven impostos, o si més no estaven sotmesos a càrregues més pesades que les que suportaven els musulmans.
Podem afirmar que l’Imperi musulmà del primer segle de l’hègira era un Imperi àrab.
El govern de Damasc va donar un gran esplendor a l’Imperi. Però es van haver d’enfrontar a moltes dificultats interiors.
Muawiyya emprengué una sèrie de reformes polítiques i administratives, de caràcter centralitzador.
Sota el seu govern, els àrabs van seguir expandint-se. A l’Orient, van ocupar la Transoxiana i la conca del riu Indo.
Van assetjar Constantinoble, la capital dels bizantins, diverses vegades entre els anys 674 i 718.
Els territoris conquerits es van convertir en províncies imperials.
Els jueus i els cristians van passar a ser súbdits de segona classe. S’havien de sotmetre a la llei islàmica com a norma de dret públic, però se’ls permetia mantenir la seva fe.
Però gran part de les poblacions autòctones dels territoris annexats es convertiren a l’Islam.
Els perses van ser absorbits per l’Islam, però van conservar certes tradicions pròpies, i van seguir vinculats al culte dels prínceps de l’antiguitat persa.
Sovint es van produir revoltes contra la dominació musulmana.
El règim de propietat no es modificà. A Egipte, Síria i Iran la terra pertanyia a l’Estat, i els agricultors gaudien del seu usufructe a canvi del pagament de certes rendes.
A Egipte i Síria hi havia grans latifundis, la qual cosa afavorí el domini dels primers prefectes.
Els pagesos vivien lligats a la terra, que no podien abandonar, en condicions lamentables, que no van ser millorades. Molts en fugien per evitar les mesures fiscals.
Per això, podem afirmar que els pagesos, sota el poder dels musulmans, van continuar vivint en les mateixes condicions que quan estaven sota el domini bizantí o persa.
Les tropes d’Egipte van consolidar la seva posició a Tripolitània. Però l’any 670 els àrabs van annexar-se Tunis, i hi van establir una capital musulmana, que s’anomenà Kairuan.
Al nord d’Àfrica, els àrabs topaven amb una forta resistència per part de les tribus berbers.
Muawiyya va ser succeït pels califes:
· Yazid I (680-683).
· Muawiyya II (683-684).
· Marwan I (684-685).
El califa Abd al-Malik (685-705)
Durant el seu govern, els càrrecs de l’administració passaren definitivament a mans de musulmans.
El califa era el representant d’Al·là, i hereu del profeta.
D’ell depenien els emirs (governadors de províncies) i els funcionaris que treballaven en el diwan (administració central).
El 698 els àrabs van conquerir Cartago i Ifriqiya (Àfrica nord-occidental).
Les tropes es van establir en campaments situats en llocs estratègics; alguns d’aquests es convertiren en ciutats: El Caire, Kufa, Bàssora i Kairouan.
La comunitat islàmica (umma) es caracteritzà, tot i l’existència de diferències, per una gran uniformitat pel que fa a la fe, les pràctiques jurídiques, l’organització familiar i l’estil de vida.
Els no musulmans tenien l’estatut dels dimmies. En general, estaven en una situació d’inferioritat fiscal i social, malgrat que se’ls garantien drets i llibertats. Tot i això, alguns no musulmans van ocupar càrrecs importants de l’administració.
El nivell més baix de la societat islàmica estava ocupat pel esclaus, molt nombrosos, com a conseqüència de les conquestes.
En els primers decennis després de les conquestes es continuaren utilitzant monedes bizantines o perses. Però cap al final del segle VII els àrabs van efectuar les seves primeres encunyacions. Els antics denaris d’or es convertiren en dinars, i els dracmes en dirhems de plata.
En els països conquerits l’economia experimentà una revitalització. Es produí un desenvolupament de la vida urbana i del comerç, amb la creació de noves ciutats.
Tanmateix, l’economia de l’islam es seguí basant fonamentalment en l’agricultura, que continuà amb les tradicions i experimentà pocs canvis.
