El següent text és una traducció al català de les Memòries de Simon Wiesenthal (1908-2005), realitzada per Jordi Viladoms, a partir de la següent edició en llengua castellana:
Wiesenthal, Simon: Los asesinos entre nosotros. Memorias. Editorial Noguer. Barcelona, segona edició, abril de 1967. Traducció castellana de María Luisa Borrás.

Capítol primer

Devien ser les deu del matí del 5 de maig de 1945 quan vaig veure aquell enorme tanc gris amb estel blanc al costat i bandera americana onejant a la torreta, allà, fuetejat pel vent a la plaça que havia estat fins una hora abans pati del camp de concentració de Mauthausen. Era un dia assolellat, amb aroma de primavera a l’aire. No se sentia aquella olor dolçassa de carn cremada que sempre amarava el pati.
A la nit anterior, els últims homes de les SS¹ que restaven al camp havien marxat. La maquinària de la mort s’havia aturat. A la meva habitació, damunt les lliteres, hi havia cadàvers i aquell matí ningú no passà a recollir-los. El crematori havia deixat de funcionar.
No recordo com vaig aconseguir anar de la meva habitació fins al pati. Amb prou feines podia caminar. Portava el meu uniforme de ratlles, descolorit, amb aquella «J» groga a dins d’un doble triangle vermell i groc. Al meu voltant vaig veure altres homes, igualment vestits de dril amb ratlles i alguns amb banderetes a la mà donaven la benvinguda als americans. D’on havien tret les banderes? Les havien dut els americans? Mai no ho sabré.
El tanc de l’estel era a uns cent metres davant meu. Vaig voler tocar l’estel, però em trobava massa dèbil: havia aconseguit sobreviure fins aquell dia, però no per a poder caminar els últims cent metres. Recordo que vaig donar unes passes, que després els meus genolls van cedir i vaig caure de morros.

El tanc de l’estel era a uns cent metres davant meu. Vaig voler tocar l’estel, però em trobava massa dèbil: havia aconseguit sobreviure fins aquell dia, però no per a poder caminar els últims cent metres.

Algú em va aixecar. Vaig notar un bast uniforme americà, color oliva, que em fregava els braços nus. Jo no podia parlar, ni tan sols badar la boca. Vaig indicar amb la mà l’estel blanc, vaig tocar el fred i polsós carro blindat i després vaig perdre el coneixement.

¹ SS: Schutzstaffel (guàrdia de seguretat). Originàriament era la guàrdia personal de Hitler, fundada el 1923, reclutada entre els membres més «durs» de les SA (Sturmabteilungen, o tropes de xoc), vigilants de l’ordre en els mítings polítics. El 1929 Hitler demanà a Himmler que convertís les SS en el cos escollit del Partit Nacionalsocialista.

 

Simon Wiesenthal, el 1945, poc després de ser alliberat del camp de concentració de Mauthausen.

Procedència de la fotografia:
Wiesenthal, Simon: Los asesinos entre nosotros. Memorias. Editorial Noguer. Barcelona, segona edició, abril de 1967.

