Entre els segles VIII i IX, el procés de creixement que s’havia iniciat a Occident amb Carlemany fou interromput per una segona onada d’invasions de normands, sarraïns i hongaresos.

Al segle X, la freqüència de les invasions es van anar reduint, fins que van desaparèixer del tot. Aleshores s’inicià una certa recuperació.

Això coincidí amb la pujada al tron d’Otó I el Gran, segon rei d’Alemanya de la casa de Saxònia, a partir de l’any 936. El 962, a Roma, va ser coronat pel papa Joan XII com a emperador del renovat Sacre Imperi Germànic d’Occident.

Va ser el que s’ha anomenat renaixement otonià.

 

La Coronació d’Otó II i Teòfana. Baix-relleu sobre ivori d’elefant. Imperi germànic o Itàlia. Anys 982-983. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París. Es tracta d’una placa d’enquadernació. Mostra Crist beneint la coronació de l’emperador Otó II i la seva esposa Teòfana. Estan dempeus sobre uns tamborets sota els quals s’arrossega un home a qui una inscripció anomena Joan (possiblement el bisbe Joan Philagathus). L’ivori devia ser tallat a Occident, seguint el model bizantí, i simbolitza la unió d’un rei germànic Otó II) i una princesa de l’Imperi Bizantí (Teòfana).

Fotografia: Jordi Viladoms, 2024. Musée de Cluny (Musée National du Moyen Âge), París.

 

Recuperació a partir del segle X

El procés de creixement iniciat en els segles VIII i IX fou interromput per una segona onada d’invasions, duta a terme provocat pels normands, els sarraïns i els hongaresos, amb destruccions i terror.

Aquesta segona onada d’invasions contribuí a accelerar la descomposició de dos sistemes senyorials:

· El dels espais inclosos entre el Loira i el Rin, basat en la divisió entre la reserva i els mansos i recolzat sobre l’exigència de feixugues i abundants prestacions en treball –que ja donava mostres d’esgotament al principi del segle IX–.

· El de les regions meridionals, més romanitzades, on l’explotació directa, sostinguda per àmplies capes servils, es combinava amb la cessió de les terres a canvi de rendes en espècie.

Al llarg del segle X, les incursions de pillatge es van anar espaiant, fins a desaparèixer del tot.

Al mateix temps, es manifestaren arreu símptomes de progrés, no solament en territoris afectats pels continus saqueigs, sinó també en els teritoris d’origen dels invasors.

Les primeres ciutats estables de Dinamarca van sorgir al segle X, juntament amb la cristianització i la consolidació del poder monàrquic, en detriment de les velles estructures tribals. Això va fer canviar totalment l’estructura social dels escandinaus.

A l’est d’Europa va passar el mateix; també hi van coincidir l’evangelització, la urbanització, el naixement de monarquies i els progressos en l’activitat agrària.

Aquests canvis també es manifestaren en les regions més centrals. A la vora del mar del Nord, en els segles IX i X són visibles les manifestacions de l’activitat econòmica: Anglaterra, Flandes, Normandia, etc. Hi va créixer el comerç i aparegueren nous centres comercials que substituïren els desapareguts o saquejats. Duurstede fou substituïda per Utrecht i Deventer. Al mateix temps s’incrementà la navegació pel Mosa, cosa que originà el naixement de portus.

El cèntric espai germànic va fer de soldadura natural entre totes les àrees geogràfiques indicades, perquè també en ell s’hi produïen moviments semblants.

Saxònia, la regió civilitzada de manera més recent, va ser el territori que aplegà al seu voltant la força necessària per a la reconstrucció de l’imperi:

· La vida urbana es renovà a les velles ciutats d’origen romà com Colònia, Magúncia, Trèveris, Augsburg i Ratisbona.

· Es van crear mercats, i els mercaders rebien protecció.

· Es van difondre monedes saxones.

Tot això obeí als efectes d’una acció política que posà les bases eonòmiques del seu ulterior expansionisme polític.

 

Enric I d’Alemanya (876-936)

L’any 918, el duc de Saxònia, Enric, fou elegit rei d’Alemanya pels magnats del regne, convertint-se en Enric I d’Alemanya i conegut com «l’Ocellaire».

Va contenir els danesos, els hongaresos i els eslaus. Això li donà prestigi.

El seu fill i successor fou Otó I.

 

Otó I el Gran (936-973)

Ocupà el tron reial d’Alemanya l’any 936.

Per línia materna, Otó I era descendent de Widukind, cabdill mític dels saxons.

