Carlemany i Carloman, fills de Pipí el Breu (Pépin le Bref) (mort el 768), van heretar el regne franc. Però Carloman morí l’any 771. De resultes d’això, Carlemany restà com a únic rei.
Nascut possiblement el 742, Carlemany era alt i fort, i morí aproximadament als setanta anys, una edat inusual per a l’època.
Sota el seu govern, el regne franc experimentà una gran expansió, mitjançant les expedicions militars, les conquestes i el sotmetiment de diversos pobles. Posà els saxons, els bavaresos i el territori de l’actual Alemanya sota la seva autoritat. Vencè els longobards, i gran part d’Itàlia restà sota el seu control. Afavorí el papa de Roma i amplià els territoris pontificis. Va fer expedicions a Hispània, lluitant contra els àrabs. Va combatre contra els àvars de l’est d’Europa, i els va fer reconèixer la seva autoritat. Conquerí Ístria, prenent-la a l’Imperi Bizantí. Abans de morir, l’Imperi de Carlemany s’estenia des del sud dels Pirineus (el seu fill Lluís el Pietós conquerí Barcelona el 803, i s’establí la Marca Hispànica) fins el riu Elba, i des de la mar del Nord fins el sud d’Itàlia.
Carlemany sempre es preocupà per a unir els territoris conquerits sota el cristianisme.
Aliat i protector del pontífex, Carlemany va rebre la corona imperial la nit de Nadal de l’any 800, de mans del papa Lleó III, i va ser aclamat emperador.
Amb Carlemany, Europa visqué l’anomenat «renaixement carolingi». Aquest renaixement es refereix a que el rei i emperador franc va promoure la cultura, i l’estudi i recopilació de textos de l’antiguitat, que eren copiats en els scriptoria dels monestirs benedictins. A més, s’envolta dels savis més destacats de l’època, com Alcuí de York.
Epitafi en llatí del clergue Agnomarus. Poitou, 779. Pedra calcària. Provinent de Poitiers (Vienne). Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2024. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge) París.
L’Imperi carolingi
El pare de Carlemany: Pipí el Breu (751-768)
Com hem explicat en l’article El regne franc: l’època dels merovingis, Pipí I el Breu (Pépin le Bref) es convertí en rei dels francs l’any 751, a Soissons, al ser elegit per una assemblea de grans i bisbes. A més, a través d’un ritu inspirat en l’Antic Testament, Pipí rebé de mans del bisbe Bonifaci una unció d’oli sagramental.
L’any 754, el papa Esteve II va viatjar a França per tal de demanar ajut a Pipí I contra els longobards. Renovà solemnement el ritu de la unició a la basílica de Saint-Denis, associant en aquesta ocasió els dos fills del rei.
Amb aquesta cerimònia es conferí a la nova dinastia un poder d’essència religiosa, superior al dels merovingis. Al dret germànic, nascut de l’elecció i transmès per la sang, s’hi afegí un dret diví. Això va ser atribuït a la monarquia francesa fins la seva desaparició al segle XIX.
Pipí, a canvi, va haver d’anar a Itàlia a lluitar contra els longobards, enemics del papa.
Els derrotà en dues ocasions, prenent-los l’antiga província de l’exarcat de Ravenna, per a entregar-la al papat. Des d’aquell moment, el papa es convertí en un sobirà temporal, posseïdor de terres i súbdits. Això durà fins el 1870.
A més, es creà una particular aliança entre el papat i la dinastia carolíngia.
Representació de Carlemany. Fragment del quadre Carlemany i la reunió a la Porta Daurada. Oli sobre fusta. Entre 1491 i 1494. Obra de Jean Hey (mestre de Moulins) (actiu el 1482; mort després del 1504). National Gallery, Londres.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2019. National Gallery, Londres.
Carlemany
Pipí I morí l’any 768. Després, el regne va ser dividit un cop més entre els seus dos fills: Carloman i Carles (Carlemany).
Però el 771 morí Carloman, i com a conseqüència d’això la unitat del regne tornà a quedar restablerta. Carlemany va restar com l’únic amo del poder.
En aquest moment, Carles tenia 29 anys, i li’n quedaven per a viure 43 més. Aquesta longevitat, excepcional per a l’època, va ser essencial per a la magnitud de la seva obra.
Era alt i fort. Li agradava la bona vida. Era aficionat a la caça. Havia rebut una bona educació.
