El següent text és una traducció al català de les Memòries de Simon Wiesenthal (1908-2005), a partir de la següent edició en llengua castellana:
Wiesenthal, Simon: Los asesinos entre nosotros. Memorias. Editorial Noguer. Barcelona, segona edició, abril de 1967. Traducció castellana de María Luisa Borrás.

Capítol 2
El ganivet

Era difícil deixar de preocupar-se. Jo m’adonava, amb un sentiment de frustració, que a mesura que s’anaven comprovant més detalls dels crims nazis, a mesura que tot l’horror del genocidi sortia a la llum, més difícil resultava ocupar-se dels criminals.
La meva feina m’absorbia tot el dia, fins ben entrada la nit. Quan em ficava al llit i intentava dormir, el que havia llegit i sentit durant el dia es fonia amb records del meu passat. Molts cops em despertava un malson i no aconseguia distingir el somni de la realitat. Rebia moltes cartes d’altres supervivents de camps de concentració, que eren torturats pels mateixos malsons. Un individu que va veure com assassinaven sa mare a Auschwitz i que ara és en una clínica neurològica prop de Bremen, em va escriure un cop:

«Si us plau, ajudi’m. Hi ha d’haver una droga contra els malsons. Oi que hi ha drogues contra tot? Si no fos per aquests somnis espantosos, potser em podria guarir altra vegada…»

Simon Wiesenthal, en el Centre Jueu de Documentació de Linz, fundat per ell.

Procedència de la fotografia:
Wiesenthal, Simon: Los asesinos entre nosotros. Memorias. Editorial Noguer. Barcelona, segona edició, abril de 1967.

Una nit, al setembre de 1947, enmig d’un d’aquests malsons, vaig sentir que colpejaven la porta. Em vaig asseure al llit. El cor em bategava ràpid. Encara avui recordo el ressò d’aquells cops a la porta.
Vaig encendre el llum i el malson es va acabar: jo era un home lliure, vivia a Linz amb la meva dona i la meva filla. Em vaig llevar per a obrir. A través del forat del pany vaig veure Misha Lewin, cap de l’antiga Associació de Militants Jueus de la Unió Soviètica, que semblava un home dur, sempre amb botes i cridant, tot i que en realitat era un individu pacífic i amable que havia sabut conservar el seu sentit de l’humor. Dos homes eren amb ell.
–Obre, Simon! –em va dir–. Et portem notícies!
Van entrar, i Misha em presentà Mair Blitz i Moses Kussowitzki. Els dos, durant la guerra, quan grups de militants jueus lluitaven en l’Exèrcit Roig contra els alemanys, havien estat sota les seves ordres. Al final de la guerra van tornar a la seva Polònia natal; però al no trobar les seves famílies, que havien estat assassinades pels nazis, van passar a Àustria.
–Aquests xicots han pescat un peix dels grossos –em va dir Misha–. Eichmann! –Em llançà una mirada de triomf i després, dirigint-se cap a ells, seguí: –Vinga, expliqueu-li.
Blitz i Kussowitzki vivien al Camp Admont, el més gran centre de persones desplaçades de la zona britànica d’ocupació d’Àustria. Admont es trobava al nord-est d’Estíria, en una encantadora vall alpina envoltada de muntanyes. Unes dues mil persones, la majoria jueus polonesos i dels Estats bàltics, residien temporalment en aquell bonic paisatge alpí, vestits i alimentats pels anglesos, tot i que sense gaudir particularment de les seves vacances d’homes lliures. Uns quants havien trobat feina als voltants i alguns altres aconseguien algun xíling al mercat negre. Però la majoria esperava impacient poder arribar a Palestina en un dels transports il·legals que aleshores partien del sud d’Àustria i Itàlia.

Aquests xicots han pescat un peix dels grossos –em va dir Misha–. Eichmann!

Era la setmana que precedia el Yom Kippur, el Dia de l’Expiació. Els devots jueus del Camp Admont es preparaven per a la important celebració que, segons el ritual ortodox, exigeix que homes i dones es dediquin a l’oració, sacrificant cada home un gall i cada dona una gallina, simbòlica representació del sacrifici d’Abraham com s’explica a l’Antic Testament.
Desgraciadament, a Àustria hi havia escassetat d’aus de corral. Blitz i Kussowitzki, joves plens de recursos, van decidir recórrer les granges dels voltants, per tal d’intentar canviar llaunes de menjar i xocolata, que havien rebut dels anglesos, per un parell de pollastres.
Només parlaven jiddisch, la qual cosa complicà les negociacions amb els pagesos d’Estíria. Com que demanaven un Huhn (pollastre), un pagès no els va entendre i els va donar un Hund, un gosset Dachshund dintre d’un sac. Un altre va fer que no amb el cap; no, no els podia ajudar, perquè tots els pollastres duien un número i eren controlats per les autoritats perquè els ous per a covar estaven estrictament racionats. No es podia arriscar a haver de pagar una multa.
–Per què no aneu a veure l’home d’allà dalt? –els proposà el pagès intentant ajudar-los–. Allà dalt, a la muntanya, té una granja enorme amb almenys dos mil pollastres. No sé si us engegarà, perquè detesta els jueus. Diuen que era un nazi dels grossos.
Els joves es van mirar. Instintivament tingueren el mateix pensament.
–Deu ser ell –va dir Blitz.
Kussowitzki va assentir amb el cap.
Aquell dia van deixar de buscar pollastres i es van dirigir en canvi al FSS* local per tal de proveir-se de permisos de «visita familiar», indispensables per a passar a la zona americana veïna. Van agafar un tren cap a Linz, que era a uns cent cinquanta quilòmetres, i allà van posar en coneixement de Misha Lewin la seva troballa, que decidí que jo era l’home amb qui havien de parlar.

* British Field Security Service.