Otó I volia restaurar l’Imperi de Carlemany. Va triar Aquisgrà com el lloc de coronació.

Com a l’època carolíngia, la guerra seguí sent la base insdispensable del poder.

Amb Otó I s’uniren la tradició guerrera dels francs i la bel·licositat dels saxons.

L’inici del seu regnat va estar marcat per grans dificultats:

· Revoltes a Bohèmia i dels eslaus de la vora de l’Elba.

· Incursions violentes dels hongaresos a Baviera, Saxònia i Francònia.

· Coalició rebel dels ducs de Lorena, Baviera i Francònia.

L’any 955 Otó I vencé els hongaresos a la batalla de Lechfeld. Gràcies a això, consolidà el seu prestigi.

Per tal de mantenir el control sobre els ducats, posà parents al capdavant, o els incorporà directament a la corona, com Francònia.

· Baviera fou concedida al seu germà Enric (947).

· Suàbia, al seu fill gran, Ludolf (949).

· Lorena, al seu gendre, el comte franc Conrad el Roig (944).

També va estendre la influència de la casa de Saxònia sobre Borgonya, en protegir Conrad –fill de Rodolf II i hereu al tron de Borgonya– davant les aspiracions d’Hug d’Itàlia. Però aquesta política no li garantí un control immediat, perquè els parents també conspiraren. Tot i això, Otó I aconseguí dominar les revoltes.

Otó I concedí immunitats als bisbes, així com drets de regalia i algunes vegades poders comtals. Amb això, els bisbes es convertiren en agents del seu poder. Fou el cas dels bisbes de Colònia, Magdeburg i Spira.

A canvi, controlà les eleccions episcopals i es reservà el dret d’investir els titulars, tant pel que fa als càrrecs eclesiàstics com laics.

Per a Otó I va ser la manera d’obtenir súbdits fidels i poderosos, davant d’aristòcrates laics locals.

Un cop consolidat el seu poder a Alemanya, Otó I intentà obtenir la corona imperial.

Per a obtenir-la, aprofità un període d’anarquia que hi va haver a Itàlia durant els regnats d’Hug d’Arle i el seu fill Lotari II.

Lotari II estava casat amb Adelaida de Borgonya. Morí el 950 sense deixar hereu baró.

Aleshores, el marquès Berenguer d’Ivrea es va fer coronar rei d’Itàlia a Pavia.

L’any 951 la vídua, Adelaida, s’oposà als plans de Berenguer. Però aquest la va fer empresonar. Però ella ja havia demanat ajut a Otó I.

Otó I creuà els Alps, prengué Pavia, es casà amb Adelaida i es proclamà «rei dels francs i dels longobards».

Tanmateix, Otó I es va veure obligat a postposar la seva marxa a Roma i va haver de tornar ràpidament a Alemanya, perquè havien esclatat una sèrie de revoltes:

· Les del seu fill Ludolf (anys 953-955).

· La de Conrad de Lorena.

· La del comte de Magúncia.

· La del comte Arnulf, a Baviera.

Otó I aconseguí vèncer i sotmetre’ls a tots.

A més, col·locant-se al capdavant del seu exèrcit, derrotà de manera definitiva els hongaresos a la vora del riu Lech, a Baviera (955).

Després rebé una ambaixada del papa i dels nobles del nord d’Itàlia, demanant-li ajut contra el rei Berenguer i el seu fill Adalbert. Acceptà la sol·licitud i el 961 tornà a Itàlia.

Otó I no trobà cap resistència i entrà a Roma el 2 de febrer de 962.

El mateix dia 2 de febrer de 962 fou coronat pel papa Joan XII com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, juntament amb la seva esposa Adelaida. El papa, i tots els habitants de Roma, van comprometre’s a guardar fidelitat al nou emperador.

Però al cap de poc, el mateix pontífex transgredí aquest compromís, perquè acceptà Adalbert a Roma, i inicià una política contrària a l’emperador.

Otó I va dur a terme una tercera campanya a Itàlia. En aquesta ocasió deposà, i col·locant diversos papes al soli pontifici.

A partir d’aquell moment, Otó I s’encarregà d’elegir els papes, els quals havien de retre-li homenatge.

Pel Nadal de 967, a Roma, Otó I féu consagrar emperador d’Occident el seu fill Otó II. Tenia només dotze anys.

Cinc anys més tard, Otó II es casà amb la princesa bizantina Teòfana. D’aquesta manera es solucionaren qüestions diplomàtiques i els límits entre Itàlia i l’Imperi Bizantí:

· Càpua i Benevento passaren a formar part de l’Imperi Germànic d’Occident.

