La historiografia moderna denomina Imperi Bizantí a l’Imperi Romà d’Orient, un complex i variat conglomerat cultural, social i polític.
El terme «bizantí» no va utilitzar-se mai en la seva època. Va ser una denominació feta pel erudits francesos del segle XVI.
Bizanci era el nom dd’una colònia grega del segle VII aC; en el segle IV de la nostra era, aquesta colònia es convertí en la capital de l’imperi, amb el nom de Constantinoble.
L’Imperi Bizantí va sorgir de la divisió feta per Teodosi, l’any 395, entre els seus fills Honori i Arcadi. La part occidental va ser governada per Honori, i l’oriental per Arcadi.
El seu primer apogeu va ser amb el regnat de Justinià.
Però aviat va haver de fer front a un nou perill sorgit del desert aràbic: l’Islam.
Constantinoble tingué un paper brillant i essencial fins la seva caiguda en poder dels turcs el 1453.
El gran historiador de Bizanci Georges Ostrogorsky definí el nou Estat d’aquesta manera: «Estructura estatal romana, cultura grega i religió cristiana».
Mosaic que representa l’emperador Justinià i el seu seguici. Església de San Vitale de Ravenna, Itàlia.
Fotografia: Istock.
Mosaic que representa l’emperadriu Teodora i el seu seguici. Església de San Vitale de Ravenna, Itàlia.
Fotografia: Istock.
Constantí i la divisió de l’Imperi Romà
Constantí reunificà la tetrarquia fundada per Dioclecià. Instaurà una nova monarquia.
Donà llibertat als cristians.
Va desposseir Roma de la capitalitat política en benefici de Constantinoble. Va ser l’11 de maig de l’any 330, a la vora del Bòsfor. Contantinoble es convertí en la Nova Roma. Va ser construïda a imitació de Roma, sobre set turons, amb l’ius italicum, i emplaçada sobre les ruïnes de l’antiga colònia grega de Bizanci.
La part oriental de l’Imperi superà de molt la part occidental.
L’Imperi Roma d’Orient va durar més d’un mil·lenni. Es fonamentà sobre:
· L’autocràcia imperial.
· La central·lització de l’Estat basada en una forta i nombrosa burocràcia.
«La Donació de Constantí». Aquest emperador apareix agenollat davant el papa Silvestre, que el beneeix, mentre li entrega la seva corona com a símbol de la donació per part de l’autoritat secular a l’autoritat espiritual. Aquesta «Donació de Constantí» en realitat va ser un «invent» carolingi, però durant l’Alta Edat Mitjana la fe en la seva autenticitat serví de base a la querella de les investidures.
Procedència de la imatge: La Iglesia Cristiana. Veinte siglos de historia. Equinox Ltd. (Oxford), 1988 / Ediciones Folio, 1990 / Publicat per Círculo de Lectores. Barcelona, 1990.
Constantinoble no va ser des del principi la capital permanent de l’Imperi; Roma seguí tenint un gran pes, i la capital es traslladà a Milà, Trèveris i Ravenna segons els interessos de diversos emperadors.
Sota el govern d’Arcadi (anys 395-408) la part oriental va tenir greus dificultats polítiques, i va arribar a estar en perill.
Però gràcies a la seva favorable situació i les seves fortes defenses resistí la primera etapa de les invasions germàniques. Els diplomàtics bizantins van aconseguir desviar els visigots i els ostrogots cap a Occident.
Les invasions germàniques a l’Europa occidental, en canvi, van provocar l’esfondrament de l’Imperi Romà d’Occident. Com a conseqüència d’això, i si més no de manera teòrica, l’Imperi Romà es tornà a reunificar, amb l’eix definitiu a Constantinoble.
La dinastia Teodosiana a Orient (395-457)
La dinastia teodosiana, iniciada per Arcadi, regnà del 395 al 457.
Arcadi (395-408)
Arcadi pujà al tron als disset anys. Va ser un home dèbil de caràcter. Va estar molt influït pels membres de la cort.
Joan Crisòstom, patriarca de Constantinoble, denuncià els abusos de les autoritats imperials i s’enfrontà amb l’emperadriu Eudòxia.
Els últims quatre anys del govern d’Arcadi governà el prefecte del pretori Antemi. Aquest també va ser regent del nou sobrirà, Teodosi II, fins el 411 (Teodosi II havia nascut l’any 401).
Van ser anys cabdals per a l’Imperi, durant els quals Antemi:
· Rebutjà els huns dels Balcans.
· Va combatre els bandits isàurics.
· Reforçà la flota del Danubi per a prevenir noves incursions del nord.
· Enfortí les defenses de les ciutats il·líriques.
Teodosi II (408-450)
L’any 413 es construí a Constantinoble el cèlebre mur Teodosià, que va incloure els nous barris extramurs de la muralla de Constantí.
Quan va morir Arcadi (any 408) les regnes del poder van estar en mans de Pulquèria, germana gran de Teodosi II. Era intel·ligent i ambiciosa.
El 438 Teodosi II, d’acord amb l’emperador d’Occident, Valentinià III, promulgà un codi de lleis. S’hi recopilaven els edictes dels emperadors cristians. Va ser la base de la futura jurisprudència bizantina.
Teodosi II creà l’Alta Escola de Constantinoble. Tenia vint-i-vuit càtedres.
L’emperador aconseguí rebaixar la pressió constant exercida per l’Imperi Persa sassànida. El 422 Bizanci i Pèrsia signaren l’anomenada Pau dels Cent Anys.
Però els huns van envair els Balcans, provocant una devastació. A més, van exigir a Bizanci el pagament d’un important tribut (a partir de l’any 441).
Teodosi II morí sense fills. El tron va ser heretat per Pulquèria.
Marcià (450-457)
Pulquèria associà el tron amb un general veterà, Marcià.
Va contraure matrimoni amb Pulquèria nominalment.
Marcià, aprofitant la mort d’Atila, deixà de pagar el tribut als huns.
Amb la mort de Marcià s’extingí la dinastia teodosiana.
La dinastia leònida (457-518)
Lleó I (457-474)
Al morir Marcià, un general bàrbar i de religió arriana, anomenat Àspar, agafà el poder.
Àspar va promoure com a emperador un subordiant seu, Lleó I.
Amb Lleó I s’inicià la dinastia tràcia, que es mantingué en el poder entre els anys 457 i 518.
Lleó I no es va sotmetre als dictats d’Àspar. Reclutà tropes a les muntanyes d’Isàuria per a lluitar contra les tropes gòtiques del seu promotor. Aquestes tropes es van convertir en una nova guàrdia palatina, els excubitores.
El cap dels isàurics va ser portat a Constantinoble, on prengué el nom de Zenó, i fou casat amb la filla de l’emperador, Ariana.
Zenó (474-491)
Al morir el seu sogre Lleó I, pujà al tron Zenó.
Zenó va haver d’enfrontar-se a una sèrie d’intrigues cortesanes i amenaces exteriors. Però va aconseguir resoldre aquestes dificultats.
L’any 476 rebé de mans d’Odoacre les insígnies imperials de l’Imperi Romà d’Occident. D’aquesta manera, Zenó es convertí en l’únic emperador.
Gràcies a això, la unitat imperial es restablí jurídicament. Constantinoble es convertí de nou en l’única capital, com en temps de Constantí.
Al morir Zenó, la seva vídua, Ariadna, es casà amb un ancià funcionari del palau, Anastasi.