En gairebé tots els territoris conquerits l’aristocràcia latifundista autòctona s’integrà en l’islam. Paral·lelament, l’aristocràcia àrab rebé es beneficià dels repartiments de terres promoguts pels Omeies.
Pel que fa a la pagesia, continuà en les mateixes condicions que abans de la conquesta. Els petits propietaris lliures es veieren afectats per un procés de formació de grans propietats, que pertanyien a comerciants rics de les ciutats.
El 692 els musulmans iniciaren una campanya contra les tribus berbers del nord d’Àfrica. Però els musulmans no van prendre Berberia fins l’any 710.
Abd-al-Malik va ser succeït pels califes:
· Al-Walid I (705-715).
· Sulayman ibn Abd-al-Malik (715-717).
· Úmar ibn Abd-al-Aziz (717-720).
· Yazid II (720-724).
· Hixam ibn Abd-al-Màlik (724-743).
· Al-Walid II (743-744).
· Yazid III (744).
· Ibrahim ibn al-Walid (744).
· Marwan II (744-750).
Els musulmans a la Península Ibèrica i el sud de França
El 710, els musulmans van penetrar a Espanya. Les seves tropes incloïen una gran majoria de berbers.
El 714 els musulmans ja dominaven la Península Ibèrica. Van fundar el califat de Còrdova.
Instal·lats a Espanya, els àrabs i els berbers van continuar la tàctica de les grans incursions que havia caracteritzat la invasió del nord d’Àfrica.
El 720 es van apoderar de Narbona.
El 724 van avençar cap a una altra direcció: seguint la vall del Ròdan, van arribar a la Borgonya, destruint esglésies i convents al seu pas.
De Narbona i Carcassona sortí una tercera expedició musulmana. Però aquesta expedició va ser aturada per Carles Martell als voltants de Poitiers, l’any 732.
L’Islam sota els abbàssides (750-1055)
A la regió persa de Khorasan hi vivien molts opositors del règim dels Omeies, que es trobaven exiliats. Abu-Múslim (mort l’any 755) s’establí a Merv (ciutat de Khorasan), i uní aquests opositors al seu voltant, per a dur a terme la revolta abàssida contra el poder centrat a Síria.
El moviment es produí en terreny àrab, però els perses el van saber aprofitar. Aquests van exercir molta influència sobre els abàssides.
Un altre factor de la revolta va ser que part dels neo-musulmans sentia un malestar davant del tracte ofert pel govern Omeia.
Abul-l-Abbas (califa entre 750-754)
La revolta d’Abu-Múslim (any 750) va tenir èxit i conduí a l’establiment d’una nova dinastia àrab: la d‘Abul-l-Abbas i els seus descendents.
Abul-l-Abbas fou conegut com al-Saffah (el sanguinari), perquè acabà amb tots els omeies, excepte Abd al-Rahman. Poc després, aquest fundaria el seu emirat independent a Al-Andalus.
Amb els abbàssides, es reduí la influència dels bizantins, i augmentà la dels iranis.
El 751 els àrabs van vèncer als xinesos en una batalla prop del riu Talas (que flueix entre el Kazakhstan i el Kirguizstan).
Al-Mansur (califa entre 754-775)
Malgrat els sagnants inicis de la dinastia, Abul-l-Abbas i el seu germà, al-Mansur (que governà entre 754 i 775), eliminaren les faccions més extremistes que havien fet possible la revolta i s’acostaren als moderats.
Al-Mansur reorganitzà l’Estat. El seu centre de poder va ser Iraq. Establí la capital a Bagdad, ciutat que es va fundar el 762, a prop de l’antiga capital sassànida de Ctesifont.
Bagdad es convertí en el centre de l’Islam i de tota l’administració. Els iranians van ocupar els càrrecs més importants, desplaçant els àrabs i sirians.
Els antics costums dels sassànides s’imposaren a la cort del califa.
Al traslladar-se la capital a Bagdad, el govern tingué dificultats per a dominar un Imperi tan gran i exercir el control sobre la part mediterrània. Com a conseqüència d’això, Espanya, i després el nord d’Àfrica, islamitzats, van procurar adquirir la seva autonomia. Així doncs, les primeres dissidències en l’Imperi es van produir a Occident.