Immediatament, dugué a terme una intervenció armada a Aquitània. Això marcà l’inici de l’expansió del regne (dilatatio regni).
Cada any, Carles conduïa el seu exèrcit en alguna expedició, propera o llunyana, que acabava amb l’annexió de nous territoris o l’establiment d’un sobirà subordinat a la seva autoritat suprema.
Carlemany tenia dues preocupacions:
· Garantir la seguretat dels seus territoris davant de possibles incursions veïnes.
· Establir a tot arreu l’ordre cristià, del que es considerava guàrdia suprem.
La guerra permetia mantenir ben ple el tresor reial, i aconseguir la submissió de l’aristocràcia, per tal d’aconseguir que col·laborés amb la monarquia. Amb cada conquesta s’aconseguia un botí, i s’imposaven tributs al pobles sotmesos.
L’expansió duta a terme per Carlemany es pot dividir en tres etapes, separades per dos períodes de crisi:
Primera etapa d’expansió
Carlemany intervé a Itàlia contra els longobards i a favor del papa (any 773)
Va ser després de la mort de Carloman, el 771.
L’any 772, el rei longobard Desideri, sogre de Carlemany, atacà Roma i exigí al papa que ungís com a reis francs els fills de Carloman.
El papa Adrià demanà a Carlemany que intervingués a Itàlia per a lluitar contra Desideri.
L’any 773 el rei franc inicià la guerra contra els longobards, i els vencé.
El 774 Desideri es rendí, i va ser fet presoner per Carlemany.
Vencedor, Carlemany va ser proclamat rei dels longobards.
Les possessions pontifícies restaren sota la protecció dels francs.
De resultes de la seva intervenció a Itàlia, Carlemany estengué la seva autoritat sobre la major part de la Península Itàlica. Només els extrems de Calàbria i Sicília van romandre sota la sobirania de l’Imperi Bizantí.
Contra els saxons (a partir del 775)
L’any 775 es convocà l’assemblea de Quierzy, on els francs van decidir declarar la guerra als saxons, per tal de sotmetre’ls i convertir-los al cristianisme.
Tot seguit, Carlemany inicià campanyes militars a Saxònia, però hi trobà molta resistència. Per tal de sotmetre els saxons li van caldre divuit expedicions, deportacions massives i l’establiment d’una xarxa de camins estratègics i camps atrinxerats.
Finalment, els saxons van ser vençuts. Es van convertir al cristianisme, essent batejats en massa. L’any 777, a Paderborn, Carlemany va rebre els caps saxons sotmesos.
Però el cap saxó Widukind es refugià a la cort del rei danès Sigfrid.
Com a conseqüència d’aquestes expedicions, els francs entraren en contacte amb altres pobles bàrbars: escandinaus al nord; eslaus a l’est; àvars a la plana del Danubi. Aquests últims eren successors dels huns.
Contra l’emir de Còrdova (any 778)
A la ciutat de Paderborn, Carlemany també rebé el governador musulmà de Saragossa. Aquest va demanar-li ajut per tal d’enfrontar-se a l’emir omeia de Còrdova.
L’any 778 Carlemany va dur a terme una campanya militar a Hispània.
A la Península Ibèrica, Carlemany carribà a realitzar set expedicions. A la vessant meridional dels Pirineus formà una província fronterera o Marca Hispànica, amb capital a Barcelona.
Durant la tornada de la primera expedició, la rereguarda franca, comandada pel comte Rotllà, nebot del rei, va ser atacada per sorpresa i abatuda a Roncesvalles pels muntanyencs vascons (any 778). Aquest episodi va ser immortalitzat amb La Chanson de Roland, el primer gran poema èpic de la literatura medieval.
Placa d’enquadernació. Crucifixió, Santes Dones al Sepulcre, Ascensió i Benedicció de Crist. Circa any 1000. Colònia (Alemanya). Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2024. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge) París.
Primera crisi
La derrota de Roncesvalles provocà una crisi.
S’hi sumà una revolta dels saxons, dirigida per Guitiquind.
A més, el duc longobard de Benevento intentà prendre territoris del papa.
Segona etapa d’expansió
A l’interior del regne s’enfortí el poder reial, i això permeté portar a terme noves accions a l’exterior.
Casament de la filla de Carlemany amb el fill de l’emperadriu de Constantinoble
L’any 781 una ambaixada de l’emperadriu Irene de Bizanci sol·licità la mà de la filla de Carlemany, Rotruda, per al seu fill, Constantí VI. Carlemany ho acceptà.