Anastasi I (491-518)
Sota el seu regnat s’aconseguí una reconstrucció de l’Imperi i omplir les arques del tresor.
També va dur a terme altres accions com:
· Defensar els petits propietaris de la terra davant les grans famílies terratinents.
· Afavorir l’activitat mercantil i comercial a les ciutats, a base de reduir els impostos i perdonar als deutors els impostos endarrerits.
· Establir una eficaç administració financera.
Suprimí l’impost dels habitants de les ciutats, conegut com a crysargyrum o auri lustralis collatio.
El seu regnat acabà amb un superàvit econòmic que permeté la posterior expansió de Justinià.
Anastasi I morí sense descendència. Com a conseqüència d’això, el senat elegí com a emperador el comte dels excubitores, el militar Justí.
La dinastia Justiniana (518-602)
Justí I (518-527)
Va ser l’iniciador d’una dinastia que portà a una època d’auge polític, que culminà amb la restauració d’un nou Imperi Romà.
Justí, originari de Macedònia, va ser un militar i bon organitzador.
L’any 520 el seu nebot Justinià va ser nomenar coemperador. Justinià va beneficiar-se de les riques arques que havia deixat Anastasi I, i s’aprofità de la incultura del seu oncle Justí.
Justinià el Gran (527-565)
El seu govern marcà el primer gran auge de l’Imperi Bizantí.
Va fer l’últim intent per a reconstruir l’Imperi Romà de l’època daurada d’August, duent a terme una renovatio Imperii.
El gran cronista del regne va ser Procopi de Cesarea.
L’esmentat cronista ressaltà el paper essencial de:
· L’esposa de Justinià, Teodora, intel·ligent i ambiciosa.
· Tribonià, jurista.
· Joan de Capadòcia, prefecte del pretori i reformador de l’administració central.
· Els generals Narsès, Belisari i Liberi.
Justinià va decretar noves lleis per a lluitar contra els abusos de poder dels terratinents, i el seu menyspreu envers la justícia.
Millorà la recaptació d’impostos per tal de poder costejar les nombroses i llargues campanyes militars.
Defensà l’ortodòxia religiosa sorgida del concili de Calcedònia. A les decisions d’aquest concili s’hi oposaven els patriarques d’Egipte i Síria.
Al defensar l’ortodòxia religiosa, Justinià va anar en contra dels jueus, els pagans i els que professaven idees herètiques en general (maniqueus, nestorians, monofisites i arrians). El 529 es van clausurar les escoles d’Atenes.
Les guerres contra els perses, ostrogots, vàndals i visigots van provocar grans despeses.
Però la principal amenaça per a l’Imperi bizantí era l’expansió de l’Imperi Persa.
L’expansió de bizantins i perses a l’Àfrica i l’Àsia
Entre l’Imperi Bizantí i l’Imperi Persa hi havia uns altres Estats, als que volien dominar per tal de controlar les rutes mercantils:
· Armènia, al nord. Els perses, en els moments de màxima expansió, sempre intentaren conquerir tota Armènia.
· Els làkhmides (al sud de l’actual Iraq). Es trobaven sota l’òrbita política dels perses.
· Els principats àrabs dels gassànides (a l’actual Jordània). Es trobaven sota protectorat bizantí.
Els perses abastaren la mar Negra i penetraren a l’alta Mesopotàmia. L’any 540 es trobaven prop d’Antioquia.
En temps de Justinià els interessos de l’Imperi Bizantí es van expandir fins al Sudan de l’alt Nil, i de la mar Roja a la Península Aràbiga.*
* L’Imperi Bizantí va establir relacions econòmiques i religioses amb el regne d’Axum (a l’actual Etiòpia). Al seu port d’Adulis es concentrava l’activitat comercial entre Egipte i l’Índic, i hi havia molta presència de mercaders grecs. S’hi comerciava amb pells, ivori i or africans; mirra i encens aràbics; seda i cotó; i espècies i pedres precioses d’origen indi i xinès.
La influència bizantina també arribà al sud d’Aràbia, al regne del Iemen o Himiarita; aquest rebé una forta influència jueva i cristiana. Un dels reis dels himarites va ser Abraha (vers 525-568). El 540 aquest rei estengué el seu domini fins la Meca. Però a partir del 568 els perses van aconseguir el domini del Iemen.
El monjo Cosme Indicopleustes navegà fins la Índia. Va escriure una obra titulada Topografia Cristiana; gràcies a aquesta sabem que els bizantins tenien coneixements de les costes occidentals d’Índia, la vall d’Indus i Ceilan. Tot i això, l’Índic estava en mans dels perses.
Existia una altra gran ruta cap a Índia i Xina que partia de Pont (nord de l’actual Turquia), i transcorria per Euxí, el Caucas i les estepes de l’Àsia Central, un enorme espai poblat per nòmades, i que es trobava en curs de transformació del que els huns, a partir de l’any 374, van provocar el desplaçament de gots i altres pobles. A mitjan segle V s’hi van establir els huns heftalites. Al segle VI la zona estava dominada pels turcs Tu-Kius del massís d’Altai, que establiren una sèrie de kanats, el principal dels quals va ser el de Sogdiana (als actuals Tadjikistan i Uzbekistan).
L’any 532 Justinià signà una pau amb el rei Cosroes, coneguda com la Pau Perpètua. Comportà la mútua devolució de les conquestes territorials.
Els perses van aconseguir dominar durant alguns decennis la regió de Bactriana, a l’Àsia Central, fins el riu Oxus (actual Amudarià).
Des de l’any 567, els turcs de Sogdiana mantingueren relacions i rutes directes amb Constantinoble, seguint camins al nord de la mar Càspia i del Caucas fins la mar Negra.
El comerç
Justinià protegí el comerç exterior. Establí monopolis i donà llicències per a l’exportació.
Paral·lelament, establí un control sobre diferents aspectes de l’economia de les ciutats.
Va dur a terme un control més estricte sobre els collegia d’artesans i mercaders.
L’Estat es reservà la distribució d’alguns aliments.
Fixà nivells salarials.
Establí llocs per emmagatzemar i vendre mercaderies a comerciants estrangers. En les ciutats de l’Imperi, els diversos grups de comerciants (perses, turcs o sogdians) es movien en barris diferents (mitata).
Augment dels impostos
El projecte de restauració territorial de Justinià arruïnà les reserves del tresor. Per això, l’any 532 es va haver d’augmentar la pressió fiscal.
Es passà de l’antiga res privata imperial a la fiscalitat pública. Una part d’aquesta (la domus divinae) es reservava a l’emperador.
La iugatio i la capitatio es cobraven en moneda d’or.
L’impost de terres improductives i sense fruit, o abandonades es carregava sobre les terres colindants productives. Era l’adjectio sterilium o epibole.
A vegades es compraven productes agraris a preus baixos de manera forçosa, per a satisfer les necessitats de l’exèrcit (coemptio).
En tot cas, el combrament dels impostos es va tornar més eficaç. A més, s’acabà amb la venalitat i la corrupció dels càrrecs públics.
També s’intentà frenar el creixement de les grans propietats, però aquesta mesura no va reeixir.
L’exèrcit
Es van fer exempcions fiscals i es van entregar terres als militars, per tal d’estimular la seva adhesió a l’Estat.
L’exèrcit compatva amb uns 150.000 homes, tot i que durant les campany
es militars només se’n mobilitzaven entre 15.000 i 30.000.