El califa delegà els seus poders a un alt funcionari omnipotent: el wazir (visir).
Amb els abbàssides, el califa era jutge, general i administrador suprem. Crearen una monarquia islàmica, en què el poder va estar reservat als descendents d’Abbas, oncle de Mahoma. Eren contraris als omeies, considerats usurpadors. Per això, els abbàssides van adoptar el títol de príncep dels creients (amir-al-muminin) i no el d’imam. Rebutjaven l’imamisme xiïta. Van restablir la unitat de l’umma, suprimiren els privilegis de l’exèrcit àrab i restabliren la igualtat entre tots els musulmans.
L’administració, dirigida pel visir, es convertí en un instrument eficaç. Estava dividida en nombrosos diwans (ministeris): el del tresor (que elaborava els pressupostos de l’Estat); la cancelleria; el de justícia; el de la policia; el dels correus, etc.
Però hi havia tensions en el cim del govern; els conflictes successoris dins de la família califal més d’un cop desestabilitzaren el règim.
El successor d’al-Mansur va ser el seu fill al-Mahdi.
Berberia
Els berbers s’havien convertit a l’islamisme, de manera més ràpida que els coptes. Però van desenvolupar una resistència al domini dels califes. Van dur a terme vàries revoltes.
Hi van haver dues petites dinasties contràries al califat:
· Abd al-Rahman ibn Rustam: era d’origen persa. S’instal·là a Tiaret (ciutat de l’actual Algèria) entre els anys 776 i 778.
· Els midrarides de Tafilalt (al Marroc).
Per altra banda, els idríssides van crear el regne de Fes (al Marroc).
Al-Mahdi (califa entre 775 i 785)
El seu nom significava «ben guiat».
Intentà acabar amb el sentiment de superioritat que el poble atribuïa als descendents del cosí de Mahoma, Alí.
Al-Hadi morí assassinat de manera misteriosa.
El va succeir el seu fill al-Hadi, que governà entre 785 i 786.
Harun al-Rasid (califa entre 786-809)
Era germà d’al-Hadi, i rival seu.
Durant el seu govern hi hagué un apogeu cultural i polític.
Durant els primers disset anys, el càrrec de visir va estar en mans de la família dels Barmaquies. Però el 803 se’n va desfer, degut als problemes que van generar la seva política fiscal.
Dugué a terme campanyes militars contra l’Imperi Bizanti, que li van donar molta popularitat.
També va dur a terme campanyes a la Transoxiana i al nord d’Àfrica.
Mantingué relacions diplomàtiques amb sobirans hindús i amb Carlemany.
Morí mentre comandava una expedició contra Samarcanda.
Es convertí en un personatge llegendari i protagonista de molts contes de Les mil i una nits.
Els successors d’Harun al-Rasid van ser els seus fills:
· Al-Amin (809-813).
· Al-Mamun (813-833).
· Al-Mutasim (833-842).
El 836, Al-Mutasim fundà la nova capital de Samarra, on traslladà la seva cort. Durant el govern d’aquest califa, va anar creixent el poder de la seva guàrdia palatina, coneguda com els mamluks (esclaus blancs).
Al-Mutasium va ser assassinat. Després d’això, els mamluks van agafar el poder.
Article redactat per Jordi Viladoms, novembre de 2024.
Fonts
· Elisseéef, Vadime; Naudou, Jean; Wiet, Gaston; Wolff, Philippe: Las grandes civilizaciones medievales, I. Historia de la Humanidad. Volum3. Obra realitzada sota el patrocini de la Unesco. Editorial Planeta, Barcelona. Editorial Sudamericana, Buenos Aires. Unesco, 1963. Editorial Planeta, Barcelona, 1977. Traducció de l’anglès per Miguel de Hernani.
· Claramunt Rodríguez, Salvador (coordinació científica) / Tusell, Silvia (secretària de direcció) / Claramunt Rodríguez, Salvador; Hernando Delgado, José; Bertrán Roige, Prim; Julià Viñamata, José Ramón (redactors): Gran Història Universal. Volum 2. Edat Mitjana. Edicions 62, Barcelona, primera edició, març del 2000.