Els fills de Carlemany: Pipí, rei dels longobards. Lluís, rei d’Aquitània (781)
Carlemany va anar a Itàlia i nomenà un dels seus fills (Pipí) rei dels longobards.
El mateix any 781 nomenà el seu altre fill (Lluís) rei d’Aquitània.
Carlemany sotmet els ducats de Spoleto i Benevento. Conquesta d’Ístria (786-787)
Carlemany tornà a Itàlia i posà sota el seu control els ducats de Spoleto i Benevento.
El 787 inicià una ofensiva contra els bizantins. Gràcies a aquesta acció, Carlemany conquerí la península d’Ístria.
El ducat de Baviera, sotmès (787)
El rei franc acabà amb el duc Tassiló de Baviera, i en lloc seu hi col·locà el seu cunyat Gerold.
A Saxònia, el rei franc perseguí els rebels, i promulgà una capitular, en la qual els obligà a sotmetre’s i a cristianitzar-se.
Per altra banda, conquerí Frísia.
La missa de Saint Giles. Oli sobre fusta. Circa 1500. Obra del mestre de Saint Giles (actiu el 1500). L’escena es situa davant l’altar major de l’abadia reial de Saint-Denis, prop de París. El rei Carlemany (agenollat a l’esquerra), és incapaç de confessar un pecat i demana a Sant Gil que pregui per ell. Quan el sant eleva l’hòstia durant la missa, apareix un àngel amb un paper explicant que el pecat del rei és perdonat. National Gallery, Londres.
Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2019. National Gallery, Londres.
Segona crisi
Hi van haver diversos factors que van generar aquesta segona crisi:
· L’any 793 Hisham I va dur a terme incursions a la Septimània, provocant destruccions.
· Es produí una nova sublevació de Benevento. Pipí, que en realitat era fill bastard de Carlemany, es revoltà contra ell.
· Els saxons també es van revoltar.
Aleshores es celebrà un concili a Frankfurt (juny de 794), presidit per Carlemany. En aquest concili es van crear lleis per tal d’adquirir un major control de l’interior.
Tercera etapa d’expansió
Es va iniciar prop de l’any 800.
Contra els àvars
S’organitzaren tres campanyes militars contra els àvars*. L’any 796 els francs van conquerir el seu ring i es van apoderar del seu tresor. Els àvars es van acabar convertint al cristianisme, i van acceptar la sobirania de Carlemany.
* Els àvars era un poble de genets asiàtics instal·lat a la plana del Danubi en el segle VI. Foren temibles per la seva bel·licositat. Guardaven els seus botins en rings, fortificacions circulars de terra, cobertes d’estacades.
Placa amb relleu d’ivori d’elefant. Representa Sant Pau. Circa 1030. Procedent d’Echternach (Luxemburg). Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2024. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge) París.
Carlemany, contra la iconoclàstia
A l’Imperi Bizantí, sota el govern de la dinastia isàurica, s’inicia un període iconoclasta, de destrucció sistemàtica de les imatges religioses. Aquest període d’iconoclàstia durà un segle. Es va iniciar amb Lleó III Isàuric (717-740) i tingué el seu cim amb el seu fill Constantí V (741-775), que encara era més intransigent que el seu pare. L’iconoclàstia continuà encara amb el fill d’aquest, Lleó IV (775-780). Però el culte a les imatges va ser restablert al morir Lleó IV, per la seva vídua, Irene, i va ser restaurat definitivament amb l’adveniment de la dinastia Frígia, a partir de l’any 820.
L’iconoclàstia generà lluites internes a l’Imperi Bizantí, i va fer augmentar el distanciament entre Constantinoble i el papa de Roma.
El 791 Carlemany fixà, en els Libri carolini, la seva postura pel que fa a les imatges.
Pipí el Geperut es rebel·la contra el seu pare
El mateix any 791, Pipí, fill il·legítim de Carlemany (conegut com el Geperut), es revoltà. Finalment, vençut, va ser tancat en un monestir, on morí.
Un imperi extens
Gràcies a les conquestes del temps de Carlemany, el regne franc es convertí en un imperi que s’estenia des del sud dels Pirineus fins al riu Elba, i des de la mar del Nord fins al sud d’Itàlia.
Era un gran conjunt de territoris que englobava països diversos, de tradicions molt diferents.
Carlemany i els seus col·laboradors van intentar cohesionar els diferents pobles, sota la forma d’una respublica cristiana.