–I aquí ens té –digué Lewin–. No perdem ni un minut si volem capturar Eichmann.
Tots nosaltres teníem l’obsessió que Eichmann, conegut ja aleshores com el més diabòlic criminal nazi en llibertat, s’amagava probablement en la zona britànica d’Àustria. Jo acabava d’obrir el meu Centre de Documentació a Linz i gairebé a diari venia algú a dir-me que havia vist Eichmann a algun lloc. La pista es perdia en un camp d’internament bavarès, pertanyent a la zona britànica d’Àustria. A partir d’aquí, Eichmann havia desaparegut.
–Què us fa pensar que pugui ser Eichmann? –vaig dir.
–L’home en qüestió té dos mil pollastres, odia els jueus, va ser un nazi dels grossos. Per què no hauria de ser Eichmann? –em preguntà amb lògica talmúdica.
No em va convèncer però vaig decidir anar-me’n amb ells. Estava segur que l’home no seria Eichmann però vaig pensar que podia ser un altre nazi qualsevol.
A l’endemà vaig aconseguir dos permisos per a passar a la zona britànica: un per a en Lewin i l’altre per a mi. Vam anar amb cotxe amb els dos ex militants fins a l’enorme granja situada al poble de Gaishorn, tan sols a uns vint quilòmetres del Camp Admont. Com que no hi anava en missió oficial, vaig decidir demanar ajut a la policia austríaca. Vam parar davant del post de la gendarmeria de Gaishorn, instal·lada en un vell xalet.
Dos pagesos vells amb pantalons curts de cuir eren asseguts al rebedor, xerrant i passant l’estona. Tot era molt gemütlich (íntim). Al comandant del post, un vell amb mostatxo blanc, potser una relíquia dels bons dies dels Habsburg, li vam demanar per l’enorme granja de la muntanya. S’aixecà i se’n va anar a mirar un mapa que hi havia a la paret.
–Deu ser Gaishorn 66, que pertany a Murer, un individu molt popular aquí, que va fer la guerra a Polònia i Rússia.
Em vaig quedar perplex.
–Murer? Franz Murer?
–El mateix –digué el vell–. El coneix?
Amb prou feines vaig poder contestar afirmativament amb el cap i ens vam apressar per marxar. Durant una estona cap de nosaltres no va dir res: sabíem molt bé qui era en Murer. En els últims dos anys havia recollit declaracions i testimonis, al voltant de Murer, de molts refugiats, perquè Murer va ser Comissari Diputat del districte de Vilna, Lituània, on vivien abans de la guerra 80.000 jueus dels que només en restaven 250 vius després de les accions dels nazis. Abans de la guerra, Vilna havia estat coneguda com «la Jerusalem de Lituània» pel que arribà a contribuir la seva comunitat jueva a la literatura, ciència, filosofia i arts. Nombrosos músics jueus famosos, entre ells Jascha Heifetz, són de Vilna.
Murer era el principal responsable de l’extermini de jueus a Vilna. Tan és així que els refugiats l’anomenen «el sanguinari de Vilna». He vist molts anys després persones que, només a l’esmentar-los el nom de Murer, se’ls posava la cara blanca com el paper.

Murer va ser Comissari Diputat del districte de Vilna, Lituània, on vivien abans de la guerra 80.000 jueus dels que només en restaven 250 vius després de les accions dels nazis.

Immediatament ens van dirigir cap al Camp Admont. Sabia que entre els desplaçats del camp hi havia uns quants supervivents de Vilna. Vaig informar al comitè del camp i al cap de poca estona a través dels altaveus es va demanar que totes les persones que sabessin alguna cosa de Franz Murer de Vilna es posessin en contacte amb mi de seguida. Set persones van comparèixer en el petit despatx en el que jo esperava i quan els vaig dir que Franz Murer vivia en una granja a uns quants quilòmetres d’allà, alguns van patir un atac d’histèria. Una dona que havia vist com Murer assassinava dues persones davant seu patí un col·lapse. Un home, la mare del qual havia estat assassinada per Murer, s’emocionà tant que se’l van haver d’endur per a assistir-lo. Tots parlaven cridant enduts pel paroxisme. Vaig haver-los de dir que es calmessin, que tots tindrien l’oportunitat d’explicar el que sabessin de Murer.
Algunes històries eren massa vagues per a ser utilitzades davant d’un tribunal, però altres eren precises, detallades, terribles. Un testimoni recordava exactament la data que Murer donà ordre de que els habitants d’un carrer del gueto de Vilna fossin portats en camions al bosc proper de Ponary, on foren afusellats per la policia auxiliar lituana. Un altre home declarà que Murer havia ordenat que dues cases d’un carrer del gueto fossin volades amb dinamita i que al dir-li que encara hi havien dones a dintre, cridà: «Tant se val!». I les dues cases foren volades immediatament.
Altres testimonis afirmaren que Murer, un sàdic de cap a peus, havia fet despullar, per a fuetejar-les, nombroses persones. L’únic sistema d’escapar-se de les seves tortures era comprant-lo; així, els jueus del gueto molt sovint recollien joies, plata i quadres valuosos per a en Murer. Quan el suborn ofert li semblava acceptable, ordenava als donants que dipositessin la seva contribució en caixes de fusta i les enviessin al seu domicili austríac.

Quan el suborn ofert li semblava acceptable, ordenava als donants que dipositessin la seva contribució en caixes de fusta i les enviessin al seu domicili austríac.