Al tornar a obrir els ulls, després del que em va semblar molta estona, era altra vegada a la meva llitera, però l’habitació semblava una altra. A cada catre només hi havia un home i no tres o quatre com de costum. S’havien endut els cadàvers. A l’aire, una olor gens familiar: DDT. Ens van portar grans calders de sopa, sopa autèntica i amb un sabor exquisid. En vaig prendre gran quantitat. El meu estómac encara no estava acostumat a un aliment tan substanciós i em vaig veure presa de violentes basques.
Els dies següents van transcórrer en agradable apatia. Gairebé tot el temps me’l passava emmandrit al meu catre. Doctors americans amb uniforme blanc tenien cura de nosaltres. Ens van donar pastilles i més menjar: sopa, verdures, carn. Jo continuava tan dèbil que per a sortir a fora necessitava ajut. Havent aconseguit sobreviure, res no m’obligava a esforçar-me a ser fort. Havia vist el dia pel que tant havia resat durant tots aquells anys, però tanmateix em trobava més dèbil que mai. «Reacció natural», deien els metges.
Vaig fer un esforç per tal de llevar-me i caminar sol. Arrossegava penosament els peus per un passadís fosc, quan un home se’m va interposar i em va fer caure d’un cop; em vaig desplomar i vaig perdre el coneixement. Al recuperar els sentits tornava a ser al meu catre i un metge americà em va fer prendre alguna cosa. Al capçal del llit hi tenia dos amics que m’havien plegat del passadís i portat fins al catre. Van dir que un confident polonès m’havia colpejat. Potser el molestava que encara fos viu.
Els dos de l’habitació «A» em deien que havia de denunciar aquell confident a les autoritats americanes. Ara érem homes lliures: havien deixat de ser Untermenschen («infrahomes»). A l’endemà els meus amics em van acompanyar fins a una oficina de l’edifici que havia estat anteriorment quarter general del camp. A la porta es llegia un rètol: Crims de guerra. Ens van dir que ens esperéssim en una petita avantsala. Algú em va dur una cadira i em vaig asseure.
A través de la porta oberta vaig veure com els oficials americans interrogaven, darrere de les seves respectives taules, als SS que es mantenien dempeus davant d’ells. Varis dels que abans eren presoners treballaven com a mecanògrafs. Un SS fou portat a l’habitació i instintivament vaig girar-me per tal que no em veiés. Havia estat un guàrdia brutal, fins al punt que quan passava per un passadís, si algun presoner no s’enretirava i es posava en posició de ferms, li colpejava la cara amb el fuet de muntar que sempre duia. La visió d’aquell home sempre em produïa una suor freda al clatell.
Després el vaig mirar i no em podia creure el què veia. El SS tremolava, igual que nosaltres havíem tremolat davant seu. Tenia les espatlles ensorrades i vaig observar que es fregava els palmells de les mans. Havia deixat de ser un súperhome; em recordava un animal pres a la trampa. Un presoner jueu l’escortava, un antic presoner.
Seguia sense poder apartar la vista, fascinat. No podia sentir el què li deien al SS, que restava davant de l’americà que l’interrogava amb prou feines per a mantenir-se dret, i al front li rajava la suor. L’oficial va fer un gest amb la mà i un soldat americà se l’endugué. Els meus amics em van dir que tots els SS eren conduïts a una casamata de formigó armat, on romanien sota vigilància a l’espera de judici. Vaig denunciar el confident polonès i els meus amics testificaren que m’havien trobat sense coneixement al passadís. Un dels metges americans també declarà. Després vam tornar a la nostra habitació. A la nit, el confident em va demanar perdó davant dels nostres camarades i em va extendre la mà. Vaig acceptar les disculpes, però no li vaig encaixar la mà.
La qüestió del confident no tenia importància. Ja pertanyia al passat. Vaig seguir pensant en l’escena de l’oficina. Ajaçat al catre amb els ulls tancats, veia el SS tremolant, un covard amb uniforme negre, menyspreable i aterrit. Durant els darrers anys aquell uniforme havia estat el símbol del terror. Durant la guerra jo també havia vist soldats alemanys tenir por dels SS; però mai no havia vist cap home de les SS espantat. Sempre els havia considerat forts, com l’elit d’un règim pervertit. Em va portar temps comprendre el què havia vist: els superhomes es convertien en covards en el mateix moment en que els fusells deixaven de protegir-los. Restaven acabats, anul·lats.
Em vaig llevar i vaig sortir de l’habitació. Darrere del crematori, homes de les SS cavaven fosses per als nostres tres mil camarades que havien mort d’inanició i esgotament després de l’arribada dels americans. Em vaig asseure a contemplar els SS. Dues setmanes enrere m’haurien matat a cops si m’hagués atrevit a mirar-los, però ara semblaven atemorits al passar pel meu costat. Un SS demanà un cigarret a un soldat americà. El soldat llançà a terra el cigarret que s’estava fumant. El SS es va ajupir, però un altre SS va anar més de pressa i agafà la burilla. Els dos SS es van esbatussar fins que un soldat els ordenà que se n’anessin.
Només havien passat dues setmanes i l’elit del Reich dels Mil Anys es barallaven per una burilla. Quants anys feia que a nosaltres no ens havien donat cap cigarret? Vaig tornar a l’habitació i vaig mirar al voltant. La majoria dels meus camarades romanien apàticament en els seus catres. Després del primer moment d’alegria, molts d’ells patien un atac de depressió. Ara que sabien que viurien s’adonaven de la manca de sentit de les seves vides. S’havien salvat, però no tenien ningú per a qui viure, ni cap lloc on tornar, ni res per a reconstruir.

Després del primer moment d’alegria, la majoria dels meus camarades patien un atac de depressió. Ara que sabien que viurien s’adonaven de la manca de sentit de les seves vides. S’havien salvat, però no tenien ningú per a qui viure, ni cap lloc on tornar, ni res per a reconstruir.