Pinta litúrgica. Lotaríngia. Segles IX-X. Ivori d’elefant. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París.
Fotografia: Jordi Viladoms, 2024. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge) París.
La coronació imperial de Carlemany (any 800)
A l’Imperi Bizantí regnava Irene (797-802), que havia usurpat el poder al seu fill, Constantí VI [llegiu l’article L’Imperi Bizantí].
Irene defensava els bisbes d’Orient en contra del papa de Roma.
Degut a aquesta circumstància, el papa Lleó III decidí traslladar la corona imperial a Occident, i atorgar el títol d’emperador dels romans a Carlemany. El pontífex volia premiar el rei franc per la seva expansió ininterrompuda, ja que havia sotmès la majoria de pobles que havien format part de l’Imperi Romà.
L’any 799 Lleó III es va veure obligat a fugir, amenaçat per una sèrie de faccions aristocràtiques. Cap al final de l’any 800, Carlemany va anar a Roma, per tal d’acabar amb l’amenaça que pesava sobre el papa.
La nit de Nadal d’aquell any, a la basílica de Sant Pere, el papa cenyí una corona d’or al cap de Carlemany, i els assistents el van aclamar com a emperador.
Va ser una continuació del patriciat (com expliquem en l’article El regne franc: l’època dels merovingis, l’any 754 el papa Esteve II ungí el rei Pipí el Breu i els seus fills a la basílica de Saint-Denis i els nomenà patricius romanorum; en virtut del patriciat, el rei dels francs havia de protegir la Santa Seu).
Des d’aleshores, Carlemany esdevingué:
«Carles August, coronat per Déu, gran i pacífic emperador, governant de l’Imperi Romà i, per la gràcia de Déu, rei dels francs i dels longobards.»
Harun al-Rasid (califa de Bagdad entre 786 i 809), li envià un ambaixador i el reconegué com a protector dels santuaris cristians de Jerusalem.
En un primer moment, l’emperador de Constantinoble protestà contra la «usurpació». Però el 812 l’emperador Miquel I areconegué l’Imperi de Carlemany, designant-lo imperator i basileus.
Els reis independents de la Península Ibèrica i de les Illes Britàniques també li van retre homenatge.
Lluís el Pietós, fill de Carlemany, conquereix Barcelona (803)
L’any 785 Girona s’havia lliurat voluntàriament als francs.
Vuit anys després, Lluís el Pietós conquerí Barcelona, prenent-la als àrabs.
Saxònia, completament sotmesa (804)
Els francs van dur a terme més campanyes militars a Saxònia i van acabar sotmetent completament aquest territori.
«La Donació de Constantí». Aquest emperador apareix agenollat davant el papa Silvestre, que el beneeix, mentre li entrega la seva corona com a símbol de la donació per part de l’autoritat secular a l’autoritat espiritual. Aquesta «Donació de Constantí» en realitat va ser un «invent» carolingi, però durant l’Alta Edat Mitjana la fe en la seva autenticitat serví de base a la querella de les investidures.
Procedència de la imatge: La Iglesia Cristiana. Veinte siglos de historia. Equinox Ltd. (Oxford), 1988 / Ediciones Folio, 1990 / Publicat per Círculo de Lectores. Barcelona, 1990.
El govern de l’Imperi carolingi
Carlemany s’esforçà per a donar una administració als territoris conquerits i als estats heretats. Aquesta administració havia de ser regular, uniforme i d’acord amb els principis cristians.
Es considerava que l’emperador-rei havia estat proposat per Déu per al govern dels homes a la terra. Obeir-lo era un deure religiós. Les persones que tenien qualsevol grau d’autoritat li havien de retre jurament de fidelitat.
Tots els homes lliures que vivien en aquests territoris van ser cridats pels comtes en tres ocasions (anys 789, 793 i 802), per tal que juressin fidelitat al sobirà.
Cada any, a la primavera, abans de la gran concentració de l’exèrcit, anomenada «Camp de Maig», el rei reunia una dieta o «audiència» (Placitum Generale), que era una assemblea de dignataris laics i eclesiàstics. Els consultava pel que fa a les qüestions del regne.
Les qüestions eren seleccionades prèviament en una reunió restringida que es celebrava a l’octubre. Es posaven per escrit i s’agrupaven per capitula.
Les capitulars contenien instruccions administratives, i eren una mena de disposicions legals, destinades a aplicar-se de manera comuna en tots els territoris del regne –i després en tot l’Imperi–, tot i la diversitat de tradicions jurídiques existents.