Un dia, al gener de 1942, Murer confiscà un convent catòlic de Vilna, així com una petita granja model que regentaven les monges. Aquestes, amb uns quants monjos, van ser «liquidats» després de Ponary. El 1945 els cossos foren reconeguts per equips jueus d’exhumació que tenien ordres de cremar les restes i destruir-ne tot rastre.
Els testimonis van descriure un incident que mai no oblidaré i que aquell que tingui un fill podrà comprendre. Pel que sembla, dos grups d’homes s’esperaven a la sortida del gueto: l’un, destinat a treballs forçats; l’altre, a ser executat al bosc de Ponary. Aquí s’hi trobava Daniel Brodi, un noi de disset anys. Al seu pare l’havien destinat al grup de treballs forçats, i quan en Daniel va creure que no el veien, s’escapà del grup de sentenciats a mort per tal de passar-se al del seu pare. Murer ho va veure i, agafant-lo pel coll, el colpejà amb totes les seves forces fins a fer-lo caure. Aleshores Murer es tragué el revòlver i, davant del seu pare, disparà contra en Daniel.
Vaig prendre quatre declaracions jurades, vaig fer legalitzar les signatures i vaig tornar al post de gendarmeria de Gaishorn. Vaig entregar al vell comandant les declaracions, sense dir res, i aquest, al llegir-les, va quedar bocabadat de l’horror. Només aixecà els ulls una vegada per a mirar amb impotència la imatge de fusta d’una Verge que hi havia a la paret. Donà l’ordre a dos gendarmes de que pugessin a la granja i arrestessin en Murer. Després comunicà el fet al post de les FSS britàniques, ja que segons la lei del Govern Militar, tots els criminals de guerra havien de ser entregats a les autoritats d’ocupació.
Lewin, els ex militants i jo, vam anar amb els gendarmes fins a la granja de la muntanya, però gairebé a l’arribar-hi ens van dir que ens esperéssim a certa distància. El lloc era encisador, molt polit, amb arbres i flors, pròsper i pacífic. Els gendarmes van dir que en Murer vivia amb la seva muller i dos fills ja grans, i que tenia vàries persones que treballaven per a ell.
Els gendarmes van entrar a la casa, just a temps, com ens van dir després, perquè Murer era a punt d’abandonar-la. A la porta hi havia dues maletes, i l’abric i el barret damunt d’una cadira. Pel que sembla, a en Murer l’havien previngut… potser els dos pagesos que vam veure asseguts a la gendarmeria. Es va portar de manera molt impertinent amb els gendarmes per haver-se atrevit a pujar fins allà a molestar-lo. Això succeïa a finals de 1947. La commoció de la derrota que havia paralitzat els peixos grossos nazis a l’acabar la guerra era cosa passada.
En Murer tenia l’aspecte vigorós muntanyenc de cara recta i dura, nas allargassat, barbeta prominent i cabells rogencs. Tenia trenta-cinc anys quan el van arrestar; nou anys abans s’havia allistat al partit nazi, que el seleccionà per a rebre instrucció en l’Ordensschule reservada a l’elit dels SS, per tal d’enviar-lo després a Vilna. En aquesta ciutat es convertí en amo absolut de vides i morts, més aviat de morts. Però ningú de Gaishorn hauria pogut sospitar que es trobava allà: Franz Murer era un bon home i un excel·lent veí. El vell comandant del post de policia em va dir que Murer havia nascut prop de St. Georgen, que havia comprat la granja abans de la guerra, que tothom l’estimava, que ningú no havia molestat a aquell ciutadà tan perfecte amb preguntes desagradables al tornar de la guerra.
Em van preguntar com aquell home es va atrevir a viure tan a prop d’un camp que allotjava persones les famílies de les quals ell havia assassinat. Per una raó. Perquè el centre de persones desplaçades no existia quan en Murer va tornar i Vilna era molt lluny, a 2.500 quilòmetres a l’Est, per la qual cosa va creure que era molt poc probable tornar a topar-se mai amb cap supervivent. Quan va ser fundat el Centre, va comprendre que es trobava en perill si restava en aquella casa, però alhora, anar-se’n a un altre lloc hagués aixecat sospites. Decidí romandre-hi. Això convenceria tothom que la seva consciència era neta.
Els gendarmes austríacs van entregar en Murer als soldats britànics de la FSS, que el dugueren en jeep a la presó central de Graz, capital d’Estíria. Vaig tornar al Camp Admont i em vaig passar la nit escrivint un extens informe del cas, incloent les declaracions jurades dels testimonis. Els desplaçats del camp estaven esveradíssims: no els podia cabre al cap que en Murer hagués estat vivint tan a prop sense que els anglesos l’enxampessin. Tanmateix, a mi no em sorprenia. Als darrers mesos havia demanat ajut vàries vegades a les autoritats britàniques per a seguir la pista de criminals de guerra que jo sospitava que s’amagaven a la seva zona, però no en vaig aconseguir mai ni el més mínim ajut. Per aquesta raó vaig parlar amb els gendarmes austríacs: tenia por que la FSS esguerrés la tasca.
En aquell temps, els anglesos feien tot el que podien per tal d’impedir que els refugiats se n’anessin a Palestina. Els colons jueus de la que seria la nova nació mantenien una guerrilla implacable contra les forces de la potència britànica del mandat, i als dos costats hi havia rancúnia i vessaments de sang. No feia gaire que jo havia fet de testimoni davant d’una comissió conjunta angloamericana pel que fa a l’espinós problema de l’emigració jueva a Palestina: els americans em van escoltar amb clara simpatia, els anglesos amb rostres impassibles. Eren aquells turbulents mesos que van precedir a l’acceptació d’Israel com a nació independent. Les autoritats britàniques d’Àustria estaven més preocupades pels transports il·legals a Palestina que pels criminals de guerra nazis que poguessin haver en la seva zona i que es podien escapar.
A l’endemà me’n vaig anar al post de la FSS d’Admont, una casa de dos pisos amb balcons de ferro forjat. Un sergent britànic d’aspecte acollidor em va preguntar què volia i jo li vaig entregar l’informe del cas Murer. La seva actitud va canviar a l’acte. Deixà de banda el paper sense llegir-lo i em demanà per què havia recorregut a la gendarmeria austríaca en lloc d’informar immediatament la FSS com era normal. Em va preguntar si havia estat anteriorment a la zona britànica, i si havia instigat l’arrest d’altres persones. El sergent estava informat de la meva arribada perquè vaig veure que tenia al davant un qüestionari complet. Em preguntà per la meva feina a Linz, pel Centre de Documentació i finalment em llançà la preguntà que havia estat desitjant fer-me tota l’estona:
–Què en sap, dels transports il·legals a Palestina a través d’Itàlia?
–Sergent, he vingut aquí a parlar del cas Murer.
–Aquí el que formula les preguntes sóc jo, i vostè és el que les ha de contestar. Qui és el cap de l’Irgun Zwai Leuni a Àustria?
Membres de la Irgun (organització extremista jueva que crèia en la violència) havien fet descarrilar dies abans un tren militar britànic prop de Mallnitz, al sud de Bad Gastein, causant la mort d’un soldat britànic.
Em vaig negar a respondre i em vaig aixecar. El sergent obstruí la porta.
–Estic sota arrest, sergent?
–No, però m’ha de contestar.
Jo restava en silenci.
–Molt bé. Aleshores s’haurà de quedar aquí fins a la tarda, fins que torni de Graz el comandant.
Així, em trobava detingut, només per haver ajudat els britànics a capturar un important criminal de guerra al que haurien d’haver capturat ells molt abans. No semblava preocupar-los: el què els obsessionava eren els transports il·legals a Palestina. Tothom estava assabentat d’aquests transports ignorats pels francesos, tolerats pels soviets, encoratjats pels americans i contemplats pels anglesos amb una creixent sensació de fracàs. Era absurd fer-me a mi aquelles preguntes: ells en sabien més d’aquells transports que no pas jo.
Al migdia el sergent entrà a preguntar-me si volia menjar alguna cosa. No em vaig ni molestar a contestar-lo. A fora es produí un enrenou. Veus, primer aïllades, després a cor, cridaven: «Volem en Wiesenthal! Volem en Wiesenthal!».
Em vaig acostar a la finestra. El carrer era ple de gent, centenars de persones amb cara de pocs amics, i els homes de la FSS no van facilitar gaire les coses, obstruint l’entrada i treient dues metralladores al balcó.
La multitud es posà furiosa. Entre ella hi havia homes com Blitz i Kussowitzki, als que les metralladores no els espantaven. Després em van explicar que una persona desplaçada del Camp Admont es trobava en el post de la FSS quan jo vaig entrar i, al sentir l’interrogatori al que em sotmetia el sergent, va córrer altra vegada cap al camp fent un crit d’alarma i animant a la gent per tal que vingués a «alliberar-me».
A l’habitació on jo era entrà un tinent jove i em va dir que tot allò era bastant molest, que les coses estaven prenent proporcions absurdes i que si no em feia res tingués la bondat de sortir al balcó per a dir a la gent que no tardaria a sortir.
M’hi vaig negar.
–No sóc jo qui ha demanat a la gent que vingui. Per què no surt vostè i els ho diu vostè mateix?
El tinent es posà nerviós. Si el quarter general s’assabentava de l’incident, als seus superiors potser no els agradaria.
El tinent demanà conferència telefònica amb Graz per a parlar amb el comandant, i em va dir que em posés al telèfon, que el comandant parlava alemany.
–Què passa, Herr Wiesenthal? Per què no és amable amb els meus homes?
–Senyor, jo he vingut aquí a parlar d’en Murer. Però el què volen és una altra classe d’informació que jo em nego a donar. M’estan retenint aquí ja fa hores.
–Coneixem totes les seves activitats, Herr Wiesenthal.
–Si creu que he fet alguna cosa indeguda, per què no dona l’ordre de que em detinguin?
Es produí un silenci i després el comandant em demanà que passés el telèfon al tinent. Vaig ser conduït a una altra habitació i minuts després va entrar-hi el tinent i va dir dir que podia anar-me’n quan volgués.
Quan vaig sortir de la casa, un clamorós crit de triomf ressonà al carrer, em van aixecar enlaire i em van dur així fins al camp. Els austríacs s’ho miraven bocabadats i alguns fins i tot van seguir a la multitud, pensant: això si que és una Hetz (una veritable disbauxa). Potser s’ho van prendre com una demostració contra les forces d’ocupació, però la veritat és que m’ovacionaven amb entusiasme. A la tornada al Camp Admont, Blitz i Kussowitzki van aconseguir una ampolla de schnapp per a celebrar l’arrest d’en Murer. Aquella nit em vaig sentir gairebé feliç.
Van passar vàries setmanes. En Murer, a la presó de Graz, es declarà innocent, al·legant que es tractava d’un error d’identitat. De Graz m’arribaven rumors confusos: cabia la possibilitat que els anglesos el deixessin anar. Com que jo tenia alguns amics entre el personal del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, vaig fer unes quantes trucades telefòniques urgents i, com a resultat, els anglesos van rebre petició oficial de retenir en Murer com a possible testimoni.
En aquella ocasió vaig enviar circulars a tots els camps de persones desplaçades d’Àustria i Alemanya demanant testimonis que es puguessin presentar per a declarar contra en Murer. En aquell moment no era difícil trobar testimonis. Tenia corresponsals en molts camps i vaig rebre moltes informacions dels seus comitès. Varis testimonis van venir a la meva oficina de Linz, fent declaracions que signaren Tot el material fou enviat a les autoritats britàniques de Graz. A mi em semblava que les proves contra en Murer tenien gran força: al desembre de 1948 els anglesos donaren l’ordre d’extradició d’en Murer entregant-lo als russos, ja que els crims havien estat comesos en una zona que ara formava part de la República Socialista Soviètica de Lituània. El judici tingué lloc a Vilna a la primavera de 1949. Les declaracions de tots els testimonis foren enviades des d’Àustria a les autoritats soviètiques, que a la vegada van recollir les dels seus propis testimonis. En Murer va ser declarat culpable «d’assassinar ciutadans soviètics» i condemnat a vint-i-cins anys de treballs forçats.
Vaig creure que aquell cas s’havia acabat. Cinc anys després, el 1954, tancava el Centre de Documentació de Linz, ja que com a conseqüència de la guerra freda, la meva tasca havia arribat al final. Es commutaven sentències contra nazis convictes, i es suspenien processos en curs. Semblava inútil prosseguir. Vaig embarcar tot el material, cinc-cents quilos de documents, per tal de dipositar-lo als arxius de Yad Vashem* de Jerusalem.