Les conquestes de Justinià
Els bizantins destrueixen el regne ostrogot a Itàlia
L’any 535 els bizantins van desembarcar a Itàlia, per a lluitar contra els ostrogots. El pretext va ser l’assassinat d’Amalasunta, filla de Teodoric, aliada de l’Imperi.
Les lluites van durar vint anys, fins el 554. Va ser l’anomenada Guerra Gòtica. Es convertí en una campanya molt costosa per als bizantins, per la tenaç resistència dels ostrogots.
L’any 536, el general Belisari conquerí Nàpols. El rei orstrogot Teodat va ser assassinat. Vitigés, un general ostrogot, va ser proclamat nou rei.
A l’any següent, les tropes bizantines van ocupar Roma.
L’any 540 Belisari conquerí Ravenna. Ordenà la detenció de Vitigés i el seu empresonament. A l’any següent, Tòtila va pujar al tron dels ostrogots.
Però als mesos de juny i juliol de 552 es produí la batalla de Tagina, en la que s’enfrontaren ostrogots i bizantins (aquests segons comandats pel general Narsés). Tòtila va resultar derrotat i mort.
El 553, amb l’eliminació de les l’últimes resistències, va ser l’any de la fi del regne ostrogot. Tota Itàlia es convertí en una província bizantina. Rebé el nom d’exarcat de Ravenna (any 554).
Els bizantins i els longobards
L’any 568, pressionats pels àvars, els longobards entraren a Itàlia per Friül, amb el rei Alboí al capdavant.
Al cap d’uns quatre anys s’establiren a la vall del Po i al centre d’Itàlia. Mentrestant, els bizantins seguien dominant les ciutats de Ravenna, Gènova, Roma i Nàpols, i les illes de Sardenya i Sicília.
En aquest període, doncs, hi hagué una zona d’Itàlia dominada pels bizantins (Pars romana) i una zona dominada pels longobards (Pars longobarda).
L’any 572 el rei longobard Alboí va ser assassinat, segurament com a conseqüència d’un complot dels bizantins.
Entre el 636 i el 653, sota el regnat de Rotari, els longobards van prendre Gènova i la Ligúria als bizantins.
Malgrat tot, la presència bizantina a Sicília es perllongà fins al segle IX, i al sud d’Itàlia fins al segle XI.
Els bizantins destrueixen el regne vàndal
L’any 430 els vàndals van passar de la Bètica al nord d’Àfrica, i en poc temps van ocupar l’Àfrica proconsular romana.
El 9 d’octubre de l’any 439 el rei vàndal Genseric conquerí i saquejà Cartago, i s’apoderà de la flota romana que hi havia ancorada. Gràcies a això, els vàndals van suposar una amenaça al mar.
Van conquerir Sicília, Sardenya i les Balears, i van fer incursions a les costes italianes, saquejant-les.
Els vàndals, que eren arrians, van perseguir violentament als romans catòlics.
L’any 533 s’enfrontaren dues faccions vàndales: la de Hilderic i la de Gelimer. Els romans van aprofitar aquesta situació per a demanar l’ajuda de l’Imperi Oriental. Les tropes bizantines de Belisari van desembarcar a Àfrica i van derrotar els vàndals a la batalla de Tricameró. Aquest fet posà fi al regne vàndal.
Un cop consolidada la conquesta bizantina, s’imposà una fiscalitat molt feixuga. Això provocà el malestar de la població, que s’uní a l’amenaça provocada per incursions de barbarescos. La presència bizantina a les zones costaneres i a les ciutats es reduí. Això donà pas a la invasió musulmana, que esborrà qualsevol empremta romano-bizantina. L’any 698 els musulmans van conquerir Cartago.
Els bizantins a la Península Ibèrica
A partir de l’any 551 s’originà una guerra civil a la Península Ibèrica entre el rei visigot Àkhila i el cabdill d’una sublevació, Atanagild*. Aprofitant aquesta guerra, l’any 552 els bizantins van ocupar la Bètica i una part de la Cartaginense, més les Balears.
El poder imperial en la Península Ibèrica va tenir característiques militars i defensives, de manera semblant a un exarcat, amb un dux al capdavant.
Es creu que els grans propietaris de terres no van ser gaire favorables a la implantació imperial. En canvi, potser va ser més interessant per als mercaders urbans, que així trobaven més possibilitats d’enllaç amb les rutes de la Mediterrània, i per als mateixos orientals que estaven establerts en colònies en ports del sud-est.
Però la posició bizantina a Hispània era massa perifèrica i poc important per al conjunt de l’Imperi.
* Atanagild va ser el cabdill d’una sublevació originada a Còrdova, contra el rei Àkhila. El cabdill sublevat demanà ajut als bizantins. Àkhila acabà essent assassinat pels seus propis partidaris. Atanagild pujà al tron dels visigots el 554 i governà fins el 567.
La revolta de la Victòria (Nika)
L’augment dels impostos va ser una de les causes de l’anomenada sublevació de la Victòria (Nika), que fou molt violenta. La sublevació va tenir l’origen en la rivalitat que existia entre els dos bàndols que assistien a les curses de l’Hipòdrom: els blaus i els verds. Justinià simpatitzava amb els blaus. Els amotinats es van apoderar d’una gran part de Constantinoble i van incendiar diversos edificis, entre ells la basílica de Santa Sofia. La revolta fou sufocada durament pel general Belisari. Després, l’emperador establí un fort control sota aquells poders urbans.
Reforma administrativa i noves lleis
Com a resposta a la sublevació, Joan de Capadòcia va dur a terme una reforma administrativa; amb aquesta intentà rebaixar l’autoritat despòtica dels governadors i dels alts funcionaris provincials.
Sota Justinià es va fer una immensa tasca jurídica. El 539 ordenà a una comissió d’experts que compilés tota l’obra jurídica clàssica. Aquesta comissió treballà durant tres anys, després dels quals va presentar el Digest o Pandectes. Estava dividit en cinquanta llibres.
Les lleis noves que anaven sorgint, Novellae constitutiones, es recollien en en el Corpus iuris civilis. En aquesta complexa obra s’hi barrejaven elements romans, hel·lenístics, orientals i cristians. Estava destinada a sostenir les concepcions de l’autocràcia imperial i a donar una base jurídica uniforme a l’Estat. S’adaptaren alguns criteris de l’antic Dret a l’ètica cristiana, com per exemple a l’àmbit de la família; o també a la consideració «humana» dels esclaus, tot i que es permetia la seva castració. També s’hi afirmaven els interessos socials dels sectors dominants, com el reconeixement de formes d’adscripció dels pagesos a la terra.
Tribonià va ser el promotor d’aquestes obres, al presidir les comissions que es crearen per a tal objectiu. Sota la seva direcció es van compilar constitucions imperials a partir del temps d’Adrià, seguint l’exemple de Teodosi II. El resultat va ser l’edició del Codi de Justinià el 529, ampliat el 534 en llatí.
També es redactà un manual elemental de dret titulat Institucions, que anava dirigit als estudiants de dret, i que contenia una selecció del Codi i del Pandectes.
La religió
L’emperador intervenia en qüestions eclesiàstiques.
L’any 529 ordenà el tancament de l’academia d’Atenes, els professors de la qual eren pagans neoplatònics. Aquests es van haver d’exiliar a Pèrsia.
El professorat de Constantinoble va ser cristianitzat i clericalitzat. Al segle VI ho va ser els de d’Alexandria, Beirut i Gaza. Molts professors van ser monjos. Això va significar la fi de la cultura clàssica pagana.