Havia de fer alguna cosa per tal de no sucumbir a aquella apatia. Quelcom que m’alliberés dels malsons quan es feia fosc i de les quimeres a la llum del dia. Sabia exactament el què podia fer i el què havia de fer.
Me’n vaig anar a l’oficina i vaig oferir els meus serveis.
Esperava que no es fixarien en el meu aspecte. El tinent americà m’escoltà  i sacsejà el cap. Què farien amb mi? Em va dir que jo no tenia entrenament ni experiència.
–I, per cert, quant pesa? –em va preguntar.
–Cinquanta-sis quilos –li vaig dir, mentint.
El tinent se’m va enriure.
–Marxi, Wiesenthal, i descansi uns quants dies. Torni’m a veure quan pesi cinquanta-sis quilos de debò.
Deu dies més tard havia guanyat una mica de pes. Aquesta vegada fins i tot em vaig posar una mica de maquillatge. Vaig trobar un tros de paper vermell i el vaig utilitzar per acolorir una mica les meves galtes esblanqueïdes. Un amic em preguntà si estava buscant xicota.
–Quina poca gràcia que et faria aquesta xicota que busco!
El tinent devia comprendre el que la feina significava per a mi, perquè em va dir que podia començar immediatament, i em destinà a cert capità Tarracusio, antic aristòcrata rus de la província de Geòrgia que emigrà als Estats Units el 1918 i havia donat classes de dret internacional a la Universitat d’Harvard.
Vaig acompanyar el capità Tarracusio en els seus recorreguts a la caça de guàrdies de les SS de Mathausen que s’amagaven als camps dels voltants. Alguns cops, pocs, Tarracusio em demanà que portés a terme detencions jo sol.
Mai no oblidaré el nostre primer cas. Vam conduir el vehicle fins a una casa on vivia un SS anomenat Schmidt, que havia estat un dels nostres guàrdies, un homenet insignificant, d’aspecte tan anònim com el seu nom.
Vaig pujar al segon pis, el vaig trobar allà i el vaig arrestar. Ni tan sols va intentar resistir. Tremolava. Jo també, però per diferent raó. Em sentia molt dèbil després de pujar les escales i per l’excitació. Vaig haver d’asseure’m una estona.
Schmidt m’ajudà a baixar les escales. Li hagués estat molt fàcil intentar escapar-se. Només que m’hagués donat una petita empenta, jo hauria rodolat per les escales i ell s’hauria pogut fugar per la part del darrere de la casa.
Però Schmidt ni tan sols pensà fer-ho. Al contrari, em va agafar pel braç i m’ajudà a baixar. Absurd: era com el conill arrossegant el mastí. S’assegué al jeep, entre el capità Tarracusio i jo, i demanà clemència. Plorava. Deia que només havia estat un «peix petit». Per què fer-li pagar a ell? No havia fet res de mal. S’havia limitat estrictament a complir ordres. Jurava que havia ajudat a molts presoners.
Li vaig dir a Schmidt:
–Si, vas ajudar als presoners. Et vaig veure molts cops. Els ajudaves a anar al crematori.
Aleshores ja no va dir res més. Va restar quiet, allà assegut, enfonsat en el seient de darrere, retorçant-se els tremolosos dits fins que vam arribar al camp i el vam lliurar a l’oficina de Crims de Guerra.
Schmidt va ser el meu primer «client» i en setmanes successives van seguir molts més. No calia anar gaire lluny. Gairebé et topaves amb ells. Durant els següents mesos vaig ajudar a reunir vàries de les proves que s’utilitzarien a Dachau.
Efectivament, mesos després, un tribunal militar dels Estats Units va jutjar a Dachau els crims de guerra comesos.

Li vaig dir a Schmidt:
–Si, vas ajudar als presoners. Et vaig veure molts cops. Els ajudaves a anar al crematori.