* Yad Vashem: edifici, centre mundial de peregrinació, establert per decret llei, amb l’objectiu d’investigar, estudiar i recordar el martiri i l’heroisme dels jueus europeus.

Com a conseqüència del Tractat d’Àustria de 1955, els soviets van acordar tornar tots els presoners de guerra austríacs, criminals de guerra convictes inclosos. Tanmateix, això no suposaria una amnistia general, ja que, segons els termes del Tractat, Àustria demanava poder jutjar aquests criminals en els seus propis tribunals. Vaig veure la llista de presoners repatriats i el nom de Murer no hi figurava. O bé no havia estat alliberat pels russos perquè els seus crims es consideraven massa greus, o havia mort.
Després de la captura d’Eichmann al maig de 1950, precisant certes dades d’en Murer per a completaxt el meu fitxer, vaig trucar per telèfon al post de gendarmeria de Gaishorn i vaig demanar certs detalls sobre l’arrest de 1947. L’oficial encarregat va dir que no sabia res del cas i em proposà que tornés a trucar al cap d’una estona. Va dir que parlaria amb en Murer i li preguntaria.
–Què? En Murer no és mort?
–Per descomptat que no. Fa quatre anys que va tornar i ha estat vivint a la seva granja des d’aleshores.
Li vaig donar les gràcies i vaig penjar l’auricular. Vaig haver de respirar fons: murer en llibertat! Vaig trucar a varis Ministeris de Justícia per tal d’indagar per què el nom de Franz Murer no constava en la llista de criminals de guerra. Semblaven desconcertats i alguns pretextaven que no hi havien tingut res a veure. A la fi em van dir que el nom de Murer s’havia omès sense adonar-se’n, que es tractava d’un simple error burocràtic.
Vaig començar a investigar què els havia passat a altres criminals de guerra que havien estat repatriats després del Tractat d’Àustria. D’una llista de dues-centes persones, només tres (els tres, membres de la SS molt destacats) havien estat jutjats per tribunals austríacs.
D’aquests tres, Hermann Gabriel i Leopold Mitas foren condemnats a cadena perpètua; Johann Pöll, a vint anys de presó. Mitas va ser posat en llibertat al cap de dos anys; Pöll, al cap de divuit mesos. Només Gabriel, un d’entre dos-cents, es trobava encara a la presó, i tots els altres processos s’havien suspès per decret presidencial.
I en Murer? Novament en la seva granja com a membre respectable del Partit Catòlic del Poble, havia estat elegit president de la Cambra d’Agricultura del Districte, havia pronunciat conferències públiques i en una ocasió havia imposat consecoracions a varis grangers en presència de membres del govern.
Vaig escriure al ministre de Justícia austríac i li vaig preguntar què pensava fer amb en Murer.

Se’m demanà que fes arribar «tot el material pertinent» a la Secció XI del Ministeri de Justícia. Per part meva, vaig demanar a Jerusalem el dossier Murer, vaig fer-ne fotocòpies i vaig presentar trenta-dues declaracions jurades. Van passar setmanes sense que arribés cap resposta, i llavors vaig trucar a la Secció XI. Un alt funcionari d’aquesta, familiaritzat amb el cas, m’informà que aquell material no podia utilitzar-se contra en Murer perquè ja s’havia utilitzar a Vilna.
Al respondre que en Murer només havia complert una part de la seva sentència a Rússia, afegí:
–Si, ja ho sé. Però en Murer va passar set anys en una presó russa, i considerant que les sentències russes són tres vegades més dures que les nostres, resulta com si ja hagués complert vint-i-un anys, oi? I tot i que un tribunal austríac el sentenciés a cadena perpètua, segons les nostres lleis, restaria en llibertat per bona conducta als vint anys. Així que, havent complert ja una condemna de vint-i-un anys segons els nostres càlculs, per què hem de processar-lo una altra vegada?
El buròcrata es mostrava complagut amb els seus exercicis d’alta aritmètica de justícia austríaca.
–Això vol dir –vaig dir-li– que en aquest país en Murer no és considerat un criminal convicte i confès, oi?
–Exactament. A Àustria no.
–Així que, teòricament, pot elegir-lo preseident federal, m’equivoco?
L’alt oficial semblava estar enfadat:
–Per què hem de fustigar un home que ja ha complert la seva condemna?
–No crec que ens entenem vosè i jo. La vida humana és massa curta per a expiar els crims que en Murer cometé a Vilna. No vull venjança, sinó justícia. Si en Murer fou sentenciat a vint-i-cinc anys, d’acord amb els acords del Tractat d’Àustria, hauria d’haver estat jutjat davant d’un tribunal austríac.
L’oficial restà en silenci. Després digué:
–Perfectament. Si vostè pot presentar noves proves, senyor Wiesenthal, nosaltres entrarem en acció.
Posteriorment els tribunals austríacs es van negar a prendre en consideració les proves recollides el 1947. Adduïen que aquelles proves ja havien estat utilitzade per a la condemna russa, i quan jo vaig fer notar que en Murer només havia complert part de la sentència, es produí un silenci glacial per part del Ministeri de Justícia. Em demanaren que busqués noves proves. Això significava tornar a començar, haver de buscar nous testimonis… divuit anys després d’haver estat Murer a Vilna. No seria fàcil: si hi havia supervivents, no voldrien donar testimoni al cap de tants anys, sense oblidar i sense que els deixessin en pau.
Em vaig posar en contacte amb les associacions d’antics habitants de Vilna que s’havien format a Israel, Canadà, els Estats Units, Sud-àfrica i Nova Zelanda. Els arxius del nostre gran centre de Documentació vienès, posats al dia i precisos, ens van permetre trobar d’altres testimonis, als que vaig escriure demanant informació sobre crims específics en els què en Murer hagués estat envoltat personalment. Vaig dir als testimonis en potència que les acusacions de caire general, per emotives que fossin, serien completament inútils.
La resposta fou sorprenent: vaig rebre més de vint noves declaracions amb informes específics. Wolf Fainberg, ara resident a Vineland, Nova Jersey, va escriure que cert dia de desembre de 1941 fou detingut a l’entrada del gueto del carrer Rudnicka per en Murer i el seu assistent Hering, els quals demanaren a Fainberg el passaport. Mentre en Hering examinava el passaport, una nena jueva de deu anys, geperuda, d’espatlles ensorrades, va aparèixer passejant pel carrer. En Murer digué a en Hering:
–Fixa’t quina mena de Mist (desferra) guardes al teu gueto.
Després de dir això, es va treure la pistola i engegà un tret a la nena. Fainberg se’n va anar, però a la nit, tots els que vivien en aquell carrer li van dir que la nena havia mort instantàniament.
«Encara veig l’escena. No l’oblidaré mai –va testimoniar Fainberg–. En Murer portava un uniforme marró, i en Hering una jaqueta de pell».
Isak Kulkin, que ara viu a Franel, Califòrnia, va escriure descrivint una execució de sis jueus en un gueto a finals de 1942:

«Els sis homes van ser penjats al pati de càstig. Vaig presenciar l’execució des d’una finestra propera i vaig veure com una de les víctimes queia a terra perquè la corda es trencà. Es llançà als peus d’en Murer suplicant clemència. En Murer donà l’ordre que el pengessin per segon cop.»

Szymon Bastocki, amb antiga residència a Vilna, ara a Nova York, va aportar testimoni sobre cert dia de març de 1943 en què Murer reuní dones i nens a la plaça del camp de treball, ordenant a la policia que prengués els fills a les seves mares per a carregar-los en uns camions que s’esperaven.

«Llançaven els nounats pels aires com si fossin paquets. Es van produir escenes que destrossaven el cor, però en Murer va romandre inflexible. Una dona engrapà el seu fill contra el seu pit i lluità contra els SS. Aleshores van ficar mare i fill al camió. Es tractava d’una farmacèutica que havia estudiat a Berlín i cridà: Ist das die deutsche Kultur? («Aquesta és la civil·lització alemanya?»). En Murer ordenà que la fessin baixar del camió i digué al seu ajudant Martin Weiss que la matés allà mateix d’un tret. Van deixar el cos penjant al filat.»

Les noves proves foren enviades al Ministeri de Justícia austríac, però no s’inicià cap acció. En Murer seguia a la seva granja de Gaishorn gaudint de la vida, de la llibertat i dels estranys fruits del sistema polític austríac, perquè amb vistes a les properes eleccions cap dels dos partits importants no volia oferir el nou espectacle d’un judici que irritaria el mig milió d’ex nazis residents a Àustria i que constituïen, al cap i a la fi, mig milió de vots.
Era una d’aquelles situacions en què l’anomenada crida a la consciència del món semblava l’unic mitjà per tal d’aconseguir alguna cosa. El 2 de febrer de 1961, la Congregació Jueva de Viena anuncià una conferència de premsa sobre el tema «Assassins entre nosaltres». En aquella ocasió vaig aportar als representants de la premsa mundial, detallada informació sobre el cas Franz Murer.
Poques setmanes després, la història del gueto de Vilna va ser esmentada a Jerusalem en el judici contra Eichmann, en el que el doctor Mark Dvorzecki, distingit autor, nascut a Vilna i ara professor de la Universitat Bar-Ilan de Tel Aviv, explicà el què havia succeït a la seva ciutat natal. El seu relat es publicà als diaris del món sencer.
Com que anaven apareixent més i més articles sobre l’afer Murer, i com que la pressió pública anava en augment, les autoritats es van veure obligades a actuar. En Murer fou detingut i acusat de disset casos diferents d’assassinat individual. La detenció d’en Murer va provocar disturbis a Gaishorn, on els seus amics camperols es reuniren marxant en protesta fins a prop de Liezen, amenaçant amb atacar la seu del govern provincial. Es van pronunciar irats discursos en defensa del conciutadà Murer i fou enviada una delegació de protesta al Ministeri de Justícia vienès.
El judici contra Murer s’inicià el 10 de juny a Graz. L’acusació el feia responsable d’haver comès «assassinat per pròpia mà» en quinze casos concrets, però posteriorment el fiscal hi afegó dos casos més. Més d’una desena de testimonis havien arribat d’Alemanya, Israel i els Estats Units. Jacob Brodi va ser-ne un dels més importants. Havia vist com en Murer assassinava al seu fill Daniel davant seu a la porta del gueto de Vilna. Brodi llavors tenia seixanta-vuit anys. A l’acabar la guerra havia emigrat a Amèrica i ara vivia sol en una granja aïllada de Nova Jersey. Era un home solitari que no volia veure ningú, duia una vida senzilla i es negà a acceptar diners alemanys de la indemnització a la que tenia dret. Havien passat vint anys des del dia que va veure matar el seu fill a mans d’en Murer, però el temps no l’havia fet oblidar: cada dia, cada nit, veia la mateixa escena a l’entrada del gueto de Vilna.
Quan el vaig escriure per primer cop demanant-li que viatges a Graz per a testimoniar, s’hi negà de ple. M’explicà que no podia tolerar la idea d’haver-se d’enfrontar amb l’assassí. Vaig tornar a escriure vàries cartes, dient-li que era un deute amb els nostres morts explicar als vius el què va passar. Die Zeit, respectable setmanari alemany, acabava de llançar una protesta «contra la nova onada de desconfiança» i defensava la nova generació «que només coneix els crims nazis pels llibres d’Història». Els que buscaven excuses i justificacions treballaven sense descans. Per tant, vaig explicar a Brodi que el seu silenci no ajudaria al seu fill, però si que en canvi podia ajudar a salvar molts nois de l’edat d’en Daniel Brodi que coneixien aquells crims a través de lectures d’Història. Una sala de justícia amb el seu jurat, jutge i fiscal faria que l’acusat semblés de carn i ossos i no un personatge tret d’un llibre d’Història, ni un heroi. No vaig obtenir resposta i no esperava tornar a saber res d’en Brodi. El dia abans del judici m’envià un cable dient-me que agafava l’avió i pensava arribar a temps.
Quatre dies més tard em vaig entrevistar amb Jacob Brodi a la seva habitació de l’Hotel Sonne de Graz, on tots els testimonis havien estat allotjats. Era un home cansat, amb cabells blancs i grans cercles al voltant dels ulls. Amb el seu rostre torrat i ple d’arrugues, semblava més un granger americà del Middle West que un refugiat del gueto de Vilna. Li vaig dir que m’alegrava que hagués decidit venir perquè seria un testimoni clau que influiria al jurat. Fins llavors el procés no se li presentava bé al fiscal, perquè al cap de quatre dies en Murer seguia negant-ho tot cínicament. Testimoni rere testimoni se li acostaven i l’identificaven, però en Murer sempre deia que s’equivocaven, que el prenien per un altre, que en tota la seva vida no havia tocat un sol jueu, ni n’havia vist morir cap. Deia que era innocent, víctima d’un monstruós error.