· Pulla, Calàbria, Nàpols i Salern continuaren en poder bizantí.

Otó I  morí el 7 de maig del 973 a Turíngia. Fou enterrat a la catedral de Magdeburg, sense haver oblidat mai que Alemanya era el país on hi havia hagut les bases del seu poder. Però els seus successors no ho van contemplar.

 

Otó II (973-983)

Ocupà el tron amb divuit anys.

Es va sentir millor en un entorn mediterrani que no pas germànic, per influència de la seva esposa bizantina, Teòfana.

Poc després d’ocupar al tron es va haver d’enfrontar a dos greus problemes:

· Una rebel·lió del seu cosí Enric II de Baviera.

· Un atac del rei francès Lotari –el penúltim carolingi–, que penetrà per la Lorena i ocupà Aquisgrà.

Otó II aconseguí vèncer aquestes dificultats.

Després, l’any 980, marxà a Itàlia. Restablí la seva autoritat a Pavia, a Ravenna i a Roma.

Orientà les seves campanyes militars cap al sud de la península itàlica:

· 981: dugué a terme una gran expedició contra els sarraïns establerts a Calàbria i les costes meridionals.

· 982: conquerí Tàrent.

Però al Juliol de 982 el seu exèrcit va ser derrotat al cap de Colonna. El mateix Otó II va haver de fugir cap a Salern en un vaixell grec.

A més, mentre Otó II realitzava les seves campanyes a Itàlia:

· Al nord del seu imperi, els danesos van creuar la frontera.

· Els eslaus de la ribera de l’Elba es sublevaren una altra vegada, i van abandonar el cristianisme (que en temps Otó I se’ls havia imposat).

El 983 Otó II morí de malària. Poc abans, el seu fill Otó III (que era un nen de tres anys), havia estat reconegut com a rei en una assemblea reunida a Verona.

 

 

Otó III (983-1002)

Com hem dit, inicià el seu regnat a l’edat de tres anys d’edat. La seva àvia Adelaida i la seva mare Teòfana, així com l’episcopat alemany, s’encarregaren de vetllar pel govern.

Van ordenar que s’aturessin les expedicions meridionals, i es dedicaren a controlar la situació interna.

Als setze anys, Otó III rebé la seva herència gairebé intacta.

Va ser culte i educat. Sabia llatí i grec.

Però el seu caràcter era complex i canvià radicalment l’orientació de la política que havia iniciat el seu avi Otó I.

La seva idea de l’imperi tenia un caire més romà i bizantí que no pas germànic.

Es proposà portar a la pràctica un imperi romà i cristià, en el qual el papa, i per damunt l’emperador, serien els caps suprems, amb residència comuna a Roma.

El 996 marxà a Itàlia. Un cop a Roma, va fer que s’elegís com a successor del difunt papa Joan XV, el capellà Bru de Caríntia, un fill del duc de Caríntia. Aquest primer papa alemany adoptà el nom de Gregori V.

Aleshores, Gregori V coronà Otó III com a «Romanorum imperator augustus».

Quan Otó III tornà a Alemanya, es van produir una sèrie de cruents esdeveniments a Roma, que obligaren Gregori V a fugir i que culminaren amb el nomenament d’un antipapa.

Davant d’això, Otó III tornà a Roma i ordenà una cruel repressió: el noble romà Crescenci fou decapitat i l’aristocràcia romana va ser durament castigada.

En aquell temps destacà la figura de Gerbert d’Orlhac. S’havia format a l’abadia de Saint-Géraud d’Orlhac.

Des de l’any 967 Gerbert d’Orlhac va estar al costat del comte de Barcelona, Borrell II. A Ripoll va entrar en contacte amb la ciència musulmana. A partir del 972 va ser mestre a l’escola de la catedral de Reims. Otó II i Robert el Pietós van ser deixebles seus. Però quan Robert va ser rei de França, s’enemistà amb el seu antic mestre. Com a conseqüència d’això, Gerbert d’Orlhac va haver d’abandonar Reims i traslladar-se a la cort d’Otó III. A partir d’aquí, es convertí en mestre d’aquest rei alemany.

Otó III el nomenà arquebisbe de Ravenna.

L’any 999 morí el papa Gregori V, i Otó III nomenà papa Gerbert d’Orlhac, que adoptà el nom de Silvestre II. El seu pontificat va durar fins l’any 1003.