El 1945, després de ser establertes quatre zones militars a Àustria, Mauthausen passà a formar part de la zona soviètica. El nostre grup dedicat a Crims de Guerra es traslladà a Linz, zona americana. Molts dels antics inquilins de Mauthausen foren portats a un camp de desplaçats que es formà a l’escola de Leonding, petita població propera a Linz.
Un nen anomenat «Adolf Hitler» passà els seus primers dies de col·legial en aquella escola. Nosaltres dormíem en catres col·locats en una classe des de les finestres de la qual es podia veure certa caseta: l’antiga llar dels pares d’Hitler, enterrats en el cementiri al final d’aquell camí. La vista no m’era especialment agradable i al cap de pocs dies me’n vaig anar. Vaig llogar una modesta habitació amoblada a la Landstrasse, a Linz, que no era gran cosa, però des de la finestra es veia el jardí.
Treballava pels matins a l’oficina de Crims de Guerra i per les tardes en un Comitè Jueu recentment constituït a Linz, que més tard s’ampliaria convertint-se en el Comitè Central Jueu de la zona americana d’Àustria, del qual jo en seria president. El Comitè establí la seva oficina temporal en un parell d’habitacions.
Aquelles habitacions sempre eren plenes de gent. En els mesos que van seguir a la fi de la guerra, els nostres visitants eren desferres humanes que sempre semblava que duien la vestimenta d’un altre, amb les galtes ensorrades i els llavis exsangües. Molts deien que havien estat a Mauthausen. Ens reconeixíem per històries sobre els SS que coneixíem o pel record d’amics que havien mort. Alguns es comportaven com qui acaba de sobreviure a un terratrèmol o un huracà, sense comprendre per què es salvà quan tots els altres van sucumbir al desastre. Es preguntaven els uns als altres:
–Qui més queda viu?
Ningú no podia acabar de comprendre que hagués pogut sobreviure, ni tampoc que altres poguessin romandre encara vius. Asseguts als esglaons de l’oficina, deien:
–És possible que la meva dona, la meva mare, el meu fill siguin vius? És possible que hagi quedat viu algun dels meus amics, algú del poble on vivia?
No hi havia servei de correus. Les poques línies de telèfon que quedaven disponibles es reservaven per a usos militars. L’únic sistema per a esbrinar si una persona era viva era veure-la. Un turbulent corrent de supervivents creuava Europa. Feien autoestop, feien trajectes curts en jeep o es penjaven com podien de desmanegats vagons de tren sense portes ni finestres. S’asseien apilats en carros de fenc, i altres simplement caminaven. Utilitzaven qualsevol mitjà per tal d’acostar-se uns quants quilòmetres al seu destí. Anar de Linz a Múnic, normalment un viatge de tres hores en tren, podia suposar-los cinc dies. Molts d’ells no sabien realment on anar. A l’últim lloc on visqueren amb la seva família abans de la guerra? A l’últim camp de concentració on sabien que la seva família havia estat? Les famílies s’havien desmembrat massa aviat per a poder preveure plans per quan tot s’hagués acabat.
En l’immortal Aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek, el protagonista concerta una cita amb un amic a certa cerveseria de Praga per al «primer dimecres després de que la guerra s’hagi acabat». Però la primera Guerra Mundial va ser un gemütlich (íntim) assumpte, comparat amb l’apocalipsi al que alguns de nosaltres havíem aconseguit sobreviure. I els supervivents prosseguien la seva peregrinació desesperada, dormint en carreteres, estacions de ferrocarril, esperant un altre tren, un altre carro que els portés, sempre guiats per l’esperança. «Potser queda algú viu…» Potser algú que em pugui dir on és la dona, la mare, els fills, el germà… o si han mort. Millor saber la veritat que no saber res. El desig de trobar la pròpia gent era més fort que la fam, que la set, que la fatiga. Més fort fins i tot que la por a les patrulles de la frontera, a la CIC i a la NKVD², a aquells homes que diuen: «A veure els papers».

² CIC: Counter Intelligence Corps, dels Estats Units. NKVD: policia secreta soviètica.

La primera cosa que vam fer al nostre comitè de Linz van ser llistes de noms de supervivents. Als que venien preguntant per algú, els preguntàvem qui eren. Eren nòmades, rodamons, captaires, però tots una vegada havien tingut una llar, una feina, uns estalvis. Posàvem el seu nom a la llista d’un poble o ciutat. Poc a poc les llistes van anar creixent. Persones de Polònia, Txecoslovàquia o d’Alemanya, alhora, ens duien llistes. Nosaltres els donàvem les còpies de les nostres. A primeres hores del matí començaven a arribar els primers a la recerca de noms. Alguns s’esperaven tota la nit per a entrar. Després d’un home, un altre s’esperava per a fer una mirada que podia significar l’esperança o la desesperació. Alguns eren impacients i armaven enrenou. Una vegada dos homes es van barallar perquè ambdós volien la mateixa llista. Al final trencaren un paper que era molt valuós. En una altra ocasió dos homes es van començar a discutir amb els ulls enganxats a la llista que un tercer tenia a la mà. Els dos deien que els tocava el torn següent. De sobte es van mirar l’un a l’altre i se’ls tallà la respiració. Es van llançar l’un als braços de l’altre: eren germans i feia setmanes que s’anaven buscant.

La primera cosa que vam fer al nostre comitè de Linz van ser llistes de noms de supervivents. Als que venien preguntant per algú, els preguntàvem qui eren. Eren nòmades, rodamons, captaires, però tots una vegada havien tingut una llar, una feina, uns estalvis.

Quan algú descobria que la persona que buscava també havia estat allà pocs dies abans, buscant alhora, es produïen moments de silenciosa desesperació. S’havien perdut. On podien anar ara? Altres escodrinyaven les llistes de supervivents, esperant endebades trobar els noms d’aquells que havien vist morir davant seu. Tothom havia sentit a parlar d’algun miracle.