Justinià volia resoldre la qüestió monofisita, i perseguí sistemàticament els seguidors d’aquest dogma.
Però el monofisisme s’arrelà a Egipte i Síria, cosa que provocà controvèrsies amb Constantinoble.
Amb la «disputa dels Tres Capítols», Justinià condemnà les tesis nestorianes de tres teòlegs sirians.
En el cinquè concili ecumènic celebrat a Constantinoble l’any 553 es confirmà la condemna al nestorianisme.
En el segle V ja s’havien imposat limitacions legals contra els jueus, i en temps de Justinià l’antijudaisme va créixer.
Alguns historiadors afirmen que a l’àmbit de la Mediterrània de l’Imperi Romà hi havia quatre milions de jueus.
Les mesures contra els jueus van consistir en les següents prohibicions:
· Proselitisme.
· Exercici de càrrecs públics.
· Matrimonis mixtes.
· Tenir esclaus cristians.
· Exercici de certes professions, com la de metge.
Es van dur a terme actes violents contra els jueus, com la destrucció de sinagogues. La construcció de noves estava prohibida.
Justinià procurà que els jueus utilitzessin el grec en la seva litúrgia i escrits religiosos, per tal d’evitar que es separessin culturalment de la resta de la població i deteriorar la seva identitat.
En canvi, a Pèrsia i a Aràbia les comunitats jueves tenien llibertat.
La cultura
En temps de Justinià ja havia finalitzat la gran època de la patrística –l’estudi dels primers segles de l’Església i dels pares de l’Església– i de l’exègesi bíblica.
Però es van desenvolupar altres camps:
Historiografia
· Procopi de Cesarea era secretari de Belisari, i cronista oficial de l’època de Justinià. Va escriure les obres:
– Història de les guerres
– Construccions: escrita per encàrrec de Justinià, com a relat oficial de les seves accions.
– Història secreta: la va escriure després de la mort de Justinià. Estava formada per vuit llibres, en els quals narrà la vida de la cort i les campanyes realitzades contra els perses, els vàndals i els ostrogots.
· Hi van haver altres cronistes oficials: Menandre Protector, el camarlenc Pau el Silenciari i Teofilacte Simocates. Els tres van ampliar l’obra de Procopi.
· El jurista Agàties perllongà l’obra de Procopi fins l’any 562.
· Hesiqui de Milet: va ser un historiador grec de Constantinoble.
· Joan Malales: nascut a Antioquia.
Literatura culta
Van conrear la poesia a la manera clàssica:
· Pere Patrici
· Joan de Lídia (o Joan Laurenci)
· Pau el Silenciari
· Jordi de Pisídia
· Procopi de Gaza
Alguns escriptors van obrir-se a la sensibilitat popular, per tal de fer-se entendre millor.
Ciències
Molts van adoptar el principi de mimêsis, o imitació d’allò antic, en ciències i lletres, però acceptant la ruptura amb el passat.
Justinià prohibí qualsevol comentari del seu Codi, adduint que podia provocar la desobediència de la llei.
Pel que fa a la matemàtica, la medicina, la zoologia, la botànica, la física i l’astronomia, tot és reduïa a compilar, comentar i transmetre els coneixements de l’Antiguitat. Pel que fa a la medicina, els tractats d’Oribasi de Pèrgam (vers 325-400) –metge de l’emperador Julià– van tenir molta difusió.
Pel que fa a l’agricultura, els Geopònica tingueren molta importància.
Timoteu de Gaza (segles IV-V) va escriure una obra sobre animals.
Cosme Indicopleustes va ser l’autor de la Topografia Cristiana, acompanyada per il·lustracions.
Una altra obra important va ser el Physiologus, coneguda gràcies a una versió del segle VII.
En temps de Justinià s’iutilitzà l’astrolabi.
Art i arquitectura
Al llarg del segle VI desaparegué l’escultura d’arrel clàssica.
En aquest segle es van fixar els tipus iconogràfics i els temes d’imagineria religiosa que van perdurar fins la fi de l’Imperi.
Es van desenvolupar els mosaics i frescos murals, i la iconografia imperial, en que es representava l’emperador presidint una processó o assegut a la tribuna del circ, o bé dempeus com un general, o triomfant, rebent la proskynesis (salutació) dels reis vençuts, o coronat per Crist.
Antemi de Tral·les i Isidor de Milet van ser dos arquitectes, que van rebre l’encàrrec de Justinià de construir la basílica de Santa Sofia de Constantinoble. Construïda entre 532 i 537, combina el tipus basilical i la planta central amb cúpula. Va ser el tipus dominant en tota l’arquitectura religiosa bizantina.
A més, es van fer moltes obres públiques: fortificacions i muralles, palaus i viles, aqüeductes i ponts.
La fi del regne de Justinià
Amb les conquestes realitzades en temps de Justinià I, la Mediterrània tornà a ser un mar romà. Només restaven fora del control bizantí les costes de les antigues províncies romanes de la Tarraconense i la Provença.
Però les reserves d’or acumulades per Anastasi van desaparèixer amb aquestes costoses campanyes, i amb les obres que es van fer a Constantinoble, Ravenna i altres ciutats de l’Imperi.
El final del regnat de Justinià va ser un període molt desfavorable per a l’Imperi Bizantí. Mancava el diner i els soldats no rebien el seu sou. Es van produir epidèmies. Hi van haver terratrèmols.
Finalment, dos fets van marcar el final del regnat de Justinià: la mort de la seva esposa Teodora, i la destitució de Joan de Capadòcia.
Justí II (565-578)
Sota el seu regnat l’autoritat imperial es deteriorà, i això tingué diferents conseqüències:
· El Senat tornà a adquirir protagonisme.
· Els partits o demos de l’hipòdrom van resorgir com a vehicle d’opinió.
· En l’exèrcit hi havia indisciplina, perquè estava mal pagat.
Al sud de la Península Ibèrica, entre els anys 570 i 572 el rei visigot Leovigild va dur a terme una campanya militar contra els bizantins.
Justí II va establir un foedus amb els àvars, pagant-los un tribut, perquè aquest poble significava una amenaça a la frontera de l’Imperi Bizantí.
Follis (tipus de moneda molt utilitzada en l’Imperi Bizantí) del temps de Justí II.
Fotografia: Istock.
Tiberi II (578-582)
El seu regnat va estar marcat per una situació greu en l’Imperi per diferents factors:
· L’any 568 els longobards havien entrat a Itàlia, i al cap de quatre anys es trobaven instal·lats a la vall del Po i en zones del centre. Això donà lloc a una zona d’Itàlia dominada pels longobards (Pars longobarda) i una zona dominada pels bizantins (Pars romana).
· Resorgí la guerra amb els perses sassànides.
· L’Imperi patia atacs per parts dels àvars.
· A Hispània, els visigots de Leovigild lluitaven contra els bizantins que estaven establerts al sud de la Península Ibèrica.
Maurici (582-602)
Tot i la delicada situació que patia l’Imperi Bizantí, l’any 591 l’emperador Maurici aconseguí dominar Armènia, a canvi de recolzar Cosroes II (590-628) per tal que pogués ocupar el tron sassànida.
A la frontera persa, entre Àqaba, a la riba de la mar Roja, i l’alt Eufrates, es va estendre una xarxa de fortaleses, enllaçades per vies de comunicació. Estaven defensades per soldats-colons, propietaris de terres, sota el comandament militar d’un dux.
Aquest sistema de fortaleses també va ser implantat a Itàlia, per a defensar els camins que anaven de Roma a Ravenna.