En Brodi em digué:
–He sentit dir que els dos fills d’en Murer estan asseguts a primera fila al costat de la seva muller i que se’n riuen dels testimonis.
Vaid fer que si. Aquells nois estúpids s’ho prenien com un gran espectacle. Reien i feien ganyotes. Dos periodistes estrangers que assistien al procés es van sorprendre tant amb aquella conducta que van demanar al jutge com era que no havia cridat a l’ordre als joves. Aquest va respondre als corresponsals que ni tan sols havia vist els xicots.
En Brodi digué amb molta calma:
–Pararan en sec de mofar-se quan em cridin a comparèixer a mi. –I mirant-me de manera penetrant afegí: –No he vingut fins aquí per a retre testimoni, he vingut a actuar.
S’obrí l’armilla i em mostrà un llarg ganivet. En Brodi parlava sense emoció, com un home que té la seva decisió presa.
–He aconseguit un plànol de la sala de justícia i sé que els testimonis es col·loquen molt a prop del seien d’en Murer. En Murer va matar el meu fill davant meu: ara el mataré jo amb aquest ganivet davant dels ulls de la seva dona i dels seus fills.
Em vaig adonar que parlava decidit a matar, al dir-me que ho havia estat pensant durant aquells vint anys, que ja no creia en la justícia humana, que havia perdut la fe en la justícia divina i que es prendria la justícia per la seva pròpia mà sense tenir por de les conseqüències perquè la seva vida estava acabada: va acabar aquell dia en el gueto, vint anys enrere.
Li vaig dir:
–Si intenta matar en Murer, també li diran assassí.
–Si. Però sortiran a defensar-me advocats importants.
–Això no té res a veure. No importa quins siguin els seus motius, el món li dirà assassí. Els nazis només estan esperant que passi això per a dir: «Fixeu-vos en aquests jueus que tant parlen de la justícia, acusen en Murer d’assassí i ells també ho són. Com que en Murer va matar jueus, ara els jueus el maten a ell. Quina diferència hi ha?».
En Brodi va fer un gest d’indiferència, sense deixar-se convèncer.
–Pensi en l’Eichmann –li vaig dir.– Va poder ser executat fàcilment a l’Argentina, però els israelites sabien que era necessari fer-lo travessar l’oceà, arriscar-se a enfrontar-se amb el món per haver violat la llei internacional. Per què? Perquè l’Eichmann havia de ser jutjat. El judici era més important que l’acusat, perquè l’Eichmann era ja un home mort quan va entrar a la sala de justícia. Però el judici convenceria milions de persones, aquelles que no en sabien res o que no en volien saber res, o aquells que ho sabien en el fons dels seus cors però no ho admetien ni davant de si mateixos. Tots ells van veure aquell home calb amb expressió desencaixada a la caixa de vidre, aquell que s’havia inventat la «Solució final»: la matança de sis milions de persones. Van sentir les proves, van llegir els diaris, van veure les fotografies, i quan tot s’acabà no només sabien que era cert sinó que també havia estat molt més espantós del que s’imaginaven.
En Brodi brandà el cap.
–No he vingut aquí per l’Estat d’Israel ni pels jueus. He vingut aquí com a pare del meu fill assassinat.
Em mirà amb uns ulls tan durs i despietats que vaig desitjar ferventment que pogués plorar. Però potser ja no podia.
Li vaig dir:
–Si intenta fer-li mal a en Murer, tot el nostre esforç habrà estat inútil. No podem realitzar els nostres objectius utilitzant els seus mètodes. Vostè ha llegit la Bíblia, Jacob Brodi, i coneix el cinquè manament «No mataràs». Vull que sigui en Murer i no vostè qui deixi la sala com assassí provat.
Tornà a brandar el cap en senyal de negació:
–Paraules, senyor Wiesenthal, només paraules. Per a vostè és molt fàcil, a vostè no li van matar cap fill, però a mi si. Ja li vaig dir que no volia venir i vostè em va contestar que era necessari. Bé, doncs sóc aquí i ara ja sap per què he vingut.
Vaig girar la cara perquè no podia resistir l’expressió dels seus ulls. Vaig parlar molta estona, però no recordo exactament el què vaig dir. Sé que vaig parlar de mi mateix, de per què havia decidit fer el què feia durant els darrers vint anys, perquè algú ho havia de fer, pels nostres fills, pels seus fills. Però per odi, mai.
–Encara ploro de vegades, senyor Brodi –li vaig dir–. Ploro quan sento el què els va passar als nens del camp de concentració, també vaig plorar quan em vaig assabentar del què li va passar al seu fill perquè podria haver estat el meu fill. De debò creu que jo podria fer la meva feina si no pensés així?
Vaig posar-li les mans a les espatlles. De sobte Jacob Brodi recolzà el seu cap al costat del meu rostre i vaig notar com s’estremia el seu cos. Va plorar. Vam romandre una estona allà, dempeus, sense dir res, i quan minuts després vaig sortir de la seva habitació em vaig endur el ganivet.
En Jacob Brodi va ser cridat a declarar a l’endemà. No mirà mai en Murer i relatà els fets amb peu opaca, sense entonació, com si li hagués passat a un altre. A la sala es produí un gran silenci. Fins i tot els fills d’en Murer es van adonar de com patia aquell home durant la seva declaració. La defensa no volgué interrogar en Brodi, i va ser acomiadat. Quan va haver deixat la sala, en Murer es va aixecar i un cop més afirmà que el testimoni devia confondre’s, que ell no havia disparat al noi. Potser havia estat una altra persona.