Simon Wiesenthal i la seva muller, Cyla, el 1936.

Procedència de la fotografia:
Wiesenthal, Simon: Los asesinos entre nosotros. Memorias. Editorial Noguer. Barcelona, segona edició, abril de 1967.

Jo amb prou feines mirava les llistes. No em creia tals miracles. Sabia que tots els meus s’havien mort. Després que el polonès de Varsòvia m’explicà el què havia succeït al carrer Topiel, no tenia cap esperança que la meva dona fos viva. Quan pensava en ella, pensava en el seu cos a sota d’una pila de runa i em preguntava si havien trobat i enterrat el cadàver.
En un moment d’il·lògica esperança, vaig escriure al Comitè de la Creu Roja de Ginebra. De seguida em van contestar que la meva dona era morta. Sabia que ma mare no tenia tomba: havia mort al camp de Belzec. Volia que almenys la meva muller si que en tingués.
Una nit, a l’acabar la feina, vaig mirar les llistes de supervivents de la ciutat polonesa de Cracòvia i vaig trobar-hi el nom d’un antic amic de Buczacz, el doctor Biener. Li vaig escriure una carta dient que potser el cos de la meva dona era encara sota les runes del carrer Topiel, demanat-li que anés a Varsòvia i mirés com havia quedat l’immoble. No hi havia servei de correus amb Polònia; per això li vaig donar la carta a un home que es dedicava a portar coses a Polònia a través de Txecoslovàquia.
No sabia que en realitat s’havia produït un miracle. Després la meva dona m’ho va explicar tot. Quan l’escamot llançaflames alemany arribà al carrer Topiel, enmig de la foscor i de la confusió regnant, un petit grup, en el que es trobava la meva muller, aconseguí escapar-se. El grup va estar amagat molt temps. Després de la batalla de Varsòvia, els pocs supervivents van ser reunits pels alemanys i transportats a Alemanya per a treballar. La meva dona fou destinada a una fàbrica de metralladores per a la Wehrmacht³, d’Heiligenhaus, prop de Gelsenkirchen, a la zona del Rin. Als treballadors polonesos els proporcionaren allotjament decent i menjar. La Gestapo els deixava en pau. Els alemanys sabien que havien perdut la guerra.

Quan l’escamot llançaflames alemany arribà al carrer Topiel, enmig de la foscor i de la confusió regnant, un petit grup, en el que es trobava la meva muller, aconseguí escapar-se.

³ Forces Armades alemanyes.