Després va dur a terme una campanya contra els eslaus, intentant expulsar-los dels Balcans fins més enllà del Danubi. Però va resultar un fracàs, i això provocà la seva caiguda.
Els eslaus es van anar instal·lant a Macedònia, i l’any 600 van atacar Tessalònica. A més, van començar a practicar la pirateria i el saqueig, navegant amb embarcacions molt primitives.
Després del fracàs de Maurici, s’abandonà la frontera del Danubi, i la presència dels eslaus a Macedònia i Mèsia es va anar consolidant.
Maurici va ser deposat per Focas el 602. Cosroes II aprofità aquest moment per a atacar els bizantins.
Focas (602-610)
Focas tingué el recolzament del demos dels blaus de l’hipòdrom, i dugué a terme un govern de terror, amb molts assassinats polítics.
En aquesta situació, el exarca de Cartago, Heracli el Vell, va iniciar una revolta l’any 610. Culminà amb el triomf del seu fill, també anomenat Heracli, i la seva pujada al tron.
La dinastia heracliana (610-695)
Heracli (610-641)
En una de les revoltes que es produïren en aquell temps agafà el poder Heracli, fill de l’exarca d’Àfrica i iniciador d’una nova dinastia. Quan Heracli pujà al tron, l’Imperi Bizantí es trobava en una situació desfavorable.
L’any 611 el rei persa Cosroes II* s’apoderà d’Antioquia. Després va ocupar tota Armènia, Síria (Damasc va caure el 613) i Palestina (Jerusalem va caure el 614 i va ser saquejada). El 619 els perses fins i tot van conquerir Egipte.
Els perses van saber aprofitar dos factors:
· Els desordres interiors de l’Imperi Bizantí.
· El secessionisme de Síria i Egipte. Els seus patriarques, que professaven el monofisisme, s’oposaven al patriarca de Constantinoble.
Els perses van capturar i reduir a l’esclavitud prop de 40.000 presoners. A més, entre el botí que es van endur figurava la Vera Creu.
* Cosroes II (o Khusraw II, 531-579): amb aquest rei persa, la dinastia sassànida arribà al seu millor moment. Cosroes II promogué millores administratives i militars. Gràcies, en part, a la seva expansió i control de les rutes mercantils aconseguí alleugerir la càrrega fiscal. Fins i tot va promoure una petita edat d’or de les arts i de la cultura literària perses, que van assimilar influències índies; per exemple, es traduí al pahlavi –antiga llengua persa mitjana o sassànida– el Calila i Dimna –versió àrab d’un conjunt de faules d’origen indi–; també es van crear motius ornamentals en orfebreria i sederia, i tipus arquitectònics (iwans –porxos d’entrada en forma d’arc– i palaus amb cúpules), que van ser molt influents en altres àmbits.
Els anys 617 i 619 àvars i perses van intentar prendre Tessalònica. El 626 van assetjar Constantinoble.
L’any 618 Cosroes II conquerí Alexandria. A continuació va interrompre els transports de blat a Constantinoble.
Per altra banda, el rei visigot Sisebut (612-621) va prendre Cartagena i Màlaga als bizantins. El seu successor, Suintila (621-631), acabà amb les últimes restes de presència bizantina a la Península Ibèrica, amb la conquesta de l’Algarve (any 621).
Heracli requisà fons a l’Església i reclutà un exèrcit. Entre les tropes hi havia nombrosos monjos, que volien participar en la recuperació dels llocs sants. Per aquesta raó, l’acció tingué un caire de guerra santa.
Pèrsia havia aconseguit grans triomfs, però era dèbil per a mantenir les conquestes. Per això, a partir de l’any 622 l’emperador bizantí començà a recuperar les províncies perdudes. El 627, a més, els bizantins van arribar a conquerir Ctesifont, capital de l’Imperi Persa sassànida.
Al morir Cosroes II (any 628), l’Imperi persa es començà a desintegrar.
La recuperació de Jerusalem per part d’Heracli va ser l’any 630.
La debilitat dels perses coincidí amb els anys de l’expansió dels àrabs, que ocuparen Jerusalem el 638.
Mentrestant, l’Imperi Bizantí també s’enfrontà a l’amenaça dels eslaus. Aquests havien anat consolidant la seva presència a Macedònia i Mèsia. Practicaven el saqueig i la pirateria, amb embarcacions molt primitives. Les seves incursions van afectar Tràcia, Grècia, el Peloponès i fins i tot Creta (any 623).
Malgrat tot, Heracli aconseguí derrotar els àvars de manera decisiva, i allunyar-los dels Balcans.
L’emperador aconseguí que els eslaus reconeguessin la seva sobirania, i ho va fer establint vàries aliances:
· Amb els khàzars (poble d’arrel turca).
· Amb els búlgars (poble eslau), el sobirà dels quals era el príncep Kubrat.
· Amb els croats i serbis (dos pobles eslaus), que havien abandonat els Càrpats i s’havien instal·lat definitivament als Balcans.
Cap a l’any 626, eslaus i bizantins es trobaven distribuïts de la següent manera:
· Els eslaus estaven establerts a tota la zona dels Balcans, Macedònia i de manera parcial l’Epir, la Tessàlia, la Grècia central i part del Peloponès.
· Els bizantins estaven establerts a Tràcia, a la costa fins a Tessalònica, a les illes, i a la part oriental del Peloponès.
Va ser un temps d’enormes canvis poblacionals i socials. Però posteriorment, Bizanci conquerí culturalment els eslaus.
Ara bé, desconeixem exactament com es van efectuar aquests grans canvis, a causa de la manca de testimonis escrits o monumentals.
Els eslaus
El concepte «eslau» designa alguns trets culturals comuns, però primitius. El proto-eslau formava part del grup oriental de llengües indoeuropees.
En temps primitius es creu que es trobaven establerts a Polèsia (entre Ucraïna i Biolorússia). Entre els eslaus i el Bàltic hi havia els pobles balts, i estaven separats dels Càrpats per pobles irànics (escites, sàrmates) i germànics (gots). Però van mantenir alguns contactes amb tots ells, segons que mostren dades lingüístiques i religioses.
Hi ha poques dades segures sobre la seva localització protohistòrica, però hi ha la tendència a situar els eslaus en dues zones:
· En un primer temps, a l’interior de la cultura lusàcia (regió situada entre les actuals Saxònia, Brandenburg i Polònia).
· Després, en una zona delimitada pel Bàltic, els rius Elba i l’Òder i el nord de l’actual Bohèmia.
La base de l’organització social dels eslaus era la família patriarcal, com d’altres pobles indoeruropeus. Tenien propietats col·lectives explotades pels que formaven part d’una comunitat (zadruga).
El seu marc polític era la tribu. No hi havia noblesa de sang, però si grups aristocràtics, i potser algun tipus de poder principesc (knyaz).
A mitjan segle IV, l’expansió eslava va començar en tres direccions:
· Cap al nord-est, a través de la taiga.
· Cap a l’oest, per l’actual plana germano-polonesa.
· Cap al sud, en direcció al Danubi i els Balcans. Aquesta va ser la primera zona on els eslaus entraren en contacte amb la civilització clàssica.
La seva expansió no es va deure a l’afany de conquesta, botí o prestigi militar, sinó que va ser una conseqüència del seu creixement poblacional, de l’existència de grans espais buits i de la influència organitzadora de pobles veïns.
No es movien com a un grup compacte. La solidaritat interna entre les diferents comunitats eslaves només va sorgir a partir del moment que van entrar en contacte amb l’Imperi Bizantí.