La monarquia carolíngia tendí progressivament cap a la unificació.
La capital s’establí a Aquisgrà, ciutat on hi havia els dominis patrimonials de la dinastia regnant. El palau d’Aquisgrà es començà a construir l’any 777.
La Karlsschrein, la capella de Carlemany, a Aquisgrà.
Fotografia: Istock.
A Aquisgrà sorgí una incipient administració central. Els càrrecs principals eren:
· L’arxicapellà: s’encarregava de les relacions amb l’Església.
· El comte de palau: substituí els antics majordoms i el rei en la presidència del tribunal de justícia.
· El canceller: escrivia les cartes, les lleis i els diplomes reials.
· El camerarius: s’encarregava de les riqueses reials.
El territori estava dividit en comtats, on el rei era representat pel comte (grafio). Aquest s’encarregava de:
· L’aplicació de les capitulars.
· El manteniment de l’ordre.
· La recaptació dels impostos.
· La convocatòria de l’exèrcit.
· La presidència del tribunal ordinari de la seva jurisdicció.
En els territoris que tenien una entitat històrica pròpia es va mantenir el títol de duc (dux). Existien els ducats de Baviera, Saxònia, etc. El duc era un cap militar suprem, i tenia autoritat sobre els comtes.
En els territoris fronterers, que necessitaven ésser defensats militarment, es creà la figura del comte de la marca o marquès (marchio). Existien la Marca Hispànica, Britànica, Danesa, de Friül, etc.
En temps de Carlemany es creà el càrrec de missi dominici. Eren dos comissaris –un de laic i un d’eclesiàstic– enviats en inspecció regular als diferents regnes, comtats, marques i ducats, per tal de mantenir les relacions entre el govern central i els poders locals. Controlaven la conducta de comtes i bisbes, feien aplicar les capitulars i rebien els greuges dels súbdits.
Però va arribar un moment que la funció dels missi dominici acabà invertint-se, ja que es van establir clienteles amb determinats poders locals, i les funcions públiques van convertir-se en propietat de determinats individus. Això provocà una disminució del control intern de l’Imperi, i una descomposició de la seva estructura administrativa.
Pel que fa a l’economia, un grup d’homes es dedicà a regular i fixar els preus, i a establir els pesos i les mesures. Però aquestes mesures van tenir poc èxit, perquè en l’àmbit agrícola el nivell tècnic i els rendiments eren baixos.
En canvi, hi hagué un increment del comerç. Això s’observa en la fixació d’equivalències entre l’or i la plata, el diner i el sou. Una lliura era equivalent a vint sous, i un sou a dotze diners.
El comerç es revitalitzà a través dels ports alpins i amb el sorgiment dels portus de la mar del Nord (com Quentovic i Duurstede).
Un petit nombre de mercatores comerciaven amb teixits exòtics i espècies. Els compradors eren un grup reduït de militars i clergues.
L’exèrcit
Tots els homes lliures tenien l’obligació de complir servei militar. Tot i això, cada any només es mobilitzava el nombre d’efectius que es creia necessari, i en les províncies més properes al terreny d’operacions.
La cavalleria cada vegada tenia més importància. Com que les despeses per a adquirir l’armament eren molt elevades, Carlemany concedia terres als que li prestaven servei a cavall. Els grans van ser animats a fer el mateix. Això va constituir un dels origens del feudalisme.
L’Església
Carlemany es considerava a si mateix responsable del bon ordre de l’Església.
Reuní concilis o sínodes de bisbes diverses vegades. Els impulsava a seguir els reglaments pel que fa a l’educació i la disciplina del clergat.
S’establí que tota església parroquial havia de tenir una dotació de terres per tal d’assegurar la vida material del rector.
A les ciutats el clergat era nombrós. Havia de fer vide en comú al voltant del bisbe. Això va ser l’origen del capítol dels canonges (canonici).
Pel que fa a la vida monàstica, es procurà enquadrar de manera més rigorosa la vida monàstica, imposant arreu la regla benedictina renovada per sant Benet d’Anià.
El «renaixement carolingi»
Carlemany llegia i parlava en llatí perfectament, igual que en la llengua franca. Entenia el grec. Tenia nocions de matemàtiques i d’astronomia.
Durant els àpats li agradava que li llegissin fragments històrics o de les Sagrades Escriptures.