La meva dona va ser alliberada pels anglesos que van entrar a Gelsenkirchen l’11 d’abril de 1945. Aquest dia jo em trobava ajaçat en el meu catre del pavelló de la mort de Mauthausen. Va parlar amb les autoritats britàniques i els informà que era Cyla Wiesenthal, jueva polonesa. Va resultar que sis dones del seu mateix grup també eren jueves, però no ho havien comentat entre elles fins aleshores. Una d’elles va dir a la meva dona que pensava tornar a la llar.
–A la llar? –preguntà la meva dona–. On és la llar?
–A Polònia, és clar. Per què no vens amb mi?
–Per què? El meu marit va ser mort per la Gestapo l’any passat a Lwów. Per a mi Polònia no és res més que un gran cementiri.
–Tens proves que sigui mort?
–No –contestà la meva dona–. Però…
–No t’ho creguis. Suposa per un moment que és viu: on creus que podria ser?
–A Lwów, diria jo. Els últims anys abans de la guerra hi vivíem.
–Lwów ara pertany a la Unió Soviètica –li digué la seva amiga–. Anem-hi.
Les dues dones van sortir de Gelsenkirchen al juny de 1945. Després vam descobrir que en cert punt del seu viatge havien passat a menys de cinquanta quilòmetres de Linz. Al final d’un atzarós viatge, arribaren a la frontera txeca-polonesa de Bohumin. Els van dir que aquella nit sortiria un tren cap a Lwów; així doncs, van pujar als atapeïts vagons i arribaren a Cracòvia, Polònia, al matí, on van anunciar que hi hauria una parada de quatre hores.
A l’estació de Cracòvia a la meva dona li van robar la maleta amb tot el que tenia. Aquesta va ser la benvinguda a la pàtria. Per tal d’animar-la, l’amiga li proposà fer un volt per la ciutat. Potser podrien trobar algun conegut d’altre temps. La preciosa i antiga ciutat de la reialesa polonesa semblava aquell matí deserta i fantasmal.
De sobte la meva dona va sentir que la cridaven pel seu nom i reconegué Landek, dentista de Lwów. (Ara Landek viu a Amèrica). Durant una estona es van intercanviar febrils preguntes i frases a mitges, com sempre passa quan coincideixen dos supervivents. Landek havia sentit que Simon Wiesenthal havia mort. Li va dir a la meva dona que parlés amb el doctor Biener; ell potser en sabia alguna cosa més.
–El doctor Biener de Buczacz? –li preguntà la meva dona– Que és a Cracòvia?
–Viu a cinc minuts d’aquí.
Landek li donà la direcció i se’n va anar.
A l’arribar a casa del doctor Biener, la meva dona li va dir a la seva amiga que s’esperés a baix. Va pujar les escales pesarosament. Al tercer pis va veure un rètol en el que hi deia «Biener», i trucà al timbre. La porta s’obrí. Va veure la cara del doctor Biener un instant i va sentir un crit sord. Després la porta es tornà a tancar de cop.
–Doctor Biener! –va cridar la meva dona colpejant la porta amb els punys–. Obri! Sóc la Cyla! Cyla Wiesenthal, de Buczacz.
La porta s’obrí. El doctor Biener estava pàl·lid com si tingués un fantasma davant seu.
–Però… si eres morta –va dir–. Ara mateix acabo de rebre una carta…
–Estic ben viva –va dir la meva dona, enfadada–. És natural que tingui un aspecte moribund després de passar la nit al tren.
–Entra –li va dir el doctor Biener, i precipitadament tancà la porta–. No ho comprens? Ahir vaig rebre una carta del teu marit. En Simon em deia que havies mort entre les runes d’una casa a Varsòvia.
Aleshores va ser la meva dona la que va perdre el color:
–En Simon? Però si en Simon és mort! Fa més d’un any que es va morir.
El doctor Biener va negar-ho amb el cap:
–No, no, Cyla. En Simon és viu a Àustria, a Linz. Mira, llegeix la carta.
Van cridar a l’amiga, que s’esperava a baix. No es va sorprendre gens. Oi que havia dit a la meva dona que el seu marit era viu? Es van estar allà asegudes xerrant i quan se’n van recordar del tren ja era massa tard. Si la meva carta no li hagués arribat al doctor Biener precisament el dia abans, si la meva dona no s’hagués topat amb Landek, si el doctor Biener no s’hagués trobat en aquell moment a casa, les dues dones haurien tornat a l’estació i haguessin prosseguit el viatge a la Unió Soviètica. La meva dona hauria estat enviada a l’interior de la URSS i m’hagués costat anys trobar-la.
La meva dona es va quedar a Cracòvia i intentà restablir contacte amb mi. El doctor Biener coneixia varis correus il·legals que podien portar una carta mitjançant pagament, però sense cap garantia d’entrega al destinatari. La meva dona va escriure tres cartes i les va donar a tres correus diferents que seguien rutes diferents. Vaig rebre’n una, la d’un home que havia arribat a Linz passant per Budapest, la qual cosa significava una bona volta.
Mai no oblidaré el moment que vaig veure la lletra de la Cyla al sobre. Vaig llegir la carta fins a aprendre-me-la de memòria. Vaig anar a veure el capità de l’OSS¹, que era el meu cap aleshores, i li vaig demanar que em donés papers per tal de poder fer un viatge a Cracòvia. No li va agradar la idea del meu viatge a Polònia. Va dir que potser no podria tornar-ne mai més i em proposà que m’ho pensés detingudament fins a l’endemà.

Mai no oblidaré el moment que vaig veure la lletra de la Cyla al sobre. Vaig llegir la carta fins a aprendre-me-la de memòria.

¹ Office of Strategic Service, dels Estats Units.