El procés durà una setmana. Els periodistes estrangers s’adonaven que el tribunal es decantava definitivament a favor de l’acusat i que alguns jurats, vestits amb la feixuga indumentària verda tradicional, contemplaven en Murer amb indissimulada simpatia. D’altres intentaven seguir el procés amb estricta justícia, però eren pocs. El diari principal de Graz recolzava els arguments dels advocats defensors d’en Murer, dient que havia rebut moltes cartes de simpatia dels polítics.
La sala semblà ben complaguda quan la defensa aconseguí desconcertar un testimoni que es deixà endur per l’emoció quan explicava al tribunal què havia passat i es va confondre amb un detall. Un altre testimoni no recordava amb seguretat una data al relatar els crims, i en canvi en Murer provà irrefutablement que aquell dia no es trobava a Vilna. Com és natural, la declaració d’aquells testimonis restà desacreditada.
Entre els testimonis presentats per la defensa hi havia Martin Weiss, antic assistent de Murer al gueto. Weiss havia estat dut a Graz des de la presó de Straubin, Baviera, on complia cadena perpètua per assassinat en massa. Quan en Weiss indicà que «alguns oficials de Lituània portaven uniformes molt semblants al d’en Murer», es produí una remor de satisfacció a la sala.
Els testimonis de l’acusació foren rebuts amb un silenci glaçat. A mi, l’advocat d’en Murer em titllà de «caçador d’homes». Israel Sebulski, ara amb residència a Múnic, digué al tribunal que el seu fill de quinze anys havia estat colpejat despietadament per Murer, i que com de resultes d’això enbogí i perdé l’ús de les cames, i que esttrobava actualment internat en una institució psiquiàtrica. La senyora Tova Rajzman de Tel Aviv jurà que en Murer havia assassinat sa germana d’un tret perquè li va prendre un tros de pa a una dona polonesa, i que en un atac de ràbia havia matat a continuació a altres tres dones que es trobaven a prop per casualitat. Al recordar l’escena, la senyora Rajzman es deixà emportar pel record i començà a cridar.
–No cridi a la sala! –digué el jutge, doctor Peyer.
–Perdoni la seva senyoria –contestà la senyora Rajzman– però va ser terrible. La sang de ma germana em va esquitxar els peus.
–I no va poder ser una altra persona, l’autor?
–No, senyoria. Va ser en Murer. El recordo des de que arribà al gueto. A mi em va colpejar en ple carrer. Quan entrava al gueto, tothom havia de baixar de la vorera i els homes l’havien de saludar inclinant-se i treient-se el barret.
El fiscal, el doctor Schumman, s’havia preparat a consciència per a la seva tasca. Havia estudiat els fitxers d’en Murer existents a Frankfurt i a Múnic, de manera que la seva última intervenció deixà ben clar que els testimonis havien identificat Murer sens lloc a dubtes. Demanà al jurat que jutgessin l’acusat com si hagués assassinat els seus propis fills.
–En els darrers sis casos no hi ha cap dubte de la culpabilitat de l’acusat –digué el fiscal.– Vull fer constar que aquest procés ha perjudicat les il·lusions que ens fem els austríacs, de ser un Kulturvolk (poble d’alt nivell).
Al cap de quatre hores de deliberació, el jurat pronuncià el veredicte de «no culpable». A Àustria el recompte exacte dels vots del jurat s’anuncia a la mateixa audiència; el mateix president del jurat va dir que en dos dels disset casos hi havia hagut un empat de quatre a quatre. Ell havia votat a favor d’en Murer.
Jo no era a Graz aquell dia. Després em van dir que quan va ser anunciat el veredicte de no culpabilitat, el públic de la sala cridà i aplaudí, que alguns havien dut flors quan el jurat encara estava deliberant i van córrer amb elles cap en Murer al sentir la sentència.
Un diplomàtic americà es trobava a l’endemà a Graz, visitant uns amics. Volia enviar flors a la senyora de la casa, i es trobà que a cap floristeria no hi quedaven flors; totes havien estat venudes per al processat. En Murer abandonà la sala de justícia com un heroi triomfant. Es va exhibir ostentosament en el Mercedes de Rudolph Hochreiner, un nazi acusat de l’assassinat de nou jueus que havia estat absolt.
Es produí una tempesta d’indignació a tota Àustria, perquè, excepte comptades excepcions, la premsa austríaca és antinazi i democràtica. Diaris de tots els grups polítics denunciaren el veredicte com Justizskandal, una paròdia de la justícia. A Viena, estudiants catòlics van enganxar-se estels grocs al pit i van marxar en senyal de protesta cridant: «Murer és un assassí! Murer es mereix la condemna!». Després van assistir a un servei religiós de penitència a l’església Michaeler com a mostra de remordiment pels crims comesos pels cristians contra els jueus.
El fiscal va recórrer el veredicte. El Tribunal Suprem d’Àustria concedí l’apel·lació pel que fa a un càrrec: un cas descobert per mi en el que Murer havia estat vist cometent el crim per dos testimonis diferents. Els testimonis no es coneixien l’un a l’altre. Vivien en diferents llocs del món, però l’un i l’altre descrivien la mateixa escena. En Murer tornaria a ser jutjat altra vegada. La justícia encara podia veure’s complerta.
Vaig trobar en jacob Brodi al vestíbul d’un hotel de Viena al cap de pocs dies de l’absolució d’en Murer, i em mirà com si no existís. Ho vaig comprendre. Potser pensava que jo li havia salvat la vida a en Murer. No era un pensament agradable, però no hauria pogut fer cap altra cosa.

Aquest text és una traducció al català de les Memòries de Simon Wiesenthal (1908-2005), a partir de la següent edició en llengua castellana:
Wiesenthal, Simon: Los asesinos entre nosotros. Memorias. Editorial Noguer. Barcelona, segona edició, abril de 1967. Traducció castellana de María Luisa Borrás.
Autor de la traducció al català: Jordi Viladoms, abril de 2024.