Durant tres anys, Silvestre II visquè al palau del Laterà, i Otó III al palau de l’Aventí. Els dos creien en un imperi cristià universal, entès com una federació de regnes sotmesos a l’autoritat de l’emperador.

Silvestre II va promoure l’evangelització de Polònia i d’Hongria.

Però a Roma esclataren rebel·lions, i Otó III i Silvestre II van haver de fugir de Roma i refugiar-se a Ravenna.

L’emperador demanà l’ajut de tropes d’Alemanya. Tanmateix, les tropes arribades d’Alemanya van fracassar a l’hora de reprimir les revoltes. Otó III morí a prop de la ciutat al gener del 1002. A l’abril fou enterrat al costat de Carlemany, a la basílica d’Aquisgrà.

El renaixement otònic

En el segle X es produí un nou renaixement cultural, gràcies a la cort dels otònics, les reformes monàstiques i l’increment de les relacions comercials i culturals amb l’Imperi Bizantí i l’Islam.

Va ser l’època de l’apogeu de Còrdova i de la dinastia macedònica a Bizanci.

Alemanya, amb Otó I el Gran i després amb els seus successors, esdevingué un nou centre d’irradiació cultural gràcies a la vida de la pròpia cort i a la creació de noves seus episcopals i monestirs.

Els centres més influents a nivell cultural van ser:

· El monestir de Corvey (Saxònia)

· El monestir de Gandersheim (Saxònia)

· Sankt Gallen (Suàbia)

· Reichenau (Suàbia)

· El bisbat de Wurzburg (Baviera)

· El bisbat de Bamberg (Baviera)

Al bisbat de Bamberg hi hagué la biblioteca d’Otó III. El successor d’Otó III, Enric II, fundà aquesta seu episcopal el 1007.

 

L’emperador Enric II (de 973 a 1024). Obra atribuïda al taller de Lucas Cranach el Vell, circa 1515. Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden.

Fotografia del quadre: Jordi Viladoms, 2023. Gemäldegalerie Alte Meister, Dresden.

 

També continuaren florint els centres culturals de l’època carolíngia: Metz, Toul, Colònia, Verdun, Worms, Magúncia i, sobretot Lieja, sota l’episcopat de Notke (972).

En els territoris italians de l’imperi també es manifestà una continuïtat cultural.

Destacaren els monestirs de: Bobbio, Novalesa i Montecassino (que va ser reconstruït).

Pel que fa als centres culturals urbans: Pavia, Ravenna, Cremona i Novara.

Al sud d’Itàlia, destacaren Nàpols, Càpua, Salern i Amalfi, que mantingueren contactes amb l’Islam i Bizanci.

Es van traduir moltes obres clàssiques a l’alemany.

Roswitha de Gandersheim

Va viure aproximadament entre els anys 930 i el 1002. Va ser canongessa de l’abadia benedictina de Gendersheim.

Va escriure les obres dramàtiques:

· Gallicanus

· Dulcitius

· Callimachus

· Pafnutius

· Sapientia.

Van suposar una renovació del teatre de l’època. Exaltaven les virtuts de la fe i de la castedat.

 

Widukind

Va ser un monjo de Corvey.

Va escriure una obra en la qual s’exaltava Otó I, la casa de Saxònia i la renovació imperial que havien portat a terme.

 

Liutprand de Cremona

Va viure possiblement entre els anys 891 i 972.

Va ser un dels escriptors més notables de l’alta Edat Mitjana.

Era d’una una família longobarda notable, segurament de Pavia.

Rebé una educació molt acurada.

El 931 s’incorporà a la cort del rei Hug de Provença.

Més tard va estar al servei d’Otó I, a Saxònia. Va ser ambaixador d’aquest emperador a la cort bizantina.

Assistí a la coronació d’Otó II, a Roma.

Va escriure les obres:

· Antapodosis

· Liber de rebus gestis Ottonis magni imperatori

· Relatio de legatione Constantinopolitana

Va ser un escriptor de gran qualitat, però també un historiador apassionat, cosa que li restà objectivitat.

 

Article redactat per Jordi Viladoms, gener de 2025.

Font:

Claramunt Rodríguez, Salvador (coordinació científica) / Tusell, Silvia (secretària de direcció) / Claramunt Rodríguez, Salvador; Hernando Delgado, José; Bertrán Roige, Prim; Julià Viñamata, José Ramón (redactors): Gran Història Universal. Volum 2. Edat Mitjana. Edicions 62, Barcelona, primera edició, març del 2000.