Aquella tarda no vaig anar a treballar al Comitè Jueu. Era feliç i potser em sentia culpable de ser tan feliç entre tantíssima gent desgracida. Volia estar sol. Coneixia un pagès que no vivia gaire lluny i que tenia uns quants cavalls. Recordant les meves vacances estiuenques a Dolina, on tan m’agradava muntar a cavall, vaig demanar al pagès que em deixés un cavall per tal de fer una passejada d’una hora. No vaig tenir en compte que ja era una mica més gran i que la meva salut encara no estava en condicions. Vaig pujar al cavall. Alguna cosa va fallar. Suposo que el cavall va notar a l’instant la meva debilitat. Vaig caure i vaig anar a parar a un camp de patates, trencant-me el turmell.
Vaig haver de fer llit. Això va decidir pel que fa al meu projectat viatge a Polònia. Vaig demanar a un jueu amic meu, el doctor Felix Weisberg, que anés a Cracòvia i entregués una carta a la meva dona. Aquest em va prometre més: portar la meva dona a Linz. El meu amic de l’OSS preparà la documentació necessària per tal que ella no tingués dificultats a l’entrar a la zona americana d’Àustria.
La documentació era tota una garantia, però desgraciadament la meva dona mai no la va rebre. Al creuar Txecoslovàquia de pas cap a Polònia, el doctor Weisberg fou advertit de que més enllà hi havia una patrulla de la NKVD amb «controls molt estrictes». Es va posar molt nerviós. Si la policia secreta russa el trobava en possessió de qualsevol dokumenty, podia arrestar-lo per espia. Destruí la documentació. S’adonà massa tard que també havia destruït l’adreça de Cracòvia on residia la meva dona. Resultà que la NKVD ni tan sols el registrà. Quan va arribar a Cracòvia se’n va anar al Comitè Jueu local i va posar una nota al tauler d’anuncis: la senyora Cyla Wiesenthal, muller de Simon Wiesenthal, havia de posar-se en contacte amb el doctor Felix Weisberg, que la portaria a Linz per tal que es reunís amb el seu espòs.
A l’endemà, la meva dona va veure la nota i va anar a trobar-se amb el doctor Weisberg. No era la primera. Unes altres dues dones s’havien presentat anteriorment pretenent ser l’única i autèntica Cyla Wiesenthal. Gran quantitat de gent de Polònia intentava arribar a Àustria amb l’esperança d’aconseguir després passar a Amèrica. El pobre Felix Weisberg es trobà amb un problema més intrincat que el mitològic de Paris. Weisberg no coneixia la meva dona. Amb el nerviosisme que precedí la sobtada partença, em vaig descuidar de donar-li una descripció exacta; així que va haver d’enfrontar-se amb la desagradable possibilitat de portar una senyora Wiesenthal falsa. Weisberg m’explicà que havia demanat a les tres dones que descrivissin el meu aspecte. Dues d’elles li van descriure vagament, però la tercera coneixia un munt de detalls, naturalment. També, admeté Weisberg, era la tercera dona la que li havia causat millor impressió. Decidí córrer el risc i comprà per a ella documentació falsa en el mercat negre.

Weisberg no coneixia la meva dona. Amb el nerviosisme que precedí la sobtada partença, em vaig descuidar de donar-li una descripció exacta.

Una nit de finals de 1945 me’n vaig anar a dormir d’hora, com de costum. El turmell trencat encara em molestava molt. Van trucar a la porta. Felix Weisberg aparegué al llindar, atabalat i apressat. Li va costar força estona explicar-me com havia destruït, amb la documentació americana, la meva carta per a la meva muller, i el sobre amb l’adreça, i el seu dilema davant de les tres dones que deien ser l’autèntica Cyla Wiesenthal.
–M’he endut una d’elles. És a baix esperant. I ara no t’enfadis, Simon. Si no és la teva dona, em casaré amb ella.
–Tu?
–Si, paraula d’honor. Però no et sentis gens obligat. Si t’he de ser franc, em va semblar que el millor era emportar-me la que m’agradava més. Així que si no és la teva dona, jo…
En aquell moment entrà ella a l’habitació i el doctor Felix Weisberg, que Déu el beneeixi, va saber que no es podia casar amb aquella dona.
Ens vam traslladar a un pis més gran. A l’any següent nasqué a Linz la nostra filla Paulinka. Jo seguia treballant per a vàries agències americanes: per a l’oficina de Crims de Guerra, després per a l’OSS i la CIC. Els nostres esforços es veien molts cops frustrats per la manca de cooperació entre les potències aliades.
La posició més dura resultà ser l’adoptada pels soviets, que amb tota supercialitat arrestaven al mateix temps nazis autèntics i gent que havia estat denunciada com a nazi i transportaven uns i altres a la Unió Soviètica. A més, a les zones soviètiques d’Alemanya i Àustria, els «tribunals del poble» pronunciaven ràpides i severes sentències contra presumptes criminals nazis. Les autoritats soviètiques obtenien l’eficaç ajut dels comunistes locals que s’havien infiltrat en la policia. Però la majoria de nazis capturats eren «peixos petits». Els Bonzen (jerarquies) del Partit Nazi, els caps de la SS i els de la Gestapo² eren criminals que s’havien escapat cap a l’Oest abans d’acabar la guerra. Esperaven ser tractats amb més benevolència pels aliats occidentals. La seva esperança es va veure realitzada.

² Gestapo: Geheime Staatspolizei (policia secreta de l’Estat). Organització de seguretat del Partit Nacionalsocialista, dins i fora d’Alemanya.