Les línies principals de l’expansió eslava van ser:
· Entre els segles IV i VIII, cap a l’est, entre l’alt Dnièper i l’alt Volga, i entre el Don i l’Oka, enmig dels boscos de la taiga.
· Després, la migració cap a l’oest es produí en direcció a la plana centreeuropea, aprofitant espais gairebé buits després de les migracions germàniques. Van establir-se a la zona entre Bohèmia, l’Elba, les valls alpines orientals, Eslovàquia i Pannònia. En aquest moment estaven sota la pressió dels àvars.
· Al voltant de l’any 630, els francs i els turingis van aturar l’avenç dels eslaus al riu Saale (centre-nord d’Alemanya). Però alguns grups d’eslaus ja es trobaven a la vall de l’alt Main.
· Al voltant de l’any 500 es constata la presència d’eslaus al Danubi inferior (actuals Moldàvia i Valàquia).
No se sap exactament quan van travessar la barrera dels Càrpats. Però possiblement hi havia eslaus entre les tropes d’Atila.
Les anteriors invasions germàniques i els successius desplaçaments a través de la península balcànica havien produït destruccions i nombroses barreges ètniques. Les zones d’hel·lització intensa s’havien reduït a Grècia, la costa dàlmata, algunes àrees de Macedònia i les costes dels estrets.
A partir de l’any 540 les incursions eslaves al nord de l’Imperi Bizantí es van fer més freqüents, i una d’elles arribà a l’istme de Corint.
Tanmateix, els invasors eslaus sempre es retiraven, i els bizantins utilitzaven la seva flota fluvial per a combatre’ls. Gràcies a això, durant decennis els bizantins van poder controlar les fronteres enfront dels eslaus.
En temps d’Heracli (610-641) els eslaus van començar a envair els Balcans, la qual cosa suposà una veritable amenaça per a l’Imperi Bizantí.
Els àvars
La irrupció dels àvars va accelerar l’entrada dels eslaus als Balcans. Els àvars eren un poble d’arrel turca que als anys 552-555 emigrà des de l’Àsia Central, després de la destrucció de l’imperi nòmada dels huns heftalites per part del turcs Tu-Kius del massís d’Altai. L’any 561 van arribar al baix Danubi. El 565 es van instal·lar a Pannònia, dirigits pel seu kan Bayan. Això provocà el desplaçament dels longobards cap a l’interior d’Itàlia, a través de Friül (any 568).
Als anys 581 i 582 grups d’àvars i eslaus van trencar la frontera del Danubi i van arribar a Sirmium (a l’actual Sèrbia), sobre el riu Sava.
Grups d’eslaus s’instal·laren a Macedònia. L’any 600 van atacar Tessalònica. A partir del 601 van dedicar-se a la pirateria i al saqueig.
L’any 601 l’emperador Maurici va dur a terme una campanya contra els eslaus, per tal d’expulsar-los dels Balcans. Però va resultar un fracàs, i això provocà la caiguda de l’emperador, que el 602 va ser deposat per Focas.
Els eslaus es van anar instal·lant a Macedònia, i l’any 600 van atacar Tessalònica. A més, van començar a practicar la pirateria i el saqueig, navegant amb embarcacions molt primitives.
Després del fracàs de Maurici, s’abandonà la frontera del Danubi, i la presència dels eslaus a Macedònia i Mèsia es va anar consolidant.
Els eslaus, que havien anat consolidant la seva presència a Macedònia i Mèsia, van saquejar Tràcia, Grècia, el Peloponès i fins i tot Creta (any 623).
Els anys 617 i 619 àvars i perses van intentar prendre Tessalònica. El 626 van assetjar Constantinoble.
Malgrat tot, Heracli aconseguí derrotar els àvars de manera decisiva, i allunyar-los dels Balcans.
L’emperador aconseguí que els eslaus reconeguessin la seva sobirania, i ho va fer establint vàries aliances:
· Amb els khàzars (poble d’arrel turca).
· Amb els búlgars (poble eslau), el sobirà dels quals era el príncep Kubrat.
· Amb els croats i serbis (dos pobles eslaus), que havien abandonat els Càrpats i s’havien instal·lat definitivament als Balcans.
Cap a l’any 626, eslaus i bizantins es trobaven distribuïts de la següent manera:
· Els eslaus estaven establerts a tota la zona dels Balcans, Macedònia i de manera parcial l’Epir, la Tessàlia, la Grècia central i part del Peloponès.
· Els bizantins estaven establerts a Tràcia, a la costa fins a Tessalònica, a les illes, i a la part oriental del Peloponès.
Va ser un temps d’enormes canvis poblacionals i socials. Però posteriorment, Bizanci conquerí culturalment els eslaus.
Ara bé, desconeixem exactament com es van efectuar aquests grans canvis, a causa de la manca de testimonis escrits o monumentals.
Les reformes d’Heracli
En aquesta situació, Heracli inicià una sèrie de reformes de l’administració i de l’organització militar.
Creà una sèrie de themas, que eren circumscripcions militars i administratives. Això suposà la ruptura definitiva amb el sistema heretat dels temps de Dioclecià i Constantí.
Al capdavant de cada circumscripció hi havia un general (estratega), amb plens poders administratius i militars.
Aquest sistema s’implantà als territoris de l’Àsia Menor que s’havien recuperat. Paral·lelament, a les noves circumscripcions s’hi van instal·lar tropes, que reberen terres en elles per a la seva manutenció i com a retribució. D’aquesta manera sorgí un soldat pagès que defensava l’Imperi i la seva pròpia terra. Amb això es reforçava la petita propietat lliure.
Pel que fa a la reforma de l’administració central, Heracli suprimí la prefectura del pretori, fragmentant les seves funcions en varis organismes financers. Nomenà logotetas davant de cadascun d’aquests organismes.
Va fer oficial l’ús del grec en l’administració. També hel·lenitzà l’Església. Heracli abandonà el títol llatí Imperator Caesar Augustus, i prengué el títol grec de Basileus Romeion.
Pel que fa a la religió, el 636 l’emperador promulgà un edicte anomenat Ekthesis (Exposició de fe). Ho va fer amb ajuda del patriarca de Constantinoble, Sergi. Amb aquest edicte pretenia unificar els monotelites i els monofisites. Però no ho aconseguí.
Aquell mateix any 636, la invasió àrab ja abastava Palestina i Síria.
L’emperador presentà la guerra com una empresa religiosa «contra els infidels». Al març de 630 culminà la seva victòria entrant a Jerusalem, enmig d’un ambient religiós que produí la festa de l’exaltació de la creu (21 de març).
Amb Heracli es tancà el «període de transició bizantí» iniciat el segle IV, i obrí l’època purament grega i medieval.
Va ser succeït pel seu net Constant.
Constant II (641-668)
L’any 642 els àrabs van conquerir Alexandria.
El 655, davant les costes de Lícia, els àrabs van aconseguir una victòria naval sobre els bizantins.
Però esclatà una guerra civil entre el califa Moavia i Alí –gendre de Mahoma–.
Això permeté a l’emperador Constant II vèncer els eslaus que es trobaven als Balcans, i imposar-los la seva sobirania.
Constant II va ser enderrocat i assassinat després d’un cop d’Estat.
Constantí IV (668-685)
El fill de Constant II aconseguí derrotar l’usurpador que havia enderrocat el seu pare, i pujà al tron com a Constantí IV.