Carlemany es preocupà per l’educació del clergat.
L’any 789 va emetre la capitular Admonitio generalis. Ordenava que cada bisbat i cada monestir tingués una escola on s’hi ensenyés gramàtica, càlcul i cant.
També impulsà un ampli programa de depuració i transcripció de textos sagrats i profans. La major part dels textos antics que es coneixen avui van ser transmesos pels manuscrits carolingis realitzats als estudis monàstics (scriptoria).
Es creà una nova escriptura: la minúscula carolina, que va ser la base de tota l’escriptura.
Es redescobrí el llatí clàssic. Però es van començar a emprar les llengües vulgars.
En el concili de Tours, celebrat el 813, s’ordenà als sacerdots que prediquessin en llengua romana rústica o germànica.
La cultura estava en mans dels eclesiàstics, gairebé de manera exclusiva. Eren els únics que sabien llegir i escriure. Per això, els principals càrrecs del regne es trobaven en mans d’eclesiàstics. Aquests van ser també els artífexs de l’anomenat «renaixement carolingi».
Entre ells van destacar:
· Alcuí de York (740-804)
Possiblement va néixer el 732. Era considerat el savi més destacat del seu temps. Va néixer a Anglaterra i s’havia format a l’abadia de York.
L’any 781, arran d’un viatge a Roma, Carlemany el va conèixer a Pavia.
Carlemany sol·licità que s’incorporés a la seva cort, on va impulsar l’educació i la cultura.
Van ser deixebles d’Alcuí el propi Carlemany, els seus fills, cortesans i prelats.
Alcuí els ensenyà gramàtica, dialèctica i arts liberals.
El 796 es retirà a Sant Martí de Tours. Gràcies a ell, la biblioteca d’aquest monestir va ser una de les més importants d’Occident.
· Pau el Diaca (circa 720-799)
Fou un monjo benedictí. Va escriure una obra titulada Historia longobardorum.
· Eginhard (mort el 840)
Va escriure una biografia de Carlemany.
Durant l’època carolíngia van haver-hi altres escriptors i homes cultes destacats, com
· Agobard de Lió (779-840): d’origen hispànic, va ser bisbe de Lió.
· Adalhard (nascut el 751): va ser un noble, militar i abat.
· Seduli Escot: va ser un poeta i filòsof irlandès que desenvolupà la seva tasca entre 840 i 860.
· Lopis de Ferrières (circa 805-862): abat de Ferrières-en-Gâtinais.
· Nitard (799-844): historiador franc, net de Carlemany.
· Raban Maur (776-856): Filòsof i teòleg alemany, abat de Fulda.
· Gottschalk d’Orbais (nascut circa 867): teòleg i poeta benedictí saxó.
· Joan Escot Eriúgena (815-877): Irlandès. Traductor dels textos de Pseudo-Dionís Areopagita i autor de De divisione naturae, obra de tendència neoplatònica acabada el 866.
· Hincmar (806-882): arquebisbe de Reims.
Durant el període carolingi es van construir el palau imperial d’Aquisgrà (amb la seva capella), i els monestirs i abadies de Lorsch, Reichenau, Corvey, Sankt Gallen, etc.
Els últims anys del regnat de Carlemany
L’expansió dels francs s’aturà.
Els esforços militars es van haver d’orientar a les defenses, com a conseqüència de l’aparició de nous enemics:
· A l’est, els eslaus.
· A Frísia, els danesos.
· A la Mediterrània, els sarraïns.
Assemblea de Diedenhofen (any 806)
En aquesta assemblea, Carlemany disposà la divisió del regne entre els fills que havia tingut amb la seva esposa Hildegarda: Lluís, Carles i Pipí.
Però l’any 811, després de la mort de Carles i Pipí, Lluís va esdevenir l’únic hereu al tron.
Carlemany morí l’any 814, a Aquisgrà. El succeí el seu fill Lluís.
Article redactat per Jordi Viladoms, gener de 2025.
Fonts:
· De Bertier de Sauvigny, Guillaume: Historia de Francia. Ediciones Rialp, Madrid, 2009.
· Claramunt Rodríguez, Salvador (coordinació científica) / Tusell, Silvia (secretària de direcció) / Claramunt Rodríguez, Salvador; Hernando Delgado, José; Bertrán Roige, Prim; Julià Viñamata, José Ramón (redactors): Gran Història Universal. Volum 2. Edat Mitjana. Edicions 62, Barcelona, primera edició, març del 2000.