A l’Oest van ser els francesos els que adoptaren l’actitud més dura, amb raó, ja que ells havien patit l’ocupació nazi directament. Tanmateix, paulatinament, la dura actitud francesa es suavitzà notablement a mesura que antics partidaris de Vichy es van anar unint a les forces franceses d’ocupació a Alemanya i Àustria, aconseguint llançar terra sobre l’acció de la justícia.
La política britànica pel que fa als criminals nazis mai no va ser clara ni coordinada; tingué aspecte diferent que a Alemanya i a Àustria i freqüentment resultà paradoxal. Els anglesos molts cops feien la vista grossa pel que fa als importants nazis que s’amagaven en les seves zones; però entregaven nazis amb expedient criminal als soviets o, per exemple, als iugoslaus quan hi havia proves de que tals nazis havien comès crims a la URSS o a Iugoslàvia. Els anglesos anaven curts d’investigadors experts i, com a resultat, la desnazificació es duia a terme amb molt poca eficàcia. Els anglesos tenien els seus propis problemes a Palestina i a les seves colònies i força menys interès que els americans a aclarir l’embolic nazi.
Els americans, d’acord amb el seu temperament nacional, van anar d’extrem a extrem. Primer van crear la política d’«arrest automàtic». Tots els membres de la SS i de la Gestapo, els membres destacats del Partit Nazi, simpatitzants i col·laboradors, van ser caçats i portats a camps de detenció on se’ls subministrà menjar abundant, atenció mèdica i cigarrets. També se’ls informà que havien d’esperar que els investigadors els interroguessin i separessin les ovelles de les cabres, els criminals dels simples sequaços. En els camps de detenció van ser disposades diferents unitats per als SS i els nazis menys responsables, per als alts oficials de la Wehrmacht, per als col·laboracionistes no alemanys (hongaresos, eslovacs, croats). Vaig passar moltes estones en aquells camps investigant per compte de la Comissió de Crims de Guerra, l’OSS i la CIC i sé molt bé quin tracte rebien els internats. Durant molt temps, els internats en aquells camps van tenir més menjar que la població civil.

Durant molt temps, els [nazis] internats en aquells camps van tenir més menjar que la població civil.

També vaig tenir ocasió d’observar els subtils mitjans que els detinguts utilitzaven per a «treballar-se» els americans. Els que es deien «experts en qüestions soviètiques», aquells que havien estat a la Unió Soviètica, van començar a embolicar als investigadors americans en discussions polítiques. A alguns els van demanar fins i tot que escrivissin informes destinats a importants agents de la Intel·ligència americana. Vaig conèixer oficials americans que alhora van escriure prolixos informes basats en les esmentades fonts, sense preocupar-se de fer comprovacions. El 1946 i el 1947 els americans van alliberar molts criminals de guerra que foren posteriorment arrestats novament per la policia alemanya i austríaca. Nombrosos oficials de la policia local havien estat víctimes del règim nazi. Alguns van estar en camps de concentració i, per tant, sabien dels nazis més que no pas els americans, separats d’ells per infranquejables barreres de llengua i mentalitat.
Mentre els americans que havien guanyat la guerra a Europa van dirigir la desnazificació, aquesta es portà a terme amb justícia i eficàcia. Però aquests homes es reintegraren definitivament a les seves llars i foren reemplaçats per altres que havien passat la guerra als Estats Units o a l’Orient Llunyà. No entenien res del problema nazi, que per a ells semblava que ja formés part de la Història. La majoria no feia ni el més petit esforç per a parlar l’alemany i es valien de noies alemanyes i austríaques com a intèrprets. Amb freqüència foren víctimes de la millor arma secreta nazi: les Fräuleins. Un jove americà es sentia, naturalment, més atret per una bonica i complaent noia que per un d’«aquells de la SS», als que tots desitjaven oblidar com es desitja oblidar un malson. Aquests americans pensaven que nosaltres, els que teníem interès a veure la justícia acomplerta, només érem uns alarmistes, venjatius d’«ull per ull», que només érem capaços de contemplar el món a través d’un filat. Un capità americà que tenia un càrrec important en la tasca de reeducació alemanya, em va dir un cop:
–Sempre hi haurà persones amb un punt de vista diferent. Aquí vosaltres teniu nazis i antinazis. Això és el que fa que el món no s’aturi. Intenta no preocupar-te massa per això.

Aquest text és una traducció al català de les Memòries de Simon Wiesenthal (1908-2005), realitzada per Jordi Viladoms, a partir de la següent edició en llengua castellana:
Wiesenthal, Simon: Los asesinos entre nosotros. Memorias. Editorial Noguer. Barcelona, segona edició, abril de 1967. Traducció castellana de María Luisa Borrás.