Al voltant de l’any 679 els búlgars es trobaven instal·lats al sud del Danubi. Els seus kahns feien la guerra ininterrompudament contra l’Imperi Bizantí.
Justinià II (685-695)
Durant el seu regnat es promulgaren vàries lleis:
· Una llei agrícola (nomos georgikós): amb aquesta es reconeixia l’existència de camperols lliures.
· Una llei militar (nomos stratikós).
· Una llei naval (nomos Rodion nautikós).
Amb aquestes lleis es completà la legislació precedent.
Justinià II va ser destronat, i entre els anys 695 i 717 es produí un període d’anarquia, que acabà amb la pujada al tron de la dinastia isàurica.
Al nord d’Àfrica la presència bizantina es va anar reduint, fins que la invasió musulmana hi esborrà qualsevol empremta romano-bizantina. L’any 698 els àrabs de la dinastia Omeia van conquerir Cartago.
La dinastia isàurica (717-820)
Lleó III Isàuric (717-740)
El període d’anarquia s’acabà amb l’entrada de Lleó III Isàuric a Constantinoble, amb les seves tropes del thema dels anatòlics, i la seva coronació com a emperador.
Lleó III preparà la capital davant d’un imminent setge per part dels àrabs, que des de feia mig any tenien la seva flota i el seu exèrcit a la costa de Constantinoble.
Els àrabs, efectivament, van assetjar la ciutat, però van haver d’aixecar el setge per vàries raons:
· La utilització, per part dels bizantins, del foc grec, una arma naval consistent en una barreja inflamable que cremava en contacte amb l’aigua.
· Una època hivernal especialment dura.
· Una epidèmia de pesta entre les tropes àrabs.
· Atacs búlgars contra els àrabs.
Lleó III reforçà les defenses. A la part occidental d’Anatòlia creà un thema amb regiments de tracis, i el thema marítim el dividí en dos.
Sota la dinastia isàurica, l’Imperi Bizantí i les seves institucions es van hel·lenitzar i orientalitzar.
L’emperador publicà l’Ekloga, un compendi legislatiu, en grec, de les lleis justinianes.
Iconoclàstia
Amb Lleó III s’inicià un segle d’iconoclàstia, o lluita contra les imatges, que arribà al seu cim amb Constantí V. Va ser la causa de lluites internes. L’any 726 l’emperador es posà al costat dels enemics de les imatges. Les mesures iconoclastes de Lleó III van crear malestar en les províncies europees de l’Imperi. Per aquest motiu, Germà –patriarca de Constantinoble– i Joan Damascè –monjo del convent de Sant Sabas de Jerusalem i defensor de la doctrina iconòfila– intentaren arribar a un acord amb el papa Gregori II.
Com a conseqüència d’aquesta controvèrsia, Roma i Constantinoble es van distanciar encara més.
Lleó III posà l’Església sota el poder de l’Estat. Però es van cometre excessos, la qual cosa va fer decréixer a l’emperador la popularitat que havia guanyat en la lluita contra els àrabs.
Constantí V (741-775)
Era fill de Lleó III, i va estar dos anys associat al tron abans de la mort del seu pare.
Va ser un iconoclasta encara més intransigent que el seu progenitor. Les imatges eren destruïdes sistemàticament.
Havia estat un general molt destacat. Tingué molts defensors, però també molts enemics, pel seu caràcter cruel.
L’any 750 van ascendir els abbàssides al tron àrab, que comportà el trasllat de la capital de Damasc a Bagdad. Gràcies a això, la situació millorà per a l’Imperi Bizantí.
Aprofitant la nova situació, els bizantins van dur a terme una contraofensiva a la frontera de Síria, i van aconseguir recuperar alguns territoris.
L’any 756 el papa Esteve II signà un acord amb el rei franc Pipí, a Quierzy. Aquest fet va provocar un nou distanciament entre el papat i l’Imperi Bizantí.
A partir de l’any 760, Constantí V lluità contra el poder dels monjos, i ordenà que molts monestirs fossin destinats a usos seculars.
Als Balcans, l’amenaça eren els búlgars. Però el 763 Constantí V aconseguí derrotar-los a la vora de la mar Negra.
Malgrat això, els bizantins van haver de seguir duent a terme campanyes militars contra els búlgars. En una d’aquestes campanyes morí el propi Constantí V.
Lleó IV (775-780)
Constantí V va ser succeït pel seu fill Lleó IV el Khàzar.
Amb ell va continuar la iconoclàstia.
Quan va morir Lleó IV, la seva vídua, Irene, governà com a regent i va fer restaurar el culte a les imatges.
Constantí VI (776-797)
Era fill de Lleó IV i Irene.
Va ser dèbil i inexpert. La seva pròpia mare estava contra ell, i va fer maquinacions per tal d’enemistar-lo amb l’Església, l’exèrcit i el poble.
Irene (797-802)
L’emperadriu Irene va fer cegar i empresonar el seu fill i es proclamà emperadriu.
En aquesta època Bizanci patí una sèrie de derrotes:
· Davant del califa Harun-al-Rasid.
· Davant dels búlgars a Il·líria.
· Davant els eslovacs a Eslovènia.
La dinastia de Nicèfor
Nicèfor I (802-811)
El Nadal de l’any 800 el rei franc Carlemany assumí el títol d’emperador dels romans, la qual cosa significà una humiliació per a l’emperadriu Irene.
Carlemany va influir per tal que el logoteta Nicèfor portés a terme un cop d’estat i destronés i desterrés Irene.
A partir d’aquí s’iniciaren vint anys d’inestablilitat.
L’últim emperador de la dinastia de Nicèfor va ser Lleó V (813-820).
L’any 813 els búlgars, que es trobaven al sud del Danubi des del 679, van arribar a Adrianòpolis.
La dinastia frígia (820-867)
Miquel II (820-829)
Era originari d’Amorium, a Frígia.
Havia estat un comandant de la guàrdia imperial.
Aquesta dinastia tingué només tres emperadors: l’esmentat Miquel II, Teòfil (829-842) i Miquel III (842-867).
Teodora
El fill de Teòfil i l’emperadriu Teodora pujà al tron als sis anys d’edat, quan morí el seu pare.
Mentre va ser menor d’edat, exercí la regència la seva mare, l’emperadriu Teodora.
Teodora confià el govern al seu germà Bardas.
Aquest govern assolí tres fites importants:
· Sanejar la hisenda.
· Restaurar definitivament el culte a les imatges. Va ser en un concili celebrat l’any 843.
· Aturar una insurrecció d’eslaus al Peloponès.
Miquel III (842-867)
Miquel III apartà la seva mare del poder.
Era molt donat a la beguda. Per això, el govern va estar en mans del seu oncle Bardas.
Bardas va promoure un reneixement cultural, que va atraure a la cort els millors intel·lectuals del moment. Aquests es van establir a l’escola de Magnaura, sota la direcció de Lleó de Tessalònica.
Entre aquests intel·lectuals van destacar:
· El monjo Constantí, evangelitzador dels eslaus, que més tard fou conegut com sant Ciril.
· Foci, patriarca de Constantinoble des de l’any 858.
Cisme entre l’Església oriental i l’Església occidental
Va ser molt important, per les seves repercussions posteriors.
Va sorgir a causa de l’ambició del patriarca Foci, que havia estat col·locat per Bardas en lloc del patriarca Ignasi.
El papa Nicolau I, amb el suport dels monjos studites, defensà Ignasi en contra de Foci.
Foci, per a no ser deposat, va dur a terme la tàctica d’apel·lar als greuges acumulats pels grecs contra els llatins. El 867 Miquel III convocà un sínode, en el qual es donà la raó a Foci.
El govern de Bardas
Mentrestant, Bardas va ser derrotat vàries vegades pels musulmans, que ocuparen Creta i Sicília.
A més, es produí el primer atac dels varegs russos contra Constantinoble.
Miquel III autoritzà un complot contra Bardas, que va ser assassinat per Eudoxia Ingerina, amant de l’emperador.
Però al cap de poc Miquel III també va ser assassinat pel seu coemperador, Basili.
La dinastia macedònia (867-1056)
Amb la dinastia macedònia, l’Imperi Bizantí arribà al seu màxim esplendor.
Basili I (867-886)
Va reconciliar-se amb Roma, restaurant Ignasi com a patriarca de Constantinoble.
Va ser un gran general i estadista, i elaborà lleis.
Consolidà la presència bizantina a Rússia, Macedònia, Sèrbia i Bulgària gràcies a la tasca constant de missioners.
L’any 872 va dur a terme campanyes militars a l’alt Eufrates, cosa que li permeté establir la frontera oriental en el Taure.
En el front adriàtic creà el thema de Dalmàcia.
El 876 recuperà Bari.
Però els musulmans li van prendre Sicília, exceptuant Taormina –que va caure el 902–.
Lleó VI (886-912)
Fill i successor de Basili I.
Va ser culte i gran legislador.
Va promulgar una compilació de lleis anomenada les Basíliques. Amb ella perfeccionava l’obra iniciada per Justinià i retocada per Lleó III.
Durant el seu govern es van produir atacs búlgars, incursions de pirates àrabs a l’Egeu, i atacs dels varegs i russos.
Constantí VII Porfirogèneta (912-959)
Fill i successor de Lleó VI.
Va ser un home destacat de la cultura bizantina, ple d’erudició i de coneixements enciclopèdics.
Va escriure vàries obres, entre elles el Llibre de les cerimònies, e els tractats Dels themes i De l’administració de l’imperi. En elles desenvolupà una interessant teoria de les relacions de l’Imperi amb els pobles veïns.
Cedí el poder polític al seu sogre Romà I Lecapè, que era un militar del thema d’Armènia.
El govern de Romà I Lecapè (919-944)
Governà com a coemperador amb el seu gendre Constantí VII.
Aconseguí victòries en tots els fronts, cosa que li donà gran popularitat.
Va dur a terme una política de protecció a la petita i mitjana propietat rural.
Però els seus propis fills el van derrocar, i el van tancar en un monestir.
El govern de Constantí VII Porfirogèneta (944-959)
Quan Romà I va ser apartat del poder, Constantí VII es va veure obligat a agafar les regnes del poder.
S’inicià una època d’intrigues cortesanes i de revoltes contra l’Estat, dutes a terme per terratinents que volien controlar els alts càrrecs de l’Exèrcit.
Però l’Estat resistí les situacions més adverses, gràcies a la tasca eficaç de la burocràcia, que mantingué la ohesió necessària.
Constantí VII aconseguí l’aliança d’Otó I.
També s’alià amb amb el nou califa d’Al-Andalus, Abd al-Rahman III, principal enemic dels fatimites.
El seu fill –el futur Romà II– i l’esposa d’aquest –Teòfan– van organitzar un complot que acabà amb la vida de Constantí VII.
959-976: període d’inestabilitat
El complot dut a terme per Romà II donà pas a un període d’inestabilitat, que finalitzà quan Basili II agafà les regnes del poder.
Basili II (976-1025)
Era net de Constantí VII.
Va lluitar aferrissadament contra el poder dels grans terratinents.
Entre el 995 i el 999 defensà la frontera oriental contra els musulmans, i reconegué el califa d’Egipte, signant dues treves amb ell (998 i 1000).
També intervingué en les disputes internes d’Armènia, convertint aquest regne en una mena de protectorat bizantí.
A partir de l’any 996 Basili II portà a terme una sèrie de campanyes contra els búlgars, atacant el tsar Samuel. L’any 1014 l’emperador derrotà els búlgars a la vall del riu Struma, a Kleidion. Bulgària fou conquerida i durant gairebé cent vuitanta anys es convertí en un altre thema bizantí.
Va ser conegut com a Bulgaroctonos, o «matador de búlgars», pels estralls que va provocar entre les tropes vençudes.
Constantí VIII (1025-1025)
Romà III (1028-1034)
Miquel IV (1034-1041)
Miquel V (1041-1042)
Constantí VIII era germà de Basili II. Va ser coemperador de Basili II durant tot el seu regnat. Tingué una vida ociosa. Va assumir el govern quan ja tenia 65 anys.
Romà III era gendre de Constantí VIII. Va morir a causa d’un complot de la seva esposa Zoé.
Miquel IV tenia problemes de salut. Per això, el govern va estar en mans del seu germà Joan. Morí sense deixar descendència.
Miquel V era nebot de Miquel IV. Va haver d’enfrontar-se a una revolta popular i acabà exiliat en un monestir.
Zoè i Teodora (1042)
Les emperadrius Zoè i Teodora eren nebodes de Basili II. Van governar l’any 1042 de manera conjunta.
Fragment d’un mosaic de Santa Sofia (Istanbul), que representa l’emperadriu Zoè.
Fotografia: Istock.
Constantí IX Monòmac (1042-1055)
Constantí IX va ser el segon marit de Zoè, neboda de Basili II.
Era un noble molt interessat per la cultura i les lleis, però alhora molt dèbil.
Va promoure un veritable renaixement literari, amb l’ajuda del seu secretari Miquel Psel·los, autor de Chronografia. Aquesta obra va ser el llibre de memòries més important de l’Edat Mitjana.
L’any 1045 es van fundar a Constantinoble dues escoles superiors, una de filosofia i una altra de dret. En elles destacaren l’esmentat Miquel Psel·los, Joan Xifilí, Constantí Likhoudes i Joan Ítalos.
Però durant el regnat de Constantí IX hi hagué un deteriorament polític. El partit governant de la noblesa feudalitzà les terres dels soldats-camperols, que fins aleshores havien estat protegits per les lleis.
L’any 1054 es produí el cisme o separació definitiva entre l’Església oriental i l’Església occidental. L’artífex d’aquesta divisió va ser
En aquell moment, el soli pontifici de Roma estava ocupat per Lleó IX, un papa intransigent. Davant seu hi havia el patriarca de Constantinoble, l’ambiciós Miquel Cerulari, que declarà herètics una sèrie d’usos llatins, com el pa àzim en la missa i el celibat del baix clergat.
Constantí IX morí al començament de l’any 1055.
Després, la seva cunyada Teodora governà durant un any.
El 1056 va finalitzar la dinastia macedònia.
Article redactat per Jordi Viladoms, octubre de 2024.
Fonts
Laredo Quesada, Miguel Á.: Historia Universal. Volumen II. Edad Media. Editorial Vicens Vives, Barcelona, setena reimpressió, 2010 (a partir de la 2a edició, 1992).
Claramunt Rodríguez, Salvador (coordinació científica) / Tusell, Silvia (secretària de direcció) / Claramunt Rodríguez, Salvador; Hernando Delgado, José; Bertrán Roige, Prim; Julià Viñamata, José Ramón (redactors): Gran Història Universal. Volum 2. Edat Mitjana. Edicions 62, Barcelona, primera edició, març del 2000.